Jordi Solé: “Volia escriure un llibre de gent normal que fa coses bones”

La vida tranquil·la i monòtona d’un poble de pescadors, Tossa de Mar, es va capgirar com un mitjó per una filmació cinematogràfica. La vila actual possiblement no seria això que és si el 1950 no s’hi hagués enregistrat Pandora and the Flying Dutchman, un film de la Metro-Goldwyn-Mayer que es va estrenar l’any següent i que va ser protagonitzat per una Ava Gardner que consolidaria la seva carrera a Hollywood i pocs anys després es convertiria en una de les actrius més importants de la història del cinema. El poble encara ho recorda amb un munt d’establiments que es diuen Ava i amb una bonica estàtua de l’actriu nord-americana. La història d’aquesta filmació fascinant –era el moment en què Hollywood encara era la gran màquina de crear somnis, però una bona part dels quals eren de producció artesanal i reclamaven el desplaçament de molts equips tècnics– és el punt de partida i gruix principal de la novel·la L’any que vaig estimar Ava Gardner, de Jordi Solé (1966), que ha guanyat el premi Prudenci Bertrana. El protagonista és en Pol, un noi de catorze anys fill d’una cuinera anglesa i amb un pare català que s’ha mort a la guerra del 1936-1939. El fitxaran per fer de traductor suplementari al film i a partir d’ací… haureu de llegir el llibre per saber-ne més. Amb aquesta novel·la i el guardó, Solé abandona la literatura més fosca per endinsar-se en un camp totalment nou per a ell. Ara com ara, el premi l’ha afavorit.

—Què significa per a vós i la vostra trajectòria haver guanyat aquest premi, i en aquest moment?
—Espero que em posi a primera divisió. Fins ara he estat un autor més petit i ara és com si hagués fitxat pel Barça. Has fitxat pel Barça, tens la fotografia amb la samarreta, debutes al Camp Nou i tot plegat. Però falta valdre, que significa jugar bé, si no, t’acabes convertint en un Coutinho qualsevol. Espero que sí, que això em col·loqui en una altra categoria.

—Al llibre hi ha una documentació ingent, que es combina amb la vostra imaginació, però en quin moment descobriu que darrere la filmació de Pandora and the Flying Dutchman hi ha una bona història?
—Va ser precisament durant una visita a Tossa. Coneixia la història des de petit, perquè la meva àvia m’ho havia explicat i a casa meva els agradava molt el cinema. La història de l’Ava Gardner i el Mario Cabré, el torero protagonista del film, era coneguda, com en tantes cases més. Però un dia anem a Tossa amb uns amics i em trobo l’estàtua de l’Ava Gardner, que no sabia que hi era, i sobretot em trobo moltes fotografies seves en aparadors de la vila, em trobo botigues que es diuen Ava… I penso que si una persona que va passar per aquí per fer un rodatge fa més de setanta anys encara és tan present, probablement hi ha una història que paga la pena explicar i ficcionar. I aleshores se’m va acudir.

—Tot i això, no és el film més important d’Ava Gardner…
—No, és clar. És una pel·lícula de culte, però no és ni de bon tros la millor, tot i que si la tornes a mirar avui en dia està força bé, aguanta bé el pas del temps, és una obra important, però hi ha unes altres actuacions de l’Ava que preferiria.

—Què va significar per a Tossa aquesta filmació?
—Hi ha un abans i després per a Tossa i per a la Costa Brava. Quan l’equip de rodatge de Pandora and the Flying Dutchman arriba a Tossa, és un poblet de pescadors on la gent viu de la pesca i d’allò que conrea al tros, i a l’estiu estan acostumats a rebre turisme, però és un turisme local, que hi va cada any i que moltes vegades s’allotja en cases particulars que no tenen ni lavabo, però ja els està bé, però a partir de l’estrena de la pel·lícula allò la situa al mapa i els acaba posant al centre del turisme mundial. S’entén que li hagin fet una estàtua, a l’Ava; és un abans i un després.

—Potser el després s’ha carregat una part de l’encant del poble quan l’equip de filmació el descobreix…
—És clar, tot té dues cares. La democratització d’aquests llocs, que fa que hi pugui anar tothom, sempre té dues cares, però crec que als habitants de Tossa ja els està bé.

—A la vostra història hi conviuen els personatges reals i els de ficció, uns quants dels més importants del llibre, començant pel protagonista, en Pol. Per què focalitzar bona part del llibre en la mirada d’un noi que comença l’adolescència, perquè no és habitual d’escriure d’aquest punt de vista per a adults…
—En Pol primer me’l vaig imaginar una mica més gran, de setze o disset anys, però em portava un problema amb el fet que era fill d’una vídua de guerra i no m’acabaven de quadrar les dates, i vaig haver de baixar l’edat, però després em semblava molt maco. Aquesta mirada que té un nen i el fet que, per més que s’enamori de l’Ava i que a ella li caigui molt bé, sap que mai no hi podrà haver res entre tots dos no és el mateix que si l’hagués fet més gran, i em va semblar que això portava la història a un altre cantó, perquè no volia fer una història agra. Un amic em va dir que potser els faltava mala llet, tant a l’Ava com al Frank Sinatra, però li vaig dir que no volia fer una història de gent dolenta que fa coses dolentes. Volia escriure un llibre de gent normal que fa coses bones. Aquesta és la idea de la novel·la i en Pol, per a això, em funcionava molt bé.

—I també, és clar, és vital pel fet que parla anglès…
—Oi tant, això només era creïble si el personatge d’aquí parla anglès, perquè ja saps que l’equip de la pel·lícula no parla ni un borrall de castellà i així la comunicació és possible.

—I en Pol parla anglès gràcies a la Heather, la mare, que és un altre dels grans personatges i que per mi escenifica la porta a les segones oportunitats, una porta que sovint costa molt d’obrir…
—Me la vaig imaginar com un contrapunt de l’Ava, la mare. A la primera versió de la novel·la tenia menys pes, però quan m’ho vaig mirar em va semblar que havia de ser aquest contrapunt. Són maneres diferents de veure històries a la vegada, de dones diferents, que cadascuna té la seva manera d’estimar, totes dues són bones i els funciona a la seva manera. Són cares diferents de l’amor. Em va semblar que donar més paper a la mare donava una altra dimensió al relat.

—Un contrapunt que també es pot llegir com un complement, perquè totes dues en el fons tenen valor i lleialtat; l’Ava, amb els seus amics, i es preocupa per la felicitat futura d’en Pol. I la mare no deixa de ser això, una mare que n’està molt pendent, però que ara s’obre una escletxa i potser pensa que el nen s’ha fet gran i ara es pot obrir una mica…
—Es pot veure així, i tant. L’Ava té una manera de fer que no es priva de res; li agraden els homes i la festa i viu així. La Heather és tot el contrari, és fidel al record d’un amor que la va marcar molt i no s’ha mogut d’aquí. Cadascuna ha funcionat d’aquesta manera i quan arriben aquí cadascuna viu una història d’amor o més, en el cas de l’Ava, però les viuen i les acaben d’una manera molt diferent. Però totes dues són vàlides.

—El que no amagues, evidentment, són les brutors de la indústria de Hollywood, amb l’explotació del pobre Mario Cabré, que ací és el convidat de pedra…
—Del Mario i de l’Ava, els exploten a tots dos…

—Sí, però ella després fa carrera i ell no.
—Ell, a Hollywood, no, però és que veient la pel·lícula no m’estranya, ho fa molt malament, penso que per culpa de l’anglès, perquè està molt amoïnat recitant aquelles frases, que és evident que fa d’oïda i que moltes vegades no acaba d’entendre el que diu, i, és clar, la seva interpretació és molt fluixa. Hi ha una anècdota que no vaig poder posar al llibre que es veu que alguns executius de Hollywood van pensar en la possibilitat de fer una pel·lícula amb el Mario de protagonista fent de torero, però quan el cap de la Fox va veure la pel·lícula va dir: “I si donem la pel·lícula al toro en lloc del torero, que ho fa tan malament?” I aquí es va acabar la possible carrera de Mario Cabré a Hollywood. Mira, en canvi, aquí en va fer molta.

—Aquesta vegada heu volgut fer una novel·la amable, que contrasta amb la resta d’obres vostres, que no ho són tant o gens, en algun cas.
—És una cosa molt diferent del que havia fet fins ara i ha estat sortir d’una zona de confort. Amb l’altre tipus de llibres, m’hi sento més a gust, quan passa alguna cosa. Aquesta és una novel·la no d’accions, sinó de sentiments, però és el que em demanava el cos.

—Aquest ambient de “els del cinema” contrasta clarament amb el poble i amb la mentalitat de l’època, tot i que heu descrit molta gent del poble com a prou catalans i vençuts, i que els deixen clars als americans que aquí es parlava una cosa diferent. No hi he vist els prohoms franquistes i falangistes…
—Bé, hi ha un moment que surt l’alcalde, una aparició molt puntual. Aquesta escena on es parla del català la vaig posar molt conscientment en el llibre, per reivindicar que aquí es parlava català i que la història que el castellà era una llengua tan pròpia no se la creu ningú que tingui dos dits de front. El personatge de l’alcalde el vaig posar plegant-se en tot moment a l’establishment del moment, però això que diu en Pol és el que penso i em va venir de gust reivindicar-ho en aquest llibre.

—En aquest sentit, el del català, aquest film també és especial…
—Efectivament, a Pandora and the Flying Dutchman és la primera vegada que es parla català a Hollywood perquè comença amb uns pescadors que parlen català, i això es va mantenir fins i tot en el doblatge en castellà de la pel·lícula. No van doblar els pescadors no al castellà, els van deixar en català.

—Aquesta gent del poble, aquests pescadors, tot i ser explotats durant la filmació, fan els primers quartos…
—Són les dues cares de la moneda, per als americans és molt barat i els paguen xavalla, però per a ells són molt bons calerons i en un any en què la pesca no era gaire bona i no els anava gaire bé, allò va ser un riu de calés. No vaig veure enlloc que hi hagués hagut cap crítica contra la seva presència, tothom estava encantat que hi haguessin anat a rodar i es deixessin uns diners que, d’una altra banda, per als americans eren molt pocs.

—En canvi, la Heather fa de veu de consciència.
—Sí, i els diu que a ells els surt molt barat venir a rodar. Aquests diners per ells no eren res. Vaig mirar el canvi de l’època i era ridícul. Hi ha un moment en què quan saben que li han llogat la casa al Frank Sinatra, ell havia pagat una misèria i els amos havien cobrat 15.000 pessetes. Encara que hagués pagat el doble, hauria estat una misèria, una propina.

—D’on ve la vostra passió pel cinema?
—Sóc un malalt de cinema des de ben petit. El meu pare escrivia als estudis de Hollywood demanant fotografies signades d’estrelles i en tenia una col·lecció molt bonica, però un dia se li va girar el cap i la va llençar, no sé per què, i ara em sap molt de greu, però mira, el meu pare de vegades tenia aquests rampells. A casa meva, als pares i als avis, els agradava el cinema i els actors els coneixíem pel nom, i des de petit em vaig acostumar a identificar els actors pel nom i a saber quines pel·lícules havien fet. I després, professionalment, em vaig dedicar molts anys a fer informació cinematogràfica. Al final, és ajuntar dues de les teves passions.