Jordi Royo: “Diuen que no s’ha de prohibir, s’ha d’educar, però no són termes antagònics”

Jordi Royo i Isach és psicòleg, vice-president del Clúster de Salut Mental de Catalunya i director clínic d’Amalgama7, que ofereix atenció terapèutica i educativa per a adolescents i joves i les seves famílies. Gràcies a la seva experiència de dècades en aquest àmbit, i especialment la dels darrers anys, a partir de l’esclat de la covid-19, ha pogut escriure SOS adolescents: el naufragi de la salut mental després de la pandèmia (Columna), un llibre que analitza quina era la situació de la salut mental infantil i juvenil abans de la pandèmia, quina situació ha quedat actualment i què caldria fer.

El llibre és, sobretot, una guia pràctica que parla de comportaments esperables i comportaments d’alerta dels adolescents en àmbits diversos: l’ansietat, la depressió, el TDAH, les autolesions, els suïcidis, les substàncies, els trastorns alimentaris, la violència contra els pares i l’abús de les pantalles. Parlem del moment actual i també d’algunes d’aquestes qüestions recollides en el llibre, que serà presentat demà a les 19.00 a l’Espai VilaWeb. Els beneficis de les vendes del llibre seran destinats a la Fundació Portal, de suport a joves amb patologies duals.

—S’ha parlat molt de les conseqüències de la pandèmia en la salut mental dels joves. En quina situació som ara? 
—Abans de la pandèmia, la salut mental, en general i més concretament en l’àmbit infantil i juvenil, no era gaire bona. I després va empitjorar. No hem vist trastorns mentals nous; hem vist els que teníem, però accentuats. S’ha disparat l’ansietat, la depressió, els trastorns alimentaris, el consum de substàncies, les autolesions, els intents de suïcidi…

—Què havia passat perquè la cosa ja fos tan delicada abans de la pandèmia? 
—És una qüestió de voluntat política, pressupost i sensibilitat social. L’estat espanyol destina uns 4.000 milions d’euros a la salut mental, un 5% de la despesa general en salut. Països com França, Itàlia, Àustria i la Gran Bretanya hi destinen entre un 10% i un 15%. A més, gairebé el 50% d’aquesta despesa s’esmerça en la compra de medicaments i en la reserva de places en centres residencials per a persones amb malalties cròniques. Es destinen pocs diners a la prevenció o a la reinserció de malalts amb trastorns mentals; per tant, els resultats no poden ser bons. Cal dir també que la pandèmia no va afectar tothom igual.

—Distingiu tres grans col·lectius. 
—Els nois i noies que abans no havien estat diagnosticats de cap trastorn, els qui tenien una simptomatologia atenuada amb alguna atenció assistencial i els qui ja eren usuaris de serveis de salut mental, un grup molt més afectat. El 2020 l’Agència de Salut Pública va publicar que el 54,7% dels estudiants tenien simptomatologia de depressió, el 44,8%, simptomatologia d’ansietat, i un 91,5% malestar emocional, que vol dir que no s’acaben de sentir encaixats en el present i en el futur. Als adolescents i joves actuals se’ls exigeixen fites molt altes.

—A què us referiu?
—Tenir un cos perfecte, aprovar la selectivitat i aconseguir d’entrar a la carrera, conviure en famílies en estat permanent de canvi, que no s’enganxin a les pantalles, que s’independitzin i accedeixin a un mercat d’habitatge impossible, que trobin feina en un mercat laboral que els exclou… Són elements adversos que poden comprometre la seva autoestima o autoimatge, no tant per la trajectòria vital, sinó per les dificultats d’inclusió en una societat que els exclou.

—Quina diferència creieu que hi ha respecte de les generacions anteriors? També podien enfrontar-se a elements adversos, encara que fossin d’una altra mena. 
—Hi ha un canvi essencial: l’smartphone. D’un punt de vista endogen, els adolescents actuals es diferencien poc dels joves contestataris de què parlava Sòcrates. Hi ha la transformació d’infant a adolescent, la reafirmació del propi jo, la diferenciació amb el món dels adults… Però els factors exògens han canviat, sobretot l’accés fàcil a internet. Amb els telèfons mòbils, tots estem obligats a triomfar a partir d’uns determinats valors. El 98% de la població no som ni guapos, ni rics, ni famosos. Si ets un adult, ho pots relativitzar, però si ets un adolescent que veu constantment que tothom és felicíssim i fa coses més espectaculars que tu, sents frustració i automenyspreu. Són nadius digitals, han crescut en una realitat subjectiva paral·lela a l’objectiva. Ens arriben molts nois i noies condicionats per youtubers, instagramers, webs i xarxes socials.

—De quina manera? 
—Per exemple, n’hi ha que tenen tics. Quan fas l’exploració clínica, resulta que no hi ha pares ni avis amb casuística de síndrome de Tourette o de trastorn obsessiu compulsiu. I t’explica que veu un youtuber que constantment té un tipus de moviment estereotipat i que ell copia. Moltes autolesions i intents de suïcidi poden ser més un element de contagi que no pas l’expressió d’un trastorn psiquiàtric considerable. Hi ha un element d’imitació de persones que consideres clau.

—Sembla inviable esborrar les pantalles del mapa. Com cal abordar-ho? Com s’ha d’educar en un ús moderat i en l’allunyament de certs continguts? 
—Per exemple, entitats com Save The Children ens diuen que els nois s’inicien en la visualització de pornografia entre vuit anys i dotze. Però entre tretze i disset hi ha un 70% de nois i noies que en consumeixen. Els nois en consumeixen perquè és dissenyada per a ells, i les noies gairebé com una manera d’aprendre què se n’espera, d’elles. N’hi ha de tres menes: la blanca –sexe oral i penetracions– la pornografia d’exigència –la pornografia del dolor, de les manadas i el sadomasoquisme– i la pornografia d’alta exigència, que pot arribar a mostrar abusos a menors, persones discapacitades o animals. Un adolescent pot accedir a tots tres tipus de pornografia, i entra en un estat de confusió: això passa en la vida de les parelles? Les entitats internacionals s’atipen de fer recomanacions als governs perquè pactin amb les tecnològiques perquè els menors no puguin accedir-hi, però els estats no en fan cas, i hi ha tecnologia per a limitar-ho.

—Què podem fer com a pares, respecte d’això?
—Les famílies, en el 70% dels casos, no tenen coneixement que els seus fills tenen accés a determinats videojocs, xarxes, pornografia… Si els adults referents majoritàriament no són a prop dels seus fills quan tenen accés a determinades informacions, difícilment els podran ajudar. I també cal parlar de l’escola. Cada vegada més es converteix en una institució que transmet coneixements però que renuncia a educar. Hi ha gent que diu que educar sobre sexualitat, contra la violència i en valors és cosa de mares i pares. Potser tenen raó, però si resulta que els adults de més a la vora –mestres, mares i pares– renuncien a aquesta proximitat, qui els queda? Internet i els seus iguals. Si estat, família i escola no es posen d’acord, deixem els adolescents abandonats.

—Al llibre parleu de molts temes, com ara la violència dels fills cap als pares. Ha augmentat? 
—Augmenta, i no sols perquè nosaltres ho veiem, també per les dades de la fiscalia de menors. I només denuncien els pares que tenen por per la seva integritat física, perquè és molt difícil de fer-ho. Aquesta violència pot ser psicològica –desobediència, insult, gesticulació, silenci, distanciament…–, física –trencar objectes, colpejar els pares…– o econòmica i de xantatge –”Si no em dones tants diners, faré això”. Augmenta per moltes raons. Hi ha les condicions biogenètiques, diversos nivells d’agressivitat de naixement. També hi ha un factor d’aprenentatge, l’estil d’educació permissiu d’alguns pares i mares, que estan convençuts que han de ser amics dels seus fills i renuncien a posar límits. I un element sociològic, el d’una societat que enalteix la violència.

—Parleu de posar límits. Com es pot trobar l’equilibri entre ser massa permissiu i tot el contrari? 
—A vegades sento experts que diuen: “No s’ha de prohibir, s’ha d’educar.” Hi estic d’acord, però prohibir i educar no són necessàriament termes antagònics, poden ser complementaris. Gràcies a una llei que prohibia de fumar als bars, l’educació posterior ha estat possible. Una llei que es faci complir permet de fer educació posterior. Dir que no s’ha de prohibir, sinó que s’ha d’educar potser és molt progressista, però molt poc eficaç. Si tinguéssim una llei que prohibís almenys i realment l’accés dels menors a la pornografia, a partir d’aquí podríem educar sobre per què determinats continguts pornogràfics porten a confusió i traumatisme psicològic.

—La qüestió de prohibir o educar també acostuma a aparèixer força en l’àmbit del consum de substàncies. En teoria els menors no poden beure alcohol, però n’acaben bevent, i hi ha pares més permissius que no pas uns altres. Què en penseu? 
—El llibre vol fer una mica de guia per a coses com aquesta: és desitjable que un noi o una noia de quinze anys o setze un cap de setmana arribi a casa amb signes d’haver begut? No és desitjable, però en el fons sí que és esperable. Però si és habitual, passa de ser esperable a ser un comportament d’alerta, i no s’ha d’amagar el cap sota l’ala. Els adolescents no entenen en drogues legals i il·legals, sinó en accessibles i inaccessibles. Veuen que l’accés a la marihuana o l’haixix és tan fàcil com l’accés a l’alcohol i en consumeixen igualment. Regulem l’alcohol, que no es pot vendre a menors ni fer-ne segons quina propaganda, però no diem res de les altres drogues. Jo no crec en drogues legals ni il·legals, haurien d’estar regulades. I amb l’alcohol no es fa complir la llei. A Finlàndia no trobaràs cap botiga que vengui alcohol a menors.

—La qüestió de les addiccions és un dels problemes més grans que us trobeu amb joves?
—Més que addiccions, consum i policonsum. Quan sentim a parlar d’un noi o una noia que consumeix, tendim a pensar que té un problema d’addicció, però l’addicció és només un dels efectes possibles, hi ha més comportaments de risc. Pots agafar una moto després d’haver consumit una mica d’alcohol, només una mica, però suficient per a posar-te en perill a tu i als altres. Per tant, també ens preocupen els comportaments de risc associats. En el nostre cas, hem vist que tres joves de cada quatre han fet alguns consums, pocs dels quals addictius, però molts els han perjudicat el rendiment escolar i extraescolar, la vida familiar, la relació amb la parella…

—Una altra qüestió molt preocupant que toqueu en el llibre: el suïcidi entre els adolescents. Per fer prevenció, digueu-nos alguns senyals d’alerta.
—Que un adolescent digui “la vida és una merda, més valdria morir-se” pot ser un senyal d’alarma segons la seva trajectòria. Quan els adolescents descobreixen que el món és més gran que no el que veien a la infantesa, acostumen a tenir una tendència nihilista i es fan preguntes sobre la seva identitat. Si veuen que la cosa més important no l’han poguda triar –on néixer, la condició sexual…–, es poden preguntar per a què serveix viure. D’acord amb la seva trajectòria, pot ser una pregunta esperable o no.

—Parleu de tres fases, en relació amb el suïcidi. 
—Hi ha la fase de la ideació: expressar que la vida és una merda i que no val la pena de viure, per exemple. Amb quina freqüència ho expressa? Amb més violència o menys? La segona fase és la gesticulació, planificar: buscar per internet de quina manera pot fer-ho o parlar sobre com es podria materialitzar. I el tercer grau és l’intent, que també té graduació, hi ha intents amb més o menys possibilitats de sobreviure. Tenint en compte tot això, hi ha comportaments que poden ser esperables i n’hi ha d’alerta. Si un adolescent, de manera esporàdica i no reiterada, diu que valdria més no viure, pot ser un comportament esperable. Si diu que ha mirat com podria fer-ho, és d’alerta. Si un adolescent ha fet un intent, encara que sigui de grau u i sense voluntat total de dur-ho a terme, no t’ho pots prendre de broma. En un intent, encara que no sigui finalista, hi podria haver un accident.

—I els experts recomaneu de no llevar importància ni al comentaris ni tampoc a aquests intents. Potser al cap d’un temps acaben essent intents finalistes.
—El 35% dels qui han fet un intent, ho repeteixen. No es pot prendre mai a la lleugera. Majoritàriament, les persones que fan un intent no tenen una voluntat de morir, sinó d’expressar que no estan bé. Quan hi parles t’admeten que no volien morir, però que no sabien com expressar el seu malestar. Això s’ha d’atendre. De vegades cal suport farmacològic, de vegades no. Hi ha intents greus per un desengany amorós, per exemple. Després, amb perspectiva, et diuen que no entenen què van fer. Moltes vegades l’intent té un punt d’impulsivitat i subjectivitat en l’anàlisi.

Recursos per a la prevenció del suïcidi i de suport als supervivents

• Servei desenvolupat per la Creu Roja per a l’atenció a persones en risc de conducta suïcida: 024
• Servei de prevenció del suïcidi de l’Ajuntament de Barcelona: 900 925 555
• Portal de la Generalitat Valenciana per a la prevenció del suïcidi
• Telèfon de l’Esperança: 717 003 717
• Després del suïcidi, associació de supervivents (DSAS)
• Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS)
• Associació per a la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent (APSAS) 
• Familiars i Amics Supervivents per Suïcidi de les Illes Balears (AFASIB)
• Directori de recursos disponibles a Catalunya Nord
• Telèfons d’emergència: 112 a tot el país i també el 061 a les Illes i el 15 a Catalunya Nord