Jordi Rico: “Tenia la sensació que no tenia vida, que la meva vida era la feina”

L’actor Jordi Rico (Girona, 1971) és un dels protagonistes de l’obra El favor, que es pot veure al teatre Goya de Barcelona fins el 2 de juny. L’obra aborda qüestions com ara la paternitat i l’amistat, de la perspectiva d’un grup d’amics format per quatre homes que és trasbalsat per la petició arriscada que un dels quatre fa a la resta. Parlem amb l’actor sobre aquest argument i també sobre el moment professional que viu ara, un any després d’haver deixat la sèrie de TV3 Com si fos ahir, en què interpretava en Quim, un dels seus personatges més populars.

—El protagonista d’El favor prova de tenir un fill amb la seva parella, però no poden. Per això demana semen als seus tres millors amics. Quines reflexions heu fet a partir d’aquest punt de partida?
—L’equip d’actors sobretot hem pensat què faríem nosaltres si un amic ens demanés aquest favor, i hi ha hagut una mica de debat. La veritat és que no ho sé, no hem aclarit res, però sí que ens inclinem més pel no. Tot i que a la vida no se sap mai…

—Una de les grans preguntes de l’obra és fins a quin punt tot s’hi val per l’amistat? O què estaríem disposats a fer per un amic?
—Hi ha límits, però no són ni escrits ni dits, es donen per entesos. Hi ha coses de l’amistat que no cal ni preguntar. Igual que amb uns amics pots parlar d’una cosa i amb uns altres d’una altra, perquè saps que reaccionen diferent. L’amistat és molt important perquè també parla de nosaltres. Però no tothom reaccionarà de la mateixa manera quan li preguntis una mateixa cosa, en aquest cas, aquest gran favor. I també has d’acceptar que un amic pugui dir-te que no. L’amistat és de dos, no d’un…

—L’obra aborda les amistats masculines. Esteu d’acord que als homes us costa més d’obrir-vos, compartir certes coses amb els amics?
—Crec que en les noves generacions cada vegada menys, fins ara sí que algunes coses han estat un tabú. Em dedico a una professió en què toquem molt els sentiments i entre nosaltres podem parlar de coses que en una altra professió potser no es parlen. Però en general crec que això es va trencant i és magnífic, tot i que sí que és veritat que ens costa una mica més. Quan un amic explica un problema, sempre primer es fa una broma. És una manera de dir: “Això no és important.”

—És una manera de distanciar-se dels sentiments.
—Sí. Jo amb els meus amics tinc la sort que els veig, els faig una abraçada i un petó i crec que això està bé, però és cert que tenim un pes molt gran del patriarcat a sobre, que també pesa a les dones.

—L’obra la protagonitzen quatre homes que parlen de la paternitat. Calien més referents d’aquesta mena en la ficció? Sembla que sigui un tema de què habitualment parlen les dones.
—Això és fet expressament per la Susanna Garachana, que és l’autora de l’obra, i també amb el Xavi Ricart, el director, ho hem fet molt seriosament. És una comèdia, però defensada des de la veritat dels personatges, que sembla que els va la vida una mica amb aquesta petició que reben. Crec que un grup de dones no hauria fet un dinar o sopar per a dir-s’ho, s’ho haurien explicat amb un cafè, tranquil·lament: “Saps què em passa? No puc tenir fills.” En canvi, el protagonista ha de preparar-ho tot molt, per als homes implica més rebombori. Les dones feu més comunitat, trobeu espais on poder xerrar de certes coses, els homes, no.

—Hi ha grans frases sobre la criança: “Un fill és un antídot contra l’ego”, “Un fill és com una lupa, ho fa tot més gros” i “La paternitat i l’hedonisme no són compatibles”.
—I que no tothom pot ser pare! El meu personatge diu que ser pare és el millor que li ha passat a la vida, però que implica estimar a canvi de res. Jo no sóc pare, però conec molts pares i moltes mares i empatitzo amb això. Un fill és un fill, és un amor totalment incondicional.

—Un altre tema de fons és el dolor i l’angoixa de les parelles que cerquen de tenir un fill i no poden. Com n’heu volgut parlar?
—En un moment determinat li diem al protagonista: “Feu una in vitro”, i contesta: “Et penses que no ho hem fet? Tu saps la mà de diners que ens hi hem deixat?” Són els diners i el que implica emocionalment. Voler tenir una criatura i no poder deu ser molt angoixant. També aquesta cosa de “adopteu”, i resulta que poden ser fins a set anys d’espera…

—Volia demanar-vos també per aquest moment professional. Com va la vida després del Com si fos ahir? Fa aproximadament un any que vau deixar la sèrie.
—Molt bé, he tingut feina i no ha estat un any tan bèstia com els anteriors perquè havia arribat a tenir televisió al matí, assaig a la tarda i funció a la nit. Personalment també m’havien passat moltes coses i necessitava respirar. Estic molt agraït d’haver-hi estat, crec que la telenovel·la de TV3 és un lloc pel qual hauríem de passar tots els actors, és una escola, no solament de l’ofici, també del contacte amb un equip tècnic. Marxar no va ser traumàtic perquè era una cosa volguda.

—Per què vau marxar, per aquest atabalament que heu comentat?
—Per diverses coses, però tenia a veure amb la sensació de no tenir vida, que la meva vida era la feina. Una part de la vida és treballar, però també cal saber gaudir.

—Potser la feina en una telenovel·la és, de les feines d’actor, la que més s’assembla a una feina normal i corrent, amb les coses bones i les dolentes?
—Bé, hi ha una part que és molt còmoda i magnífica. Els actors no tenim catorze pagues, a vegades necessites treballar intensament una època per fer coixí. I interpretativament és un entrenament meravellós, fas gimnàstica interpretativa: cada dia t’has d’aprendre un text diferent, tens seqüències noves… I això és fantàstic, has d’estar molt pendent. A mi m’agrada molt la meva feina, i quan es comença a convertir en una feina és quan començo a patir, quan es torna més rutinària i no en gaudeixo.

—No us ha fet por el salt cap a la manca d’estabilitat?
—No perquè estic content d’haver-me escoltat. Tothom et diu, ostres, deixes una sèrie! Però jo ara necessitava una altra cosa.

—Quines reaccions us heu trobat, per part de la gent?
—La gent és meravellosa i el Quim és un personatge que va enganxar molt, m’he sentit molt estimat. Hi ha gent que encara em para pel carrer i em diu: “Però no ets mort, tu?” I això és graciós. Que el que has fet arribi a la gent és molt plaent.

—Per què el vostre personatge ha arribat a la gent?
—Perquè és un desgraciat i els desgraciats cauen bé. A més era molt bon paio. Intentava fer el que ell creia que era el millor i es ficava en uns embolics de cal Déu. Tenia una part còmica que enganxava. Una vegada una senyora em va dir: “Ets igual que el meu marit!” Li vaig dir: “La planyo…” Ara la meva herència continua, m’ha sortit una filla.

—Heu fet molt de teatre. És el que més us agrada i cap on ara us voleu enfocar?
—El teatre és com casa. M’encanta la televisió i m’encanta el cinema. De fet, fa poc he treballat en una pel·lícula, que es diu Marco, amb l’Eduard Fernández, i és un llenguatge molt diferent. Al teatre m’hi sento molt còmode i la televisió i el cinema no depenen només de tu. Tot depèn de com estigui la càmera, de si el director decideix agafar-te en cert moment… Tu fas la teva feina i no en saps mai el resultat. En canvi, al teatre l’intueixes. Però es pot crear una cosa molt íntima amb la càmera, també. Ara el pròxim projecte que tinc és de teatre: la temporada vinent del TNC farem L’aranya, d’en Guimerà, amb en Jordi Prat i Coll.