Jordi Pesarrodona: “No és una escissió, sinó gent que reclama democràcia interna”

Dissabte Jordi Pesarrodona va dimitir de vice-president de l’Assemblea, tot i que continua al secretariat nacional. També van plegar tretze secretaris nacionals del sector crític amb la presidenta Dolors Feliu, que acusen el comitè permanent de l’entitat de manca de democràcia interna i irregularitats i que palesen que el debat de la llista cívica és una altra font de discrepàncies. Ahir aquest sector crític, aplegat en el Col·lectiu Indesinenter, va explicar en una compareixença de premsa que recollirien signatures per intentar de renovar el secretariat nacional en unes noves eleccions. A la compareixença hi va assistir també Pesarrodona, que explica que, tot i que de primer no donava suport a aquest col·lectiu, ara veu clar que demanen democràcia interna. Parlem amb ell sobre aquesta crisi de l’Assemblea i sobre la possibilitat d’unes noves eleccions a l’entitat, a les quals diu que es presentaria.

—Per què vau dimitir finalment com a vice-president?
—Un conjunt de secretaris nacionals van demanar una qüestió de confiança al comitè permanent i, tot i que no està reglamentada pels estatuts, em vaig sentir al·ludit, sobretot pel fet que vaig intentar de fer de pont entre les persones amb divergències. Ambdós blocs van quedar cadascun a la seva banda, sense possibilitat que hi hagués un punt mitjà, en algun cas fins i tot per manca d’informació d’un dels blocs. De fet, el comitè permanent no va donar resposta durant tota la setmana. Sempre he dit que és el moment de lideratges compartits, no de càrrecs, i quan van demanar que els càrrecs orgànics se sotmetessin a la qüestió de confiança, vaig demanar que s’entomés. Si més persones haguessin fet el pas que vaig fer, no seríem on som.

—Vau provar de fer de pont, però la decisió de dimitir no es pot interpretar com un posicionament?
—No he dimitit del secretariat nacional, he dimitit del càrrec orgànic, que és allò que es posa en qüestió i és el que demanaven els dimissionaris, que tot això es posés en aquesta qüestió de confiança. El comitè permanent està qüestionat, això és claríssim, i per tant s’ha de sotmetre a aquesta qüestió de confiança.

—Sempre heu defensat la unitat de l’independentisme. Aquesta situació no agreuja les divisions?
—El punt important és “assemblear”, que liderin les bases. És el que s’ha dit a la compareixença de premsa d’Indesinenter, i per això avui sí que m’he posicionat claríssimament al costat d’aquest col·lectiu. Combrego amb aquesta democràcia interna absoluta. També es demana una unitat absoluta de tot l’arc independentista. Quan he vist les declaracions d’altres membres del comitè permanent dient que ara tot està resolt… S’ha de reconèixer que sí que hi ha un problema i se n’ha de parlar. Si no, tens l’altra sortida: reclamar eleccions i fer foc nou.

—En principi havíeu de tenir una vice-presidència compartida amb Uriel Bertran, i finalment va oferir-vos de continuar. Això ha tingut cap influència en res del que ha passat?          
—Absolutament al contrari. Penso, precisament, que ells no comptaven amb el fet que em sotmetria a la qüestió de confiança. Quan surt l’oferiment de l’Uriel Bertran –que jo ja el coneixia–, va dir que no optaria a la vice-presidència perquè considerava que jo feia molt bona feina, i a més s’hauria d’haver tornat a votar i, tal com està el secretariat, aconseguir-ne dues terceres parts ara és pràcticament impossible. No hem de visibilitzar una cúpula, sinó tota la gent del secretariat. Si quan es presenta una roda de premsa no fóssim tan presidencialistes, es veuria la potència real que té l’independentisme, però tenim tendència a aquesta estructura més piramidal. Ja vaig dir en la presa de possessió que això no era qüestió de càrrecs, i de fet vaig demanar el vot per a Dolors Feliu, per això va sortir en primera volta. No cal esbatussar-nos, sinó ser generosos.

—Per a fer aquest canvi que demaneu calen unes noves eleccions dins l’Assemblea?
—Malauradament, ara és la sortida que tenim. Però hem d’escoltar les bases, potser no hi estan d’acord. Calen dues mil signatures, que no són gaires, perquè cada vegada hi ha més secretaris i ex-secretaris que s’afegeixen a aquesta reclamació de democràcia interna. De vegades, la visió del territori no és la que té el comitè permanent: hem de fer menys despatx i més territori. El territori vol acció, que despertem el moviment. Quan vas a les xerrades, ho notes. A vegades et pots quedar molt tancat en el comitè executiu, que s’assembla massa a un partit polític, i a l’Assemblea hauríem de representar la gent.

—Heu considerat de ser candidat a la presidència, si hi ha noves eleccions?
—No et presentes per a presidències o vice-presidències, es vota en el marc del secretariat. Si hi ha eleccions, m’hi tornaré a presentar, perquè l’Assemblea és l’eina primordial. Optaré a la presidència o algun càrrec? Dependrà del que em demani la gent. En aquell moment vaig sentir molt de suport, i més amb aquesta idea dels lideratges compartits. Si amb això hi combrega molta gent, puc presentar-me al càrrec que em demanin. Però sempre intentaré que m’acompanyi molta gent per visibilitzar persones que poden tenir un discurs molt més interessant que el meu. Em considero un gran activista de la no-violència, de la mobilització ciutadana, de la fermesa, i sobretot d’una cosa a la qual no tothom està disposat: desobeir fins a les últimes conseqüències. Hi ha gent que no hi està disposada.

—Dins l’Assemblea?
—Sí, dins l’Assemblea i a tot arreu. No cal que tothom faci una desobediència tan ferma com la que estic disposat a fer, però si encapçales el moviment, crec que sí que cal. Si no, s’ha de fer un pas al costat. I això també serviria per als partits polítics: si no vols anar a totes, legítimament pots optar per la família, la feina, la posició social… Però si t’han donat la confiança per a encapçalar una estructura i saps que amb l’estat espanyol no aconseguiràs absolutament res, només queda la desobediència activa.

—Parleu de Dolors Feliu?
—No ho sé, això ho heu de parlar amb ella. Jo estic disposat a tot. I amb aquest càrrec, pots arribar fins i tot a ingressar a la presó. La Dolors té una feina pública, suposo que la desobediència li costaria una mica més. Però això ho ha de dir ella. No aconseguirem la independència sense desobediència. L’Assemblea ha d’encapçalar fermament el grau de desobediència legal. Si li cauen multes, anar a totes, juntament, per exemple, amb el Consell de la República, que és a l’exterior i no el poden multar. I hi ha Eines de País, que són desobediències legals. A tu no et multarà ningú per tenir una telefònica catalana, una gasística catalana, comprar en el comerç de proximitat català…

—L’Assemblea ha creat Eines de País. Què penseu que ha de fer més?
—Li han tancat la pàgina d’Eines de País. Els egos personals impedeixen que això es faci en col·laboració amb altres entitats. Al Consell no el poden multar. Per tant, no és més lògic que ara lideri i potenciï Eines de País? No que surti algú a dir: “És que això ho he començat jo” o “jo lidero el moviment de defensa dels represaliats”, “jo lidero”… No, home, no! Som tots al mateix vaixell. Hi ha milers de ciutadans mobilitzats. Serveix de res, que vagin a cantar a les places, Meridiana Resisteix o Enriqueta Gallinat? Sí, perquè hi són cada dia. Si sumes totes aquestes persones, és un moviment civil molt actiu, més actiu que mai.

—En les discrepàncies de la crisi interna, hi ha visions diferents sobre l’estratègia a seguir. El sector crític considera que actualment l’Assemblea parla massa del fi, però no tant de com arribar-hi.
—Sí. S’ha silenciat la potentíssima campanya “Nosaltres acusem” a la justícia espanyola. Cal tornar a animar la gent i no tan sols sortir al carrer l’Onze de Setembre, cal una mobilització permanent. I per això s’ha de tenir un motiu, com aquesta campanya. Els periodistes reaccionaran si anem a tots els jutjats de Catalunya, quatre mil persones, a protestar dia rere dia. És una de les coses que volíem fer, però no hi ha hagut el suport del secretariat.

—Com considereu que s’ha silenciat aquesta campanya?
—No donant-hi suport, traient l’equip de treball que ho portava argumentant que no controlaven bé els comptes, gestionant-ho des de comissions que no hi posaven interès… Massa feina de despatx que queda silenciada i difuminada. Hi havia un equip de treball per a organitzar-ho, però queda desautoritzat perquè el comitè permanent diu que s’ha gastat massa diners. Parlem de 13.000 euros, però hi ha campanyes que poden costar molt més. Es qüestiona econòmicament i després t’adones que és només una excusa. No interessava en aquell moment, però les bases hi havien donat suport.

—Sobre les crítiques que diuen que el comitè permanent té massa poder, Dolors Feliu ha contestat que, pels propis mecanismes, és impossible, i que dissabte es va arribar a acords per a blindar la democràcia interna. Què ha passat exactament?
—Es va arribar a acords després d’un moment de crisi absoluta, però tots aquests problemes ja havien sorgit molt abans. Sorgeixen al novembre, quan comencen a qüestionar la campanya “Nosaltres acusem”. A partir d’aquell moment vaig fer de pont i es va demanar una reunió amb el comitè permanent per a arreglar les coses. I el comitè va dir que els estatuts no ho regulaven i que hi havia altres mecanismes, com ara, fer arribar les coses al cap de comissió i que ell ho traslladés. Però no és més fàcil dir “reunim-nos i parlem-ne”? Van esperar, això s’ha anat enquistant i les comissions no acabaven d’informar.

—Què es va decidir, finalment?
—Quan es va fer una reunió amb el comitè ja va ser per a dir que l’equip de treball de la campanya quedava desfet. Aquesta decisió no es va prendre per unanimitat, va ser una part del comitè, jo no ho vaig signar. Hi ha quatre dimissions del comitè permanent, no tan sols la meva. Hem sentit el clam de la gent i hem vist que no hi havia manera. En el darrer mandat es va haver de gestionar una repressió terrible i també la pandèmia, que ens va acostumar a la feina telemàtica, de parlar menys. Però ens hem de tornar a moure, i no veig la gent d’aquests òrgans que es mogui tant pel territori, a part de la presidenta.

—El sector crític ha denunciat irregularitats dins l’Assemblea. Podríeu posar-ne algun exemple?
—Dotze persones que no eren presents van votar una acta, per exemple. És una irregularitat molt seriosa, perquè segurament no s’hauria aprovat. La situació és tensa per aquesta mena d’irregularitats no reconegudes. O lliures una proposta de resolució i et diuen que està mal articulada i no t’accepten que entri a l’ordre del dia. Cal ser més flexibles. Ara es fa, però és massa tard, s’ha enquistat el problema.

—No es podria arreglar?
—Sí, si hi hagués voluntat. És el tema de la qüestió de confiança. Jo em vaig sentir qüestionat i no entenc que l’altra gent no s’hi hagi sentit. No vaig signar amb Indesinenter, no hi combregava i no volia crear una escissió dins de l’Assemblea. Ara veig que no és una escissió, sinó gent que reclama democràcia interna. La resposta ha estat “farem aquesta democràcia, però a la nostra manera”. No hi ha diàleg. Durant aquesta setmana, abans del plenari, es va demanar de tornar-nos a trobar, i no va passar.

—Però dissabte es va arribar a un acord sobre democràcia interna.
—S’acaba aprovant un document perquè també Indesinenter hi vota a favor, però no hi ha intercessió durant la setmana i hi ha qui diu que no es pot qüestionar la presidenta. L’única cosa que sé, uns dies abans, és que m’ofereixen de continuar un any més a la vice-presidència. Allà em començo a preocupar, perquè jo sí que em sento qüestionat. I decideixo aïllar-me. No volia ser ni en una banda ni en una altra.

—Per tant, dissabte ja s’hi podia fer poca cosa?
—Per mi, sí, i tenia la sensació que no ho havia fet bé. Si et veuen com una persona capaç de conciliar una part amb una altra i no te’n surts, i a més et demanen una qüestió de confiança, fas el pas.

—No vau considerar de continuar provant de trobar punts d’acord?
—L’esgotament personal és molt important, el desgast de ser al mig i a primera fila, de donar la cara i rebre fins i tot cops de porra que de vegades no han estat ben entesos per altres membres del secretariat. T’han triat per donar la cara al costat de les persones i a primera fila. No pots anar cridant a la mobilització per després pujar a un escenari i fer un discurs. És per ser a primera fila, i hi vaig ser, vaig rebre un cop de porra per això.

—Dins l’Assemblea algú us ha qüestionat per això?
—Més que qüestionar-ho, no vaig rebre cap suport. Fins a mitja tarda ningú del comitè permanent em va preguntar com em trobava. Hòstia! Havien fotut a terra un vice-president… Això esgota personalment. I hem de reconèixer que tenim un problema.

—Dieu que la llista cívica no és el punt central, però també ha despertat discrepàncies. Exactament en què?
—El full de ruta marca que la llista cívica, en darrera instància, és un objectiu que s’ha de tenir en compte. Però això anava acompanyat de molta mobilització, un embat i confluir cap a una llista cívica. Per què no es parla de la mobilització? Si som milers de ciutadans pressionant, els polítics tenen l’opció d’anar a totes o fer un pas al costat. S’ha dit que seria un quart espai electoral, però si no piquem pedra i unim tot això… És clar que pot haver-hi una llista cívica, però qui et diu que amb aquesta pressió ciutadana amb mobilització no s’hi afegeix Primàries, Acord per la Independència o els partits?

—Amb els partits és complicat, en aquest moment.
—Sí i no. Barcelona pot ser un termòmetre. El que diuen les cúpules dels partits no és el que pensen les bases, ho van demostrar les bases d’ERC l’Onze de Setembre. Un dia abans de la manifestació del 2012, el president Mas va dir que cridéssim pel pacte fiscal i que ell no hi aniria. La setmana següent reclamava quaranta punts a Madrid que avui encara reclamem, i va semblar que es tornava independentista. Es va tornar independentista en vint-i-quatre hores o va ser un bon estadista que va escoltar el clam del poble? Ha d’haver-hi uns quants milers de persones disposades a tot. Una campanya com “Nosaltres Acusem” era fantàstica. Si anem a manifestacions davant els jutjats, cada dia un de diferent, segur que això es va replicant. Potser el primer dia en som cinc-cents, però quan vegin que n’has fet cinc, el sisè jutjat ja està protegit i potser som vuit mil o deu mil persones.

—A l’Assemblea les presidències ja són força curtes. Aquesta crisi no impedeix encara més que els projectes es consolidin?
—Precisament tot això s’ha frenat. Hi ha d’haver un impuls de l’Assemblea, de baix cap a dalt. L’Assemblea ha d’intentar d’encapçalar el moviment independentista civil, aglutinar totes les forces independentistes i fer l’estat major, o com en vulguem dir. Començar a treballar amb el Consell de la República i teixir complicitats amb Òmnium. I que vinguin els partits que vulguin. Un detall important que demostra com l’Assemblea s’ha adormit sense adonar-nos-en: fa dos anys de la taula de diàleg. L’Assemblea va dir que quan es complissin els dos anys, hi hauria una mobilització per a dir que no havia servit de res. Se n’ha parlat? No. On són aquells missatges de l’Assemblea que donaven dos anys de marge?

—Per acabar: creieu que els partits han tingut cap influència en tot això que ha passat?
—No he notat cap pressió, però no es pot descartar absolutament res. Som en un país de sorpreses amb infiltrats a tot arreu. Però si ho fan, ho fan d’una manera excel·lent, perquè se’n surten.