Jordi Orts, psicòleg: “La racionalització ajuda a contenir una experiència tan colpidora; cal fer molta escolta empàtica”

Jordi Orts és orientador educatiu a l’Escola Gavina de Picanya, que també ha sofert els efectes devastadors de la gota freda. Ens rep ple de fang, atès que dóna un cop de mà perquè el centre pugui recuperar la normalitat. És un dels dos psicòlegs de l’escola i creu que deixar que tant infants com adults es puguin expressar i verbalitzar com han viscut l’experiència els pot ajudar molt. Però també s’ha de ser conscient, diu, que d’experiències, n’hi ha moltes, i d’emocions, encara més. Per tant, creu que ningú no es pot exigir de respondre d’una manera determinada, atesa l’excepcionalitat dels fets.

—Com es pot respondre a un incident d’aquestes magnituds?
—En el nostre cas, les primeres accions han estat les d’atendre molt l’entorn més pròxim i particular, per una qüestió de pura supervivència, perquè tots hem estat afectats directament. Quan hem pogut disposar de més temps i oportunitats, hem començat a generar xarxa: entendre que no estem sols, que tenim molt de suport i començar a entrar en contacte amb les famílies i diversos col·lectius o institucions que ofereixen molta ajuda. Per exemple, hem fet arribar a les famílies un document de pautes de com gestionar la situació emocionalment. El col·legi psicoanalític de València ens ofereix abordatge individual i també hi ha d’haver un abordatge grupal per a aquells centres en què els claustres necessiten suport. Haurem de gestionar molt l’aspecte emocional.

—Quines pautes es poden seguir?
—Bàsicament, la qüestió de poder verbalitzar i donar espais i moments perquè tots ens puguem contar un poc què hem viscut i què va passar. També s’ha de fer segons els recursos personals. En eixe sentit, no jutjar si s’haurien de dir o s’haurien d’expressar les coses d’una manera diferent o determinada. Perquè en aquests moments tan immediats, cadascú fa el que pot.

—Hi ha molta diversitat.
—El ventall de casuístiques és molt variat: gent amb pèrdues només materials; gent que ha perdut molt; gent que ha perdut poc, i els casos més excepcionals. Païm una situació excepcional, una experiència de què no teníem experiència i cadascú la gestiona com pot. No en teníem coordinades vitals. La racionalització a vegades ajuda a contenir una experiència tan colpidora. Per tant, cal fer molta escolta empàtica, poder tenir temps per a eixes verbalitzacions. Per acompanyar una mica, a vegades, no cal donar moltes explicacions ni pensar que hem de dir moltes coses. El fet d’estar, de rebre, d’acompanyar i de poder fer unes altres coses ja ajuda molt.

—Què representa per als infants viure una situació així?
—Això és una qüestió important, segur que hi ha uns neguits i angoixes que hi han de ser. Però en els adults, també, i a vegades ho oblidem. Hem de pensar que hem passat moments en què, quan recapacites i connectes amb la por i l’angoixa, pots tenir més capacitat d’elaborar eixes emocions. Amb els infants serà una qüestió més inconscient, de no poder posar paraules a aspectes emocionals que encara no han viscut. Eixa qüestió de la por en un moment donat.

—Per tant, deixar que es puguin expressar.
—Que els ajudem a posar paraules i contar els anirà molt bé. I en els casos no urgents, és important de fer una atenció dels grups, parlar, veure que, qui més i qui menys, han passat una experiència semblant, que puguem veure que tenim recursos per a poder elaborar la situació i afrontar-la. També és possible que hi haja casos de xiquets que es troben molt bloquejats o molt en la negació. Per tant, no hem de tenir pressa, tampoc. Com a adults, hem d’observar, perquè tots necessitem un temps per a pair la situació. Quan haja passat un temps i tot es comence a calmar, si hi ha casos de bloqueig és convenient sol·licitar ajuda a un professional.

—Com serà la tornada a l’escola, emocionalment? Perquè no serà ni imminent ni normal.
—No ho sabem. Podem imaginar que serà una mica gradual, perquè hi ha circumstàncies molt diferents. Anirem rebent i acompanyant l’alumnat. Ells necessiten eixir, veure i entrar en contacte. Per exemple, aquí a l’Escola Gavina, veuran que hem recuperat molta cosa. Comprovaran que hi ha adults que ens n’hem fet càrrec i que continuem fent la tasca de sempre. Els ajudarà molt. Però també tenen molts recursos i és quan t’adones que hi ha certa maduresa en molts xiquets, en eixa tranquil·litat i eixa capacitat per a assumir situacions de molta excepcionalitat.

—Qui ho té més difícil per a superar el cop, infants o adults?
—En el cas dels adults, tots tendim a dir que estem bé. I a vegades la processó va per dins i hem passat moments molt angoixants. També necessitem ajuda i suport. Unes companyes estaven disposades a posar en marxa grups per a claustres pedagògics, perquè som els que haurem de tenir cura dels menuts. És important fer grup i elaborar junts aquesta situació, ni que siga una oportunitat perquè cadascú s’expresse i pensar com ho farem amb l’alumnat. La funció dels claustres ha de ser de cosir les angoixes. De poder rebre-les, escoltar i pensar-les conjuntament.

—Els docents tindran molta responsabilitat. Ha de ser difícil gestionar tantes emocions dins una aula.
—Efectivament, la professió docent ja és una professió de molt impacte emocional amb el dia a dia de l’aula. No és només un alumne, són molts, i cadascun amb les seues emocions, experiències i amb molta necessitat. Hi haurà molta demanda i cal poder sostenir-se amb certa serenor i recursos. Però no som superherois, tampoc, i en eixe sentit és important que es puga pensar de manera grupal. Perquè hi ha un vincle emocional, pedagògic, de molta emoció i els alumnes necessiten les figures de referència. Per als més menuts són fonamentals.

—Què és més recomanable, a casa: procurar traslladar tanta normalitat com sigui possible o alguna altra cosa?
—És una situació tan excepcional que crec que ningú no s’ha d’exigir funcionar d’una manera determinada. Cadascú ha de poder pair la situació com bonament puga. Ens han canviat certes coordenades vitals i ens hem vist desplaçats, per tant, no ens hem d’exigir voler recuperar tota la normalitat perquè no som en una situació normal. És important no generalitzar una fórmula per a tothom, perquè hem d’atendre la particularitat i el sentit que la gent dóna a les coses. Hi ha gent que per trobar un marc propi, de tranquil·litat, necessitarà recuperar la normalitat. Però n’hi haurà una altra que no.