05.02.2020 - 21:50
VilaWeb ha demanat a diverses personalitats independentistes què cal fer, després d’haver constatat la divisió que hi ha dins el govern de Catalunya, tal com es va veure al parlament. Aquesta sèrie especial vol ser una contribució al debat que, sens dubte, cal fer entre tots en un moment tan delicat com el present. Al final de la sèrie, publicarem una selecció dels comentaris que ens hagin enviat els nostres subscriptors.
Parlem amb Jordi Muñoz, professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Barcelona.
—L’independentisme s’ha dividit en dos blocs? Quin significat té això si penseu que sí?
—Crec que dir que l’independentisme s’ha dividit en dos blocs és una exageració, d’una banda, i una simplificació, d’una altra. És una exageració perquè no crec que es puga equiparar l’existència de discrepàncies estratègiques i un debat viu dins del moviment independentista amb una suposada divisió en blocs. I és una simplificació perquè, de fet, en el debat estratègic de l’independentisme hi ha clarament més de dues postures. Més aviat, hi ha un contínuum que cobreix totes les posicions intermèdies entre els sectors que defensen que demà cal abaixar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat i publicar uns decrets de desplegament de la DUI al DOGC i sortir massivament al carrer a defensar-ho fins al final, i els qui pensen que cal aparcar la reivindicació del referèndum. Enmig, com deia, hi ha tota la gamma de grisos. I, per cert, hi ha matisos molt diferents, no tan sols entre organitzacions i partits, sinó també dins de cadascun dels partits i organitzacions.
—Què cal fer per tornar a agafar la direcció del procés i deixar d’anar a remolc de la repressió de l’estat espanyol?
—Cal assumir que la repressió hi és i hi serà. No veig un escenari de desjudicialització a curt termini, malauradament. Tot i que cal intentar-ho, promovent una llei d’amnistia, per exemple. En tot cas, mentre no es puga desactivar la repressió, caldria fer que condicionés el mínim possible el moviment i les institucions. Si convertim cada episodi de repressió en un enfrontament intern dins l’independentisme, i fem que ho paralitze tot, la repressió haurà guanyat. És com el canvi climàtic: hi ha mesures de mitigació, que intenten frenar l’escalfament global, i mesures d’adaptació, que consisteixen a canviar la nostra manera de viure i produir per adaptar-nos a les noves circumstàncies. Crec que l’independentisme hauria de combinar totes dues estratègies: mitigació (llei d’amnistia i batalla jurídica internacional) i adaptació. Una bona mesura d’adaptació seria, per exemple, una separació més gran entre els lideratges del moviment, dels partits i els institucionals. Si s’entén el paper de cadascú i es delimita bé, es pot fer una estratègia de control de danys. És evident que, en darrera instància, el grau, la intensitat i l’extensió de la repressió depenen del repressor, però crec que tot moviment ha d’intentar preveure-ho i anticipar-s’hi.
—Expliqueu una mesura urgent que proposaríeu al govern, als partits, a les associacions o a la gent, per reactivar el procés d’independència.
—La meua opinió és que el procés d’independència és una cursa de fons. Perquè avance, s’han de donar tres condicions. La primera és que el suport intern a la independència ha de ser clarament majoritari. I això implica començar a guanyar eleccions amb més del 50% del vot. Això no ho hem fet encara, i enguany tindrem una altra oportunitat. Seria molt important. La bona governança de les institucions autonòmiques, amb ambició social i voluntat transformadora, pot ser instrumental en aquest sentit. Però malauradament, hem perdut temps en això. La segona és que, a partir de la constatació de l’amplitud i solidesa del suport a la independència, cal donar forma política a l’única ‘supermajoria’ que hi ha en l’opinió pública i la societat catalanes en aquest moment, que és la que dóna suport a una solució democràtica al conflicte, en forma d’un referèndum en què es puga votar sobre la independència. És el famós 80%, que em fa l’efecte que és més aviat un 70% però en tot cas és un bloc social ‘supermajoritari’. Ara bé, donar-hi forma política requereix diàleg i negociació amb forces polítiques i socials no independentistes. Hi ha un cert independentisme que pensa que la solució passa per no parlar amb ningú que no siga independentista, però em fa l’efecte que això, vista la composició de la societat catalana, és la millor recepta per al fracàs. La tercera condició té a veure amb el context internacional. Cal treballar perquè siga com menys hostil millor. La feina internacional s’hauria de reforçar, sabent què podem esperar i què no dels estats, però en tot cas, no deixar de picar pedra.
