20.07.2022 - 21:40
En una decisió judicial insòlita, l’Audiència de Barcelona ha anul·lat l’absolució dels cinc membres de la Sindicatura Electoral del Primer d’Octubre a qui havien acusat de desobediència greu a l’autoritat i usurpació de funcions. El calvari judicial continua per a l’advocada Marta Alsina, el professor de dret administratiu de la Universitat de Barcelona Marc Marsal; el professor de dret constitucional i diputat de Junts al congrés espanyol Josep Pagès, la professora de ciència política i consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, i el catedràtic de ciència política de la UB Jordi Matas. Parlem amb Matas d’aquest fet excepcional a la UE: la persecució judicial contra acadèmics per haver fet la seva feina. “Ha passat en algun lloc del món? És normal, això?”
—Us ha sorprès, aquesta sentència?
—Sí. No ens esperàvem aquesta resposta tan insòlita i alhora tan lesiva. A tot estirar, pensàvem que l’Audiència faria repetir la sentència a la jutgessa, però fer repetir el judici des del primer moment no ens ho esperàvem.
—És un fet insòlit, i que es desautoritzi d’aquesta manera la jutgessa…
—No coneixem precedents d’un cas així. Fer marxa enrere, anul·lar una sentència absolutòria que, a més, afecta cinc persones, i en què la fiscalia no va provar res, quan no hi havia ni tan sols debat, i amb el recorregut que ha tingut, quan fa pràcticament cinc anys de la primera querella… Tot plegat és un fet insòlit.
—I la sentència ha trigat molt a arribar.
—Sí, perquè, com que hi havia una consellera, l’Audiència va considerar que qui era competent per a resoldre el recurs era el TSJC, que va acabar dient que no, i això ho ha endarrerit més encara.
—I ara, judici nou, amb un altre jutge que no se sap qui serà… Haureu de tornar a començar.
—Tornem a començar, però de mala manera. Tornarem a la casella de sortida, però nosaltres ja hem fet un judici; ja ens vam preparar un judici, i tota una estratègia de defensa que en aquests moments la fiscalia ja sap, i també aquells que ens hagin de jutjar. Tot és transcrit i enregistrat. És com si repetíssim un partit de futbol que vam guanyar, però que ara ja sàpiguen com jugarem. Això vulnera el dret de defensa. I no sabem qui ens jutjarà. La inseguretat jurídica en aquest país és extraordinària. Ja veurem, potser el TSJC, o uns quants anirem a la primera instància, o que un altre dels acusats, en Josep Pagès, se n’anirà al Suprem perquè és diputat al congrés espanyol. Estem venuts, i suposo que és el que volen, que tinguem aquesta inseguretat jurídica.
—Com us podeu preparar per a un nou judici, mentalment i jurídicament?
—La veritat és que mentalment costa molt. I després de cinc anys que fa que dura això, encara més. Perquè la fiscalia no ha provat absolutament res. D’entrada, ens demanaven tres delictes, i va caure la malversació perquè no van trobar absolutament res. Després, ens acusaven d’usurpació de funcions, i ni tan sols la van defensar al judici, no ho van ni intentar. I amb l’acusació de desobediència, la fiscalia va tenir una desídia alarmant a l’hora d’aportar proves. A veure què faran, ara. I nosaltres haurem de fer servir una estratègia de defensa nova, perquè jugarem amb un altre àrbitre, que ja veurem qui és.
—No solament saben quina era la vostra estratègia de defensa, sinó que amb aquesta sentència, l’Audiència prepara el terreny per a la condemna.
—Sí, marca la pauta. Efectivament. Amb aquesta resolució, l’Audiència de Barcelona no ens podia condemnar, perquè no podia, però ha obert les vies i ha marcat la pauta per una condemna.
—Qüestiona de dalt a baix els fets provats, diu al jutge que vingui al darrere que ho haurà de fer diferent, i això vol dir condemna.
—És així.
—Veient el vostre cas, fa l’efecte que sou una pedra angular de l’estratègia repressiva contra l’independentisme, perquè la Sindicatura Electoral era allò que podia validar el referèndum, i no volien que s’hi assemblés. Sembla que calgui la vostra condemna per enviar un missatge a qui ho vulgui tornar a fer.
—Sí, mireu: quan el Tribunal Constitucional ens va amenaçar amb aquella sanció de 12.000 euros al dia si no plegàvem, l’argumentació era que la Sindicatura Electoral era “l’òrgan nuclear” del referèndum. Havien de posar el punt de mira en nosaltres com a òrgan nuclear de tot allò que va passar el Primer d’Octubre. Això s’ha anat mantenint, i potser ens farà caps de turc. Ara, una altra reflexió a fer sobre això és que el fet que encara siguem al punt de mira de la repressió judicial fa més flagrant la situació: no hi ha cap país mínimament democràtic al món on persegueixin acadèmics que vetllen per les garanties d’un procés electoral, encara que sigui il·legal. Això no se li ha acudit a ningú, i tan sols ha passat aquí. L’estat espanyol té el trist rècord de ser l’únic que ha perpetrat aquesta repressió contra acadèmics que havien de vetllar per l’objectivitat i les garanties de transparència d’un procés electoral.
—Heu rebut suport internacional?
—Sí, de l’acadèmia, de col·lectius professionals, de les universitats… I això ha desemmascarat tota aquesta conxorxa jurídica.
—Us havíeu queixat de la manca de suport dels rectors de les universitats on treballeu.
—Sí, però els rectors que no ens van donar suport ja han plegat.
—Us heu sentit més acompanyats, ara?
—Ara sí, estem perfectament ben acompanyats.
—El vostre cas topa amb el relat del diàleg i de la nova etapa. És un cas molt alarmant.
—Sí. La setmana que ve hi ha la taula de diàleg. Espero que algú es recordi de nosaltres. És normal, en un estat democràtic, que es persegueixi acadèmics per haver format part d’una sindicatura electoral? Vam plegar quan el TC ens va amenaçar amb sancions. I que ens demanin tres anys de presó? Ha passat en algun lloc del món? És normal, això? El protagonista d’aquesta repressió que hem patit es diu fiscalia. No pot ser que el Ministeri Fiscal sigui un cos de mercenaris al servei dels interessos ideològics més espuris de les elits polítiques i judicials. Hauríem de veure què hi diu, la constitució espanyola. Promouen l’acció de la justícia en defensa de la legalitat? O els drets de la ciutadania? O l’interès públic? Satisfan l’interès social? La constitució diu això. Tot el paper que ha fet la fiscalia és per fer-s’ho mirar. És de vergonya democràtica. I aquí penso que el govern espanyol hi té a dir alguna cosa. Ja sé que el president del govern espanyol es va equivocar quan va dir “de qui depèn la fiscalia?” Va patinar. Però hi té a dir alguna cosa. Que respectin la constitució, i que no reprimeixin per reprimir i segueixin instruccions polítiques, ni apliquin el dret penal de l’enemic. Un dels dèficits i problemes més grans que té el govern espanyol es diu Ministeri Fiscal, i persegueix milers de persones a Catalunya. No és cosa d’un partit d’extrema dreta o d’una associació, no; és cosa del Ministeri Fiscal. Espero que això sigui un motiu de debat en la reunió de la setmana vinent.
