Jordi Llaonart: “El xiisme porta innata a dins la llavor de la rebel·lió contra l’autoritat”

Jordi Llaonart (Barcelona, 1974) va començar a estudiar àrab a Barcelona i va decidir de perfeccionar els estudis a Síria, a la Universitat de Damasc. Començava així una estada d’uns quants anys, plena d’aprenentatges, per països del món àrab que el va portar també a Dubai i a Kuwait. Als països del golf Pèrsic, en concret, hi va arribar just abans de l’esclat de la segona invasió de l’Irac (2003), que va explicar de prop per mitjà de l’edició local de VilaWeb als Emirats Àrabs Units que mantenia i, també, per mitjà de desenes d’articles periodístics com a corresponsal a la zona per a l’Avui i el Temps. De resultes de tota aquella tasca informativa, sumada a l’interès constant per a aprofundir en les arrels del conflicte i del món àrab en general, va publicar posteriorment el llibre Per entendre l’Iraq (2007) i, ja tornat a Catalunya, ha continuat destil·lant píndoles sobre el món islàmic mitjançant apunts rics en matisos i molt entenedors al seu bloc personal.

A partir de viatges que ha fet d’aleshores ençà pel Llevant, de converses in situ i de reflexions personals, acaba de publicar un nou llibre, Viatge al cor de l’islam (2024), que s’endinsa en una de les dues grans branques del món islàmic, la xiïta. Abans de la presentació oficial a la Setmana del Llibre en Català, aquest diumenge 22, hem volgut parlar amb aquest veritable torsimany modern sobre el seu viatge físic i espiritual, plasmat ara en paper, pels països del Llevant.

—Com se us va acudir d’estructurar el llibre com un viatge?
—Quan vaig començar a escriure sobre la qüestió, no pensava que acabaria essent un llibre i escrivia, de fet, potser per a mi mateix. Però sí que tenia clar que la manera d’explicar les coses que havia conegut i après era a través de la meva experiència. Els cinc viatges que vaig fer –a l’Iran religiós i una mica pro-règim, a l’Iran contrari al règim, però alhora espiritual i amb esperit poètic, a Bahrain, a Síria i a Turquia– els he fets jo mateix, tot el que n’explico és real i són converses que he mantingut amb gent d’allà. Per mitjà dels meus viatges, doncs, vaig introduint totes aquelles coses que hi he après, però alhora també les que he sabut posteriorment o que ja sabia abans perquè les havia estudiades o llegides. I una manera amable de traslladar tota aquesta informació, vaig pensar, era seguint el fil conductor d’un viatge en què anem descobrint, literalment pas a pas, totes les claus per a comprendre la realitat que tracto. Amb aquesta premissa, doncs, la idea del llibre va ser explicar aquests viatges a cinc indrets religiosos del Llevant relacionats amb l’islam xiïta i on també hi ha una forta càrrega política. I pel mig intento introduir pinzellades de la regió, la història, les relacions entre estats i sobretot com viu i com sent la religiositat i la seva identitat la gent amb qui topo. És la millor manera que he trobat de fer un relat que pugui entendre qualsevol lector.

—I quines diferències heu observat entre la primera estada a Síria i els països del Golf i els viatges posteriors al Llevant que plasmeu en aquest nou llibre?
—Ara fa vint anys, la meva immersió va ser en el món àrab principalment sunnita, que és la branca de l’islam majoritària al món i a la qual estem més familiaritzats perquè és la de la majoria dels nostres veïns (el Marroc, Algèria…). Però en aquell primer contacte també vaig descobrir un altre islam i unes altres maneres de viure la religió. I de sobte em vaig sentir fascinat i atret pel xiisme i el seu lloc de referència, l’Iran. I quan poses els peus en un país com l’Iran descobreixes de cop coses o temes dels quals no havies sentit a parlar mai. Recordo sentir-me sorprès i indignat alhora amb mi mateix perquè no sabia que tot allò existia. Tot plegat em va fer venir ganes de conèixer aquella realitat i, alhora, em va imposar la necessitat de compartir-ho amb tothom.

—Curiosament, un lloc que no heu visitat en aquests últims viatges, però que és omnipresent al llibre, és Karbalā’, al sud de l’Irac actual.
—Karbalā’ és el lloc on es va produir la batalla considerada el punt de partida de moltes històries i, sobretot, el quilòmetre zero de la divisió en dos grans blocs de l’islam, amb el naixement del corrent xiïta. L’origen de la diferència entre sunnites i xiïtes, que primer fou política i amb el temps es va convertir en més religiosa, en general tothom el situa en aquella batalla transcendental de l’any 680 al sud de l’Irac actual. En aquell lloc i data fou decapitat Hussein, del clan dels haiximites –al qual pertanyia Mahoma–, a mans dels seus rivals omeies, amb els quals es disputava la legitimitat del govern del món islàmic. Aquell fet va significar el trencament definitiu entre el xiisme i el sunnisme.

—Hussein, de fet, és el gran protagonista del llibre.
—En efecte. I aquí cal obrir un parèntesi. Amb la mort de Mahoma, la comunitat islàmica ha de decidir qui el succeirà. Hi ha un grup de gent que considera que qualsevol musulmà el pot succeir, perquè es tracta de guiar i controlar la comunitat. I hi ha un altre grup que creu que el successor de Mahoma ha de ser un familiar directe seu perquè no n’hi ha prou de dirigir la comunitat, sinó que també cal que aquesta persona elegida sigui especial, tingui algun do que li permeti d’interpretar el sentit ocult de l’Alcorà: els xiïtes creuen que, més enllà de les paraules, hi ha un sentit que s’ha d’interpretar. Aquesta és una de les grans diferències entre les dues branques de l’islam, atès que els xiïtes, al llarg de les generacions i els segles, han anat elegint aquestes persones que tenen la capacitat d’interpretar més enllà del text literal, el seu líder espiritual o imam.

—D’ençà de l’origen del cisma s’estableix una tensió i fins i tot animadversió entre les dues branques majoritàries de l’islam que arriba fins als nostres dies.
—Sí, la rivalitat és eterna. Passa que hi ha moments en què és més visible, perquè el conflicte esclata, i n’hi ha uns altres en què és latent i, si no n’estàs al cas, no el veus. Però aquesta rivalitat entre aquests dos islams ha existit sempre. Potser la millor manera d’enfocar-ho és que són dos mons, i dins aquests dos mons hi ha moltes etiquetes que els defineixen, perquè a més d’un conflicte entre l’islam sunnita i el xiïta, també és un conflicte entre àrabs i perses i entre el centre de poder i la perifèria. I, depèn de l’època, es destaca més un d’aquests aspectes o un altre, però el conflicte en si es caracteritza per totes aquestes etiquetes, no és únicament una cosa entre sunnites (amb l’Aràbia Saudita com a referent) i xiïtes (amb l’Iran com a far), per entendre’ns, sinó que és tot alhora.

—És una plasmació més de la relació sovint indissoluble entre religió i poder?
—Al llibre arribo a afirmar que la política fa la religió, sí. És una frase que treta de context pot ser controvertida… I sí que és cert que el llibre parla del xiisme i explica què és, cosa que t’obliga a parlar de la rivalitat entre perses i àrabs, però no em volia limitar només a explicar una lluita entre les elits o uns corrents ideològics o la religió en l’àmbit de política i governants, sinó que en el viatge al cor de l’islam parlo amb la gent que em trobo pel camí. Així, a part comentar tota la rivalitat política, geopolítica i geostratègica dels imperis que es barallen entre si, també explico les diferents sensibilitats que això representa per sota, a nivell de carrer, on també hi ha un sentiment d’animadversió o de diferència respecte de l’altre que s’explicita a través de sensibilitats, de tradicions, de maneres de pensar, de referents religiosos…

—Però, tal com destaqueu als primers paràgrafs del pròleg, la vinculació entre el règim de l’Iran i el xiisme ha marcat profundament la percepció que tenim d’aquest corrent de l’islam a Occident.
—Si a algú que tingui una lleugera idea del xiisme li demanes què en pensa, moltes vegades apareix aquesta idea de la branca fonamentalista o radical de l’islam. Crec que tot plegat té a veure amb el triomf de la Revolució Islàmica a l’Iran, que tenia un component molt fort d’antiamericanisme i antioccidentalisme, sobretot a partir del guiatge de l’aiatol·là Khomeini. En aquella època els EUA van fer una campanya molt forta contra l’Iran en el terreny polític i es van servir fins i tot de pel·lícules i novel·les que ens van gravar una idea ben simple encara ara molt arrelada: si l’Iran és una dictadura teocràtica antiamericana, que sempre fa discursos sobre l’aniquilació de l’estat d’Israel, profundament religiosa i el centre mundial del xiisme, aleshores els prop de dos-cents milions de xiïtes que hi ha al món han de ser per força radicals antioccidentals. Al llibre explico que sí, que tot això és cert, però també ho és que hi ha tota una altra realitat que queda oculta, perquè l’Iran és un país enorme amb milions de persones i amb una tradició molt llarga i molt rica. Els xiïtes sempre han estat en general a l’oposició, reprimits des de l’origen. Hi havia un centre de poder a l’Aràbia, un centre de poder a Mesopotàmia i un centre de poder a Síria controlat pels àrabs originaris de la península aràbiga, i després hi havia un corrent alternatiu, al qual es van anar sumant corrents polítics també alternatius, llengües alternatives, pobles que en el seu moment havien governat i van passar a l’oposició… i de tota aquesta barreja va sorgir el xiisme. Per tant, en el mateix moment de néixer i desenvolupar-se, el xiisme porta innata a dins la llavor de la rebel·lió contra l’autoritat.

—Això us porta a dir, al pròleg mateix: “El xiisme és una de les víctimes del desconeixement que envolta l’islam a casa nostra.” Al llibre expresseu repetidament el lament per aquest desconeixement general…
—Com que el llibre és meu, parlo del que m’ha semblat i en nom meu i de vegades em desfogo, sí, sobre el fet massa habitual que els mitjans occidentals sovint intenten opinar de coses que no saben. Això és un tema gros, és clar, però n’hi ha un altre del qual potser també hauríem de parlar més profundament: és allò de posar-nos automàticament al costat d’algú o de sentir simpatia per algú d’un tercer país –pot ser un moviment, una persona, un estat o un règim– sempre pensant en nosaltres mateixos. Ras i curt, l’error d’analitzar el món a través dels filtres locals que tothom té. I passa que moltes vegades, en aquests conflictes en què no té res a veure per exemple l’eix dretes-esquerres, acaben explicats aquí com un tema de dretes i esquerres. Te’n poso un exemple que és molt més clar: a casa nostra no analitzem el món a través del filtre de la religió, mai, però, en canvi, com que nosaltres com a catalans donem molta importància a la llengua, mirem el món sempre tenint molt present el tema de les llengües minoritàries i les minories a tot el món. Per això precisament el Kurdistan ens desperta tantes simpaties i uns altres pobles que potser també lluiten ara mateix per la supervivència, però no tenen una llengua diferent del repressor, doncs passen del tot inadvertits als nostres ulls. A això em refereixo, a mirar el món no amb una mirada local, sinó sense uns prejudicis o uns filtres que són adequats per a interpretar la nostra realitat, sí, però que no són necessàriament útils per a entendre el món.

—La visió que impera a Europa i Occident de l’islam com un món llunyà i desconegut contrasta molt, en canvi, amb els trets concomitants que detecteu entre el xiisme i el catolicisme.
—Sí, això ho explico a partir de sensacions que he tingut i de comentaris que he rebut de xiïtes que poden ser més o menys significatius, però amb la gent que m’he trobat sempre hi ha hagut aquesta coincidència de pensament respecte d’alguns temes. Hi ha força paral·lelismes. Una de les grans diferències entre sunnites i xiïtes, una de les més conegudes i esgrimides, és el tema dels imams. Els xiïtes, com he dit més amunt, tenen des de fa segles, generació a generació, uns líders espirituals que són descendents directes de Mahoma. Tota aquesta família de descendents directes de Mahoma, per als xiïtes són molt importants. I cada imam ha tingut una història, una llegenda al voltant seu, uns fets destacats que, de vegades, sorprenentment són molt semblants a fets destacats al voltant de Jesucrist i la seva família, com ara el paper que hi juga el sacrifici, el fet que en el moment de morir l’imam Hussein hi havia tres dones amb ell o que sabia que anava a una mort segura, però es va sacrificar pels seus germans… Hi ha una bona llista de concomitàncies, que enumero al llibre. I no ho dic per insinuar que l’un ve de l’altre o que l’un copia l’altre, simplement comparo i encaro aquestes dues sensibilitats, la sensibilitat xiïta sobre com interpreten la religió, com interpreten el sacrifici dels seus líders, l’aproximació emocional que tenen respecte de la religió, i descobreixo que tot plegat em recorda, si es pot fer el paral·lelisme, al catolicisme. En canvi, l’aproximació i el sentiment que tenen d’interpretar la religió i la relació directa entre Déu i el creient els sunnites, per explicar-la es pot comparar una mica amb la visió protestant de la fe. Al llibre m’ha semblat oportú establir aquests paral·lelismes perquè la gent entengui què hi ha més enllà de les dades i les explicacions dels meus viatges. Perquè explicar i traslladar la sensibilitat de tot un col·lectiu és complicat.

—I de la primera pàgina del pròleg passem a l’última del llibre, en què trobem l’únic esment a Hamàs que feu, el tentacle més llarg i enrevessat del règim islàmic al Llevant.
—El cor del llibre, l’objectiu, no era explicar la influència política de l’Iran al món, però si parles de l’islam xiïta has de parlar per força de l’Iran i dels tentacles ideològics que el règim de la república islàmica ha escampat des de la revolució de Khomeini, quan es va voler erigir en líder de la comunitat islàmica a tot el món i va entrar a competir directament amb l’Aràbia Saudita. I val a dir que l’Iran ho ha tingut relativament fàcil per a estendre la seva influència als països del seu entorn geogràfic, perquè bona part de la població professa la mateixa branca de l’islam, són xiïtes, com és el cas de l’Irac; o bé detenen el poder, com és el cas dels alauites a Síria; o bé són una part molt important de la població i pràcticament autònoms, com és el cas del Líban sota el lideratge de l’Hesbol·là. L’extensió natural d’aquesta presència d’organitzacions que viuen sota el paraigua de l’Iran era arribar a Palestina. I quan aquests últims anys bona part dels països àrabs han volgut obrir converses per a reconèixer l’estat d’Israel i els sectors islàmics més rebels han vist com els seus líders donaven l’esquena a la causa palestina, l’Iran ha trobat l’oportunitat d’erigir-se en l’únic estat potent del món islàmic que li dóna suport incondicional. Hamàs és un moviment clarament sunnita, de la branca dels Germans Musulmans, un d’aquests grups que no tenen especial simpatia pel xiisme, però en el terreny polític la confluència amb l’Iran ha esdevingut evident i clamorosa.

—Mentre el poder de l’anomenat eix de la resistència impulsat per l’Iran s’estén ja de Palestina fins a l’Afganistan, a l’interior del país fa exactament dos anys que es viu una revolta encapçalada per les dones sense precedents arran de l’assassinat de Jinà Aminí en una comissaria de Teheran. Creieu que aquest esclat social pot fer trontollar els fonaments de la revolució islàmica?
—És probable que pugui ser un punt d’inflexió, perquè és una cosa que ningú no pot passar per alt. I és probable que el règim entengui que ha de fer algun canvi o donar a entendre que ha de fer algun canvi, per satisfer d’alguna manera el desig de llibertat d’una part molt important dels iranians. Però no sembla que hi hagi d’haver un daltabaix imminent. Perquè el règim, encara que molta gent hi planta cara, continua tenint molt de poder i a l’Iran hi ha molta part de la població que hi dóna suport. I un règim no cau així com així, d’un dia per l’altre. Però sí que les elits s’han de plantejar a veure què fan, perquè no poden mantenir en el temps una revolta d’aquest nivell. Però també cal dir que el règim la va poder reprimir ja el 2022 i no podem menystenir que la repressió, la violència extrema, funciona. A més, la gent que governa a l’Iran, la que mana de veritat, en el fons l’interessa de mantenir els seus negocis i jugar la carta de reprimir la població fins a cert punt i fer un discurs antioccidental fins a cert punt, perquè tampoc no són tan rucs de trencar relacions absolutes amb tothom. És un joc d’equilibris: són antioccidentals, però tampoc no declararan la guerra ni començaran a bombardar seriosament ningú, i al mateix temps aprofiten de portes endins aquest discurs antioccidental i la resposta agressiva que reben dels EUA, d’Israel i d’Occident per fer-se la víctima, com fan moltes dictadures. Quan cobria les eleccions iranianes en què va guanyar el president Mahmud Ahmadinejad (2005), vaig fer una entrevista a un director d’una agència de notícies i la primera pregunta que li vaig plantejar va ser la que feia qualsevol corresponsal estranger que arribava a l’Iran: si preveien un canvi amb el nou president. La resposta em va quedar gravada: els occidentals parlàvem de canvi perquè volíem que hi hagués un canvi, no perquè hi hagués cap possibilitat de canvi en aquell país. Va ser un moment d’aquells que em va fa replantejar moltes coses i si el llibre l’he escrit així és gràcies a gent que m’ha dit a la cara veritats com aquesta. És quan obres els ulls i dius: “Ah sí, jo a aquest senyor li feia una pregunta condicionada segons el que jo volia que passés, o el meu diari volia que passés, o el meu país volia que passés…”