Jordi Graupera: ‘Entrarem a l’ajuntament i canviarem l’agenda política del país’

Periodista, piulador, columnista, filòsof, tertulià i, de fa un any, polític actiu. Jordi Graupera (Barcelona, 1981), fill de l’Eixample, ha tornat a la seva ciutat després de gairebé una dècada als Estats Units per promoure Barcelona és Capital, un projecte polític al marge dels partits, i provar d’assaltar l’Ajuntament de Barcelona. De retòrica hàbil i amb un llarg bagatge, parla amb passió de tot allò que proposa i és implacable en les crítiques als seus rivals. Barcelona és protagonista en aquesta entrevista, però també Catalunya, sense la qual l’esperit de la seva candidatura no té trellat.

—Quins són els cinc problemes principals, per ordre de prioritat?
—L’habitatge, el turisme, la seguretat, el mercat laboral i la cultura-llengua. No hi compto l’ocupació de l’estat.

—El preu mitjà del lloguer és de 954 euros (quart trimestre 2018), quan el 2013 era de 631. Què proposeu per a reduir-lo de manera immediata?
—Primer de tot, s’ha de dir que els problemes de Barcelona tenen dues característiques endimoniades de les quals es parla poc. L’una és que són urgents i l’altra que no tenen solució a curt termini, i s’ha de dir a la gent. Això indica que fa vint-i-cinc anys que ens ressentim d’un retard amb polítiques troncals, com habitatge, turisme i seguretat. I això s’ha de dir a la gent. Ningú no posa en qüestió que l’equip de govern actual tenia com a prioritat millorar la qüestió del lloguer. Ningú no creu que volgués que s’apugés; no ho vol ningú, això. Però la qüestió és que no se n’han sortit, sinó que han empitjorat la situació.

—D’acord, què s’hi pot fer a curt termini?
—Vejam, hi ha una qüestió que és l’emergència d’habitatge de molta gent de la ciutat. S’ha duplicat el nombre de persones que s’han empadronat a la ciutat sense domicili fix. Per tant, el creixement del barraquisme no és solament una percepció que té la gent quan va als solars del seu barri de tota la vida, sinó que és real. S’ha de generar immediatament un parc d’emergència per adreçar aquesta qüestió. Com es pot fer? Doncs a Barcelona hi ha 14.000 locals comercials que fa més de dos anys que són buits. No vol dir que d’avui per demà els puguis convertir en habitatge, però sí que mitjançant una figura jurídica que es diu llicència a precàri, en alguns d’aquests habitatges que compleixen unes determinades característiques per accedir a cèdula d’habitabilitat, en pots canviar l’ús perquè siguin habitatges. I d’aquests, pots expropiar-ne l’ús, no cal que n’expropiïs la propietat. El gran drama de l’habitatge a Barcelona és la manca d’un parc públic de lloguer, que només és d’un 1,7%, quan la mitjana a Europa és del 15% i hi ha un mandat de la UE per a arribar-hi.

—I per això dieu que s’ha d’arribar a 115.000 habitatges públics. Com es fa?
—Això vol dir que una part s’ha de construir i una part s’ha d’adquirir. Per a construir hi ha tot de solars de titularitat pública i que, per incompetència de l’ajuntament, no s’hi ha construït. L’exemple clar, el solar que hi ha al carrer Ciutat de Granada 95, a la part baixa de la superilla. Hi ha 125 milions del Banc Europeu d’Inversions (BEI) per a construir 2.198 habitatges, dels quals 22 havien d’anar en aquest solar. El finançament hi és, però no ha passat de la fase de projecte. I això a curt o a mitjà termini es pot activar. Segon, a Barcelona hi ha solars privats on es poden edificar habitatges i no s’hi ha edificat. Hi ha gent que fa quaranta anys que ha exhaurit l’edificabilitat dels seus solars. Aquí l’ajuntament ha de poder-hi intervenir. Tercer, dret a tempteig i retracte, que permet a l’ajuntament de comprar edificis sencers en procés de compra-venda.

—La mesura aprovada per l’ajuntament després del pacte entre PSOE i Podem, que permetrà de posar topalls en el preu del lloguer dels barris, com la valoreu?
—En la regulació del lloguer, pel que ens han dit fins ara, els ajuntaments no hi tenen competència. Ara en la campanya electoral ens diuen que amb una reforma del codi civil català hi ha la possibilitat de fer-ho. Ara ens ho diu ERC, tot i que fa anys que són a les institucions. Dit això, la regulació del lloguer té virtuts i defectes. La regulació del lloguer congela la ciutat temporalment i a la gent que hi viu li dónes un respir. Però a tot arreu on s’ha aprovat la regulació causa una degradació del parc d’edificis perquè desapareixen els incentius per a fer reformes. Llavors, les ciutats hauran de cercar estratègies perquè no hi hagi aquestes externalitats negatives de la regulació del lloguer. I haurem de fer això.

—Colau proposa d’apujar del 30% al 50% la reserva d’habitatge en les noves construccions. Hi esteu d’acord?
—Sí, és clar, i per què no el 100%? És que no ho entenc. O el 120%.

—Llavors ja no hi voldrà invertir ningú.
—I hem calculat que amb el 50% es generarà inversió?

—No ho sé, suposo que deuen haver fet càlculs.
—No, no ho han calculat. Ja us dic jo que no ho han calculat. És una mesura que es proposa en termes de tants per cents per a poder fer el titular. Però la realitat és que el sector privat a Barcelona, l’any que li va bé, construeix mil pisos l’any. L’any que li va bé. Suposant que aquesta mesura no desincentivi la inversió, parlem de tres-cents pisos anuals, que no resol el problema. I una altra cosa que no es diu. Quan tu col·loques un contraincentiu a sobre la taula tothom sap que el sobrecost passarà al client, és a dir, al qui compri l’altre 70%. A més, aquesta mesura és un risc més elevat per a una inversió. Qui té menys capacitat d’assumir risc és el petit constructor i qui en té més és el gran constructor i en particular estranger. Per tant, amb aquesta mesura es neteja el mercat immobiliari de Barcelona als famosos fons internacionals voltors.

—Una de les crítiques que es fa a Colau, sobre l’habitatge, és que ha pecat d’innocència política i no ha pogut complir les promeses que feia. Per què no us hauria de passar?
—Doncs una de les coses que ens han preocupat més des del principi és aquesta. No volem que ens passi com a Colau, que no s’esperava guanyar i quan van arribar a l’ajuntament es va passar tres anys aprenent què podia fer i què no podia fer. Per tant, des de bon començament, un dels aspectes recurrents en els més de vuitanta debats que hem fet a Primàries, ha estat la reflexió sobre dues coses: la carta municipal, és a dir, reflexió sobre els límits jurídics de l’ajuntament i quin és el marge que tenim per a fer les coses; i dues, que tota mesura que proposem pugui ser quantificada. A més, la presa de decisions de l’acció de govern la farem per mitjà de la democràcia directa en molts casos.

—Si acabeu tenint representació i el vostre regidor o regidors són clau per a formar govern, l’acord també el consultareu a les bases?
—Nosaltres hem fet pública la nostra política de pactes, seguint els principis següents: primer, els nostres vots no els regalarem, per molts blocs definits que hi hagi.

—És a dir, perquè hi hagi un batlle republicà, no donareu els vostres vots sigui com sigui.
—A cost zero no. No hem vingut a regalar els vots a ningú. Per dir-ho d’alguna manera. La CUP del 2015 ningú no dubtava que no faria president cap espanyolista, però no van donar els vots de franc perquè Artur Mas fos president. Segon. No pactarem amb ningú que no compleixi dues característiques: compromís explícit i verificable amb el dret d’autodeterminació; i a favor del peatge de congestió. I tres, tot el contingut de la negociació es farà públic. Quan sortim de les reunions a negociar, immediatament després farem una conferència de premsa i ho explicarem.

—Però hi haurà retorn cap a les bases?
—Sí, la presa de decisions definitiva la prendrem amb les bases.

—Veieu l’independentisme perdut?
—Sí. Crec que són els fonaments que estan malament. Vàrem arribar a la tardor del 2017 amb els fonaments malmesos. Els partits polítics que encapçalaven això que s’ha anomenat ‘el procés’, es van plantar a un escenari de xoc amb l’estat espanyol sense haver reflexionat què calia per entrar en aquest xoc o per tal d’exercir el dret d’autodeterminació d’una manera clara. Arribat aquest moment, en lloc de rectificar el problema dels fonaments, el problema de les actituds, del discurs de fons, del vocabulari, de com es permet el creixement de la consciència política del país, hem anat cap a un retrocés. Per a justificar els errors que es van cometre el 2017 hem canviat tota la base del discurs per tal que allò sembli normal i, per tant, sembli normal la situació de reculada, rendició i fins i tot normalitzar la repressió del nostre país. Alimentem les idees d’eixamplar la base, jugada mestra, el món ens mira i tota aquesta mena de sopars de duro. El moviment independentista està en decadència. És un moviment que fa temps que no té idees noves i en part perquè amb tot l’argumentari sobre la unitat s’ha relegat la gent a l’espai folklòric i no li ha estat permès d’entrar a l’esfera política. Per això vàrem llançar les Primàries.

—I a l’Ajuntament de Barcelona es pot capgirar aquesta dinàmica?
—Per començar. Un exemple de la degradació del nostre sistema polític és la creença que tota política es basa en les competències. I la política no es basa en les competències, es basa en el capital polític.

—Llavors és gesticulació?
—No, aquest és el defecte, creure que només hi ha competències i gesticulació. Allò que realment defineix les polítiques és la capacitat de posar el capital polític al servei d’idees que s’escampen per la societat. Dos exemples molt clars. Alexandria Ocasio. És una persona votada en un districte molt petit de Queens. Per tant, el cap de l’oposició de Barcelona tindrà més vots que Alexandria Ocasio. I el seu poder com a congressista és molt petit. Però ella ha aconseguit posar el seu capital polític al servei d’allò que es diu ‘New Green Deal’ i en aquesta campanya Ernest Maragall li ha copiat totes les idees. O un senyor que va guanyar les eleccions dient ‘Yes we can’ i al cap de sis mesos hi havia un partit polític espanyol que es deia Podemos. O el Brexit, que va guanyar amb un lema que deia ‘Take back control’ i en aquesta campanya tenim Recuperem Barcelona. Això et diu que ni el Brexit, ni Obama ni l’Ocasio no tenen competències sobre la nostra política, però el capital polític canvia les coses. Si nosaltres fem possible que el nostre discurs es posi en circulació, això sol desplaçarà tot el mapa polític català cap a una conversa que ara mateix no tenim.

—Heu repetit moltes vegades que Barcelona és troncal en el conflicte amb l’estat. Per què ho creieu?
—Hi ha més nacions a l’estat, però la raó per la qual el conflicte fonamental és entre Catalunya i Espanya és perquè és entre la ciutat de Barcelona i Madrid; les elits de la ciutat de Barcelona i les elits de Madrid. Quan diem que aquesta és una ciutat ocupada, també ens referim a això. Les elits espanyolistes que de fa temps governen la ciutat en nom de l’estat o havien pactat amb l’estat durant el segle XX, són les que controlen el discurs cultural, lingüístic i econòmic i la cooptació de les institucions. Un batlle independentista que entengui què hi ha en joc i què hi ha hagut en joc històricament és el batlle no tan sols capaç de desenterrar els conflictes que hi ha a Barcelona i que tenen a veure amb l’ocupació de la ciutat, sinó també de desenterrar les idees i les perspectives que molts barcelonins han tingut durant moltes dècades i que per raó d’aquestes idees han estat marginats de la vida pública. Si som capaços de desenterrar-ho, això farà un pet com una gla.

—Poseu-ne un exemple.
—El conflicte del Macba. El conflicte no és tan sols que el CAP del Raval Nord vulgui la capella de la Misericòrdia i el Macba també. Bé, hi ha un aspecte del debat que és urbanístic i jo crec que el Macba 2 no ha d’anar a Ciutat Vella. Però què és el Macba? És un museu creat pel ‘maragallisme’ als anys noranta: d’una banda, perquè volia acontentar els rics que s’havien cansat del Liceu i que volien un lloc on portar els seus amics de Nova York; i per una altra banda, el ‘maragallisme’ necessitava un gran museu que no digués que fos nacional, que fos de Barcelona; i tercer, Maragall volia que Meier fes un edifici a la ciutat. I la cosa fonamental és que després d’haver-se’n anat en orris el pacte cultural, necessitaven pactar amb les elits de la ciutat. Aquesta és la clau del ‘maragallisme’, pactar amb l’espanyolisme cultural de la ciutat i despersonalitzant Barcelona per no fer-se mal entre ells. El Macba té tres branques: Generalitat, ajuntament i la fundació privada, responsable de comprar el fons del museu. I si et demanés qui en forma part, n’encertaries el 80% fàcilment. Per començar la presidenta és la reina emèrita espanyola Sofia. Vull dir que els conflictes urbanístics i culturals també són part del conflicte nacional. I la batllessa de la ciutat va prometre que quan arribés a l’ajuntament revelaria tots aquests conflictes, però no ho vol fer perquè si ho fa revela que hi ha un conflicte nacional de fons i un conflicte nacional electoralment li va en contra, perquè té els electors la meitat a cada banda.

—I Ernest Maragall no és capaç de revelar aquests conflictes que dieu?
—ERC s’ha passat tot el mandat afavorint el CAP Raval Nord i plantant cara en aquesta batalla, i en el moment que han canviat de candidat han canviat de posició i han fet costat al Macba, on per cert, a la fundació hi ha el cosí de l’Ernest [Maragall]. Això forma part de la mateixa política d’apaivagament, de pau social, a què ens volen acostumar els partits en nom de fer república i no ser quantes bajanades més. Ens volen vendre un altre pacte amb les elits de la ciutat que ja vàrem veure amb el pujolisme i el maragallisme.

—I Elsa Artadi?
—Però si el PDECat ha estat al costat del Macba des del principi, en aquest conflicte. Jo crec que l’herència de l’espai convergent a Barcelona i Catalunya, l’única cosa que els manté vius és un senyor que és a Brussel·les que té la capacitat de generar el caos quan ell vol. Ningú no dubta de les seves conviccions de fons, però després tothom dubta de les seves decisions. A què no ha renunciat el món de Convergència per tal de mantenir el poder? Algú sap quina ideologia tenen ara mateix? Algú creu que Elsa Artadi, amb una decisió de presentar-se a les eleccions presa en tres setmanes, s’ha aturat mai a reflexionar seriosament sobre què necessita aquesta ciutat? Jo no.

—Catalunya pot ser independent?
—La independència de Catalunya és un conflicte amb l’estat que només se soluciona si tu envies el senyal que estàs disposat a defensar unilateralment aquesta declaració malgrat tot. Això només ens ho podem proposar si confiem que el temps històric que ens ha tocat de viure és un temps històric en el qual Espanya ja no pot resoldre aquest problema bombardant Barcelona. Però no podem utilitzar l’argument que ens han amenaçat amb la violència. No fotis! Si és escrit a l’article 8 de la constitució espanyola! Fa quaranta anys que estem amenaçats, fa tres-cents anys que estem amenaçats! L’únic joc que hi ha en la política catalana és l’amenaça de la violència de l’estat contra l’amenaça de revolta dels catalans. Aquest és el joc, sempre és aquest. En el moment que tu poses la revolta sobre la taula i et fas enrere per la violència, es trenca el joc. Aquest és el motiu pel qual l’estat ja sap que pot fer allò que li doni la gana. Que els polítics catalans anessin al xoc contra l’estat sense saber o fent veure que no sabien això, és un error. Si és un error moral, d’improvisació o de càlcul, no ho sabem, però el mínim que pot passar és que retem comptes amb això, perquè si no aprenem dels errors del 2017 els tornarem a repetir.

—Però és possible la independència?
—I tant que és possible. Com voleu que sigui impossible? Totes les independències que hi ha hagut, totes s’han fet en contextos menys favorables que el nostre.

—Dieu que la vostra candidatura cerca una nova manera de fer política, que no sou convencionals. Per què no provàveu d’implantar una nova política en un entorn que us és més proper, com el convergent?
—Jo he col·laborat amb els partits independentistes sempre que m’ho han demanat. Amb tots tres: Convergència, ERC i la CUP. És veritat que vinc d’on vinc, biogràficament, familiarment o com en vulgueu dir. Però el fet important no és d’on véns, sinó què fas i la capacitat de crítica que tens amb els llocs d’on véns. De la mateixa manera que vaig anar als EUA essent un liberal clàssic i he fet una tesi doctoral que és una crítica al liberalisme. Jo estava disposat a treballar amb l’espai independentista, per això vaig obrir les primàries als partits, perquè creia que a l’interior del país hi ha talent, incloent-hi l’Elsa, però els incentius generats entorn del sistema de partits català, que és el mateix que l’espanyol, són pensats per a castrar-te. Si no vols la metàfora heteropatriarcal, doncs són pensats per a capar la teva capacitat de posar idees noves sobre la taula.

—Aquests dies a les xarxes ha circulat força un article de la Directa que us assenyalava com un deixeble de Prenafeta. Rescata aquella idea que sou un representant de la dreta alternativa (alt-right) catalana… Què n’heu de dir?
—És un heat job, que en diuen els americans. És un assassinat del caràcter que es fa quan la teva proposta emergeix a l’esfera pública com una alternativa real. És molt típic del periodisme català. No és un article esbiaixat, perquè tot és esbiaixat, sinó que és un exercici que tria un seguit d’elements explicats de manera vaga o interessada de la meva biografia, per tal de fer emergir un personatge que no s’assembla gens a tot això que dic. De fet, si la meva trajectòria es mira amb una mica de cura, es veurà que justament sóc l’articulista català que ha escrit més i millor sobre quina és la crítica que podem fer a la irrupció de l’alt-right a Occident i com ens en podem desfer. No hi ha res més allunyat en el meu pensament que això, al contrari. Però en aquest país sempre es fa servir la idea de xenofòbia i de desigualtat social per evitar de discutir de les coses de manera matisada i intel·ligent. S’anul·la el debat per la via de crear un prejudici molt fort que impossibiliti qualsevol mena de conversa.

—Creieu que us han penjat una etiqueta de liberal, prepotent i egocèntric?
—Potser en l’entorn dels vostres amics sí, però en el meu entorn no. La manera de caricaturitzar algú és dir-li liberal i no sé què més. Però vaja, jo sempre dic igual. En aquesta ciutat, en aquest país i a Occident, el tant per cent de gent que creu que tot ho ha de fer l’estat és molt petit, el tant per cent de gent que creu que tot ho ha de fer el mercat és molt petit i tots els altres ens barallem per la dosi del verí. I si baixem a la cosa concreta és quan és menys difícil de posar-nos d’acord. Llavors cadascú té la sensibilitat que té, la tradició que té i tampoc no vull negar la distinció entre dretes i esquerres. I sobre la prepotència i l’egocentrisme, us diré que m’he passat deu anys als EUA i no m’ho ha dit mai ningú. En aquest país sempre has d’enviar el senyal que no seràs mai un problema, si no, no prosperes.

—Si no entreu a l’ajuntament, què fareu?
—No em poso mai en la tessitura del fracàs perquè fer-ho, crea incentius per no anar de cara. Hem fet bé la feina i hem fet un forat en la política catalana. Per tant, entrarem a l’ajuntament i canviarem l’agenda política del país. Dit això, jo he tornat a aquesta ciutat i he engegat aquest projecte polític perquè crec que hi ha una mancança en la nostra política i fa falta una alternativa. Per tant, ens presentarem en totes les batalles, anirem a totes les trinxeres, plantarem cara on sigui. Jo he pres la decisió personal de dedicar els deus anys següents de la meva vida a aquesta ciutat perquè crec que és la batalla fonamental per a alliberar el país. Si, a més a més, dic que els partits que ens haurien de representar destrueixen la consciència política del país, amb quin argument me’n puc anar a casa? Hem vingut per quedar-nos i portarem la batalla fins al final.

—No arribeu a la trinxera de les eleccions europees. Qui votareu?
—És una decisió que encara no he pres. Ho faré durant la campanya.

Abans d’acabar, us proposem que respongueu aquest qüestionari:

—Quin és el vostre defecte principal?
—La vanitat.

—Quins dons naturals us agradaria de tenir?
—M’agradaria ser més alt i m’agradaria tenir més dots musicals.

—Quantes hores dormiu cada dia?
—Entre quatre i sis.

—Quin nom (de noi i de noia) preferiu?
—El de les meves filles, Aurèlia i Francesca.

—Quin és el vostre artista preferit?
—Joan Miró.

—Quin és el vostre heroi de ficció preferit?
—Dumbledore.

—Quin personatge històric valoreu més?
—Sóc molt fan de Lincoln.

—Quin és el darrer llibre que heu llegit?
—Un llibre sobre com desenvolupar la carta municipal de Barcelona amb pròleg de Jordi Hereu quan era batlle. I hem descobert que no s’ha fet res d’allò que es diu en aquest llibre que es podia fer amb la carta municipal.

—Quin és el vostre lema?
—Allibera’t.

—Quines feines heu fet fora de la política?
—Havia treballat de cuiner, cambrer, repartidor, pizzer, muntador de recobriments plàstics per a cambres frigorífiques, professor particular, tallant i fumant peix en una fàbrica de peix del Baix Llobregat, repartidor de propaganda comercial, columnista, periodista, professor universitari, professor d’escola i investigador. També he fet de negre literari, he escrit discursos per a uns altres, he fet de tot.

—L’escola on porteu els fills és pública o privada?
—Pública.

—En quina llengua parleu als pares? I als fills?
—Els meus pares són morts. Als meus fills els parlo en català.

—L’última vegada que heu fumat marihuana?
—La setmana abans de començar la campanya electoral.

—Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació?
—Que sóc de l’alt-right català i que sóc supremacista. També es diu sovint que sóc ric, i els meus pares eren uns senyors de classe mitjana.

—El millor batlle de la ciutat fins avui?
—Segurament el Pasqual, per la imaginació que tenia, però tots els dèficits que té la ciutat avui dia vénen tots del Pasqual.

—La cosa que ha fet més bé l’actual batllessa?
—Guanyar les eleccions [riu]. La relació amb les escoles bressol.

—La que ha fet més malament?
—L’acció política per l’acció retòrica.

—Quant cobrareu si sou batlle?
—El que cobri.

—I si sou regidor?
—El que toqui.

—A quina altra ciutat us agradaria de viure?
—M’agradaria molt passar un temps de la meva vida en una ciutat d’Àsia. Una part de mi voldria la Xina, però tinc molta fascinació pel Japó.

—Qui us ha fet políticament?
—Una de les influències menys evidents en el meu pensament polític són els pragmatistes nord-americans que van des de mitjan segle XIX, Charles Peirce, fins a John Dewey, a principi del XX. I una persona que es diu Omri Boehm, que és el meu director de tesi.

—Qui creieu que faria millor la vostra feina entre la resta de candidats?
—El que necessiti el nostre suport per governar.

—Qui creieu que la faria pitjor?
—Karl Jacobi? No, us en dic un altre. Ada Colau, si guanya aquestes eleccions, tindrà una sensació d’impunitat molt gran.