Jordi Graupera: ‘La manca de preparació després de l’1-O era psicològica i no pas material’

Jordi Graupera s’ha proposat de sacsejar el panorama polític barceloní a les pròximes eleccions municipals. Falta un any per als comicis i el sobiranisme reflexiona sobre la fórmula per a desbancar Ada Colau, que governa amb tan sols 11 dels 41 regidors del consistori. El sistema electoral preveu que, si no hi ha cap majoria absoluta, pugui governar l’ajuntament el partit més votat. Aquesta circumstància afavoreix de presentar una fórmula que pugui donar al sobiranisme la primera posició d’ací a un any. I Graupera proposa de fer-ho amb unes primàries obertes per a fer una llista que aplegui les formacions independentistes, excepte la CUP. En aquesta entrevista, parlem de les raons d’aquesta proposta per Barcelona, els camins que ja s’han explorat, l’exclusió de la CUP, el combat global entre ciutats i estats i, evidentment, la relació de tot això amb la política catalana, el referèndum de l’1 d’octubre i la gestió posterior d’aquell resultat sobre la independència.

—Heu tingut la resposta que esperàveu, a la proposta de primàries?
—La resposta és millor que l’esperada. Teníem expectatives sobre diversos aspectes. La convocatòria de l’acte de presentació, la resposta i l’impacte de les coses que es van dir, la reacció dels partits i el suport de la gent. Són quatre elements que volíem saber com anirien. Ja prevèiem que la gent de base ens donaria més suport que no pas els partits. És lògic que tinguin una reticència d’entrada, perquè la proposta és de llarg recorregut. És una idea que costarà de fer penetrar, com sempre passa a la política catalana i barcelonina. Però les inscripcions a la conferència, l’assistència bestial de la gent, la reacció que van tenir durant la conferència, la reacció i el ressò dels mitjans –amb quaranta o cinquanta periodistes acreditats–, les petites obertures que han fet els partits, i el suport explícit de signatures de molta gent, tot plegat va funcionar prou bé. Ara ja tenim prop de 15.000 signatures. És més que no esperàvem tres setmanes després d’haver obert la proposta. Estem satisfets. També tenim 400 voluntaris que s’han apuntat per ajudar-nos a impulsar el projecte.

—Qui impulsa aquest projecte, més enllà de Jordi Graupera?
—Hi ha particulars experts en algun àmbit d’interès de la ciutat. Enginyers, economistes, politòlegs, llibreters, botiguers, etc., que s’han posat en contacte amb nosaltres per poder participar en la concepció del projecte. Tenim una crisi de creixement. El grup de gent que hem muntat això és un grup que té un interès clar per la vida pública però que no es veu entrant en un partit polític. I aquest grup s’ha multiplicat i som en un procés de formalitzar tot això. Farem una associació que tindrà l’objectiu d’incrementar la participació política a Catalunya. Farem una recollida de fons per poder finançar les campanyes i totes les activitats necessàries per fer que sigui un tema central de la política catalana els pròxims mesos.

—Qui són aquestes persones del nucli impulsor? Quins noms hi ha?
—Encara no farem públics els noms. Aviat farem una presentació pública, i aleshores ja sortiran els noms, que tenen en comú que són persones sense una gran projecció pública. No són periodistes, polítics ni gent gaire present als mitjans. Són gent que ha treballat des de la base, activistes, acadèmics, gent que ha viscut fora del país i que vol tornar i participar. Tenim grups de treball sobre diferents àmbits. I volem fer un gran esforç per deslligar la proposta concreta de primàries obertes de la meva candidatura concreta. És important que la cosa que funcioni siguin les primàries, més enllà de la meva opció com a candidat. A la conferència de l’altre dia vaig fer un gran esforç per separar una cosa de l’altra.

—I tot això qui ho paga de moment?
—De moment, hem hagut de pagar dues coses. L’esdeveniment del dia 20 al Teatre Victòria. El lloguer del teatre, per una banda, i la web, el disseny gràfic, etc., per una altra. El lloguer del teatre l’he pagat jo de la meva butxaca. He demanat un crèdit per a poder-lo pagar. No hi ha posat diners ningú més. La resta s’ha fet amb feina voluntària. La imatge gràfica, el vídeo promocional, la web, la gestió de premsa, tot això ho ha fet un grup de gent pro bono. Però això té un límit. El voluntarisme té un límit. Per això articularem l’associació i recollirem diners per a pagar aquestes coses. I ho farem de manera completament transparent. Ningú no pagarà res d’amagat.

—N’heu parlat més, amb els partits? Hi ha cap exploració més enllà de les valoracions públiques?
—La reacció de resistència dels partits és l’esperada. Hem fet una proposta que posa en qüestió l’autoritat que les direccions dels partits tenen sobre la confecció de les llistes i programes. I proposem de traslladar aquesta autoritat a la gent amb un procés participatiu que triï les persones, però també les idees que es defensaran. Abans de la conferència, vaig explicar la proposta als representants de Demòcrates, Esquerra i el PDECat. Ja sabia que la seva reacció no era positiva, però tampoc tancar-se en banda. A Esquerra Republicana és on són més hermètic.

—Per què?
—Potser són els qui tenen menys incentius d’entrada, perquè pensen que poden guanyar sols. Jo penso que és un error. A les primàries del PDECat, en Carles Agustí ha donat suport explícit a la proposta, mentre que Neus Munté demana més concreció, però es mostra també oberta a parlar-ne. Els Demòcrates faran una consulta a la militància, però la direcció sembla que és favorable a la idea. I també ho és Solidaritat, que té alguns representants municipals arreu del país. Sóc conscient que això que proposo no és tan sols un mecanisme de selecció de personal. És una proposta feta a partir de l’anàlisi que necessitem un canvi de cultura política. I per tant, és un procés difícil, llarg i costós. Cal que siguem pacients.

—No parleu mai de la CUP. Per què?
—Bona pregunta. Tampoc la vaig anomenar a la conferència. Em vaig posar en contacte amb ells en algun moment abans per explicar-los-ho. Però no vam trobar el moment. I no és cap excusa que doni ara. La meva reflexió sobre la CUP és la següent. Jo no sóc ningú per a dir a la CUP que ha de quedar al marge d’això que proposo. Són els que més explícitament han deixat clar que no hi volen ser. Però si la CUP decidís de participar-hi, em semblaria fantàstic. La meva impressió és que la CUP té un capital polític que es basa en la seva capacitat de dir que no.

—Dir no com a capital polític?
—Tenen una gran capacitat de resistència quan el carril central del sobiranisme entra en processos de presa de decisions que depenen d’agendes polítiques particulars. Resisteixen i diuen que no. I de vegades l’encerten i de vegades, no. Però en moments molt importants han estat decisius perquè han estat capaços de dir que no. I a mi m’agrada que es conservi aquest espai. Però és la meva opinió personal. Insisteixo que si decideixen apuntar-s’hi, estaria molt bé. I també és cert que la seva posició ideològica anticapitalista els fa ocupar un espai polític radicalment diferent dels altres partits sobiranistes dins del marc de les institucions liberals. És necessari que el seu espai es preservi i s’expressi d’una manera diferent.

—Ja us han ofert d’ocupar alguna posició destacada a les llistes d’un partit o d’un altre?
—Al llarg de la meva trajectòria pública o periodística, diversos partits m’han ofert diverses coses. Anar a una llista electoral, ocupar càrrecs orgànics i accedir a càrrecs de gestió o govern. Sempre he dit que no. Evidentment, en el procés d’aquestes municipals de Barcelona també ha passat. També m’han ofert, abans i després de la conferència, de participar en una candidatura. Jo he dit que no. No perquè no estigui disposat a ser part d’una llista que encapçali algú altre. Però jo dic que això ens ho hem de guanyar tots en unes primàries. Qualsevol posició en una llista. I cal guanyar-s’ho a partir d’idees que tinguem per a la ciutat i no a partir de la nostra capacitat d’impactar en un seguit de titulars de premsa. No faig res de tot això per a garantir-me un lloc a una llista.

—Si la proposta no acaba essent acceptada pels partits, presentareu una candidatura igualment?

—La resposta és que no ho sé. I he decidit que no saber-ho és el millor que puc fer. Perquè si decideixo que sí, tindré incentius per fer coses diferents de continuar proposant fins al final fer unes primàries. Que és el que vull fer. I si decideixo que no, els partits poden ignorar la proposta. Però el més important és que és una decisió que no puc prendre sol. Si arribem d’aquí a uns mesos a un context en què la nostra proposta té suport de molta gent, i els partits independentistes continuen a la seva, aleshores aquesta decisió s’haurà de prendre col·lectivament, amb la gent que s’hi hauria de comprometre i la gent que ha participat en el moviment per fer possibles les primàries.

—De quines experiències beu aquest model que proposeu? És una inspiració nord-americana?
—Beu de Catalunya. He mirat d’explicar-ho als meus articles a partir de l’1 d’octubre. Parlo d’aquest canvi de cultura política. Penso que hi ha un trencament entre les coses que es fan, es diuen i es pensen fora de l’espai polític, i allò que es diu, es fa o es pensa dins de les institucions i partits. Hi ha un procés de voluntat de participació pública i disposició de talent al servei de la societat que no té correspondència per part dels partits. La nostra tradició ens ensenya que existeix un teixit social molt avesat a la participació.

—Una societat civil molt forta?
—El voluntariat, les consultes, la societat civil organitzada en l’àmbit social i cultural, els ateneus, les entitats de barri, els sindicats… Tot això no és cap novetat. Forma part de la nostra tradició. Ara cal agafar tota aquesta experiència, aquesta disposició i tota la força de la societat civil i portar-la a la política. És cert que la meva trajectòria als Estats Units m’ha ensenyat moltes coses. I he vist de prop el sistema de primàries de les eleccions, que funciona força bé. El procediment d’elecció millora la gent, millora els candidats, per si mateix. Obliga a l’autoexigència. Els candidats s’esculpeixen en la relació amb la gent. És una fórmula que vincula de manera inexcusable el polític amb la seva font de legitimitat, que és la gent.

—També té perills…
—Exacte. Sense primàries, no hi hauria Donald Trump. Cal valorar-ho. Però sense primàries, tampoc no hi hauria hagut Obama, Reagan o Kennedy. No hi hauria polítics que les estructures de partit no voldrien promoure. Per exemple, els debats públics que van fer Barack Obama i Hillary Clinton en les primàries del 2008 van refinar les idees de tots dos. És molt impressionant com ajuda aquest model a millorar els candidats i les seves idees. Per altra banda, vaig viure de prop el moviment Occupy Wall Street. Molta gent del meu entorn universitari hi estava completament implicada. Es van generar cultures periodístiques i cultures polítiques noves. Va ser molt interessant. Com també el moviment Bernie Sanders. Ho vaig poder veure de ben a prop. Però hi ha moltes experiències al món que permeten aprendre i que podem estudiar i incorporar quan les trobem interessants.

—La proposta té també l’objectiu de fixar horitzons concrets a l’independentisme en un moment de desorientació?
—No. La proposta que faig per a Barcelona neix d’una preocupació de fa molts anys. N’he parlat poc aquests anys a la ràdio i a la televisió perquè és un tema que no es tracta gaire. Fa temps que hi rumio. La qüestió urbana és la meva qüestió com a fill de Barcelona. M’interessa molt. En una entrevista anterior, em vau preguntar si preparava el meu pas a la política. I és evident que la política sempre ha format part del meu interès. També la política municipal. I em sembla que a Barcelona és on hi ha el forat més gran de discurs. Gairebé sempre es redueix el debat de Barcelona sobre marcs petits. Per exemple, tramvia sí o tramvia no. O xarxa ortogonal sí o no. Poques vegades ens atrevim a fer una reflexió més gran sobre què significa Barcelona. És una pregunta veritablement perillosa. Hi ha una mena d’amnèsia col·lectiva sobre la ciutat i què pot ser en un futur, tenint en compte les forces latents de Barcelona.

—Res a veure, per tant, amb el moment de la política sobiranista catalana?
—Bé, ja he dit més d’una vegada que crec que ara mateix la política al parlament és morta. Penso que el marge que té la política del país al parlament i a la Generalitat és pràcticament nul. I aquesta situació és també extensible a parlaments de molts llocs d’Europa. Mentrestant, hi ha un renaixement de les ciutats. Hi ha una sensualitat de la política municipal que torna a ser protagonista i que és la gran enemiga de les tendències autoritàries que comencen a imposar-se a les cancelleries i a les entitats supranacionals. Hi ha un moviment de resistència a les ciutats en defensa de la democràcia. Perquè el model urbà és la concreció material dels principis democràtics.

—Una tendència global?
—És una tendència del nostre temps que a Catalunya s’expressa per mitjà del seu conflicte nacional. Barcelona és capital, en aquest sentit. És capital en el sentit que és molt important i és un capital que tenim i que hem de saber aprofitar i posar en funcionament per no quedar ofegats. Però, responent a la pregunta: independentment de què hagués passat l’octubre, hauríem fet igual. La necessitat de Barcelona és independent de la situació concreta de Catalunya, el 155, el referèndum i la república. Sí que és cert que potser una part de l’èxit que hem tingut és perquè hi ha una necessitat de projecte concret i clar.

—Té sentit estendre aquesta proposta a més ciutats del país?
—Sí. De fet, hi ha gent que s’ha posat en contacte amb nosaltres per demanar-nos assessorament, ajuda o suport per fer això mateix a més ciutats. I els hem dit que sí a tots. No farem ingerència. Quan parlem de Barcelona com a capital, no parlem d’una Barcelona centralista. No pretenem reproduir el model espanyol o francès a Catalunya. La proposta que fem només funciona si és veritat. Només pot funcionar si hi ha un impuls democràtic real sorgit de la població que s’ho creu i s’hi compromet. Si és una cosa dissenyada per una gent a una taula de reunions, aleshores no funcionarà i tindrà els mateixos vicis que té la nostra política a dreta i esquerra. A les eleccions de l’any que ve hi ha el risc que el vot unionista s’agrupi entorn de Ciutadans i la llei electoral els regali alcaldies. Aquest problema també cal tenir-lo en compte.

—Parlant de Catalunya, creieu que es pot recuperar el fil de l’1 d’octubre?
—Aquells dies d’octubre vaig dir –i encara ho penso– que com més dies passessin, més difícil seria tot. També vaig dir que com més es degradés la situació després de l’1-O més probable era que hi hagués violència. Violència de veritat. I això encara ho penso. Aleshores hi havia un espai de legitimitat, autoritat i força que permetia de presentar la discrepància amb l’estat des d’una posició de força i democràticament rica. Des d’aquell moment fins ara, hem vist un procés de degradació. No tan sols de l’autogovern, que ja era pràcticament inexistent, sinó de la nostra capacitat de reacció política.

—A on ens porta aquest procés?
—Em sembla que anem a una situació de camí llarg. En aquesta situació, era molt important que els primers passos fossin els correctes. Havien de donar-nos la mena de força que, en el moment de la veritat que féssim aparèixer en el futur, ens permetés d’encertar les idees i les decisions. Es diu que la primera setmana d’octubre no estàvem preparats i es parla d’estructures, els Mossos, etc. I el cert és que la manca de preparació era psicològica i no pas material. No s’havia imaginat què es podia fer i com es podia fer.

—I aquests primers passos del camí llarg no es fan?
—Diria que no. I la idea de les primàries forma part d’això. La voluntat és un canvi de cultura política. Si aconseguim obrir l’escletxa de les primàries obertes, això pot tenir un impacte polític de vint anys. Si això permet que gent potent que no fa política ara en pugui fer i es pugui implicar sense haver de passar per l’adreçador dels partits, i permet que la gent que és a dins s’obligui a repensar-se, això i prou ja seria un primer pas bestial. No dic que hàgim d’esperar vint anys. I tampoc no dic que no els hàgim d’esperar. Però cal pensar transformacions que ens donin força per a encarar un futur moment de la veritat per Catalunya.

—I què en queda, de l’1 d’octubre?
—L’1 d’octubre és una font de principis democràtics i vertebració del país. És la primera vegada que el país demostra una actitud diferent de la seva política tradicional. Actua de manera clara, rotunda, contundent i, fins i tot, sensual amb el cos. Com passa sempre en la política catalana, correm el risc de folkloritzar l’1 d’octubre i de convertir-lo en una mena de Maig del 68. En el seu moment, el Maig del 68 va ser una cosa magnífica per la gent que hi va participar, però ràpidament va convertir-se en un pretext per a romantitzar algunes idees i no aplicar-les mai. Hem de ser molt curosos i evitar la folklorització de l’1 d’octubre. N’hem de treure les lliçons polítiques necessàries sense sentir-nos psicològicament segrestats per aquell moment. I a cada pas que fem, beure dels valors democràtics que aquell dia van emergir. La política que no entengui això estarà condemnada al fracàs i condemnarà el país al fracàs.