Jordi Graupera: “Amb aquest material no es pot fer la independència i la gent ho ha de saber”

Jordi Graupera (Barcelona, 1981) diu que Alhora ha de ser “el coixí de seguretat del nacionalisme independentista quan tot s’acabi d’ensorrar”. En aquesta entrevista, feta dijous a la tarda a la redacció de VilaWeb, és molt crític amb els partits independentistes, amb els intents d’ERC i Junts de pactar amb el PSOE i amb la idea inoculada que la independència de Catalunya és impossible. El número dos de la llista per Barcelona, que es presenta a les eleccions catalanes darrere de Clara Ponsatí, assegura que el seu és un projecte a llarg termini que continuarà encara que no entrin al parlament. I avança que, si ho aconsegueixen i depèn d’ells, no investiran cap candidat que se sotmeti a “les polítiques de rendició” dels socialistes espanyols.

—Com definiríeu la situació de l’independentisme avui?
—L’independentisme institucional, el polític, està rendit i col·labora per pacificar Espanya. Una part de la societat civil no ha fet l’autocrítica de com va fallar la seva fiscalització de la política en els anys anteriors al 2017 i posteriors. I l’independentisme, diguem-ne, popular, el de la gent, és comprensiblement i raonablement escèptic amb qualsevol proposta per fer avançar la independència. La política catalana ha tingut molt d’èxit convencent la gent que la independència no era possible. Quan et trenquen el cor, no vols tornar-te a comprometre perquè et sents ridícul. I la nostra feina és ajudar tothom a deixar enrere aquest moment de cor trencat per poder-se tornar a comprometre amb idees més fortes, més fructíferes i més transparents.

—Dieu que es pot fer la independència i governar bé al mateix temps. Proposeu materialitzar la independència en la legislatura vinent?
—No és que diguem que es pugui fer la independència i governar alhora, sinó que és la mateixa cosa. És a dir, si tu respons honestament a la pregunta què necessita Catalunya en cada àmbit –en la sanitat, en l’educació, en la llengua–, la resposta sempre és una cosa que et fa entrar en conflicte. Bàsicament amb l’estat, però també amb lobbies, amb poders fàctics, amb gent que té poder. Això els nostres polítics ho saben. I per això, de les diverses opcions, sempre trien la que genera menys conflicte i es governa tan malament. Però si tu poses les institucions catalanes al servei de respondre a aquesta pregunta honestament, t’accelera el conflicte. Et permet de fer política, et restableix la nació al centre i t’accelera cap a la independència. Dit això, amb el material actual al parlament i al govern, i amb gran part de la societat mobilitzada al voltant dels partits polítics, no es pot fer la independència i la gent ho ha de saber.

—El “material” són les institucions actuals?
—Els diputats, els partits, el govern, els lideratges polítics… Amb tot això no es pot fer la independència. Ho sabem tots, que no la faran. Estan atrapats en una lògica de competició entre Esquerra, Junts i la CUP. Ningú planteja res que signifiqui fer la independència. Nosaltres no volem enganyar la gent. Ara, la independència no és ni una cosa de física quàntica ni el misteri de Lourdes. Amb una majoria parlamentària, amb una societat mobilitzada i amb les coses bàsiques de control d’un estat disposat a portar-lo fins a les últimes conseqüències, es pot jugar la final que et pot portar a la independència. Després, si guanyes o no, és una cosa que ningú pot garantir d’entrada. I qui digui que ho pot garantir, també menteix.

—No sou una força hegemònica. Si aconseguiu d’entrar al parlament, tal com us heu proposat, com preteneu de canviar aquest “material”?
—La nostra pretensió és tenir un projecte a llarg termini. Les eleccions del 12 de maig són un accident que ens han posat al mig del procés de fundació. Es tracta de demostrar que les podíem entomar, reaccionar ràpidament i oferir una alternativa que valgués la pena votar. És un projecte nascut explícitament per a l’alliberament nacional del país, que té la vocació d’ocupar el centre de la política catalana i de transformar-la fins a dur-nos a la independència.

—I a curt termini?
—Hi ha dues maneres de canviar aquest material polític. Una és substituir-lo, i generar els incentius perquè en els seus propis espais hi hagi relleus. I una altra és que canviïn, que vagin cap a una altra direcció i que assumeixin unes altres idees de veritat. Jo sóc una mica escèptic amb aquesta segona possibilitat. Per exemple, el referèndum unilateral, el vam posar al centre entre uns quants. Amb la declaració d’independència, igual. Però quan aconsegueixes que la política catalana assumeixi una idea, sempre l’assumeix a mitges, o estèticament, i no acaba de dur-la terme mai.

—Imaginem que dels vostres vots depengués la investidura de Carles Puigdemont o Pere Aragonès. Quines condicions els posaríeu?
—Ningú creïble posaria unes condicions en una entrevista. Però nosaltres sempre ens asseurem amb els independentistes per parlar de com fer la independència. El que no farem serà investir ningú per pactar amb Pedro Sánchez, per demanar un referèndum pactat al govern espanyol, per fer cap de les coses que els dos líders que has esmentat proposen a la ciutadania. Cap de les idees polítiques que es plantegen són investibles en el Parlament de Catalunya. Però ens asseurem a parlar amb tothom, evidentment.

—No esteu d’acord amb la negociació d’un referèndum ni del concert econòmic que proposen ERC i Junts.
—Hi ha una presumpció: que és possible negociar. Les negociacions són entre iguals i ara mateix no hi ha cap relació d’igualtat entre el govern espanyol i la política catalana. En part, perquè ja s’han deixat anar totes les possibles eines de pressió i tots els conflictes. Amb l’amnistia ja s’ha pacificat del tot. El PSOE no té cap necessitat de cedir en res. Per tant, seure a fer veure que negocies amb el PSOE és només sotmetre’t a les coses que el PSOE necessita per a continuar fent veure que té el país controlat. Tot el que Catalunya necessita ho pot agafar per ella mateixa. No necessita el permís del PSOE.

—Proposeu d’escalar el conflicte. Com?
—Fer-lo evident. Si tu fas polítiques que, efectivament, aconsegueixin catalanitzar part de la immigració, això aixecarà totes les alarmes a l’estat. Si intervens a l’escola perquè s’hi compleixin les lleis i s’hi aprengui el català de veritat, això t’entra en conflicte amb els professors que són lleials a una idea d’espanyolitat que destrueix la nostra cultura. Si tu fas una sèrie de coses que obliga l’estat a reaccionar contra teu –des de les lleis de democratització fins a les actuacions executives que posin la nació al centre– això, necessàriament, posarà la població catalana davant l’evidència que o bé trien aquesta pacificació cap a l’extinció o bé trien tornar-se a aixecar per enfrontar-se a l’estat.

—Voleu legislar més enllà de les competències, que el Tribunal Constitucional les retalli i obeir les lleis catalanes?
—No. Això és el que ha fet el procés durant els últims anys. Fer una llei de regulació dels lloguers que sigui inconstitucional, i aleshores el TC diu que no es pot fer, i diuen: mireu que dolents que són, que no es pot fer. Es tracta de fer servir les eines que tu sí que tens a la mà…

—Dins el marc autonòmic?
—No es tracta del marc autonòmic o del marc no autonòmic. Tu tens marge per a posar sobre la taula una sèrie de polítiques que necessàriament et fan entrar en conflicte.

—Per exemple: la llengua.
—Imagina’t que la Generalitat es nega a entrar en relació comercial amb cap empresa que no compleixi les lleis lingüístiques del país. Això, immediatament, et farà entrar en conflicte amb aquestes empreses, amb els poders fàctics que tenen darrere, i farà reaccionar tant el govern de l’estat com els tribunals, et portarà a una situació de judicialització, de persecució dels líders polítics, de persecució mediàtica… Però tu vols que passi això, perquè el conflicte existeix. Es tracta de portar la institució al servei de l’alliberament del país i no de pacificar-lo.

—Amb el català a l’escola, què s’hauria de fer?
—Tenim un pla de xoc en defensa del català que presentarem els dies vinents, que inclou una intervenció radical a l’escola per a protegir la possibilitat d’un ensenyament 100% en català, de fer-lo avançar on actualment no s’aplica, que és un 83% dels centres educatius. En donarem els detalls d’aquí a uns dies, però és molt important que s’entengui això: només un 17% de les escoles fan una política immersiva. El català va retrocedint i l’escola, efectivament, va castellanitzant els nostres infants.

—Per vosaltres, la declaració d’independència i els resultats del referèndum de l’1-O són vinculants?
—Ningú amb dos dits de front renunciaria a la legitimitat del Primer d’Octubre. Durant molt de temps se’ns ha volgut fer creure que el tema de l’1-O era la violència, i no. De fet, és el moment en tota la història d’Espanya en què, havent-hi una revolta de la naturalesa política, que és l’autodeterminació de Catalunya, no hi ha hagut cap mort. Això és una novetat històrica. La policia va haver de marxar, perquè és impossible controlar un moviment amb 10.000, 20.000, 50.000 o 100.000 policies, un país de 8 milions d’habitants amb el territori que ocupa, amb l’orografia que té. A més, la resta de lleis s’apliquen als catalans sense el seu consentiment: l’estatut, la constitució d’Espanya i totes les lleis que se’n deriven. Qualsevol pas l’has de fer a partir de l’últim amb què has mostrat consentiment, que és el referèndum de l’1-O. Si hi ha algú que creu que pot organitzar un referèndum amb més legitimitat, que s’assegui i faci una proposta. Ara per ara, això ja s’ha fet.

—No sou partidaris d’un referèndum unilateral.
—No. És important que s’entengui que no es tracta d’agafar-se a una idea com si fos un fet sagrat. A cada pas, s’ha de fer allò que el país necessita i demana per a poder alliberar-se. I ara mateix, totes les energies les hem de dirigir a restituir la nació, a revertir la decadència, a tenir un nacionalisme que s’ocupi del milió de coses que es van deixant podrir per incompetència, per empènyer el país cap al seu alliberament. Amb les eines que calguin, les que siguin. No hem de renunciar a res, mai.

—Tornem a una hipotètica investidura. Si dels vostres vots depengués, què voldríeu condicionar?
—Si ens deixen liderar un procés d’alliberament nacional, ens tindran al seu costat. Si pretenen que fem de comparses de les polítiques de rendició del PSOE, no ens tremolarà el pols per votar que no.

—Encara que, com a conseqüència, Salvador Illa aconseguís de ser investit o hi hagués un govern que ni tan sols es digués independentista?
—Aquest govern només és possible amb l’aquiescència dels partits independentistes. És a ells a qui heu de preguntar si volen investir Salvador Illa. Nosaltres no l’investirem.

—El 2019 vau ser candidat de Primàries a Barcelona. Ara heu presentat unes llistes tancades. Per què aquest canvi?
—Té a veure amb el calendari. Ens han convocat unes eleccions sis dies després d’haver anunciat que existíem i ens hem hagut de posar a treballar perquè teníem vint dies per a muntar-ho tot. Hi ha sis o set regidors de Primàries a les llistes d’Alhora. Defensarem una llei electoral perquè la classe política catalana és molt poc professional i està atrapada per la lleialtat al lideratge de cadascun dels partits. Volem que la lleialtat sigui amb l’elector: llistes obertes, eleccions per via primàries, democratitzar l’elecció de molts càrrecs que ara mateix són a dit. Hi ha uns 350 càrrecs que depenen de qui governa. Parlem d’una massa salarial que ronda els 30 milions d’euros i que és un dels grans incentius dels partits per a controlar l’administració. Això també s’ha de canviar.

—Al marge del resultat de les eleccions, fareu un congrés fundacional, aprovareu uns estatuts, un ideari definit?
—Ens hauria agradat fer això d’entrada. Fer l’acte de Sant Jordi al Teatre Borràs del llançament de les idees centrals del partit, convocar un procés constituent per al cap d’un parell de mesos, començar la implantació territorial, atreure talent i anar a les eleccions quan arribessin. Passi el que passi el 12 de maig, aquest és un projecte que ha de ser el coixí de seguretat del nacionalisme independentista per quan tot s’acabi d’ensorrar.

—Ja teniu militants?
—Encara no. Tenim vora 700 voluntaris que treballen al partit.

—En quin moment decidiu vós fer el pas a la política catalana?
—El resultat de Primàries a l’ajuntament no era prou bo per a entrar-hi però sí per a continuar. De fet, si repetíssim el percentatge, entraríem al parlament, perquè el llindar a les municipals és més alt. Vam intentar reconvertir Primàries, que es van presentar a les espanyoles i a les catalanes del 21. Allà el projecte va acabar de desaparèixer com a moviment. Sempre m’ha semblat que calia una organització política que canviés la cultura política. Fa més d’un any que tant la Clara com jo, i l’Anna Punsoda, no parem de veure’ns amb gent en l’àmbit privat per mirar de saber amb quines forces compta el país. Va haver-hi un moment, jo diria cap al 2022, que vaig fer un dol. Em vaig dir: m’imaginaré una vida en la qual no faré política. Sempre, conscientment o inconscientment, m’havia estat preparant per ser la millor versió possible d’algú que pogués servir en l’espai públic. Coincideix amb el procés d’escriptura de La perplexitat, en què potser ja explico coses que un polític no explicaria. Un cop havia fet aquest dol, que va ser bastant difícil, em vaig dir: d’acord, ara que no és una necessitat, pensa què pots fer. I aleshores el projecte es va accelerar.

—Heu discrepat molt de Junts i de Carles Puigdemont, però Clara Ponsatí ha mantingut l’escó al Parlament Europeu i n’heu estat assessor local. No és contradictori?
—La Clara és qui s’ha mantingut coherent a les promeses electorals amb què es va presentar a les eleccions europees el 2019. Li van demanar que es presentés com a independent. Fitxes algú de qui esperes que tingui un criteri no d’obediència, perquè el seu prestigi i la seva intel·ligència estiguin al servei d’això. Va ser l’únic membre del govern Puigdemont que va demanar de declarar la independència. Com a consellera, li van dir que tot estava preparat, i no era veritat. Malgrat sospitar o saber que gran part de les promeses que feien els polítics al procés de vegades eren brindis al sol, no es pot dir que no hagi donat una oportunitat perquè es poguessin complir. Han passat tots aquests anys i ella diu: no vinc a fer de líder, vinc a fer de trenca-gel perquè una nova generació de líders i una nova cultura política puguin entrar al parlament. El que és incoherent és el que han fet els altres.

—Ideològicament, com definiu Alhora?
—Som nacionalistes per davant de tot, i gent pragmàtica. Si una política ens sembla que funciona per protegir l’equació social, el creixement econòmic, la supervivència del país i de la llengua, ens és igual si és entesa com una política de dretes o d’esquerres. Hem aconseguit atreure gent que ve de trajectòries diferents, posar-nos d’acord amb aquests principis. Busquem el tema més polèmic: la immigració. Si tu ets un independentista d’esquerres, has d’acceptar que hi ha d’haver algun tipus de control dels fluxos migratoris. Si tu ets un independentista de dretes, has d’acceptar que ens reproduïm en els fills de la immigració o desapareixem. I això ha de voler dir un tipus d’intervenció pública que potser algú pot dir que és injusta per desproporcionada, però ens hi juguem la supervivència de la nació. Estem en contra del Hard Rock: de canviar les lleis, de crear incentius econòmics, de subvencionar secretament l’aparició d’un model econòmic que només empobreix el país. La nostra posició és defensar el creixement econòmic sostenible, que els nostres joves no hagin de marxar o hagin de fer de cambrers, i treure les grapes dels lobbies i dels poders fàctics que pretenen de tenir-nos de genolls.

—Com es remunta la desconfiança de la gent amb la política?
—És molt difícil, perquè en la política  –i en la política contemporània, més– la credibilitat ho és tot. El gran èxit del Primer d’Octubre és la credibilitat. El parlament, el 6 i el 7 de setembre, va votar unes lleis que deien: d’aquí a 48 hores, si surt el sí, declararem la independència. I això va fer que molta gent sortís a defensar aquell referèndum perquè defensava aquella idea de credibilitat. El parlament va mentir sabent que mentia. Se’n va trencar la credibilitat. Les lleis del parlament han perdut força, capacitat coactiva i de persuasió. Com recuperes la confiança en algú que t’ha traït? Potser no la recuperes mai, però potser ve algú altre i de mica en mica et demostra que compleix la seva paraula. Aquesta és la nostra missió.

—Les idees de control del territori i del funcionariat que es van plantejar el 2017 serien vàlides si s’haguessin dut a terme fins al final?
—Això també eren maniobres de distracció. Ho hem vist amb perspectiva. Eren expressions molt boniques perquè la gent pensés que es feia alguna cosa. L’octubre del 2017 van entrevistar Santi Vila a RAC1 i jo aleshores n’era tertulià. Li vaig preguntar: “Quines estructures d’estat ha fet la conselleria i el govern?” I ell va dir: “De veritat, cap.”

—Però es poden fer realment les estructures d’estat?
—És que no existeix tal cosa. No existeix una habitació màgica al Palau de la Generalitat, que l’obres i hi ha unes maquinàries, com si fos Paw Patrol. Un estat és l’expressió política d’una sobirania i la demostració que pots governar sobre la població. Si tu demostres aquestes dues coses i aguantes un temps suficient, això et permet de seure a negociar el reconeixement amb els poders internacionals. Ja està. El dia que et declares independent, has d’enviar un seguit de funcionaris al sistema judicial, a dir-los: vol continuar essent jutge d’aquest estat? Si no, ha d’abandonar immediatament el seu despatx. Has de tenir un mínim d’estructura perquè la gent pugui pagar impostos immediatament per tenir caixa. Les repúbliques bàltiques ho van fer sense internet, això, davant els nassos de l’URSS. Necessites el control del territori: ja està controlat, hi viuen vuit milions de persones. El que és difícil és prendre’ns-el.

—Trapero va declarar que estava preparat per detenir el president.
—Has d’aconseguir que el Trapero de torn vegi les seves lleialtats dividides. Tenir una credibilitat i una capacitat tècnico-política que et permeti d’arrossegar els actors clau. Pot ser que la realitat de Catalunya sigui realment que tot el nostre sistema institucional ja està controlat pel nacionalisme espanyol. Però crec que no. La població que vol la independència és la que està arrelada, articulada, institucionalitzada, coneix el país. Entre la que no vota favorablement a la independència, hi ha una part mobilitzada i polititzada, i una altra que es deixa dur pels vents de la història. Igual que hem fet els catalans durant dècades: que la situació institucional no ens agradava, i l’hem acceptada en fair play, perquè som un tipus de gent típica de l’Europa contemporània, que volem resoldre els conflictes de manera democràtica, i no estem disposats a tenir la mena de conflicte militar que podia tenir Espanya als anys trenta, o al segle XIX amb les guerres carlines, o durant els anys més foscos de la dictadura. Això s’ha acabat.

—Segons les enquestes, ara no hi ha una majoria favorable a la independència de Catalunya. Com la conqueriríeu?
—Això assenyala que el poble català és un poble raonable i racional. Perquè vist el lideratge polític que tenim, qui voldria afirmar que vol la independència de Catalunya? L’argument més fort contra la independència de Catalunya és el lideratge polític de l’independentisme. No te’n pots refiar. Quan construeixis un moviment polític, un lideratge, i canviï el senyal permanent –que vol fer això, que està decidit a fer-ho i que sap com fer-ho– això creixerà.

—Sou el partit de la cultura o de la intel·lectualitat? Us sentiu part d’una certa elit?
—No. Vam anunciar que ens tancaven les llistes grans noms de la cultura catalana, a qui els costa molt fer aquest pas. Alguns el van fer jugant-se la feina, perquè els que col·laboraven amb mitjans de la Corporació Catalana han perdut la feina fins que s’acabin les eleccions. Roger Mas, Carlota Gurt, Joan Magrané… La gent ens deia: Sou Acció Catalana! Voleu fer un partit polític o un musical? Al cap d’uns dies, vam enviar una nota de premsa: tenim sis metges, set enginyers, vuit investigadors de biotècnica, dos matemàtics, tres físics… I Joel Joan. I tots els diaris van eliminar els paràgrafs referits a aquesta gent i van deixar el de Joel Joan. Som una llista de gent que es guanya la vida fora de la política, que va des d’un estibador, una llevadora, infermeres, administratius, fins a físics teòrics tancats en els seus despatxos, metges, regidors de Primàries i gent de la cultura.