Jordi Goula: “El 2023 a Catalunya es va executar el 45% de les inversions pressupostades i a Madrid, el 212%; això és un drama”

Entrevistem Jordi Goula, periodista, economista i col·laborador habitual de VilaWeb, amb la secció la Píndola, perquè repassi els canvis en l’àmbit econòmic del 2017 ençà. Són set anys d’un gran trasbals econòmic, amb fets tan significatius en l’àmbit mundial com ara la pandèmia, la guerra d’Ucraïna i la pujada del tipus d’interès, però també amb situacions inesperades, com ara les conseqüències de la pressió de l’estat espanyol als bancs el 2017 i l’arribada de 500.000 estrangers. Durant la conversa n’analitzem les dades i Goula destaca que un dels canvis més importants durant aquests anys és l’augment del preu de l’habitatge i la resistència d’una economia castigada per l’estat espanyol, que sembla trobar en les exportacions un dels actius principals.

—Què ha canviat del 2017 ençà en l’àmbit econòmic?
—Destacaria cinc coses importants que han passat i que no són habituals. La primera és que després de Primer d’Octubre tenim tot l’embolic que hi va haver en l’àmbit estatal, amb allò que ells en deien fuga d’empreses. També el boicot de productes catalans, la gent d’aquí que tenia por de perdre els diners i que els va treure dels bancs que eren a Catalunya per posar-los al mateix banc, però en una altra comunitat. En fi, un seguit de bestieses que van ser absolutament anormals i que no calia que passessin, però que marquen una història que és molt diferencial. Això no havia passat mai.

—També hi va haver la pandèmia.
—Sí, entre les coses que et volia dir hi ha la pandèmia, el 2020, que té un efecte humà trist i un aspecte econòmic molt fort. A Catalunya, on vam prendre unes mesures més estrictes, òbviament vam patir més d’aquests efectes. I per això les queixes aquí eren més fortes, sobretot per part del comerç, la restauració, els bars… Aquesta situació va originar un seguit de problemes prou importants, que en part es van arreglar d’alguna manera amb la posada en marxa dels ERTO, que preveien una aturada temporal del personal, que, si no, hauria estat acomiadat. Això va salvar moltes coses i el poder adquisitiu de molta gent. Quan sortíem de la pandèmia i semblava que s’havia de disparar tot, llavors va començar la invasió russa d’Ucraïna.

—Que va repercutir greument en l’economia.
—Això va generar un problema automàtic de preus, amb l’energia, el blat i tot un seguit de productes que van fer que la inflació es disparés i arribés al voltant del 10%, unes xifres que no s’havien vist mai. Això també va ser un fet absolutament anormal.

—Hi ha moltes anomalies seguides…
—Una altra anomalia és que a conseqüència d’aquesta pujada tan forta de la inflació, el Banc Central Europeu, que feia molts anys que tenia els tipus d’interès pràcticament tocant el zero, els posa de cop i volta, amb molt pocs mesos de diferència, al 4,5%, que era el màxim que hi havia hagut en molts anys. Aquest augment també afecta directíssimament l’economia, perquè encareix els crèdits de les empreses i, sobretot, encareix les hipoteques. És una situació nova que perjudica molta gent, que queda absolutament enganxada amb crèdits i hipoteques de tipus variable i es troba amb menys poder adquisitiu perquè ha de destinar els diners a pagar aquest augment. Per tant, són tot un seguit de fenòmens peculiars i cadascun ens afecta a la societat i a l’economia.

—I la cinquena?
—Aquesta no és peculiar i no la posaria al mateix nivell que les altres, però s’ha de tenir en compte, que és l’entrada important de població estrangera. Érem set milions i mig aproximadament i ara hem travessat els vuit milions, i això és una entrada important. Això té una repercussió directa en l’àmbit laboral i en més àmbits. Per exemple, fa que es necessiti encara més habitatge i que hi hagi uns problemes col·laterals derivats d’aquest fet.

—Una cosa que afecta l’economia és la relació amb l’estat espanyol, què ha passat aquests darrers set anys respecte de les inversions en infrastructures?
—Això continua igual. Amb les inversions, l’estat continua fent el que vol. L’any 2023 van executar un 45%, o sigui menys de la meitat del que estava pressupostat. I això és molt bèstia. La mitjana que hem tingut aquests últims anys és del 60%, i a Madrid, del 130%. Però et deia que era molt bèstia el que va passar l’any passat perquè el primer semestre del 2023 només s’havia executat un 16% del que era previst, al final es va animar una mica i es va arribar al 45%. Fixa’t en la diferència: el 2023 a Catalunya es va executar el 45% de les inversions pressupostades i a Madrid, el 212%. Això no ha canviat en aquests anys i ens crea un problema difícilment quantificable, que ens afecta en el dia a dia: en la mobilitat de les persones, en el transport de mercaderies. És un drama. La gent no para de perdre hores a rodalia. És amb tot. És allò que explicàveu en un article, que tot és tan absurd que fins i tot per anar de València a Barcelona has de passar per Madrid.

—I el dèficit?
—Des del 2017 no ha canviat gens, hi continua havent el mateix sistema de finançament. El que si passa és que cada any augmenta el deute que tenim amb l’estat i aquests anys ha passat de 77.000 milions a 87.000. Aquest deute creix perquè els quartos que ens envien no ens arriben per a les despeses obligades i com que gastem més del que rebem ens hem d’endeutar amb l’estat.

—Déu n’hi do, tot plegat. Entrem a les dades concretes, com s’ha vist afectada l’economia general durant aquests set anys?
—Del 2017 al 2023, perquè encara no tenim dades del 2024, hem continuat creixent, però sí que és veritat que la pandèmia ens ha afectat. L’any 2023 i 2024 els posaria a part, perquè el creixement va més de pressa. Ara, si mirem en conjunt entre el 2017 i el 2023, veiem que hem crescut menys que a la zona euro i una mica menys que a la resta de tot l’estat. Probablement, enguany ho podrem recuperar, però ens costarà una mica més d’anivellar-nos a la zona euro. Podem concloure que no estem malament, ni de bon tros, que reviscolem bé. Jo destacaria la sortida que hem trobat amb les exportacions, que és important. L’any 2023 hi ha un creixement de rècord de les exportacions, envers el 2017 és del 45%, que una barbaritat. Perquè vegis les dades més concretes: l’exportació en alimentació creix d’un 55%; en química, d’un 65%, i en cotxes, d’un 50%. Una hipòtesi que faig, i no tinc dades per demostrar-ho, és que cada vegada vendrem menys a Espanya i, en canvi, vendrem més a uns altres països i a Catalunya. Són dades que encara no tenim, però, pel que intueixo, pot anar cap aquí.

—La indústria també ha crescut?
—Si mirem els creixements que hi ha hagut dins el PIB, el creixement de la indústria no és espectacular. Els ocupats representen pràcticament el mateix que l’any 2017. O sigui que dius, bé, hi ha hagut un creixement, és el sector on es paguen els salaris més alts, evidentment, però no es dispara fort. Enguany, però, la situació millora.

—El turisme és un sector important?
—Enguany probablement tornarem a arribar a xifres rècord. Però fins l’any passat teníem menys turistes que abans de la pandèmia, en canvi, la despesa ja es va igualar. L’any passat en van venir 18,2 milions i el 2017 n’havíem tingut 19,1, gairebé un milió més. En aquest sector la recuperació ha estat molt forta, i aquest any ho serà més, passarem de llarg les xifres del 2017.

—I en el món laboral, quins canvis hi ha hagut?
—El més important és l’entrada de gent forastera al mercat. Per exemple, entre el 2017 i el 2024, es creen 537.000 llocs de feina a Catalunya, 195.000 dels quals són per a gent nacional i 342.000 per a forans. És una xifra important, en què veiem la rellevància que ha tingut la vinguda de gent estrangera.

—I la desocupació baixa?
—L’atur aquests anys ha baixat de 100.000 persones, una mica menys que a l’estat espanyol, en termes relatius. Hem baixat del 13,2% al 9,41%, per tant, és una baixada de 4 punts, que són significatius. En conseqüència, laboralment estem millor, perquè tenim més gent treballant i menys gent a l’atur. I un altre fet que ressaltaria és que ara la gent gran treballa fins més tard. La taxa d’activitat de gent de més de 55 anys passa del 27% al 33%. La taxa d’ocupació de la gent d’aquesta edat era d’un 23% l’any 2017 i ara és d’un 30%. Això deu ser perquè s’ha allargat l’edat de jubilació i perquè s’han frenat les jubilacions anticipades.

—I els joves?
—Ha millorat la situació dels joves en l’aspecte estrictament laboral. La taxa d’atur ha baixat del 30% al 20% i l’ocupació ha pujat del 29% al 36%. Parlo de joves fins a 25 anys.

—Els llocs de feina nous són de baixa qualitat?
—Els llocs de feina que creem Catalunya no són d’una qualitat fantàstica. En el sector turístic, hi treballa molta gent, un 14%. En aquests anys, del 2017 al 2024, la gent que treballa en turisme creix de 40.000 treballadors i en la indústria, de 58.000. Al turisme s’associen feines de segona fila, ocupades per estrangers: hotels, bars, restaurants.

—La taxa de desocupació dels joves ha disminuït molt, però continua essent molt alta?
—La taxa d’atur ha millorat molt en general, però la dels joves continua essent molt alta. És d’un 20%. A Europa és molt per sota. Hi ha un indicador que ha millorat, que és el de la desigualtat en la societat catalana. O sigui, del 20% més ric sobre el 20% més pobre, que era del 6% i ara és del 5%. També, ha millorat una mica el risc de pobresa, que ha passat del 20% al 18%. A Espanya la desigualtat és més alta. En canvi, als països escandinaus la diferència és molt més baixa. Com més alta és la desigualtat, menys classe mitjana hi ha.

—Un fet que afecta la productivitat és que com més va més costa de trobar personal qualificat. N’heu parlat en els vostres articles. Aquest fenomen creix?
—És un fenomen que creix, molta gent plega i no hi ha recanvi. Les empreses en sectors més clàssics no troben professionals. En els sectors més tecnològics creix molt més la demanda que no pas l’oferta. En l’àmbit de les humanitats passa al revés. Creix més l’oferta que la demanda. No hi ha enginyers, ni informàtics… I la demanda no para de créixer en aquests sectors. Aquí tenim un problema seriós que passa a tot Europa. Alemanya, per exemple, importa gent qualificada de fora.

—Aquest 20% de desocupació juvenil no hauria d’existir.
—No, com tampoc haurien d’existir els ni-ni.

—Hi ha un problema de formació?
—Els ni-ni són els que ni estudien ni treballen. La mitjana d’atur juvenil a la zona euro és del 14% i aquí, com et deia abans, és del 20%. També t’he de dir que la mitjana estatal d’atur juvenil és del 27%. I a Extremadura i a Andalusia, és del 40%. Són diferències molt grans. Malgrat aquestes dades, els ni-ni a Catalunya van de baixada, cada vegada n’hi ha menys.

—Repassant els canvis, si ho demanéssim a la gent gairebé segur que diria a ulls clucs que un dels canvis principals és el preu de l’habitatge.
—L’augment del preu de l’habitatge és un dels fets més importants que ha passat durant aquests anys. Segons les dades oficials, entre el 2017 i el 2023 el preu de compra d’un habitatge ha pujat d’un 40%. Concretament, un 62% els pisos d’obra nova i un 36% els de segona mà.

—És molt!
—Ha crescut moltíssim i l’esforç per a pagar la hipoteca també. L’any 2017 la mitjana d’aquest pagament era del 30% sobre la renda disponible i ara és el 38%. Sobre el lloguer, no hi ha dades en l’àmbit oficial, però sí que hi ha immobiliàries que ho analitzen. Aquestes dades diuen que l’esforç per a pagar el lloguer és del 51% del sou de mitjana l’any 2017.

—Això vol dir que fan molt més esforç els que viuen de lloguer que els que tenen una hipoteca?
—Segons aquestes dades, sí, però per ser rigorosos hem de tenir en compte que són fonts diferents i, per tant, no són comparables. Hi ha un fet evident i és que els pisos de lloguer van desapareixent i, en conseqüència, pugen més de pressa els preus de lloguer que de compra. Això és obvi. I, en conseqüència, també creixen molt de pressa els preus de les habitacions. Els sous són de 1.400 euros o 1.600 euros i els lloguers ja són de mil i escaig. Ja m’ho diràs! En aquest sentit, l’any 2024 es viu més just que el 2017. Ara és més difícil de trobar pis que fa 7 anys. Hi ha molta més demanda de gent que es vol aparellar que no pas oferta de nous pisos. No es fa obra nova perquè la gent s’ho pensa molt i això del 30% de pisos socials ho ha acabat de frenar. S’han de canviar moltes coses.

—Això que els pisos de lloguer van desapareixent és constatable?
—Absolutament, qualsevol immobiliària t’ho dirà.

—Per què?
—Per què molts s’han transformat en pisos turístics i en pisos de lloguer temporal, per a estudiants i gent que ve de fora. Aquesta mena de pis no té topall, es pot pactar el preu cada any. Els pisos de lloguer temporal no estan tan vigilats com els turístics. També aquestes 500.000 persones que han arribat han de viure en algun lloc. La demanda creix i les altres menes de pisos a Catalunya cada vegada tenen més topalls. Catalunya és l’única comunitat que ha aplicat la llei espanyola. Aquí es considera un gran propietari qui té més de cinc pisos i això és una barbaritat i ha emprenyat molta gent.

—Sobre això dels pisos per habitacions no hi ha cap control?
—Parlant amb les agències immobiliàries et diuen que si hi hagués més inspeccions s’arreglarien moltes coses.

—En l’àmbit d’economia familiar, com va el consum?
—A partir d’uns números que he fet jo, em surt que el consum de les cases creix pràcticament al mateix ritme que l’IPC. En aquests set anys que analitzem, l’IPC creix d’un 16% i en consum per càpita creix d’un 11%. Per tant, el consum real seria més baix. Segons l’INE el consum de les cases creix d’un 18%, que seria una mica per sobre de l’IPC. L’explicació que hi trobo, entre més qüestions, és en la relació amb les 500.000 persones que han arribat en aquests anys, perquè crec que no deu ser gent que tingui un gran consum. Més aviat el contrari. Això fa baixar la mitjana.

—Una altra dada indicativa seria el volum dels dipòsits bancaris.
—A veure, aquí hi va haver una caiguda molt forta a final del 2017 i principi del 2018, de 30.000 milions, que són molts diners; era un 20% del total de dipòsits. Van sortir de Catalunya en qüestió de pocs mesos perquè els bancs mateixos deien a la gent que els mantingués, però amb un compte obert a una sucursal de fora de Catalunya. També hi va ajudar que la Caixa i el Banc Sabadell se n’anessin.

—S’han recuperat?
—Sí. Va costar, però ara s’han recuperat absolutament. Ara tenim 204.000 milions de dipòsits, molts més que no el 2017. Això s’ha normalitzat.