Jordi Cruz: “Es va intentar de treure rèdit polític de l’incendi d’Horta de Sant Joan”

La marinada, el vent que bufa de la mar cap a terra endins, té un nom aparentment inofensiu i fins i tot agradable. Però quan hi ha un incendi, pot ser letal i convertir un bosc en una ratera. Això va passar el 21 de juliol de 2009 en un incendi al massís dels Ports de Tortosa-Beseit, a Horta de Sant Joan (Terra Alta). No passarà als annals de la història com un dels focs que més superfície ha cremat, sinó perquè hi van morir cinc bombers del GRAF de Lleida.

Aquella tragèdia va causar una atenció mediàtica sense precedents i va derivar en una crisi política del tripartit, que encarava el final del segon mandat. Fins i tot es va obrir una comissió d’investigació al Parlament de Catalunya. El meteoròleg Jordi Cruz repassa aquests fets a 96 hores de juliol i 1 infern (Símbol Editors, 2023). És un minut a minut d’una tragèdia que encara hauria pogut acabar més malament i que ajuda a conscienciar sobre el comportament dels incendis.

—El dia 20 de juliol de 2009 tot indicava que l’incendi d’Horta de Sant Joan es podria controlar. Però aleshores tot se’n va en orris. Què va passar?
—Encara hi havia alguns focus actius i el problema va ser l’entrada del vent. La previsió del temps deia que entraria la marinada, amb una certa intensitat. Però el vent va bufar més fort que no s’esperava. Un foc no deixa de ser una reacció química, en la que hi intervé el combustible, i cada vegada en tenim més perquè tenim més massa forestal, i l’oxigen. Si aportes molt d’oxigen, i això és el vent, el foc creix o apareixen focus secundaris. Aquest vent tan fort es va emportar l’incendi cap a Horta, va atrapar els bombers que hi havia a la part baixa de l’incendi, i va deixar aïllats els que eren a dalt.

—Marc Castellnou, cap del GRAF dels bombers, que apareix al llibre, diu: “L’incendi d’Horta era com apagar un incendi en un edifici en flames on només hi ha una porta d’entrada i de sortida a la planta baixa.”
—Exacte, només podien tirar cap avall, però hi havia l’incendi. I per dalt no podien sortir perquè hi havia la feixa del Migdia. Normalment, una cadena muntanyosa atura el vent. Fa com un pilot de ciclistes. Els de davant han de lluitar contra el vent i en els ciclistes que van al darrere, es crea una mena de buit que xucla. Igual que el rebuf de la Tramuntana a Barcelona; el vent, en lloc de bufar del nord, bufa del sud. Doncs al massís dels Ports, el vent a vegades bufa al revés. Va entrar la marinada per dalt, però en cert moment, va tombar. Aleshores, a la part de dalt de l’incendi, durant una estona, el vent va bufar muntanya amunt. I va bufar amb intensitat i mala llet. I per això el GRAF de Lleida va quedar atrapat, perquè pel darrere hi havia foc, i més amunt, la muntanya.

—És especialment dolorós el passatge en què narreu aquesta escena.
—Es van fabricar una zona segura talant arbres, però no ho va ser prou per a la intensitat del foc. Era massa petita.

—El llibre és narrat com si fos un minut a minut d’una tragèdia que s’acosta i sembla inevitable. Els avisos que en aquell incendi hi podria haver gent atrapada es repeteixen durant el dia 21: “Estem atrapats com conills”, van dir els que s’acabarien salvant. Per què no es va començar la retirada veient com avançava la situació?
—Suposo que ells creien que la millor decisió que van prendre és la que van acabar prenent. És a dir, el foc es propagava muntanya avall. És veritat que podia entrar el rebuf, però suposo que van pensar que el més segur era quedar-se allà dalt. És una situació d’estrès, de caos i en què falta informació. Un incendi porta fum, i el fum fa que no vegis on és exactament el foc. Els bombers que eren a baix fugint, no sabien exactament què passava a dalt. I els de dalt, quan ho van veure, ja no podien fugir, ja era tard. L’únic que podien fer era preparar-se una zona segura i confiar que les carreres de foc que pujaven, no els enganxessin. Però a tocar seu encara hi havia una zona amb combustible. Van tenir molt mala sort. Un incendi implica una modificació de les condicions, i és molt difícil de preveure què passarà. Si m’haguessis portat allà, tampoc no t’hauria sabut dir quan entraria el contravent, quina en seria la intensitat i on afectaria.

—La tragèdia hauria pogut ser pitjor?
—Ostres, és que en perill hi va haver molta gent. El GRAF de Lleida eren sis bombers que eren a la part alta de l’incendi, però en aquella zona també hi havia el grup de Barcelona, format per més de vint bombers. Si la llengua de foc hagués passat per la seva zona, l’incendi hauria pogut matar més gent. Gairebé tothom que va treballar en aquell incendi va trobar-se en perill en algun moment. Uns van haver de fugir cap a una zona cremada, un altre bomber es va haver de refugiar en una balma, la gent que hi havia al flanc dret va haver de preparar-se una zona segura… Pràcticament tothom es va trobar en perill.

—O el grup que va ser rescatat en helicòpter abans no fossin atrapats.
—És que quan hi ha un perill, tothom fuig, excepte els bombers. Els bombers van en direcció al perill, sigui per apagar el foc o fer rescats a alta muntanya. Si hi ha algun heroi avui dia, són els bombers. Evidentment, coneixen i saben adaptar-se al perill, però al final no estan exempts de patir un accident. I això és el que va passar.

—Lorenzo Forner i Juan Antonio Paz. Els familiars dels morts ben segur que recordaran sempre els seus noms. Qui eren?
—Gent jove que havia treballat en campanyes d’extinció i prevenció d’incendis durant l’hivern anterior; era gent que coneixia el món dels incendis. No eren bombers, però sí que un d’ells es preparava per fer les proves d’accés al cos. Fins i tot un d’ells era familiar d’un bomber que va ser allà, a l’incendi, era oncle seu. Per què van encendre aquell foc? No ho han explicat, no ho sabem. No se sap si volien provocar un incendi, si era una bretolada o s’escalfaven menjar i se’ls va escapar de les mans. El que sí que sabem és que no van trucar immediatament i que van escapar-se, no van donar la cara. Per això se’ls ha perseguit judicialment i han acabat pagant amb la presó el que van fer.

—Per què aquest incendi va aixecar tanta polseguera mediàtica i política?
—Era el final del segon tripartit i l’accident es va aprofitar políticament. Moltes vegades, a Catalunya, cada cop que hi ha un problema, s’aprofita per treure’n rèdit polític. Per una banda, Convergència, que ja feia sis anys que havia perdut el poder, va criticar l’actuació. I per una altra banda, els polítics d’ICV, que estaven al capdavant del departament d’Interior, es van defensar tot dient que les coses s’havien fet molt bé. Ni una cosa ni una altra. Al final tenim uns cossos d’emergència que treballen per la Generalitat i intenten de fer les coses el millor possible. Si tu mires l’evolució de superfície cremada a Catalunya, veus que disminueix molt des de la creació del GRAF. Fins i tot disminueix el nombre d’incendis. S’han fet coses bé. El problema és que en aquest accident es va intentar de treure rèdit polític. I mediàticament hi va haver molt xou.

—La societat necessitava buscar culpables?
—En Josep Pallàs, el supervivent del GRAF de Lleida, m’explicava que és humà intentar de cercar responsables. Però, en realitat, els responsables som tots. L’abandonament rural ha fet això, que el risc d’incendi sigui molt més alt perquè hi ha molt més bosc, molt més sotabosc, el bosc és continu i tot complica molt l’extinció. I hem d’aprendre d’allò que no s’ha fet bé perquè no en sabíem. Per més difícil que sigui que hi hagi aquests incendis, sempre n’hi haurà.

—L’informe dels bombers concloïa que els responsables últims d’haver quedat atrapats van ser els bombers mateixos. Això va ser el més dolorós per als familiars de les víctimes?
—No he pogut parlar amb les ferides. Sí que vaig demanar als bombers pròxims que els diguessin que escrivia el llibre i que potser es publicaria. No volia que fos una sorpresa per ells, perquè entenc que els fa mal que es torni a recordar l’accident. Perdre una persona estimada és molt dolorós, i perdre-la mentre treballa, encara més.

—No vau pensar de parlar-hi?
—No, perquè a mi el que m’interessa és explicar què va passar, des de tots els punts de vista, tant dels bombers, com dels veïns, els agents rurals i els mossos que van fer la investigació; i també explicar el xou polític, mediàtic i judicial que es va muntar, que entenc que fes mal a les famílies. Vull que la gent sàpiga com funciona un incendi forestal i conscienciar-la que tenim un problema molt seriós amb el risc d’incendi, que cada vegada és més alt, i enguany n’és la mostra. Aquí, a Catalunya, sí que hem tingut víctimes, com en aquest incendi d’Horta, però encara ens salvem relativament. Hi ha llocs a prop, com ara Grècia i Portugal, on han mort desenes de persones. I Austràlia, Xile, els Estats Units, incendis molt més grans que els d’aquí i que causen moltes víctimes. Hem de fer servir això d’exemple de què pot passar i procurar que no passi.

—Quan heu parlat amb els protagonistes, heu notat que encara tinguin molt de dolor contingut?
—Sí, evidentment. És un accident que ha marcat els bombers, els ha fet molt de mal. Els mitjans van parlar malament dels bombers quan en realitat eren les víctimes. Suposo que dins el cos, quan hi ha un accident i hi ha víctimes, vulguis o no, potser alguna cosa es podia haver fet millor. Al final, s’ha recuperat la confiança dins el cos, però al principi els feia una mica de por que algú de fora en parlés. Espero que quan llegeixin el llibre vegin que no critico ningú. L’únic que faig és explicar allò que ells mateixos expliquen, perquè tots agafem consciència de què és un incendi.

—Amb els mitjans tècnics que hi ha avui dia, s’hauria pogut evitar allò que va passar?
—Meteorològicament parlant, que és el que jo domino, la cosa ha millorat. Ara, quan hi ha un incendi que els bombers creuen que pot ser prou important, dues vegades el dia, des del Servei Meteorològic de Catalunya, els enviem un informe amb les prediccions del temps, de manera força detallada perquè puguin veure quina és la situació meteorològica que es trobaran i puguin saber cap on anirà l’incendi, com atacar-lo o on. De fet, la predicció del temps per a aquell dia l’hem feta córrer amb models d’ara i es veia que el vent seria força intens a partir de la tarda. Aleshores també se sabia, però no tant. Amb els models d’ara haurien tingut una predicció del temps més bona.

—Tenint una primavera tan calorosa com la que tenim, quina influència pot tenir de cara a l’estiu?
—Enguany tenim una sequera molt bèstia i de moment no sembla que hagi de ploure gaire les dues setmanes vinents. Si això continua així, el risc d’incendi aquest estiu serà extrem. I si hi ha les condicions necessàries, pot haver-hi incendis molt bèsties a Catalunya. Ara, potser plou i, per tant, baixa el risc; o potser, tot i que continuï la sequera, no tenim aquell vent que afavoreix els incendis o no en comença cap en un lloc on sigui molt difícil d’aturar, no ho sabem. Però enguany tenim molts números perquè hi hagi grans incendis a Catalunya. Amb el canvi climàtic, com que hi ha més temperatura, hi ha més evaporació i, per tant, els boscs estan més secs. Per créixer, anirem a més sequeres, i, en conseqüència, el risc d’incendi l’únic que pot fer és augmentar.

—Què més ens ha portat el canvi climàtic?
—Cada vegada es veuen més pirocumulonimbus, que són núvols de tempesta que es formen damunt dels grans incendis. Sense l’incendi, no hi serien. A Catalunya ja n’hem vist algun i l’inconvenient és que porten fenòmens associats que poden fer que un incendi guanyi molta intensitat, que es propagui molta velocitat. Poden caure llamps a certa distància i causar focus secundaris, o pot fer que hi hagi esclafits, com va passar a Portugal, i que un incendi amb vents de 80-90 quilòmetres per hora es descontroli.

—Heu dit que en les dues setmanes vinents no sembla que hagi de ploure. Si aquesta situació es perpetua, podem tenir més talls de subministrament d’aigua?
—A veure, no sóc expert en sequera ni en gestió de l’aigua. L’any 2008 érem en la mateixa situació i el maig i el juny va ploure molt i ens vam salvar. Es van omplir els pantans. Que passi una altra vegada enguany seria molt estrany. La situació és molt preocupant pels incendis i també pel subministrament d’aigua. A més, l’any 2008 no teníem la dessalinitzadora perquè es construïa. Ara la tenim. El 10% de l’aigua que beu l’àrea metropolitana de Barcelona ve d’allà, però la població ha crescut d’un 10%. Per tant, és com si no la tinguéssim.