Jordi Borràs: ‘El relat de la violència i els encaputxats és cert, però porten placa i pistola’

La càmera de Jordi Borràs es va convertir, la tardor passada, en els ulls de tots aquells que volien saber què passava als carrers de Barcelona. Testimoni d’excepció de l’ocupació de l’aeroport, les flames d’Urquinaona i el tall del Pertús, el fotoperiodista relata a ‘La força de la gent’ (Ara Llibres) unes dates crucials que van sacsejar l’independentisme i la societat catalana. Dies i nits que van esborrar somriures i, malgrat la repressió, van canviar la por de costat. ‘La gent amb un mínim d’organització col·lectiva té una força que no l’atura cap llei’, defensa en aquesta entrevista.

—Aquest és un llibre pràcticament sense polítics, en què els protagonistes són els ciutadans. Però quina força creieu que té, realment, la gent?
—Crec que el poema de Joan Brossa que apareix a l’epíleg ho resumeix d’una manera brutal: ‘La gent no s’adona del poder que té: amb una vaga general d’una setmana n’hi ha prou per a ensorrar l’economia.’ Aquest és el poder. La gent amb un mínim d’organització col·lectiva té una força que no l’atura cap llei. Això retrata el llibre. En una situació com l’actual, en què hi ha un estat amb un poder enorme i tu no tens res, pràcticament no tens ni autonomia perquè te la intervenen, la mobilització popular és l’única manera de trencar aquesta correlació desigual de forces.

—I seguint amb Brossa, què creieu que cal perquè la gent s’adoni d’aquesta poder?
—Segurament, calen experiències com les de la tardor del 2017 o el 2019. Grans lliçons que ens demostren que som capaços de confrontar-nos amb l’estat amb una mica d’organització. Molta gent es queixa que el Tsunami Democràtic o les protestes no han tingut continuïtat, però crec que ho hem d’entendre com un aprenentatge. No ha tingut continuïtat, de moment. El fet d’ocupar l’aeroport i tot el que va venir després, no solament aquella setmana, sinó d’octubre a desembre, ens demostra que l’estat està dèbil i que encara el podem debilitar més. N’hem de ser conscients.

—A part del tall a la Meridiana, què creieu que ha passat perquè les protestes no hagin tingut continuïtat?
—Salvant les distàncies, la història del país és plena d’aquests esclafits o petites bullangues. Tot té un rerefons, com un terratrèmol que no esclata perquè sí. Hi ha avisos i també rèpliques. La tardor del 2019 no és un fruit de la tardor del 2017. És una força acumulada que ve des de la consulta d’Arenys del 2009. Sincerament, jo li veig una continuïtat a mitjà termini. Ara bé, crec els interessos polítics han contribuït a condicionar les protestes perquè era una revolta que no podien controlar. No és res nou, ja va passar el 2017. Avui tothom sap quin paper va fer per evitar una acampada indefinida o frenar la declaració d’independència el 3 o el 4 d’octubre. Els mateixos interessos han intentat apagar les flames de la tardor del 2019.

—Quin paper creieu que ha de tenir l’anomenada generació del Primer d’Octubre en la política actual?
—Hi ha d’haver espais on tota aquesta gent se senti representada políticament, però em sembla que els partits polítics actuals no ho aprofiten. Molta gent es va polititzar amb el 15-M l’any 2011, i ha passat igual amb l’1-O o la revolta d’Urquinaona. Les generacions joves s’agafen a la lluita com a referència i és vital no perdre’ls. Una revolta sense jovent no serà mai una revolta.

—I si arriba aquest punt de desafecció?
—És un perill que a mi em fa por, i ho he dit més d’una vegada.

—Si no tenen referents actuals, en poden cercar de nous.
—Per mi no cal cap nou ens polític al país. Aquest quart espai de l’independentisme s’ha intentat crear diverses vegades aquests últims deu anys i no ha reeixit mai. De totes maneres, en moments de frustració amb els partits polítics, tenen l’excusa perfecta per a tornar-ho a provar: ‘són uns traïdors, nosaltres som els autèntics’. Molt de compte amb aquest populisme barat. És evident que Junts per Catalunya i Esquerra Republicana han anteposat els seus interessos al país. I això és un gran error.

—I la CUP?
—Tampoc no veig que la CUP aprofiti l’avinentesa per presentar alternatives. Dit això, hi ha moltes coses a criticar, però els representats polítics també han fet coses amb molt de valor. Al cap i a la fi, la repressió ha esquitxat tothom. I fins i tot, aquells qui més critiquem són els qui han rebut més: presó, embargaments, exili…

—Què creieu que ha passat amb un actor central de les protestes com el Tsunami Democràtic?
—Jo crec que l’experiència del Tsunami no s’ha entès. No és un CDR, ni Òmnium ni l’ANC. El Tsunami neix després de l’experiència de la repressió directa que han patit aquests tres actors. Parlem d’una repressió brutal: detinguts, investigats, acusacions de terrorisme, webs tancades… I com neix el Tsunami? Directament, en la clandestinitat. No sabem qui són i alguna cosa han fet bé perquè no n’han enxampat ningú. La dinàmica del Tsunami no té absolutament res a veure amb els CDR, Òmnium ni l’ANC. Accions com l’ocupació de la T-1, el tall del Pertús o el Camp Nou, encara que fos un fracàs, són molt ambicioses. Cal molta preparació i temps. Per mi, el Tsunami és una eina viva i útil. Estic convençut que encara farà parlar. Espero no equivocar-me.

—Parlem una mica del llibre. Com vau fer la selecció fotogràfica?
—És un drama [riu]. Per sort, part de l’obra ja era publicada i, per tant, ja hi havia una selecció prèvia. Però fer el llibre m’ha permès de recuperar i valorar fotografies que havien quedat sepultades per la bogeria de l’actualitat. Penseu que la setmana del 14 al 18 dormíem dues o tres hores. El desgast físic era bestial. Al final no veia tres dalt d’un burro. Arribava a casa a les quatre de la matinada amb tres mil fotografies per a editar…

—Quantes fotografies vau fer durant aquest temps?
—Durant la setmana bèstia, crec que unes 17.000. En tot el període, per dir una cosa aproximada, més de 30.000.

—Què volíeu reflectir amb el llibre, a banda de la força de la gent?
—Primer de tot, he intentat representar les diferències entre les revoltes del 2017 i el 2019. És evident que en aquest país s’ha pitjat l’accelerador: hem passat de la revolució dels somriures a les flames d’Urquinaona. Per alguna cosa deu ser. També he volgut explicar que la repressió policíaca no serveix per a contenir les protestes. Tensar els cordons policíacs i treure les porres és intentar apagar les flames amb gasolina. I, finalment, una tercera idea que considero rellevant i que volia plasmar és la transversalitat del moviment. El 18 d’octubre, per exemple, mentre les marxes confluïen al passeig de Gràcia amb la Diagonal, la policia esclatava contra els manifestants a la via Laietana, amb els joves a primera línia.

—Quina és la vostra fotografia preferida?
—N’hi ha una que m’agrada molt, que és la del noi amb el tirador mentre porta una màscara de lluitador mexicà en plena batalla d’Urquinaona. Jo era dins la barricada, perquè vaig considerar que era el lloc més segur. Tenies un parapet davant i les bales de goma et passaven per sobre el cap. I estaves protegit perquè les pedres sortien d’allà. A mi, les bales de goma, des que vaig veure rebentar dos ulls el 2012, em fan pànic. N’hi ha una altra que també m’agrada molt, s’hi veu un nano amb calça curta i espardenyes arrencant panots amb els dits. Té un punt de 1936.

—Quina va ser la situació més complicada que vau viure durant les protestes?
—A Urquinaona vaig patir molt. Aquell dia vaig haver d’ajudar uns quants ferits. No em volia fer l’heroi, era qüestió d’humanitat. Recordo una noia a qui la policia va trencar el nas d’un cop de puny. Tenia un atac d’ansietat brutal i la vaig dur fins a un portal, on vaig trucar als sanitaris perquè l’atenguessin. Aquells dies es van viure moltes situacions límit. A l’aeroport, el primer dia, van rebentar un ull a un noi a l’aparcament.

—Teniu cap esperança en l’anomenada auditoria dels Mossos per a revisar actuacions irregulars?
—Cap ni una. Hauríem de recordar cada dia què se n’ha fet, d’aquesta gran investigació, i com és possible que una persona inepta, ho dic amb majúscules, com el senyor Miquel Buch continuï de conseller? Inepta i irresponsable, diria. No solament va permetre actuacions negligents dels seus subordinats, sinó que, a més a més, va tolerar actuacions absolutament inexplicables com la cacera d’antifeixistes dels ultradretans de la plaça d’Artós. Quina responsabilitat hi té el conseller? I el govern en ple? Aquí ningú ha passat comptes de res. La investigació dels Mossos era una enganyifa. Ho sap el conseller Buch, ho saben els sindicats policíacs i ho sabem nosaltres. I si no, que ens ho demostrin. Hi ha gent que ha quedat mutilada de per vida que es mereix una explicació.

—La gent ha perdut la por?
—Havien passat coses similars, però a petita escala. En aquesta trepitjada d’accelerador hi ha un component generacional claríssim, però cal dir que a primera línia també hi havia gent gran. També hi ha un component de frustració col·lectiva. Si per haver pujat a un cotxe de la Guàrdia Civil a desconvocar una manifestació et cauen nou anys de presó, la lectura és que et sortirà més barat cremar el cotxe. La lliçó de l’estat és aquesta. Una de les imatges que més em va impressionar va ser a l’aparcament de la T-1, on la policia no s’atrevia a entrar. No s’hi atrevien. És més, van recular. La gent es va plantar. Agafaven els extintors, les mànegues d’aigua i, fins i tot, un carret d’encerar el terra, que el portaven com si fos un Pànzer. Per primera vegada, veies la por als ulls dels policies.

—Com a professional, què en penseu, de les desenes d’agressions a periodistes?
—Tres de cada quatre periodistes ferits durant la tardor del 2019 ho van ser per la policia. Què vol dir, això? El relat de la violència i els encaputxats és cert, però porten placa i pistola. Com pot ser que els cossos policíacs, que són els qui han de garantir el dret de la informació en les manifestacions, siguin els qui causen més ferits entre els professionals de la informació. Això demostra a la perfecció la diferència entre una policia democràtica i una policia que encara està per domesticar.

—Vau rebre?
—El dia del tall de la Jonquera, després del tall al Pertús. Un camioner sonat ens va intentar atropellar i la reacció de la Brimo i la Guàrdia Civil va ser pegar els periodistes que retratàvem el conductor. Jo vaig rebre un cop de porra de tots dos. Res greu. No em van haver de posar punts, com alguns companys.

—Creieu que la gendarmeria francesa actua de manera diferent en les manifestacions?
—Al Pertús es va veure una diferència brutal, i amb això no vull dir que els CRS francesos siguin angelets. Allà vaig viure una actuació purament tècnica, a diferència d’una actuació ideològica que és el que fan els Mossos d’Esquadra i la policia espanyola moltes vegades. De fet, al Pertús és dels pocs dies en què els Mossos tractaven els manifestants amb pomadeta. Acabaven de presenciar una actuació purament tècnica i ells no es podien permetre el luxe de fer l’animal, que és el que acostumen a fer quan tenen la porra a la mà.

—Finalment, en quin punt es troba la causa judicial per l’agressió que vau rebre d’un agent de la policia espanyola?
—Estem pendents de judici, encara. Al juliol farà dos anys. Jo continuo encausat i he hagut de pagar una fiança. És una injustícia flagrant. Primer, perquè es posa en dubte el meu testimoni, cosa que m’emprenya sobiranament, perquè fins i tot la fiscalia ha demanat que em desencausin. I després, perquè a mi això em genera un desgast personal, econòmic i laboral que no em repara ningú.