29.05.2019 - 21:50
La detenció de jugadors de primera divisió i segona de la lliga espanyola per presumptes manipulacions de partits ha indignat molta gent, però segur que ha sorprès poc Jordi Agut. Aquest periodista de la secció d’esports del diari Regió 7 va publicar el 2018 la novel·la negra L‘últim defensa, a la col·lecció Lo Marraco Negre, de Pagès Editors. En aquesta història ens explica la trajectòria d’un agent de la Interpol que s’ha d’enfrontar a una perillosa banda que controla les juguesques esportives. Per ell, aquestes detencions a final de temporada no són tan escandaloses com pugui semblar, sinó quelcom inevitable. Parlem de novel·la negra i corrupció a l’esport amb Agut.
—Des de quan sou a la secció d‘esports del Regió 7?
—Hi vaig arribar el 2003. Al Regió 7 és molt habitual començar-hi treballant els diumenges fent cròniques de futbol per telèfon de categories inferiors. Llavors em van oferir de passar a treballar cada dia a la secció d’informació general, on poses call amb els teletips i fent notícies d’agència i editant-les. Llavors vaig estar dos anys a Economia, fins que el 2013 vaig arribar a Esports, on faig de tot, futbol d’una manera més tangencial, bàsquet, que per a nosaltres és un esport fort, atletisme, qualsevol esport.
—Us ha sorprès, la notícia de les detencions?
—No m’ha sorprès i encara menys si mirem l’època de l’any en què ha passat. Això sempre surt a final de temporada. Fa uns anys, ja van investigar l’Espanyol i el jugador Sergio García i cada any investiguen algun equip. Un partit com el Valladolid-València, on l’un ja està salvat i l’altre es juga la Champions, és normal que sigui llaminer per sospitar. Però tot això sol ser sempre molt difícil de provar. Els deixen anar força de pressa perquè no es pot provar gaire cosa.
—Digueu-me mal pensat, però el Barça a Liverpool…
—No, el Barça no es va deixar guanyar. El Barça va perdre i prou. A més a més, dos anys seguits hauria estat impossible.
—Els diners de les juguesques esportives és el gran negoci ocult dels nostres dies?
—Ocult i no ocult. Fixeu-vos que en tots els partits que es transmeten durant la setmana, tant abans com durant i després, la publicitat sol ser de cases d’apostes esportives. Per tant, ocult no ho és, i per això és bo l’acord de les televisions per a no emetre aquesta publicitat en el futur, per protegir una mica de les ludopaties. Aquestes apostes són legals, és com fumar o beure. Una altra cosa és comprar un partit. Això és il·legal. A les categories petites és més fàcil d’apostar i manipular, en un partit televisat i amb grans controls és més complicat, però a tercera divisió, amb jugadors mal pagats, és fàcil fer-ho. En partits de regional s’han arribat a apostar fins i tot el nombre de córners que es llançaran en una part i hi ha qui guanya amb això.
—Però entre els detinguts aquesta vegada hi ha jugadors de primera divisió i de segona, que teòricament guanyen força diners…
—Sí, en guanyen o n’han guanyat. Raúl Bravo ja és un ex-jugador, n’hi ha d’altres que acaben contractes aviat i suposo que veuen que deixaran d’ingressar diners i busquen aquestes fórmules. Molt sovint el problema és que són nois de 34 o 35 anys amb tota la vida al davant i no saben on anar, perquè no han fet mai res i així els és fàcil aconseguir diners. Si no tens futur, fas això.
—Creieu que pot haver-hi altres partits sota sospita?
—M’hi hauria de fixar, però en principi, tots els partits de l’última jornada i la penúltima, quan n’hi ha un que es juga alguna cosa i un altre que no es juga res, són susceptibles que algú pugui pagar per guanyar o per perdre. En el cas de les lligues del Barça a Tenerife i en el cas del València contra el Deportivo, que també va donar la lliga al Barça, és lògic pensar que estiguessin primats per guanyar. Això no és legal, però no veig malament que es pagui per guanyar. Pagar per perdre passa més sovint, sobretot si no et jugues res. Hi ha equips de segona, de segona B i, fins i tot, de primera amb problemes de pagament que poden haver-ho fet, però s’ha de provar.
—De totes maneres, hi ha lligues on han arribat molts diners del món àrab, potser és més complicat…
—Si els jugadors estan ben pagats, és més difícil subornar-los. Per estatus i per sous no se la jugaran. A la lliga anglesa, el darrer classificat guanyava per ingressos televisius més diners que el 80% dels equips de la lliga espanyola. Així no se la juguen.
—Fa un parell de setmanes, vau participar en un festival de literatura esportiva i sembla que la corrupció ha arribat alguna vegada també als mundials…
—Sí, però ha passat històricament. Ens ho va explicar en Santiago Roncagliolo, que té un llibre que es diu Pena máxima. El 1978, en plena dictadura militar, l’Argentina organitzava el seu mundial. Per anar a la final, havia de guanyar per més de quatre gols el Perú. El resultat va ser de sis a zero i, curiosament, el porter del Perú havia nascut a l’Argentina. Ara, podria passar que a les fases de classificació hi hagués alguna manipulació, sobretot en el cas dels països menys poderosos.
—Quan vau tenir la idea per a escriure la novel·la?
—Va ser el 2014, després del mundial de futbol del Brasil. Volia fer alguna cosa que sortís del comú de la informació que feia habitualment al diari i, com que m’agrada molt la novel·la negra, vaig decidir que ajuntaria el futbol i la novel·la en un llibre.
—Com us han acollit en el món negre?
—Al començament, això del futbol no els acabava d’agradar gaire. En general, la gent del món de la novel·la negra està prou apartada del futbol i hi té una certa reticència, però llavors llegeixen el llibre i s’emporten una gran sorpresa. És igual que la gent que llegeix literatura esportiva, que sobretot busca biografies d’esportistes, grans gestes i històries de clubs. Jo estic entre els uns i els altres i al final m’acullen molt bé a tots dos llocs.
—Per què vau decidir d’ambientar la vostra novel·la en el futbol internacional?
—Jo sóc d’un poble que està tapat per una muntanya i, per tant, s’hi poden sintonitzar molt poques emissores de ràdio. Quan era petit, em vaig afeccionar a seguir els partits del diumenge, però només funcionava Radio Nacional i donaven els partits seguint la fórmula del carrusel. No podia escoltar mai un partit sencer, però em vaig afeccionar a aquell ritme, i entre setmana feien els partits europeus, Copa, Recopa i UEFA. Jugaven tots junts amb el mateix horari i em va quedar això del futbol internacional.
—Falta més literatura al voltant d‘un fenomen com el futbol?
—Sí, perquè amb la ficció, més que explicar què passa en el futbol, expliques el món i moltes qüestions, com ara, què passa amb els jugadors africans que els porten aquí i els enganyen, o el dopatge… Es poden tractar molts temes i hi ha un bon camp per a córrer. El futbol és tangencial.
—Molts nanos deuen haver vist la notícia de les detencions estupefactes…
—Jo els diria que la majoria de gent d’aquest esport ha creat històries fantàstiques i ha desenvolupat uns grans valors que cal mantenir. El futbol no és corrupte, com no ho és cap esport. Són corruptes algunes persones, per sort una immensa minoria.
