John Carlin: “El canvi de música ambiental a Madrid ha fet que l’independentisme es divideixi i es baralli”

John Carlin diu que practica un periodisme de segona fila d’ençà que és opinador i va abandonar la feina de reporter. Havia estat corresponsal a Mèxic, El Salvador, Sud-àfrica i els Estats Units, però fa uns anys que és conegut pel gran públic per les seves columnes, en què opina de tot i de tothom, però sempre amb una mirada posada a la política internacional. De resultes d’aquests texts, ara publica el llibre El futuro es lo que era (Folch&Folch, 2022), un compendi dels articles més destacats dels darrers deu anys.

—Com que al llibre dieu que és més fàcil trencar el gel parlant de futbol que no pas de política, volia demanar-vos pel mundial. Qui voleu que guanyi?
—Jo sempre vull que Anglaterra perdi, sigui en futbol, en rugbi o dominó. En els mundials sempre he anat amb l’Argentina, perquè és on em vaig criar i on he viscut el futbol, però començo a tenir dubtes.

—Per què?
—Perquè són tan desagradables… Contra Holanda van tenir una reacció horrible. D’acord, va ser un partit dur i amb tensió, però crec que no hi ha res més devastador a la vida, tret d’una situació de guerra o la mort d’un ésser estimat, que perdre l’eliminatòria d’un mundial als penals. És molt terrible. I els que guanyen i han viscut el terror de perdre han de sentir un mínim d’empatia, carai. Han de poder-se posar en la pell dels vençuts. I que se’n riguessin a la seva cara i hi hagués insults va ser d’una crueltat enorme. Horriblement infantil, com si fossin nens malcriats. I una altra cosa: Messi, ambaixador de l’Aràbia Saudita? No fotem!

—Sou dels qui va pensar de fer boicot a Catar?
—Sí que ho vaig considerar. Però a mesura que s’acostava el mundial, sabia que miraria alguns partits. Pensava que en veuria pocs, però al final vaig sucumbir. Em va semblar fastigosa la manera com es va escollir Catar i com la majoria del comitè executiu de la FIFA hi va votar a favor. És absurd. Fins i tot l’equip tècnic d’inspecció de seus va dir que Catar era, de lluny, la menys apropiada per a acollir el mundial. Recordem que els altres candidats eren els Estats Units, Austràlia, el Japó i Corea del Sud. I esculls Catar? I no oblidem que aquesta gent va votar perquè s’hi fes el mundial al juny, quan estan a 50 graus! És tan escandalós.

—Ara que hem trencat el gel, volia preguntar-vos pel llibre. D’on surt la idea d’aplegar tots aquests articles?
—Jo no tindria mai la presumpció de proposar de fer un llibre com aquest. L’editorial va venir a buscar-me. Jo no hauria pensat mai que els meus articles fossin dignes de col·leccionar en un llibre. Al principi em van haver de convèncer, perquè no ho veia, però em van insistir i al final vaig acceptar.

—Comenceu amb texts del 2012. Vist en perspectiva, el món és pitjor ara que fa deu anys?
—Hi ha coses conjunturals, òbviament, com la guerra d’Ucraïna, que no hi era aleshores, però hi havia patiment en altres parts del món a les quals no prestàvem tanta atenció, com Síria. Continuem amb les mateixes glòries i les mateixes misèries que quan escrivia Homer. Hi ha una constant que queda reflectida en la columna titulada “El futur és el que era”. Res de nou sota el sol.

—En aquest capítol dieu: “L’estupidesa, el postureig, la mentida i la ignorància continuen entre nosaltres. No tan sols no canviarà res després de la pandèmia sinó que no n’aprendrem res”. En algun moment vau arribar a confiar que la pandèmia ens faria millors persones?
—No. El que dic no és producte de cap desil·lusió, perquè no ho vaig pensar mai. Només cal mirar el món com és i com ha estat sempre; només cal tenir un mínim de coneixements històrics. Enmig de la pandèmia, quan es moria gent que podia ser propera, ho vivies com una gran catàstrofe. Però si observem les catàstrofes que ha viscut la humanitat, no n’hi ha per a tant. I no oblidem que a la gran majoria de la gent que va morir no li devien quedar més de quatre anys o cinc. Si després de sis anys de Segona Guerra Mundial, l’Homo sapiens va continuar igual com abans, doncs després de dos anys de pandèmia, també.

—Semblava que agafaríem menys l’avió, que seríem més solidaris, que Barcelona es repensaria com a ciutat per a no dependre tant del turisme… I al final, tot continua igual.
—L’ésser humà no aprèn res de la història. I es demostra quan guanya Donald Trump, que és la cosa més aberrant que he vist en la meva vida observant la política, un dels grans demagogs que hi ha hagut a la història.

—No sabia qui estimàveu menys, si Vladímir Putin o Donald Trump. Però ara ja m’ho heu respost.
—Bé, Trump és un bufó. Un bufó idiota que, afortunadament, habita en un sistema polític on hi ha moltes limitacions a la seva capacitat d’actuar. D’alguna manera, és dins d’una mena de cel·la i no se’n pot moure. En canvi, Putin és en una estepa i pot fer el que li surti dels nassos. Putin és un tsar, és un Lluís XIV, és un Franco; pot fer el que vulgui, és un govern feixista. Els pobres il·lusos que es pensen que això continua essent l’URSS i que el proletariat encara té el poder… No fumis, home. Putin és infinitament més perillós. Té totes les pitjors característiques de Trump, que són el narcisisme, una falta total d’empatia que no valora la vida de les persones. Però Putin té un poder gairebé il·limitat dins el seu país, i tenint en compte les armes de què disposa, això vol dir que té un poder il·limitat a tot el planeta.

—Enteneu que alguns sectors d’esquerres no censurin l’actitud de Putin perquè consideren que l’OTAN és corresponsable d’haver arribat a aquest punt?
—Si ho entenc? Puc entendre el procés mental pel qual s’arriba aquesta conclusió i, principalment, perquè ho entenc, em sembla absolutament infantil i il·lús. És una falta de respecte als russos, i fins i tot a Putin mateix. Aquesta premissa que s’empara en l’OTAN es basa en el fet que són tan sensibles i tan acomplexats que sempre se’ls ha de tractar amb cotó, per no ofendre’ls. I una cosa, hi ha algú fora de Rússia, i fins i tot, dins de Rússia, o Putin mateix, que realment cregui que l’OTAN representa una amenaça ofensiva a Rússia? Qui s’ho creu? Fa cinc anys, vaig anar als països bàltics per conèixer l’amenaça russa i com ho vivien. La por i la paranoia justificada sota la qual vivien aquesta gent és real, perquè coneixen els russos més bé que ningú. Jo em guio molt pel que m’explica la gent i ells són els qui coneixen de veritat els russos. Durant aquells dies no vaig conèixer ningú que no tingués un avi, un oncle o un pare que hagués estat enviat a un gulag pels russos.

—Aquí ja hem normalitzat la guerra.
—Sí, suposo que ja és normal, perquè han passat molts mesos, no la vivim en primera persona. En sofrim efectes secundaris, com l’augment del preu de la llum, però comparat amb l’horror que viuen a Ucraïna, no em sembla un preu alt a pagar. La gent se n’oblida perquè la notícia, per definició, és una cosa fresca, i això adquireix una certa normalitat. A mi m’agrada pensar-hi, i llegir molt sobre la guerra. Perquè una cosa que valores més amb el temps, i n’ets més conscient, és que la democràcia s’ha de protegir. Sé que sona abstracte, però és cert. Com a periodista, dir i escriure allò que penso d’algú o alguna cosa sense el temor que ningú em torturi és un privilegi enorme que s’ha aconseguit gràcies a l’esforç dels avantpassats. Viure en una societat democràtica és d’un valor enorme i cal donar suport als ucraïnesos que lluiten en aquesta guerra.

—Quin paper podria exercir en el món actual Nelson Mandela?
—És difícil de dir, perquè seria fer-lo sortir del seu hàbitat. Però si fos viu, si tingués totes les facultats intactes i continués essent aquella figura moral internacional, sense dubte es posicionaria sobre el tema i miraria d’actuar com a intermediari entre els uns i els altres. Així i tot, sospito que Putin l’engegaria. Putin és la cosa més antimandela que em pot passar pel cap.

—En parleu en un capítol, però què hauria passat amb el procés si hagués manat Mandela?
—Si Mandela hagués estat president de l’estat espanyol i la seva aspiració hagués estat mantenir la unitat sobirana de tot Espanya, Catalunya inclosa, hauria fet tot el contrari que Mariano Rajoy. I possiblement hauria fet alguna cosa similar a la que ha fet Pedro Sánchez, que, independentment de quina sigui la teva posició ideològica, s’ha d’observar que ha aconseguit resultats. No he tingut mai una ideologia fixa, i menys encara amb el pas dels anys, però cada vegada em fixo més en polítics que són eficients, que assoleixen resultats segons els seus criteris. Gent que sigui pragmàtica, que sàpiga què fa i que sigui adulta. Crec que en el tema català, des del punt de vista de Madrid, Sánchez ho ha fet molt millor que Rajoy, i Mandela hauria fet alguna cosa per l’estil.

—Creieu que l’independentisme pot anar més enllà?
—Tothom sap que l’independentisme és en un moment de latència, veient l’efervescència que hi va haver fa sis anys o set. No parlo amb tots els catalans, però tinc la impressió que després de la pandèmia i ara que ve una recessió, o com a mínim, un decreixement econòmic, la prioritat de la gent no és tant la bandera sinó que algú que gestioni més o menys bé el país i travessem la tempesta per arribar al port més o menys bé. I el canvi de música ambiental a Madrid ha fet que, en lloc que els diferents corrents independentistes s’uneixin contra Madrid, es divideixin i es barallin entre si. Aquest és un resultat eficaç per part de la política de Sánchez, sense prendre partit en l’afer.

—Durant anys vau treballar de corresponsal en molts països, de Nicaragua fins als Estats Units, i vau destacar pels reportatges que fèieu. En canvi, ara sou un columnista d’opinió. Us agradaria recuperar la faceta de reporter?
—Sí, sóc un columnista, i la veritat és que em sembla un periodisme de segona categoria. Periodisme és el que feia abans. Per mi, el periodisme de debò és el que he fet la major part de la meva vida, que és ser reporter. I sí, m’agradaria opinar molt menys i que els ingressos de la meva feina fossin per fer reportatges. On fos. Els periodistes joves em diuen que això ho dic perquè he pogut anar a fer reportatges a Birmània, a Txornòbil, a Sud-àfrica, a Ruanda… Però jo els contesto que si, posem pel cas, treballes al diari de Lleó i la teva feina consisteix a cobrir la informació de la batllia, si ho fas amb ganes, amb bon ull i intentes de treure’n tot el suc, pots obtenir la mateixa satisfacció que vaig obtenir jo cobrint guerres a Ruanda. Ho dic de debò, és el que penso.

—Ho trobeu a faltar, oi?
—De fet, no hauria de dir això, perquè som aquí parlant del meu llibre de columnes d’opinió, però crec que la cosa que faig més bé és anar als llocs, entrevistar la gent, veure coses i explicar què veig. I ho trobo a faltar. Però en aquest canvi he estat víctima del tsunami d’internet.

—En quin sentit ho dieu? Perquè ha precaritzat els mitjans?
—Ens ha ben cardat, a la premsa. Mira, ahir vaig publicar un article al Sunday Times de Londres, on vaig treballar durant molts anys. En fa vint que sóc freelance. Doncs me l’han pagat a la meitat del preu que m’haurien pagat fa quinze anys. La meitat. I sense tenir en compte la inflació. Quan vaig venir a Espanya a treballar per El País vaig venir a escriure reportatges, viatjant per tot arreu. Però va arribar un moment en què hi havia menys diners gràcies a internet i em vaig haver de dedicar més a escriure pàgines d’opinió, perquè no hi havia diners per a enviar-me a donar voltes pel món. Va com va. Jo visc d’això, de l’opinió, però si ara em diguessin que em pagarien el mateix per fer reportatges que per escriure columnes d’opinió, jo escullo els reportatges. Passa que els diaris ingressen molt menys diners que abans. Això que molts diaris fossin gratuïts durant tant de temps va ser un disbarat. Com si ara entro en aquest bar i demano un croissant gratis.

—Potser acabeu com Bill Deedes, un periodista que venereu en el pròleg.
—Ostres, sí. Aquest tipus se n’anava a cobrir guerres amb vint anys a Abissínia, als anys vint i trenta del segle passat. Després va ser soldat durant la Segona Guerra Mundial; ministre en el govern de Winston Churchill; director durant molts anys del Daily Telegraph. I quan va deixar la direcció del diari, amb més de setanta anys, va tornar a ser reporter. I anava a fer reportatge a llocs com el Sudan amb noranta anys. És el meu ídol. I es va morir al llit amb l’ordinador portàtil a la falda i escrivint un article. És el que jo vull, morir-me escrivint. La idea de jubilar-me és inconcebible, no puc, perquè he de pagar el lloguer i el menjar.

—Jo pensava que els ingressos pels drets d’Invictus us havien retirat, econòmicament parlant.
—Sí, però en tota la vida no havia vist una manera de malgastar tan bèstia. Crec que és culpa d’haver viscut massa anys a Mèxic, on és molt popular la dita “tirar la casa per la finestra”. I jo, cada vegada que he tingut la casa plena de coses, les he tirades per la finestra. De manera que sí, he de continuar treballant per pagar-me la vida. Però, en certa manera, és una sort, perquè si ho tingués tot cobert econòmicament, potser tindria la temptació d’achancharme, com diem a l’Argentina, i posar-me a jugar a golf. Seria una opció, però sé que no estaria satisfet. I mira que escriure, sigui l’article que sigui, sempre és difícil. N’he escrit molts, però mai no és més fàcil. Així i tot, al final, d’una manera perversa i masoquista, en gaudeixo.