Joe Brew: “Ningú no vol ser el dolent de la pel·lícula que digui: ‘No vagis a ca l’avi'”

“La fatiga de les mesures és real, jo estic cansat i tu segur que també. Doncs amb el cansament anem abaixant la guàrdia”, diu Joe Brew en aquesta entrevista. L’analista de dades i col·laborador de VilaWeb, que ha seguit fil per randa l’evolució de la pandèmia des de bon començament, és molt crític amb la manera com els governs s’han comunicat amb els ciutadans. Perquè no han parlat clar, i això contribueix a l’esgotament de la població. Brew demana no únicament que hi hagi més transparència sobre l’estratègia a l’hora de combatre els efectes de la covid, i que sigui oberta a tothom, sinó que hi hagi un debat a fons respecte d’una nova etapa que s’obre ara: el món postvaccí. Perquè no falta pas gaire temps perquè hi hagi un nombre important de gent que tingui un grau d’immunitat. Hauran de sotmetre’s tots igualment a les restriccions i als confinaments que segur que encara hi haurà?

—Us sembla que n’hi ha prou, amb les noves mesures restrictives a Catalunya d’aquesta setmana de Nadal?
—Depèn de quina estratègia hi hagi. I després de nou mesos de pandèmia encara no la tinc clara. Volen prevenir casos, ajornar-los perquè no hi hagi una saturació del sistema sanitari fins que arribi el vaccí? O volen arribar a la immunitat de ramat gràcies a infeccions estratègiques, és a dir, protegint especialment la gent gran i no preocupant-se gaire d’uns altres sectors de la població? No sé quina és. Si per exemple es volgués fer com a Nova Zelanda, eradicar la malaltia, no havíem d’haver obert les escoles. Però si no és l’eliminació, quina és? Hi ha una taxa ideal de contagis? Hi ha una taxa acceptable?

—Sembla que sigui mantenir l’epidèmia a un nivell prou baix tot esperant els vaccins.
—És que limitant-nos només a les mesures perdem un aspecte molt important: quin missatge transmets a la població. I hi ha una manca absoluta de missatge clar per part de les autoritats. Ningú no vol demanar que es facin coses doloroses, i per això ningú no diu exactament això: no feu dinars de Nadal. I entrem en converses una mica absurdes sobre si han de ser vuit o deu, si nens o no, si comarca o municipi. Però el debat profund és si això és prou greu per a continuar fent coses amb normalitat. Als Estats Units, per exemple, hi ha una contundència de recomanacions que no veig aquí. Allà diuen clarament: enguany, si us plau, no aneu a fer dinars familiars, no visiteu els avis ni els oncles ni els cosins. Aquí no hi veig tanta contundència en les recomanacions.

—Però sí que hi ha hagut mesures contundents. Mireu els restaurants o la cultura.
—Això sí. Però és tot un legalisme de la gestió: què diu la regla o la norma, què es pot fer ben bé i què no… i ens hem perdut una mica en això. Ningú no sap exactament què es pot fer. Per això són importants les campanyes de comunicació de salut pública. I veient les dades, jo crec que ara mateix seria raonable de demanar a la gent que no anés a veure l’avi per Nadal. Seria raonable, però ningú no ho vol fer explícitament. Ningú no vol ser el dolent de la pel·lícula que digui: ‘No vagis a ca l’avi.’ I punt. En compte de fer aquestes recomanacions contundents parlem de si a les set o a les nou, si a les deu o a les onze, si véns de treballar o no… És tot molt legalista.

—I això confon?
—No tinc pas cap estudi que ho digui, però la meva intuïció i la meva percepció és que la gent va confosa, que no entén què es pot fer i què no, que hi ha saturació d’informació amb canvis constants, i que causa un efecte perillós segons el qual com que no ho entenc em rendeixo, com que tot és tan complicat ho deixo estar. La fatiga de les mesures és real, jo estic cansat i tu segur que també. Doncs amb el cansament anem baixant la guàrdia.

—En una societat com la nostra és assumible una estratègia a còpia de mesures i missatges tan contundents?
—Ara ja és massa tard. Potser si el confinament del març hagués estat total hauríem pogut arribar a aquest punt. Tenim milers de nous casos cada dia.

—Però al final de la primera onada es va arribar a un nivell molt baix d’incidència del virus.
—Sí. Per això l’error va ser en la comunicació, en les campanyes desastroses de “en sortim més forts”, dient a la gent que no tingués por, com quan Donald Trump va sortir de la seva infecció dient a la gent que no patís… I la premsa hi va col·laborar. Recordo un titular de La Vanguardia la situació política era molt favorables per a Salvador Illa, “després d’haver superat la crisi sanitària”. Això al mes de maig o juny. La gent donava per fet que això s’havia acabat, com si aquella tendència a la baixa hagués de continuar fins arribar a zero. No es deia que aleshores era impossible d’eliminar el virus. I Sánchez deia al congrés que s’havia completat la victòria. A la gent li arribava el missatge que això ja era a punt d’acabar.

—Els problemes d’aquí són força comuns a tots els països de la UE. Què falla?
—Hi ha un problema de fons. Per als polítics dir la veritat té un cost. I els polítics volen transmetre una mica d’optimisme, fins que la cosa és realment fotuda. És la paradoxa del control de malalties, molt aplicable també als vaccins. És a dir, com més bé facis la teva feina, menys present es fa l’amenaça en l’imaginari de la gent. Un sistema de salut que sigui eficaç, o un sistema de vaccinació eficaç fan que l’amenaça sigui gairebé  invisible. Per tant, la gent comença a qüestionar la necessitat de les mesures. Només veuen l’amenaça econòmica, i la sanitària s’acaba esvaint fins que es fa imperceptible.

—No hem vist els morts.
—A tot Europa i a tot el món la visibilitat del patiment de la pandèmia, la part de salut, pràcticament només l’han vista els sanitaris. No he vist ningú morir-se de la covid; ningú ofegar-se de bocaterrosa despullat amb tubs a la gola… Per això aquesta amenaça em sembla més irreal, i mentrestant veig la part de l’amenaça econòmica. Perquè veig que es tanquen comerços i la gent es queixa. I jo penso que és un error de comunicació no ensenyar tota aquesta part mèdica, la que veuen cada dia els sanitaris.

—Mala comunicació. I amb molta filtració i missatges confusos.
—Per això penso que estaria bé d’establir a priori les mesures que s’haurien d’aplicar segons les condicions que hi hagi en cada moment. Que quedi establert. I si després hi hem de fer cap canvi, d’acord, però haver d’esperar un dia perquè s’anunciïn les mesures de l’endemà… Veig molt justificat fer mesures més contundents per a Nadal, tenint en compte les dades que hi ha, però havíem d’esperar que les dades fossin aquestes per a anunciar-les? No hauríem pogut dir fa un mes que si el 18 de desembre estàvem així les mesures foren aquestes? No entenc per què no es fa així. L’excusa sempre és que hem de veure quina és la situació. Molt bé, d’acord, però hem d’esperar? No podeu imaginar què faríem si la situació fos aquesta o aquella?

—Com pot ser que les dades canviïn tant i que siguin encara tan poc fiables?
—Al començament de la pandèmia feia molta anàlisi i molts gràfics, però com que canvien constantment processar-les acaba essent una feinada. Hi hauria molta més gent fent anàlisi i prediccions si les dades fossin més accessibles, i gent molt intel·ligent, doctorats en matemàtiques, epidemiologia, que ho farien de franc. Hi estarien disposats, però com que resulta que és un pdf tancat en un banc de dades de tal organisme i ningú no el pot veure… No veig cap excusa ni justificació per a fer-ho així.

—Massa opacitat.
—I molta opacitat també en la manera com es prenen les decisions. Fa poc que l’escàndol del dia a Catalunya era que s’havia filtrat un informe que no s’havia acordat del tot, i si era Junts o era ERC que ho havia fet, per debilitar l’altre… Però la gent donava per fet que filtrar un esborrany de mesures era com haver filtrat les fotografies d’algú despullat. Per què és un secret? Parlem de mesures polítiques que ens afecten a tots, i si no són tancades del tot doncs molt bé, s’explica i ja està. Aquesta idea que per a treballar bé s’ha de fer amb privadesa i discreció, i els comitès d’experts, si existeixen o no, i qui en són els membres….Tot això és un argument del segle XIX: pensar que les administracions públiques funcionen millor sense la pressió de l’opinió pública. És fals. Tot funciona millor si hi ha més llum i transparència.

—Hi ha temor del cost polític. I vénen eleccions.
—Però tampoc no és demanar tant que aquests debats es facin públics. Els debats al parlament bé són públics. En democràcia les coses es debaten públicament. I, a més de la transparència, també aniria bé per a gestionar millor les expectatives. Si tens un restaurant t’anirà bé de saber què es va debatent, quines possibilitats hi ha que tanquin més o menys.

—Es gestionen malament les expectatives per l’arribada dels vaccins?
—Sí, i tant. Ara hi ha una gran celebració perquè començaran a administrar-se. Però ningú no dóna les xifres de quin percentatge de la població preveu tenir vaccinat en cada moment. I és important, perquè tot això s’acaba quan hi hagi una immunitat de ramat, quan el 60% o el 70% de nosaltres tingui un cert grau d’immunitat. I saber quan ens acostem al final depèn totalment de la taxa d’infeccions i de la taxa de vaccinacions, i estaria bé que els governs diguessin exactament quan pensen haver vaccinat un milió de persones, dos milions, deu milions… Quines són aquestes previsions? Si tinc un negoci, si vull fer una inversió, voldria saber quines expectatives hi ha, si és possible que el mes d’abril hi hagi una altra onada…

—I malgrat els vaccins encara tindrem un temps de confinaments i restriccions.
—És que imagineu-vos algú que fa una marató. Li fas cap favor no dient-li la distància que queda? No gens! Has de gestionar bé les expectatives, i amagar aquesta informació origina un fals optimisme, el de sempre, que la cosa va bé, etc. De bon començament havien d’haver dit que tot i el vaccí trigaríem molts mesos a arribar a la immunitat de ramat i que podíem esperar encara més confinaments. Si no ho fas, la fatiga encara és més gran.

—Qüestionàveu en aquest article com pot ser que a algú que ja té immunitat també l’obliguin a estar confinat.
—Hi ha un maximalisme absurd sobre la immunitat. Hi ha un negacionisme de la ciència, perquè ningú no vol admetre que la infecció prèvia confereix un grau d’immunitat altíssim, i que els vaccins semblen bastant efectius. Per això trobo que és molt raonable de discutir si políticament és justificat d’aplicar mesures de restricció de drets fonamentals a persones que no tenen risc epidemiològic. I la reacció simplista i maximalista és que com que no és el 100% segur tothom ha de fer igual.

—Ho veieu ridícul de formular-ho així?
—Sí. Perquè la gent amb un risc diferencial hauria de prendre mesures diferenciades. La gent gran ha de prendre les mateixes mesures que la gent jove? És obvi que no. Els ciclistes porten casc; la gent que camina, perquè de vegades n’hi ha que cauen escales avall, també? No. Dels milions de casos que hi ha de covid, n’hi ha una dotzena de coneguts de reinfecció. Gairebé ningú. I ningú no ho vol admetre, perquè després políticament serà difícil de justificar que a una persona li permetis de fer això i a una altra no. I això per no haver volgut tenir aquest debat. Amb la covid-19 ja fem un tractament diferencial, quan algú està en contacte amb un contagiat i fa quarantena a casa. Per això no veig la justificació de restringir drets fonamentals si no hi ha el risc proporcional epidemiològic.

—Tampoc no sabem encara la capacitat que podrien tenir els vaccinats de poder infectar els altres.
—Ara com ara, sabem que el vaccí redueix el risc d’infectar-te, i és molt probable que també redueixi el teu risc d’infectivitat, d’infectar els altres. És cert que això encara no s’ha demostrat quantitativament. Ara, un error que fem en general és que en cas de dubte suposem la ignorància, i això s’ha vist amb la immunitat postinfecció. Com que no sabem quant dura la immunitat hem de suposar que no n’hi ha? No. No sabem si són tres mesos o cinc, però sí que sabem que no és inexistent. Fer com si res perquè la informació de què disposes no és completa i perfecta ho trobo covardia política. Som en una situació nova i hem de fer servir l’evidència de què disposem, ni que sigui dèbil en alguns casos.

—Però per a poder prendre decisions tan controvertides sí que caldria més evidència científica.
—Sí, són mesures que s’han d’anar incorporant sempre amb la millor evidència científica. Però ho pots demanar als viròlegs: hi ha un cert consens que els qui s’han infectat fa poc no n’infectaran d’altres. No parlem de fer més restriccions segons una evidència que és dèbil, sinó de no restringir innecessàriament segons l’evidència. Per això penso que és probable que el vaccí doni un grau de protecció alt a l’altra gent, és a dir, que o bé seràs menys infecciós o no ho seràs gens. I  si fos així no trobaria justificades unes mesures que diguessin que, tot i que tu no tens res, val més que et quedis a casa.

—Preferiríeu que hi hagués una discriminació de les mesures segons el grau d’immunitat.
—No és cap preferència. És una realitat que en algun moment aquella gent que ha passat la malaltia o bé li han posat el vaccí començarà a reclamar un relaxament de les restriccions. Per això és important d’estar preparats i tenir una resposta coherent a la societat.

—Això es resol amb el passaport immunològic?
—Ara seria un bon moment per a parlar del passaport immunològic. Però com que a l’estiu sembla que no era el moment, hem decidit de no parlar de què farem amb la immunologia, amb la serologia, amb els anticossos… D’aquí a poc temps molta gent tindrà anticossos, amb immunitat superior a uns altres. No hem pensat com ho farem, i mentrestant hi ha empreses privades, com ara aerolínies, que prenen la iniciativa. En vista de la manca d’iniciativa i claredat dels governs, ells diuen: mira, si tens un certificat de vaccinació podràs viatjar! Això serà un caos, si deixem que una cosa tan important com aquesta sigui a les mans del sector privat.

—No estem preparats per a tenir aquest debat?
—És un tema complex i fugim de la complexitat. Però poso l’exemple d’una àvia que ha passat la covid i, per sort, ha sobreviscut després de dues setmanes a l’UCI i de quatre a la planta. Ara dir-li que no pot sortir de la comarca, a ella que té un risc baixíssim d’infectar ningú i un risc baixíssim de ser infectada, a ella que té vuitanta-cinc anys i una esperança de vida de pocs, dir-li això té justificació epidemiològica i científica? Si no en té, quin dret tinc jo de dir-li que passi el darrer any de la seva vida sola a casa? Ara aquest debat passa per alt, perquè encara hi ha poca gent que hagi passat la malaltia, un 10% a tot estirar. Però quan arribem a un 40%, aquest debat explotarà, i no haurem preparat ni la infrastructura per si fes falta passaport immunològic, ni haurem fet el debat social necessari –i que vol temps– sobre si és acceptable o no. És a dir, fins a quin punt volem protegir, fins a quin punt valorem la privadesa o la llibertat diferenciada.

—També hi ha el debat sobre el control de dades sensibles i privades.
—La preocupació sobre la privadesa és molt important i justificada. I potser és tan important la privadesa que no podem fer-hi res, i el mes de març si hi ha un confinament tothom cap a casa sense distinció per a protegir les dades personals de la gent. És una decisió col·lectiva en tot cas, i si col·lectivament es decideix això hi estic a favor. Però hi ha una altra visió, que és que com que hi haurà un 20% o un 40% de gent amb un risc molt baix d’infectivitat potser com a societat decidim que aquesta gent pugui viatjar a Menorca, o que pugui sortir de la seva comarca i anar a un hotel o comprar coses, que pugui reactivar l’economia o tenir menys restriccions. I potser decidim que això paga la pena. No ho sé, jo vull que hi hagi el debat. El problema és que si no hi ha una estratègia, n’hi haurà una altra de facto determinada per les empreses privades, i cadascú desenvoluparà els seus certificats d’immunitat, que no se sabrà si són reals, si és un test d’antigen, si és una PCR…

—I això ja passa.
—Ja passa i encara no hi ha hagut gaire polèmica, però hi haurà un moment que podràs anar amb un avió i la companyia tindrà el seu sistema de control, perquè l’estat no ho controlarà, i tu no tindràs cap poder negociador amb aquesta empresa privada. El dret de la mobilitat el controlarà el sector privat.

—Voleu afegir-hi res més?
—Sí. La salut pública ha fracassat totalment a l’hora de comunicar les virtuts dels vaccins. Hi ha tant d’escepticisme, un 40%, que dubta dels vaccins, que no se’ls posaria o perquè té por o perquè pensa que són una conspiració o que potser té efectes indesitjats… Això és culpa de la manca de comunicació de les autoritats sanitàries. Perquè el vaccí és de les millors invencions de la història de la humanitat. Hem eradicat la verola gràcies al vaccí. Salvem milions de vides, sobretot de nens pobres, gràcies als vaccins i gràcies al vaccí de la covid-19 se salvaran probablement milions de vides. Criminalitzar els que dubten dels vaccins no és gens productiu, i cal convèncer-los amb la ciència, explicant com funcionen. I sobretot: l’èmfasi no s’ha de posar en la protecció envers tu, sinó que amb la teva vaccinació probablement protegeixes algú altre, és a dir, que vaccinar-se és un acte de solidaritat.