Joaquim Bosch: “Els jutges no som éssers sagrats de llum”

El magistrat Joaquim Bosch (Cullera, 1965) és una rara avis en la judicatura espanyola i, en mig del silenci generalitzat, no s’amaga i tampoc no té pèls a la llengua a l’hora de criticar les deficiències del sistema. El 2022 va publicar un assaig que radiografiava la corrupció sistèmica de l’estat espanyol –de plena vigència, amb els espetecs diaris del cas Koldo– i ara, a Jaque a la democracia (Ariel), va un pas més enllà i analitza la regressió democràtica en plena deriva autoritària a les democràcies occidentals.

—Per què els jutges, com si fossin àrbitres de futbol, no parlen en públic i s’expliquen?
—[Riu.] Hi ha una visió molt consolidada, i és majoritària, de concebre la judicatura com un poder de l’estat i, sovint, des d’una perspectiva d’autoritat. I això implica un cert distanciament amb la ciutadania, fins i tot una certa desconfiança amb els periodistes i els mitjans de comunicació. No és gaire habitual veure magistrats fent entrevistes i, encara menys, que critiquen allò que fan els tribunals…

—Per què?
—No és una visió unànime, hi ha una minoria en la judicatura, de la qual crec que formo part, que entenem que la justícia no ha de ser tant una autoritat com un servei públic. És important explicar quin és el paper de la judicatura en la societat, perquè no hi hagi un distanciament, però també per a fer aportacions en matèria de drets o millores en l’àmbit institucional.

—Pot ser que hi hagi més jutges disposats a fer-ho, però que tinguin por de rebre represàlies?
—Tot depèn de quines qüestions porten els jutges, perquè hi ha uns temes més sensibles que uns altres, però la regla general és no tenir cap repercussió pública. Fins i tot, encara que sorprenga, causa molt de malestar que n’aparega el nom quan es parla d’una causa o una sentència. No és el cas dels jutges més mediàtics, però passa. A partir d’aquí, també és veritat que la revolució digital ha anat canviant algunes coses i com més va més jutges hi ha que tenen presència a les xarxes.

—De manera breu: a què us referiu amb “escac a la democràcia”?
—És indiscutible que hi ha una deriva autoritària global i només hem de veure què passa als països democràtics europeus, però també a moltes parts importants del món, com els Estats Units. Seria una ingenuïtat pensar que això no tindrà efectes a l’estat espanyol ni pot comportar involucions. Els discursos ultraconservadors van creixent, i les seues articulacions polítiques, també.

—En el llibre expliqueu que l’estat espanyol és un cas únic a la Unió Europea en termes de desafecció amb el sistema.
—Els estudis internacionals sobre la confiança en la democràcia diuen que Espanya és la democràcia occidental amb percentatges més elevats de rebuig a la democràcia com a sistema polític. Òbviament, no són percentatges majoritaris, perquè la situació seria molt diferent, però són més elevats que al nostre entorn. Estic convençut que l’herència de la dictadura franquista és un factor clau en això. Ara, aquest indicador cal afegir-lo a uns altres indicadors de perill…

—Quins?
—Per exemple, discursos de l’extrema dreta que reclamen la il·legalització d’uns altres partits per ser independentistes, nacionalistes o d’esquerra. També és un indicador de perill la falta de reconeixement de la legitimitat democràtica d’un govern o d’un parlament, siga el català o l’espanyol. No acceptar les regles del joc és obrir una esquerda perquè es puguen vertebrar involucions autoritàries.

—Què ha passat perquè el discurs antisistema, que tradicionalment s’associava a l’esquerra o l’extrema esquerra, hagi quedat en mans de l’extrema dreta?
—El punt d’inflexió és la revolució digital, sobretot, en el canvi al segle XXI, que transforma d’una manera molt radical, encara que poc perceptible en el dia a dia, les relacions humanes, les estructures institucionals i també el món econòmic. Això origina tota mena d’inseguretats en sectors socials com ara la gent jove, però també en determinats treballadors d’espais precaritzats, que poden tenir por de la manera com el futur transformarà les seues condicions de vida. Cal afegir-hi la mobilitat humana, que, arran de la revolució digital, també ha comportat un augment de la migració en un context de debat públic molt manipulable, especialment a les xarxes socials, amb uns algorismes que faciliten i estimulen els discursos d’odi, la xenofòbia i el racisme.

—Un dels elements que destaqueu en el llibre és la desinformació.
—Sempre hi ha hagut grans mentides i informacions tòxiques. En una democràcia plural, la desinformació és més complicada que no pas en una dictadura. Tanmateix, les xarxes socials han posat fi al monopoli dels mitjans i qualsevol persona té la capacitat d’explicar una mentida. Algú es pot inventar que una persona d’una raça concreta ha comès un delicte abominable i tenir una repercussió milionària. Actualment, tenim més llibertat d’expressió i més capacitat d’informar que mai. Les xarxes han obert fins i tot el ventall polític i la pluralitat, però també hi ha moltes contrapartides.

—Com es pot controlar la desinformació sense vulnerar elements essencials de la democràcia, com la llibertat d’expressió i de premsa?
—Ho voldria separar, perquè tenen diferències qualitatives importants. La llibertat d’expressió és un dret subjectiu, és a dir, pots opinar si la gestió d’un govern és positiva o negativa. Una opinió no és un fet objectiu. En canvi, la llibertat d’informació sí que és un fet objectivable. La constitució diu que s’ha de garantir la llibertat d’informació veraç. No hi ha un dret de mentir, això no existeix.

—I com es posen límits?
—Els mecanismes antics, com ara el dret de rectificació, han quedat desfasats. L’ordenament jurídic s’ha de reactualitzar. La meua opinió és que cal crear un procediment judicial específic sota control de tribunals independents per a donar resposta jurídica a la desinformació. Seria molt perillós que això quedés en mans del govern. Hi pot haver la temptació, molt perillosa, de tancar mitjans crítics. No crec que la censura o la supressió de mitjans siga la solució.

—A l’estat espanyol hem vist abusos d’aquests. Es va forçar el tancament d’Egin i d’Egunkaria i es va intentar d’enfonsar Gara.
—Remarque que les mesures han de ser proporcionades. Tancar un mitjà és una mesura excessiva.

—I com seria aquest procediment?
—Un procés que servís per a declarar que un mitjà de comunicació falta a la veritat de manera reiterada i difon informacions de manera dolosa per a enganyar els ciutadans. Això hauria de comportar tot un catàleg de sancions, no només de tipus econòmic, sinó també la retirada de subvencions públiques. Un mitjà que es dedica exclusivament a mentir no es pot sufragar amb els imposts dels ciutadans. Les millors mesures no són les coercitives i repressives, sinó les preventives i informatives. Una ciutadania informada no és tan fàcil de ser enganyada.

—La deriva autoritària, que assenyaleu al llibre, va acompanyada de l’auge de l’extrema dreta, però a l’estat espanyol sembla que Vox ha tocat sostre. Us preocupa que la involució la marqui un PP abocat a la radicalitat.
—Alguns dels casos més rellevants d’involució autoritària no han vingut d’un creixement directe de partits categoritzats d’extrema dreta, sinó d’una mutació de la dreta convencional. Pense amb el que ha passat al Partit Republicà dels Estats Units, el Likud, a Israel, o Fidesz, a Hongria. Aquest darrer era un partit integrat en el Partit Popular Europeu, d’estil democristià, però ha basculat cap a posicionaments ultraconservadors. La meua impressió és que a l’estat espanyol això pot passar.

—Com?
—Pot ser que a curt termini no es perceba, però n’hi hauria prou amb un canvi de lideratge a la dreta convencional espanyola o un canvi d’orientació més dur perquè, en un moment d’enfonsament de l’actual majoria governamental, hi hagués una aliança entre aquesta nova dreta més dura i l’extrema dreta. Tot depèn de l’evolució política de l’estat espanyol, però Hongria pot ser un mirall.

—De l’autoritarisme a la dictadura hi ha un pas.
—En les democràcies occidentals s’ha acreditat que, a partir de certs nivells de renda per càpita, és pràcticament impossible que es donen colps militars i violència per imposar i tombar governs. En la vida, òbviament, res no és descartable de manera absoluta, però sembla que les pautes actuals no van per ací. El cas d’Hongria és la gran referència de bona part dels grups d’extrema dreta europeus, però també de Trump. Orbán té influència entre aquests dirigents, que s’ho miren amb admiració, també econòmica. No oblidem que bancs hongaresos, amb participació del govern, financen partits a tot Europa, també a Espanya.

—Com és el model hongarès?
—Un país que es dirigeix cap a una democràcia autoritària de tipus plebiscitari o aclamatori, amb reeleccions successives a partir del control dels espais de supervisió electoral, de l’anul·lació d’espais centrals del poder judicial i de la persecució d’una part del món periodístic crític. Aquesta involució també comporta la reducció de drets i llibertats de persones per la seua orientació sexual, i en matèria d’igualtat de les dones.

—Quina part de culpa té la judicatura espanyola en la regressió democràtica?
—La responsabilitat és, segurament, la manca d’autocrítica, en el sentit de formar part d’un sistema de separació de poders amb ingerències partidistes. A la judicatura hi ha crítiques, però també hi ha hagut complicitats i col·laboracions. En dinàmiques com les de la lawfare, per exemple, hi ha casos clarament diagnosticats i condemnats, com el de Salvador Alba, el magistrat que, segons els fets provats de la sentència, va perseguir la carrera política de Victoria Rosell. Tanmateix, costa de saber si hi ha més casos.

—Per què?
—Els jutges només els controlen els tribunals superiors i cal que aquests òrgans tinguen la garantia suficient d’imparcialitat. Qualsevol magistrat pot tenir la temptació d’envestir contra rivals polítics i dinàmiques públiques, si creu que des de dalt es pot mirar amb simpatia les seues actuacions.

—Podem s’ha querellat contra García-Castellón, i Puigdemont, contra Aguirre, però la realitat és que la majoria d’acusacions de prevaricació acaben arxivades.
—En els casos que esmenteu, cal veure com es resolen. Tanmateix, és veritat que, en els tribunals que ho han de resoldre, no s’hi arriba per una oposició o per criteris objectius, sinó que s’hi arriba per nomenaments discrecionals del Consell General del Poder Judicial. No és cap secret que aquest òrgan està sotmès a fortes ingerències partidistes. I per això, quan s’inicien accions contra jutges o jutgesses, m’agradaria que no hi hagués cap mena de dubte sobre la imparcialitat de qui ho ha de resoldre.

—Abans us he preguntat per què els jutges no parlaven. I ara hi introdueixo un matís: no tenen cap problema a manifestar-se contra la llei d’amnistia.
—Sóc un gran defensor de la llibertat d’expressió i em sembla bé que els jutges opinen, es manifesten i expressen les seues opinions, però han d’acceptar que després poden rebre crítiques, de vegades molt dures. No podem pensar que els jutges som éssers sagrats de llum, que no ens equivoquem mai i que les nostres opinions són indiscutibles. I com més sensibles siguen els temes sobre els quals opinen els jutges, com per exemple la llei d’amnistia, més exposats estaran a les crítiques.

—Com veieu l’aplicació de la llei d’amnistia?
—Discrepe de la posició del Tribunal Suprem. Crec que la llei sí que està configurada per aplicar-se en els supòsits de malversació quan no hi ha un enriquiment personal. Estic molt d’acord amb el vot particular d’Ana María Ferrer i la meua convicció és que el Tribunal Constitucional no tan sols rectificarà la visió del Suprem, sinó que també considerarà que, en conjunt, la llei és plenament constitucional. La Comissió de Venècia ho ha dit molt clarament: l’amnistia és un instrument de reconciliació i normalització social i política, que s’ha aplicat en molts països democràtics europeus. Dit això, el Suprem també ha entrat en consideracions que són més aviat de tipus polític, o retrets, que poden ser innecessaris per a explicar la seua valoració jurídica. Quan entra en terrenys que van més enllà de les qüestions jurídiques, és comprensible que després hi haja crítiques molt dures des de fora.

—Els partits polítics són els grans responsables de la regressió democràtica? En el llibre dieu que han “colonitzat” el sistema.
—El franquisme va ser tremendament nociu, no tan sols per al país, que el va patir, sinó pels efectes posteriors. Una de les grans rèmores que tenim és la falta d’una cultura cívica democràtica de contrapesos. Vas a Dinamarca, als Països Baixos o, fins i tot, a Itàlia, i ho tenen assumit. Ací no. Ningú no es pot imaginar un tribunal que controlàs les decisions de Franco. Ara, els polítics que van fer la transició tampoc no hi creien, en això. Ni ho havien treballat, ni ho havien viscut, ni formaven part d’una cultura democràtica. El sistema polític espanyol es va construir des d’un monopoli en les grans institucions dels dos principals partits de l’estat, que van ocupar precisament els espais que havien de vigilar-los. Crec que els polítics són fonamentals en una democràcia. Sense polítics, hi ha autocràcies o dictadures. Ara, no pot ser que ocupen, fins i tot, els espais que estan dissenyats per vigilar els abusos de poder.

—Podeu donar-ne algun exemple?
—Només cal veure com està configurada la Fiscalia General de l’estat, nomenada a dit pel govern, cosa que no passa en altres països democràtics europeus. Aquesta mena d’organismes no haurien d’estar ocupats per persones vinculades a les forces polítiques, perquè allò que han de fer, precisament, és vigilar-les. Això no vol dir que els juristes i els jutges no tinguen ideologia. Evidentment, tothom té ideologia. I en aquests casos, hi ha d’haver persones que representen la pluralitat de la societat, però una cosa és això i una altra és que siguen comissaris dels partits.

—Aquesta absència de contrapesos també alimenta la corrupció sistèmica que vau radiografiar a La patria en la cartera.
—Qualsevol poder sense controls té tendència a abusar, i això és un dels nuclis de la corrupció. A l’estat espanyol no hi ha un sistema institucional que estiga configurat per a prevenir la corrupció, en gran part, perquè els pactes de la transició que podien haver tallat amb la corrupció del franquisme no ho van fer. Això va afavorir el finançament dels principals partits, tal com s’ha demostrat judicialment. A més, també va afavorir l’enriquiment personal i va beneficiar pràctiques clientelars en l’àmbit de la gran empresa que ja existien en el franquisme. Grans fortunes que es van construir a l’empara de la dictadura van continuar fent negocis amb el canvi de règim. Si no hi ha reformes estructurals, no ens podem sorprendre que cada setmana hi haja un gran escàndol de corrupció.

—S’han assenyalat molts culpables, però els ciutadans també deuen tenir la seva part de culpa, no?
—Els ciutadans tenen una gran part de responsabilitat cívico-democràtica, perquè, efectivament, podrien ser més exigents a l’hora d’emetre el vot. En l’àmbit municipal s’han convalidat alcaldes corruptes. A La patria en la cartera esmentava que, en contextos puntuals, es podia parlar també d’electorat corrupte. És a dir, hi ha consciència pública que un polític és corrupte, però se’l vota igual. Crec que hi va haver un moment de certa il·lusió, amb allò que Manuel Castells anomenava les xarxes de la indignació i l’esperança, però de seguida es va frenar. Ara tenim un multimilionari com Elon Musk que es pot permetre el luxe de comprar Twitter i fer que l’algorisme projecte determinats grups ultraconservadors.

—Per acabar, us han ofert mai cap càrrec?
—Al Consell General del Poder Judicial. Vaig ser portaveu estatal de l’associació Jutgesses i Jutges per a la Democràcia i, si m’hi hagués presentat voluntari, m’hi haurien proposat. Sempre que m’han proposat de ser candidat, ho he rebutjat. No m’interessa. En un sistema amb tantes ingerències partidistes, no em sent còmode i pense que el meu paper es troba més en la meua faena al jutjat. Si tingués un càrrec polític o al CGPJ, tindria una credibilitat inferior i no podria escriure un llibre com Jaque a la democracia, per exemple.

—Quan dieu càrrecs polítics, us referiu a conseller de Justícia de la Generalitat Valenciana?
—Sí. També em van proposar de ser secretari d’estat, quan era ministra Dolores Delgado, i de ser diputat per unes quantes forces polítiques, però la meua resposta sempre és la mateixa. Per raons personals, perquè òbviament això és un canvi de vida molt important, però també per raons professionals. El meu treball en la professió, allò que jo hi aporte potser no hi ha gaires jutges que ho puguen aportar. En canvi, molta gent pot fer allò que jo podria fer en l’àmbit polític. No falten mai voluntaris per als càrrecs polítics.