La llei d’amnistia monopolitza l’actualitat mediàtica i judicial. Cada dia, els tribunals emeten resolucions relacionades amb la norma, tot i que les més controvertides són les que han signat Pablo Llarena i els magistrats de la sala penal del Tribunal Suprem espanyol –encapçalada per Manuel Marchena–, que han deixat Carles Puigdemont, Lluís Puig, Toni Comín i els condemnats per l’1-O fora del blindatge.

Per entendre la situació, parlem amb el jutge Joaquim Bosch, membre de l’associació Jutgesses i Jutges per a la Democràcia. “Tot això ho acabarà resolent el Tribunal Constitucional, que serà l’encarregat d’unificar el criteri”, diu, tot i que no s’atreveix a pronosticar un calendari. Ara, en el cas concret de Puigdemont, dóna per fet que no hi haurà una resolució ferma abans del 26 d’agost, quan expira el termini de la investidura.

—Com valoreu les decisions del jutge Pablo Llarena i la sala penal del Tribunal Suprem de no aplicar la llei d’amnistia en la causa de l’1-O?
—Em semblen decisions jurídicament discutibles, i la mostra són les discrepàncies dins el Suprem mateix, per exemple, amb el vot particular de la magistrada Ana Ferrer, però també amb la posició divergent de la fiscalia general de l’estat. Em sembla que les objeccions són raonables perquè el sentit literal de la llei exclou de manera reforçada la malversació quan ha tingut el propòsit d’obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial. És a dir, no és una descripció i prou, sinó una explicació de què vol dir enriquiment en el conjunt de la norma. En aquest sentit, la magistrada Ferrer diu que la llei és clara i que no es poden fer interpretacions extensives en contra dels condemnats. La reflexió d’aquest vot discrepant em sembla comprensible.

—En la resolució, Llarena interpreta l’enriquiment personal no com un augment patrimonial, sinó com “l’estalvi econòmic” per a la butxaca dels encausats que suposadament van organitzar l’1-O amb diners públics.
—En les dues resolucions, el Suprem vincula l’exclusió de l’amnistia a l’existència d’ànim de lucre i ho equipara al concepte d’enriquiment personal. El que diuen els magistrats és que la paraula enriquiment no forma part expressament de la descripció de la malversació que fa el codi penal i, per això, apliquen el concepte d’ànim de lucre, que no és exactament el mateix. La qüestió és més objectiva que la interpretació que fa el Suprem. Encara que és cert que les paraules enriquiment o benefici personal no són al codi penal, sí que són a la llei d’amnistia. Per això no es pot excloure Puigdemont, Junqueras i els altres dirigents independentistes. Hi ha una interpretació, per un costat, extensiva i, en l’àmbit penal, en tot cas, els dubtes s’han d’interpretar de manera restrictiva.

—També s’aferren a la idea que la suposada malversació va representar un risc per als interessos financers de la UE.
—Si es demostra que es van gastar fons dels pressupostos de la Unió Europea, això és un dels supòsits que s’exclou de l’amnistia, però el Suprem, en la seva sentència, no diu pas que passés, ni que hi hagués indicis. I l’altre argument, que una hipotètica independència hauria afectat els interessos financers de la UE, encara és més discutible. La sentència que condemna Junqueras i altres dirigents diu que en cap moment es va materialitzar la independència de Catalunya. Per tant, no hi havia un risc real per als interessos econòmics del conjunt de la UE. Dit això, l’exclusió que recull la llei fa referència a gastar diners provinents dels pressupostos europeus i no pas a suposicions sobre l’impacte econòmic a la UE arran de la independència. Novament es fa una interpretació extensiva.

—Us ha sorprès que els jutges hagin decidit de no aplicar la llei en compte de consultar el TJUE o el TC?
—Per a l’argumentació interna de les resolucions, no cal fer cap consulta al TC o al TJUE. Si el jutge considera que la malversació del procés no encaixa amb la llei, simplement, el que ha de fer és no aplicar-la. Una altra cosa és que s’estigui d’acord amb aquesta decisió, o no, però les qüestions pre-judicials i de constitucionalitat només es plantegen en cas d’una possible aplicació de la llei. De fet, Llarena sí que ho ha fet en el cas de Marta Rovira: considera que es pot amnistiar per desobediència i li ha retirat l’ordre de detenció; però a la vegada ha demanat a les parts si cal consultar al TC sobre la constitucionalitat de la decisió.

—En la situació actual, si Puigdemont decideix de tornar per a una possible investidura, serà detingut, oi?
—Efectivament. Si Carles Puigdemont torna per a la investidura, tenint en compte que no s’han aixecat les mesures de cautelars, és molt probable que sigui detingut i posat a disposició del Tribunal Suprem.

—En cas de ser empresonat, què podria fer?
—És previsible que la seva defensa exerceixi tots els recursos contra la no-aplicació de l’amnistia. Tant en la situació actual com en el cas de ser detingut. Els primers recursos seran interns al Suprem, i després és previsible que hi hagi un recurs d’empara al TC. Som davant un laberint d’accions, recursos i incidents de tota mena que pot tenir una certa durada. El TC pot intervenir arran d’unes quantes accions d’aquest conjunt laberíntic. Per una banda, és previsible que s’hagi de pronunciar sobre la no-aplicació de la llei en la malversació, però també si l’amnistia en si mateixa és constitucional. Si Puigdemont fos detingut i, hipotèticament, se n’acordés l’empresonament provisional, això acabaria en mans del TC, perquè pot considerar que l’amnistia l’empara i es vulnera la seva llibertat.

—Quan dieu “una certa durada”, a quant de temps us referiu?
—És impossible de saber, però, pel cap baix, seran uns quants mesos. És pràcticament impossible que s’hagi resolt abans del 26 d’agost, que és quan s’acaba el termini per a fer la investidura.

—Sobre un possible empresonament, Lluís Puig argumentava aquesta setmana que no s’havia dictat mai una presó provisional per malversació, però que no tornaria de l’exili perquè no es fiava del Suprem.
—És imprevisible, què pot passar. El procés ha comportat casos judicials amb moltes particularitats, amb investigats que se n’han anat del país i amb uns contexts que poden influir en la valoració que pot fer el tribunal del possible risc de fugida. Jo no m’atreveixo a pronosticar si en el cas que tornés Lluís Puig o Carles Puigdemont s’acordaria una presó provisional o no. Sí que hi ha ordres de detenció, i la decisió recau en el Tribunal Suprem, tenint en compte que hi ha la llei d’amnistia en vigor. Hi ha una pluralitat d’elements que fan tan excepcional les causes judicials del procés que no m’atreveixo a fer cap pronòstic.

—L’heu esmentat al principi, però què en penseu, del vot particular de la magistrada Ana Ferrer?
—Em sembla un raonament jurídicament encertat, perquè va a la literalitat de la llei i en la interpretació de la malversació diu que l’absència de benefici personal porta a l’amnistia i al sobreseïment de les causes. Això va d’acord amb la perspectiva del TEDH, que remarca que no es poden practicar interpretacions extensives contràries al Conveni Europeu de Drets Humans. Dit això, la sentència, a diferència del vot particular, inclou una sèrie de valoracions que mostren una clara disconformitat amb la llei d’amnistia. Això comporta elements discutibles, perquè el poder judicial s’ha de limitar a aplicar les normes, i no n’ha de valorar pas la bondat o la maldat.

—El vot particular pot servir per a alimentar els futurs recursos al TC?
—És molt probable, tant en el cas dels condemnats com en el de Puigdemont. Les objeccions que fa Ana Ferrer són aplicables també a la resolució de Llarena. De fet, hi ha una pràctica jurídica molt freqüent que, quan hi ha vots particulars, de vegades el TC i també el TEDH acaben acollint aquesta postura. Estatísticament, és més probable que hi hagi una revocació quan hi ha vots particulars en el Tribunal Suprem que quan no hi ha.

—Preveieu una guerra de recusacions al TC, tal com va passar amb l’estatut, per a fer descarrilar l’amnistia?
—No sé si les situacions són equiparables, però sí que és veritat que hi pot haver alguna abstenció. En el cas de l’ex-ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, va participar dels indults i també va fer una sèrie de valoracions sobre l’aplicació de mesures de gràcia amb relació a una possible amnistia. Això podria causar la seva abstenció o recusació. Sigui com sigui, és difícil que puguin prosperar incidents de recusació contra uns altres membres del TC.

—La magistrada Laura Díez també ha estat membre del govern de Pedro Sánchez i va ser forçada a apartar-se de la sentència del 25%.
—No és el mateix el cas que el de Juan Carlos Campo, que sí que va fer pronunciaments explícits. Una cosa és que algú, en determinats àmbits, hagi participat en qüestions relacionades amb Catalunya o la política lingüística de la Generalitat i una altra és que hi hagi un prejudici sobre la qüestió que es tractarà. La meva impressió és que el cas de Juan Carlos Campo és un cas clar de pronunciament previ, però no en veig més supòsits.

—Com a magistrat, com heu viscut les protestes de la judicatura en contra de l’amnistia?
—Els sectors majoritaris de la judicatura han vist tota la tramitació de l’amnistia amb molta disconformitat. S’ha interpretat que representa una col·lisió amb la separació de poders i s’ha entès que es volia perdonar sense justificació les condemnes als polítics independentistes catalans. I, al mateix temps, hi ha hagut una sèrie d’acusacions de lawfare que també s’han pres malament i han generat molta irritació. Això no ha sortit del no res. Des del principi del procés hi ha hagut aquesta visió contrariada. Els jutges poden tenir les seves opinions –per exemple, s’han manifestat a ls portes dels jutjats en contra de l’amnistia–, però és el poder legislatiu qui decideix les normes, no pas els jutges. Els jutges no poden inventar lleis. El que han de fer és interpretar-les i aplicar-les.

—Què en penseu, de l’anomenada trama russa? El jutge Aguirre ha obert una peça separada per traïció, un dels delictes que s’exclouen de l’amnistia, després d’haver-li escapçat, l’Audiència de Barcelona, la instrucció.
—No acabo de veure la possibilitat d’encaixar la traïció en els fets del procés, i l’Audiència Provincial de Barcelona ja ho ha manifestat. El que pertoca és el que també van fer les defenses. Si estan en desacord amb les actuacions del jutge instructor, poden fer ús dels recursos corresponents i que s’hi pronunciïn els tribunals superiors. La meva opinió personal coincideix amb la de l’Audiència Provincial de Barcelona.

—Alay, Boye i Puigdemont han presentat una querella per prevaricació contra Aguirre. Quin recorregut té?
—Aquesta és la via que s’utilitza quan es considera que un jutge ha acordat resolucions de manera arbitrària. Això ho ha de fer l’òrgan competent, que en el cas d’Aguirre és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que haurà de decidir si les seves actuacions entren en el marge de la interpretació o són actuacions obertament contràries a dret sense cap mena de justificació. Personalment, no conec les actuacions amb profunditat per a fer-ne valoracions. S’ha de ser molt prudent a l’hora de valorar la possible prevaricació d’un jutge.

—En aquests primers passos de l’amnistia, veiem que s’aplica en moltes causes, també per als antiavalots espanyols, mentre que s’encalla específicament en els casos de Puigdemont i la cúpula de l’1-O.
—Demostra que hi ha diferències d’interpretació entre tribunals, cosa que tampoc no és nova. Hi ha matèries en què els tribunals poden discrepar. Per exemple, en el cas dels ERO d’Andalusia. Les discrepàncies existeixen, i allò que pertoca és que els tràmits puguin continuar per resoldre els conflictes. De totes maneres, és previsible que tot això ho acabi resolent el TC, que serà l’encarregat d’unificar el criteri. Ara mateix, veiem graus diferents d’interpretació sobre si s’ha d’aplicar la llei d’amnistia, o no. No ha fet igual el Suprem que el TSJC o que les audiències.

—Com valoreu l’acord per a renovar el Consell General del Poder Judicial?
—Em sembla molt positiu que per fi s’hagi acabat el blocatge manifestament inconstitucional, que ha generat un descrèdit enorme a les institucions judicials. No podia ser que un òrgan que simbolitza especialment l’estat de dret, com el Consell General del Poder Judicial, s’hagués convertit en el paradigma d’incompliment de les normes amb mandat. Dit això, el pacte és un acte de repartiment de quotes entre partits, que és el model que ens ha portat fins aquí. Per tant, si no hi ha canvis reals i s’acaba la ingerència partidista, hi ha l’amenaça que tot plegat es torni a repetir. De totes maneres, estic content, perquè s’han incorporat al CGPJ juristes de prestigi i amb molta capacitat professional.

—Espereu un canvi de model?
—Els acords que s’han avançat en línies generals són simples vaguetats. En realitat, no s’ha concretat quina serà la regulació futura. Això queda completament obert, però cal no perdre l’esperança que a partir del nou equip que forma el CGPJ i els partits es pugui assolir una nova regulació que posi fi a la politització de la nostra cúpula judicial.