Joana Serra: ‘Espero que qui vingui a Perpinyà no es pensi que ve a França’

‘La llibertat és una llibreria’. Amb aquesta frase, manllevada de Joan Margarit, la llibretera la Llibreria Catalana de Perpinyà, Joana Serra, recollia fa pocs dies el Premi Martí Gasull, atorgat per la Plataforma per la Llengua per votació popular. ‘Si tinguéssim un país normal jo no hauria de rebre cap premi, només faig la meva feina’, va dir. Filla de l’històric dirigent independentista Josep de Calassanç Serra, Cala, exiliat a Catalunya Nord els anys setanta, reivindica el paper del nord per al conjunt del país, no únicament en el repartiment d’urnes per al referèndum del Primer d’Octubre o en l’acte d’aquest dissabte amb Puigdemont, Comín i Ponsatí, sinó ‘cada dia, quotidianament’. I lamenta que encara massa sovint calgui recordar a uns quants catalans del sud on comença i on acaba el país. Per a aquest cap de setmana ja ha fet una comanda extraordinària de llibres. Però avisa: ‘Espero que qui vingui aquest dissabte a Perpinyà no es pensi que ve a França.’

—Vau recollir el premi Martí Gasull molt emocionada…
—Sí, d’il·lusió, me’n fa molta, però jo sempre dic, i també ho vaig dir allà, que tan sols faig la meva feina i que si tinguéssim un país normal jo no hauria de rebre cap premi.

—És un premi atorgat per votació popular. Ho rebeu, una mica, com un reconeixement del sud cap a Catalunya Nord?
—No sé quin percentatge de vots hi ha hagut de Catalunya Nord o del sud, però sí que és cert que Catalunya Nord viu un moment una mica tendre, d’alguna manera, arran de tot això que ha passat aquests dos darrers anys. Els del sud ens heu resituat una mica al mapa i crec que això hi pot haver influït.

—El sud coneix i entén prou el nord?
—És una pregunta de resposta complexa. Mireu, una cosa que a vegades pot molestar els nord-catalans és que només es parli i es reconegui el nord quan hi ha quelcom que concerneix el sud. És a dir: quan es fa l’operació de les urnes per al referèndum, tothom reconeix el nord. I això és bo perquè així ens resituem tots plegats, però hi ha un desconeixement molt gran de la nostra realitat quotidiana. A vegades gent del sud entra a la llibreria i diu: ‘Ai, és que no hi ha ningú que parli català.’ Bé, ja ho sé, a Perpinyà t’hi pots passar una setmana sencera sense dir ni un sol mot en català, però també t’hi pots passar una setmana sencera parlant només català. Hi ha un desconeixement important, no tan sols pel que fa a l’estat de la llengua, sinó també sobre els moviments socials que hi ha a la ciutat, que n’hi ha de molt diversos i potents, com per exemple, darrerament, els d’ajuda als sense-papers. A vegades fa una mica de ràbia que en línies generals la gent del sud conegui tan poc la realitat del nord.

—També passa a Barcelona, que hi ha gent que viu setmanes senceres sense dir ni un sol mot en català…
—Ho sé, vaig estar-hi fent un Erasmus un any, a Barcelona. Vaig anar a Barcelona sense haver pas mai parlat ni après castellà. En un any el vaig aprendre. I això és una altra mostra de desconeixement del nord, perquè molta gent, a Barcelona, no podia concebre que jo parlés català però que no sabés parlar espanyol. Doncs sí, a Catalunya Nord som molts que parlem català i que no sabem pas parlar castellà.

—La consellera de Cultura va ser fa pocs dies a Perpinyà i en la cloenda de l’acte de la capital de la sardana va fer tot el discurs en francès…
—Això és molt típic, no és cap novetat. I és molt trist. És cert que caldria contextualitzar-ho i veure qui va rebre la consellera, en quin context, què li van demanar, etc. Però la veritat és que per a mi va ser una mica esquizofrènic, perquè aquesta mateixa consellera també va ser a l’acte del Premi Martí Gasull i allà va ser tot en català i es va parlar precisament de tots els territoris. Per a la gent de Perpinyà, el seu discurs en francès no va ser gens ben apreciat i menys com a cloenda de la capitalitat de la sardana. Va quedar bastant malament. I encara més una setmana abans de l’acte de Puigdemont.

—Heu preparat, a la llibreria, cap dispositiu especial per a aquest dissabte?
—Hem fet moltes comandes de moltes coses sense saber gaire bé què passarà. Penseu que és molt difícil d’imaginar què passarà, perquè arribaran, de cop, tantes persones com habitants té la ciutat. No sabem com s’hi pot moure tanta gent aquí. Aquest matí la noia del bar del davant de la llibreria m’ha vingut a demanar què havia d’encarregar per dissabte. I li he dit que no en tenia ni idea, que no m’ho sabia imaginar. Hi ha un descontrol important sobre què pot passar. A la llibreria hem previst molts llibres de l’actualitat política, sobre Puigdemont, però també molts llibres sobre Catalunya Nord, cosa que espero que sigui allò que es vengui més, perquè així ajudem a explicar millor als catalans del sud aquesta part del territori.

—La vostra llibreria és la més antiga de la ciutat…
—Actualment és la llibreria més antiga de Perpinyà, sí, de les que encara són actives. Fins fa vuit anys o nou n’hi havia una altra, la Py-Oliver, que era la més antiga, però va acabar tancant. La nostra és una llibreria molt arrelada al territori, amb un fons local molt important, que ha estat portada per personatges importants, com en Julià Gual, en Jordi Pere Cerdà, o, durant trenta anys, per en Joan Miquel Turon. N’hi ha hagut més, però aquests tres han marcat molt la història de la llibreria. I fou Turon, el darrer abans que n’agafés la regnes jo mateixa, qui la va transformar en llibreria catalana. Entrant-hi jo, va canviar l’aposta pel llibre infantil i juvenil, del qual tenim un gran fons i només en català.

—Què vol dir, exactament, que es va transformar en llibreria catalana?
—Bé, nosaltres tenim un fons local de llibres sobre Catalunya Nord i tots els autors de Catalunya Nord, tant si escriuen en francès com en català. Però tota la resta, la literatura clàssica, els juvenils, infantils, científics, etc., només és català.

—Parlant de personatges importants, sou filla de l’històric dirigent independentista ‘Cala’…
—Sí, la meva germana i jo som filles d’exiliats. Els meus pares es van exiliar a Perpinyà els anys setanta i ja no van tornar al sud. Som nascudes a Catalunya Nord i puc dir que em sento profundament nord-catalana. De fet, és curiós, perquè a mi sovint em pregunten com em sento i d’on em sento, quan viatjo, però a algú de Figueres que va a viure a Barcelona no li fan pas la mateixa pregunta. És evident que hi ha una frontera, de fa molts anys, i que la manera com es viu a Catalunya Nord i al sud té moltes diferències, però tenim un grapat de coses en comú i sovint tenim massa tendència a remarcar allò que és diferent i no allò que és comú.

—Com s’encaixa, a la ciutat, que el gran acte del president català a l’exili es faci a Perpinyà?
—Jo ho trobo molt normal i espero que tothom entengui que no es podia fer enlloc més. Aquest acte no es podia pas fer a Montpeller. Quin sentit tindria? Perpinyà és part del país i és, a més, un territori amb una història molt vinculada a l’exili. És a Perpinyà que havien de venir. No cal ser ni independentista ni parlar català per entendre-ho.

—I les autoritats i les institucions, com el veuen, l’acte de dissabte?
—Tothom està una mica a l’expectativa perquè ningú no sap gaire bé com anirà. Sí que és cert que d’ençà que hi ha presos i exiliats hi ha hagut un canvi de xip. Molta gent i molts batlles del territori s’han mobilitzat en favor de la llibertat dels presos polítics, fins i tot alguns de dreta. I una mena d’equivalent a les vostres diputacions, que és el consell departamental, també s’ha manifestat en favor de la llibertat dels presos. Crec que en podem estar orgullosos, però també cal tenir en compte que d’aquí a quinze dies tenim eleccions municipals i l’estratègia electoral també compta. Per exemple, al debat organitzat per Ràdio Arrels, tots els candidats duien el llaç groc, cosa que no fan pas quan passegen pel carrer.

Consells per a accedir a l’acte del 29 de febrer a Perpinyà: horaris,
seguretat i accés al recinte

—A banda, com dèieu, Catalunya Nord va ser decisiva per a poder portar a terme el referèndum del Primer d’Octubre…
—És que les perifèries molt sovint som decisives. I penso també en el País Valencià, per exemple. I ho som perquè sovint som el territori que rep els cops, però aleshores també som els que podem ser clau quan toca ser-ho. Ara passa que molts militants independentistes, a diferència d’abans, no tenen tan clar el país sencer i el territori. I és important de recordar-ho i recordar la importància de cada territori. De fet, espero que qui vingui a Perpinyà dissabte no es pensi que ve a França. Si de cas, ve a l’estat francès, però el país inclou territoris, com Catalunya Nord i altres, que senzillament van a ritmes diferents del Principat. L’important és trepitjar territori i conèixer-lo, i no tan sols dies esporàdics, sinó quotidianament. Per tant, convido tothom a venir a Perpinyà més sovint, durant tot l’any, i no únicament aquest dissabte.

—A l’acte de lliurament vau acabar el discurs citant una frase de Joan Margarit que diu: ‘La llibertat és una llibreria’…
—Bé, podria fer ironia i dir que és fals perquè  treballar en una llibreria és molt dur! Però en realitat és una frase que em crec de dalt a baix i, de fet, per això sóc llibretera! La llibreria és un espai que dóna accés a tot, al coneixement, a l’art, al matís, a mirades diferents… La llibreria és un lloc que ens fa més lliures, i tant.

—Diuen que no és precisament un bon moment per a les llibreries…
—Efectivament, ser llibreter actualment és una aposta forta a tots els nivells. No ens hi farem milionaris, amb aquesta feina. Penseu que jo la vaig agafar el 2012 i sempre explico que vaig participar en un congrés de llibreters i el panorama era dramàtic: tots els llibreters que hi havia a la taula debatent, amb mi, era gent que plegava. Jo era l’única que començava. Però en canvi, d’aleshores ençà, ens hem anat adonant que les llibreries petites, les que tenen una especificitat o una especialització, sí que poden tenir un recorregut. Forma part d’aquesta voluntat de retorn al petit comerç en general… I aquí hi ha un altre plantejament: des del principi he tingut clar que calia lluitar molt per fer que això funcionés. I això vol dir organitzar des de la llibreria tota mena de presentacions de llibres, activitats, col·laboracions amb biblioteques, casals, etc. Això ha creat un teixit social amb la gent que fa que després torni a la llibreria. Hi ha qui ve a la llibreria a xerrar i prou, sense comprar pas cap llibre. Crec que tenim una funció social i que en un món tan digitalitzat aquest som una mica necessàries i la gent ho agraeix.

Josep Bonet: ‘Tot això que passa ha revifat el
moviment catalanista a Catalunya Nord’