Joan Romero: ‘Espanya té un problema de mala qualitat institucional’

Més de 80.000 milions de diners públics balafiats en vint anys. Després d’haver llegit el treball que ha coordinat Joan Romero, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València, l’enunciat s’omple d’exemples, d’informes, de dades, de comparacions, i la indignació creix. Però és difícil de treure’s aquests 80.000 milions del cap. El resultat de tres anys de feina de l’equip de geògrafs que ha dirigit Romero s’acaba d’editar amb el títol de Geografía del despilfarro en España (Publicacions de la Universitat de València) i es presenta com una primera aproximació a la dimensió del balafiament de recursos públics en infrastructures a l’estat espanyol des de 1995 fins ara. Hi desfilen sobrecostos, projectes i inversions fallits, infrastructures innecessàries o infrautilitzades, i s’hi denuncia que aquest balafiament explicita, de fet, els ‘dèficits del marc institucional i de governança territorial’ de l’estat espanyol. Joan Romero parla pausadament i amb contundència. No cal fer-li la primera pregunta perquè comenci l’explicació.

—Estic realment sorprès de pensar que han passat dècades sense que haguérem reparat en aquesta qüestió. Hem parlat molt de corrupció, però no de balafiament de recursos públics.

—I com és que hi pareu l’atenció?
—Perquè ja hi havia evidències. Així que, fa cosa de tres anys, vaig convocar un grup ampli de col·legues de diferents universitats amb la idea de fer un pentinat general de tot el territori. Al començament era una intuïció. I després les hipòtesis de treball s’han confirmat.

—Quina era la intuïció?
—Es posa molt el focus en la corrupció, i s’ha de fer, i és important. Però tenia la intuïció que hi havia una part important que no s’analitzava, la que remetia a un dèficit de governança territorial, i de qualitat institucional, que tenia a veure amb l’ús inadequat de recursos públics en camps molt concrets. I ho vam analitzar: línies d’alta velocitat, autovies, depuradores, dessaladores, contenidors de gas (Castor, evidentment)… És a dir, qüestions que són competència dels ministeris inversors. En segon lloc, inversions impulsades des de les comunitats autònomes i, en tercer lloc, des dels governs locals. En aquests darrers, hi incorporàrem grans contenidors culturals i projectes, diguem-ne, singulars. Sempre en projectes per sobre dels deu milions d’euros. Jo intuïa que era una qüestió més estructural, més sistèmica. Aquí tinc una discussió llarga amb alguns col·legues que diuen que, a Espanya, la corrupció no és sistèmica.

—I no ho és?
—És evident que per anar al metge no has de pagar vint euros perquè et respecten la cua, per exemple. Això seria corrupció sistèmica. Hi estic d’acord. Però si aïllem la part d’inversions en obra pública, continue pensant que hi ha un problema sistèmic. Bé, la primera sorpresa ha estat molt interessant: els mitjans posaven l’atenció en Madrid i València com a epicentres de grans focus de corrupció. Però hem vist que el mal ús de recursos públics és generalitzat, estructural.

—Quan parleu de balafiament, a què us referiu?
—Cal fer una distinció important entre balafiament i corrupció. Diguem que tota corrupció és balafiament, però tot balafiament no és corrupció. El balafiament té quatre dimensions: una, en forma de corrupció, evident; dues, en forma de sobrecostos; tres, en forma d’obres inútils, infrautilitzades o tancades; i quatre, en forma de mala priorització d’inversions.

—Fins i tot parleu d’infraestructures creades per a les constructores.
—Naturalment. Per què s’ha de fer una cosa absolutament inútil? Perquè, moltes vegades el negoci està en el procés de construcció. I hi hem d’afegir una qüestió: a Espanya, el balafiament no és delicte. És a dir, es pot fer una obra pública absolutament inútil i perfectament legal. Si es fa un traçat d’alta velocitat o una radial a Madrid o la Ciutat de la Justícia de no sé on, la Ciutat del Medi Ambient a Sòria o la Ciutat de la Llum a Alacant, pot ser que fins i tot es faça bé, tot i que generalment tenen sobrecostos. Però encara que es fera correctament, diguem-ne, seria balafiament. Perquè no hi ha res de més balafiador que fer de manera eficient una cosa que és absolutament inútil. Tanmateix, els responsables públics no són acusats de res perquè emprar malament els recursos públics no és delicte.

—Molts diners públics.
—És clar. Hem fet algunes estimacions. Per exemple, en el període del boom, el balafiament, del qual tan sols una part és corrupció, pot haver significat vora el 20% del PIB. Atenció, eh? En la fase anterior al boom immobiliari, menys, cosa d’un 5%, i en la fase posterior, amb la recessió, cap al 3%.

—Un 20% és una barbaritat.
—Uns col·legues meus, Francisco Alcalá i Fernando Jiménez, acaben de publicar un llibre molt interessant sobre els costos econòmics de la mala qualitat institucional i la corrupció a Espanya, i estimen que pot haver comportat el 16% del PIB. No anem tan desencaminats.

—Destaqueu fortament la generalització d’aquest balafiament, a tots els nivells de l’administració.
—Una troballa d’aquest treball ha estat aquesta, precisament. Des del segon mandat d’Aznar, hi ha una mena de recomposició del nacionalisme espanyol i d’intent de recentralització política. Un dels arguments utilitzats es basava a intentar situar un relat de deslegitimació de les comunitats autònomes i dels governs locals bo i fent-los responsables del balafiament i de la corrupció. Bé, doncs aquest treball conclou que més de la meitat dels diners emprats indegudament han estat mal gastats pels grans ministeris inversors del govern estatal. Això ens remet al fet que hi ha un problema estructural. Si no en volem dir sistèmic, diguem-ne estructural.

—Que ho afecta tot.
—Tot el disseny institucional. Que és molt deficient en camps molt importants, i compromet molts recursos públics. Una altra conclusió del treball és que no ens hauria d’interessar tant el ‘quant’, que ja és molt, sinó el ‘per què’, és a dir, com pot ser que no hi haja hagut controls per a vetllar pel bon ús dels recursos públics. I això ens porta al terreny dels problemes de governança, entenent per governança el disseny institucional que fa que els mecanismes pels quals es prenen decisions siguen mecanismes que ens acosten al grup dels estats amb democràcies avançades o plenes.

—Perquè tot això no és inevitable.
—No ho és en absolut. Si mireu l’índex que cada any fa The Economist, veureu que Espanya apareix al grup dels vint estats amb democràcia plena. Nosaltres pensem que aquesta afirmació no és correcta. És un índex que es fa amb uns indicadors que no tenen en compte aquestes qüestions que hem posat sobre la taula i que remeten a un important dèficit de governança. Si ho fera, Espanya se situaria cap al lloc quaranta, justament perquè té un problema de mala governança, de mala qualitat institucional. Ja ho va apuntar Daniel Kaufman, un dels millors experts mundials que hi ha, fa poc en una visita a València, precisament. En què es concreta aquesta mala qualitat democràtica? En l’absència d’organismes de control (i que ho facen realment, i que estiguen integrats pels millors, pels més competents), en l’absència de sistemes eficients de rendició de comptes, en la politització i la colonització d’institucions fonamentals per part dels partits.

—Colonització de quines institucions?
—Des del Tribunal Constitucional al Tribunal de Comptes. Per exemple. I també cal tenir present la intenció de no voler desenvolupar mecanismes eficients de control. Un cas molt significatiu: que es creara l’agència espanyola d’avaluació de polítiques públiques, que tinguera una vida poc potent i que de seguida es tancara. Això indica que no hi ha mecanismes eficients d’avaluació ni ex ante ni ex post. Allò de mirar per què invertesc ací, quin retorn social té, quin impacte ambiental, si és rendible o no (i no sols econòmicament, eh?). Més coses? Hi ha una profusa i molt mala qualitat normativa. Més? Una opaca divisió entre funció pública i iniciativa privada.

—Quin panorama!
—Hi ha un sistema d’accés a la funció pública deficient i massa portes giratòries. I no tan sols a nivells alts de l’administració. Ho explica molt bé el meu col·lega Carlos Sebastián als seus treballs: un subdirector general d’un ministeri, per exemple, que no està subjecte al sistema de portes giratòries, plega i te’l trobes mesos després en una empresa privada als llocs decisoris. Més qüestions? Tenim un problema de control del regulador i de captura de polítiques per part dels grans grups econòmics.

—Captura de polítiques?
—Quan els grans grups han estat capaços de colonitzar, en benefici propi, centres de decisió, ja siga una conselleria, ja siga un ajuntament, ja siga una part d’un departament ministerial. I les regulacions bàsicament els beneficien. Això significa captura de l’estat i control del regulador. I això té una dimensió addicional molt important: com es prioritzen les polítiques públiques d’inversió. Nosaltres discutim molt seriosament la gran decisió estratègica del regne d’Espanya.

—Quina?
—Apostar per les línies d’alta velocitat. És una decisió que ha compromès més de 50.000 milions d’euros (atenció, eh?), que s’hagueren pogut dedicar en una altra direcció. Per exemple, per resoldre un dels grans problemes que té l’estat: la mobilitat metropolitana. Posem-ne un exemple concret: l’àrea metropolitana de València. S’hi mouen cada dia dos milions de viatges. Mires els pressupostos del 2019 i veus que, com qui ens fa un favor, el govern estatal havia de posar 350 milions per a millorar la mobilitat de l’àrea metropolitana de València (cosa que no ha passat perquè els pressupostos van decaure). En fi. I resulta que un quilòmetre d’alta velocitat (un quilòmetre!), costa de mitjana, segons explicita el Tribunal de Comptes Europeu, 25 milions.

—La comparació és clara.
—No hi ha proporció. Aquestes grans inversions tenen un avantatge: són molt fàcils de fer, el pressupost es consumeix ràpidament, en un sol projecte hi pots posar milers de milions d’euros, i tenen un cert retorn perquè l’obra pública està associada a una falsa modernitat i ofereix la possibilitat de tallar la cinta inaugural. És més fàcil de fer un traçat de 100 quilòmetres d’alta velocitat o quatre radials que no cinc centres de salut i seixanta centres d’ensenyament primari. Això darrer és més complicat, s’han de fer molts concursos, projectes… Però resulta que és més important. Quant hem dit que costava un quilòmetre d’alta velocitat?

—Vint-i-cinc milions.
—Per quant s’ha licitat l’hospital comarcal d’Ontinyent? Per trenta milions. Quant costa un centre de secundària? Set milions. Realment va ser una decisió estratègica encertada, l’aposta per l’alta velocitat? Encertada per a qui? Un traçat de línia d’alta velocitat beneficia grups molt concrets. I no s’hi conformen: s’han dedicat a formar càrtels perquè encara el benefici els siga major.

—Càrtels.
—És una paraula molt gran, sí. Però la Comissió del Mercat de la Competència espanyola parla de càrtels en les grans obres. L’últim informe sobre l’existència d’empreses per a repartir-se el pastís de l’electrificació de les línies d’alta velocitat és espectacular. Per a qui ho vulga llegir. Espectacular. Quan parles del càrtel de les obres públiques, del càrtel del fem… és que hi ha un problema molt important. De qualitat de la democràcia.

—Heu parlat del Tribunal de Comptes Europeu…
—Quan Europa posa diners per a alguna cosa, després sí que en fa avaluació. I els informes sobre ports i aeroports són demolidors. I sobre l’alta velocitat, exactament igual.

—Incidiu també en la mala priorització.
—Els qui prenen les decisions ho ponderen tot? Per exemple, un informe del Tribunal de Comptes espanyol sobre com s’han malgastat diners (milers de milions) en soterraments de vies per a travessar ciutats acaba dient que, com que hi ha projectes pendents (el de València, per exemple: 800 milions) i com que hi pot haver unes altres opcions millors en tots els sentits, potser val la pena d’estudiar-les. Lliges això i dius, bé. Però què et trobes dies després als mitjans de comunicació? Que la decisió està presa, que faran el gran túnel dels 800 milions! Per cert, que segur que no en seran 800: sempre hi ha sobrecost. És un element consubstancial i que crida molt l’atenció: està molt molt per sobre de la mitjana d’Europa.

—El cas de la línia 9 del metro de Barcelona…
—És espectacular. Espectacular. Mala gestió i, bàsicament, sobrecostos. I les ‘cases de’? De la justícia, del circ, del medi ambient… ‘Ciutat de’! Per l’amor de déu! Ni jo no les coneixia!

—I no passa res, si s’adjudica per cinquanta i en costa cent?
—Res. No hi ha cap responsabilitat. Ara per primera vegada la Comissió del Mercat de la Competència ha sancionat aquell càrtel d’empreses. És una sanció milionària, aparentment. Cosa de 90 milions. A una empresa molt gran que no citaré, la sanció li comporta 5,7 milions: és la seua facturació d’una setmana. Cal transparència, sí, i cal també la incorporació de mecanismes sancionadors dissuasius. Per això diem que tenim un problema estructural de baixa qualitat democràtica.

—Aquesta voluntat i pràctica extractiva forma part de l’estat espanyol?
—Jo no diria tant. I l’estat té mecanismes per a dotar-se dels elements per a corregir-ho: transparència, rendició de comptes, qualitat normativa, accés a la funció pública, separació entre funció pública i mercat… No és difícil. És qüestió sols de voluntat política. Portugal ho ha fet. Xile ho ha fet. Es pot fer. I milloraria molt la nostra qualitat de vida. I no costa diners: és un problema normatiu, de regulació: de lleis i de reglaments. Tant al parlament espanyol com als autonòmics. I caldria posar-s’hi a treballar seriosament. Crida l’atenció que, essent tan importants, aquestes qüestions no isquen en campanya electoral.

—Hi ha unes empreses que guanyen molts diners, amb aquest sistema, amb aquest ‘capitalisme d’amiguets‘ que denuncieu. Per què haurien de permetre que això variés?
—Perquè els sistemes democràtics són això. I perquè l’interès general preval sobre l’interès particular. És això que diferencia un estat democràtic, social i de dret de baixa qualitat d’una democràcia plena. Pose un altre exemple claríssim de mala priorització?

—Si us plau.
—Mireu si ara es gasten malament els diners que fins i tot posant-nos en la lògica inversora, a parer nostre equivocada, d’apostar per les línies d’alta velocitat, tampoc no es fa de manera coherent. Aquí entre el quart element de balafiament: la mala priorització. Ha costat molts diners i perjudica l’economia. Perquè si porte ací un col·lega i li mostre el mapa de l’alta velocitat, i al costat li pose els indicadors socials, econòmics, de població… No hi entendrà res: el traçat de l’alta velocitat no guarda proporció amb la realitat social i econòmica. Perquè la línia més dinàmica i més rendible és l’única que està per fer. La del corredor mediterrani.

—Entren en joc les prioritats polítiques.
—Que es diga que costa diners perquè redueix capacitats, perquè el sistema productiu se’n ressent. I ja sé que hi ha motivacions geopolítiques. De fet, Aznar ho explica a les seues memòries: diu que el corredor mediterrani és un eix que no s’ha de potenciar, que s’ha de potenciar l’eix Madrid-València. Això és balafiament. Perquè és una mala programació de la inversió pública. En fi. Que passe això també indica mala qualitat institucional.

—Això té moltíssimes implicacions. Perquè, a més a més, configura una estructura econòmica i no una altra. Impedeix, de fet, de desenvolupar-ne una altra.
—Sí. Per exemple: s’han gastat 50.000 milions en línies d’alta velocitat i, en el mateix període, 6.000 milions en línies convencionals de mitja distància. Com haguera canviat la vida quotidiana de milions de persones si s’haguera fet una inversió a l’inrevés? Un altre exemple, que té relació directa amb això que dieu de l’economia: si volem encarar el futur d’una altra manera, el nostre model productiu ha de canviar, no podem apostar-ho tot a construcció i a restauració, oi? Ací comença el Word.

—Què voleu dir, el Word?
—Som campions a incorporar el llenguatge políticament correcte: desenvolupament sostenible, canvi de model productiu… El món de la política, i també dels mitjans, treballa en Word, i el món econòmic treballa en Excel. El Word és molt sofert. Però si ho passes a Excel… En el pressupost del 2019, la Generalitat Valenciana ha incorporat 45 milions d’euros, bo i recuperant la xifra anterior a la crisi, en suport a la xarxa d’instituts tecnològics, que és l’embrió, la base per a construir un model productiu completament diferent de l’actual. I és una xifra important, 45 milions. Com estaríem si hi haguérem invertit 450 cada any? En suport a la innovació, a tot allò que diem en Word i que no passem a Excel. Però no. Quaranta-cinc. És a dir, menys de dos quilòmetres d’alta velocitat.

—Penseu que aquest treball tindrà conseqüències?
—És una primera aproximació. Volem que altres grups d’investigació puguen començar a treballar amb més detall, bé siga a escala local, bé siga a escala d’un ministeri. On, per cert, continua essent tasca molt complicada obtenir informació fidel i detallada de grans inversions. En fi, però nosaltres tenim l’obligació d’obrir debats d’aquesta mena. I vosaltres teniu l’obligació de publicitar-ho. Sé que sempre és més atractiu un escàndol de corrupció, però és tasca fonamental dels mitjans parlar també dels corrents de fons, no tan sols de l’escuma que fan les onades.