Joan Ramon Resina: “Més que una tercera guerra mundial, tenim davant una nova guerra freda amb punts calents”

El professor Joan Ramon Resina (Barcelona, 1956) és el cap del Programa d’Estudis Ibèrics a la Universitat de Stanford, a Califòrnia, on ensenya literatura comparada i cultura ibèrica i llatinoamericana. D’ençà de l’octubre del 2017, escriu setmanalment una columna a VilaWeb, en què dissecciona curosament l’actualitat. En aquesta entrevista, proposem un exercici un punt ambiciós: començar l’any 2025 amb una mirada retrospectiva per meditar sobre el primer quart de segle. És el primer capítol d’una sèrie en què farem això mateix amb uns altres intel·lectuals catalans. En aquest cas, per raons logístiques, Resina ha respost el qüestionari per correu electrònic dels Estats Units estant.

—Quan acabem aquest any que ara encetem, haurem fet el primer quart del segle XXI. Com descriuríeu, breument, aquest període?
—Resumir en quatre paraules un quart de segle és una proposta inversemblant. Tanmateix, permeteu-me d’extrapolar un parell de consideracions sense ànim de simplificar allò que no es pot simplificar, el pas del temps, la història. Geopolíticament, el fet més remarcable del primer quart del segle XXI ha estat l’emergència de la Xina com a potència econòmica, política i militar. Una potència expansiva, amb un paper de primer ordre, que aviat serà determinant. Durant el darrer quart de segle, el món unipolar de final del segle XX es reorganitza al voltant d’una nova polaritat. Els Estats Units continuen essent una superpotència, però no pas l’única. El segle XXI ja no serà el segle americà, però encara serà un segle marcadament americà. Mireu, si no, l’ansietat que suscita a tot arreu el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca. En economia, aquest quart de segle ha estat el del triomf de la globalització, dinamitzada per la redistribució planetària de la producció i el consum. L’ascens de la Xina es degué a saber combinar una societat productiva amb costos laborals molt baixos i un enorme mercat potencial, que la convertí en un imant per als inversors. El reequilibri mundial, amb el trasllat de l’eix de la producció i de la innovació de l’Atlàntic al Pacífic, també significà un reequilibri a l’interior dels països industrialitzats. Als Estats Units, i amb menys intensitat a Europa, la classe mitjana es desclassà cap avall i va perdre poder, amb les conseqüències polítiques que s’observen ara mateix. La seva aquiescència fou comprada amb un parell o tres de dècades de consum galopant gràcies a la importació de productes a molt baix preu. El reequilibri també inclou la inversió dels papers de classe social. Consumir és encara un símbol de classe, però de classe mitjana o baixa. Els rics gairebé no consumeixen o consumeixen símbols de status més eteris i immaterials; el consum conspicu el deixen per a les castes inferiors, condicionades per a fer-ho, com al món feliç que pronosticava Aldous Huxley aviat farà un segle.

—…
—En un ordre de coses més sociològic, a Occident el primer quart del segle ha vist el relleu de la generació yuppy dels anys vuitanta, una generació ambiciosa, afamada de diners i de poder, que s’ha vist desplaçada per una generació més idealista, més compromesa socialment, més crítica del poder i més radicalitzada. Aquesta generació recorda la dels anys seixanta en tant que contracultura marcada d’un cert franciscanisme que de vegades arriba a ser intolerant. A l’extrem més dogmàtic hi trobem el fenomen woke, una esmena a la totalitat de la història i les formes culturals d’Occident. Com el cristianisme dels primers segles o el nihilisme de final del segle XIX, és una contracultura amb un fort potencial desestabilitzador, que curiosament no s’exerceix tant contra les institucions com dintre de les institucions a fi de transformar-les, més que no pas d’enderrocar-les. En la mesura que sigui fidel als seus principis, aquesta generació tindrà moltes dificultats per a conservar-ne la funció i garantir un cert ordre social. Per aquesta tendència a la disgregació, la nova radicalitat, que podríem descriure com a neorousseauniana, crida a l’element corrector, que indefectiblement s’alça amb un ideari conservador. L’equilibri entre el radicalisme i la reacció torna a ser la fórmula de la saviesa, difícil d’aplicar en un món immergit en un estat d’ànim cada vegada més apocalíptic. L’arribada de la intel·ligència artificial intensifica la percepció que vivim en el posthumanisme i que les pròtesis tecnològiques de què ens hem dotat acabaran substituint-nos. Arribarà un dia que entrevistes com aquesta les faran dues terminals armades amb processadors de dades molt més àgils i abastadors que el cervell biològic.

—El primer punt d’inflexió d’aquest segle va ser l’atemptat de les Torres Bessones. Tingué conseqüències polítiques molt clares, com la guerra de l’Irac, però quines diríeu que han estat les culturals i socials?
—L’atemptat de les Torres Bessones fou el moment més icònic de la nova forma de guerra diagnosticada per Carl Schmitt a la Teoria del partisà. És la forma que pren la guerra total al segle XXI, una guerra que no es pot menar amb mitjans convencionals, com ho demostra el desastre de la invasió de l’Irac, duta a terme contra tota racionalitat, tant per la causa com per la substància geopolítica del conflicte. Les implicacions són evidents: la guerra total es condueix en el pla de la fe duta a l’extrem del fanatisme suïcida i el partisà la porta al terreny que més li convé. Ja no hi ha distincions a fer entre guerrers i civils. Aquestes categories occidentals se superposen i la línia sensible és la que separa fidels i infidels. No s’ha dit prou que el conflicte entre Israel i els procuradors de l’Iran a Gaza, al Líban, a Síria i al Iemen, és en bona part un conflicte religiós entre ultraortodoxos (ara governant Israel en el govern de coalició de Netanyahu) que, per definició, no es pot resoldre ni es vol resoldre mitjançant el compromís.

—L’any 1992, Francis Fukuyama va publicar El final de la història i l’últim home. Ara ja no pensa ningú que la història s’hagi acabat: tenim la xifra més alta de conflictes armats d’ençà de la Segona Guerra Mundial. El signe del nou segle és el final de les utopies?
—Fukuyama ha estat més citat que no pas llegit. Del seu llibre, la gent sols acostuma a recordar-ne el títol. Conec Fukuyama, perquè és col·lega meu a Stanford, i us asseguro que no és pas l’il·lús que alguns es pensen. “La fi de la història” no tenia res a veure amb la idea que ja no hi hauria guerres, catàstrofes o simplement esdeveniments. La frase era una al·lusió a Hegel i evidentment també a Marx. Tant l’un com l’altre entenien la història com un procés teleològic mogut per una dialèctica, metafísica en Hegel, materialista en Marx. El comunisme era una forma de teologia política. Un bon dia la societat classista desapareixeria i l’estat es fondria com tot allò que és sòlid. Aquest era el final previst de la dialèctica de la història i per tant la fi de la història en tant que procés universal. Amb la caiguda del mur de Berlín i de l’imperi soviètic, la doctrina de la història com a subjecte rebé l’estocada mortal i Fukuyama n’aixecava l’acta de defunció. De les dues filosofies polítiques enfrontades durant el segle XX sols restava dempeus el liberalisme. El llibre fou escrit en un moment d’eufòria pel triomf de la democràcia liberal i venia a ser el tret de sortida d’un proselitisme democràtic que, evidentment, ha fracassat en la pretensió d’estendre’s a països de tradició autoritària. Fukuyama, que fins fa poc dirigia el Centre sobre la Democràcia, Desenvolupament i Estat de Dret a Stanford, podria haver pecat d’utòpic.

—Com veiem a Ucraïna o al Llevant, la tensió entre grans potències va creixent. Creieu que anem cap a la Tercera Guerra Mundial?
—Si de la proliferació de conflictes locals amb implicació de les grans potències volem dir-ne Tercera Guerra Mundial, ja hi som. Però no és plausible que les superpotències estiguin disposades a capbussar-se en una guerra total que podria ser la que de veritat acabi totes les guerres i, de passada, tot vestigi de civilització i fins i tot l’espècie humana. La Xina avança els seus interessos geopolítics amb intel·ligència, gradualment i mesurant les provocacions. Els Estats Units tornen d’unes guerres absurdes i molt cares. La majoria de la gent és contrària a involucrar-se en més aventures exteriors a països que molts no sabrien situar al mapa. Rússia és un gegant nuclear amb els peus de fang. Les amenaces de Putin d’emprar armes nuclears són una confessió de feblesa, l’amenaça d’un tafur que sap que aquesta carta no la pot jugar. Més que una tercera guerra mundial, tenim davant una nova guerra freda amb punts calents on les potències rivals s’enfronten per part interposada mirant-se de cua d’ull.

—…
—Els conflictes d’Ucraïna i del Llevant no es poden equiparar ni en les causes ni en les implicacions. A Ucraïna, així que Trump retiri l’ajuda americana, la tensió baixarà ràpidament, perquè Europa no està disposada a mantenir el torcebraç amb l’imperialisme rus. Europa mai no ha estat solidària amb ella mateixa i ara tampoc no ho serà. Putin capitalitzarà la seva agressió per a reforçar-se a l’interior, malgrat el preu i la limitació (provisional) de la “victòria”. A l’Orient Mitjà les coses són diferents. Israel és una potència militar de primer ordre i l’enemic al qual s’enfronta, l’Iran, és a tot estirar una potència regional. Això sí, aliada circumstancialment amb Rússia i indirectament amb la Xina i Corea del Nord, per allò de l’enemic del meu enemic, etc. Però quan Israel bombardi les instal·lacions nuclears de l’Iran, com és gairebé segur que farà per impedir que els aiatol·làs obtinguin armes nuclears, els aliats interins no reaccionaran.

—El retorn de la guerra i el previsible distanciament dels Estats Units de l’OTAN enxampen Europa a contrapeu. Què hauria de fer la Unió Europea per a revifar-se? 
—Caldrà veure si els Estats Units realment es distancien de l’OTAN. Trump està convençut –i indignat, no pas sense raó– que l’aportació dels Estats Units a l’aliança és desproporcionada. Trump és un extorquidor nat i posarà els europeus en la disjuntiva entre augmentar la seva contribució o fer encara més sacrificis per organitzar unes forces armades continentals amb prou capacitat dissuasiva, cosa difícil d’imaginar en unes societats consentides per una llarga pau i un benestar garantits per  “l’imperialisme ianqui”. Trump es mou en un clima domèstic favorable al distanciament i pot jugar aquest vaitot sense necessàriament fer catxa. Els americans estan cansats de finançar guerres llunyanes amb objectius poc transparents, i Europa ja no és el referent d’origen de la majoria social als Estats Units. La pressió als europeus perquè esdevinguin responsables de la pròpia seguretat serà real i exigirà decisions polítiques impopulars.

—Creixen els moviments populistes, autoritaris, antiimmigratoris, crítics amb el multiculturalisme, proteccionistes i reaccionaris. Hi ha matisos entre Marine Le Pen i Alternativa per Alemanya, o entre Donald Trump i Giorgia Meloni, però els uneix un fil comú, i és probable que la majoria acabin governant. D’on sorgeix, aquesta onada? Què n’hem d’esperar, del seu pas pel poder?
—Bé, la pregunta en certa manera es respon tota sola. Vull dir que el plantejament ja és una interpretació. A mi em sembla que barregeu massa coses. Ja fa temps que a la meva columna m’esforço a destriar coses que em semblen destriables. No m’agrada parlar pel broc gros, però posats a reaccionar d’alguna manera a la perdigonada, potser faria meva una frase dels anys vuitanta (no en recordo l’autor) que deia que els governs d’esquerra són el taller de reparació de la dreta. Es referia a l’arribada del PSOE al poder. La frase és reversible i avui podem dir que la dreta, o la ultradreta (com s’acostuma a anomenar el populisme conservador per a distingir-lo del populisme revolucionari) és el taller de reparació de l’esquerra, que perd oli pertot arreu i fa llufa.

—Arreu d’occident, les enquestes mostren que hi ha de mitjana entre un 60% i un 70% de ciutadans insatisfets amb el funcionament de la democràcia. A què ho atribuïu?
—Si la gent està insatisfeta amb la democràcia, vol dir que la democràcia no la senten com a cosa pròpia. Potser hem consagrat el terme i n’hem fet un ídol que reverim supersticiosament. I l’espremem com un oracle, interpretant-lo com més ens agrada i no d’acord amb el sentit original del santuari. La democràcia moderna (molt diferent de la democràcia dels grecs) és una creació del radicalisme burgès protestant. El seu fonament era la llibertat de fe, d’expressió i també de comerç. Materialment, es basava en la millora de la vida i l’ascens de la classe mitjana gràcies al desenvolupament de la indústria. Aquesta era la base i condició de l’associació de democràcia amb les causes liberals. Ara, el suport material de la fe en la raó i en el progrés ja fa temps que eludeix capes molt amples de la societat. D’aquí ve que cada vegada a més gent els principis liberals els semblin no ja buits sinó perjudicials. La propaganda progressista no hi ajuda, perquè, quin barem tenim per a decidir que una idea contribueix efectivament a progressar, si l’experiència demostra que la situació de moltes persones és pitjor ara que fa deu anys, vint, trenta? Si l’horitzó vital dels joves és més circumscrit que el dels seus pares i avis, per què s’haurien d’aferrar a un sistema polític que els augura una davallada? I amb quin patró podem mesurar si el progrés és “progressista”? Quan la ciència i la indústria porten al daltabaix ambiental i a la conflagració bèl·lica, i mentre els economistes “d’esquerra” defensen l’endeutament públic a nivells que garanteixen l’asfíxia fiscal de les noves generacions, què hi ha d’estrany que molta gent es regiri contra una democràcia que sols els ofereix el succedani d’un moralisme identitari? A tall d’exemple, les novetats editorials de la Stanford University Press aquest Cap d’Any. Un llibre titulat És racista? És sexista? sobre els judicis que la gent de raça blanca fem respecte de comportaments potencialment esbiaixats. Una guia sobre com liderar amb confiança i resiliència en una època d’ansietat. I un altre sobre el poder de l’homosexualitat femenina i una nova política ambiental.

—Potser és la saó perfecta perquè s’imposi el model xinès: la societat renuncia a la llibertat en canvi d’una falsa sensació de seguretat i benestar. Creieu que ens hi encaminem?
—És la predicció de Huxley, de la qual parlava abans. Al setembre vaig passar gairebé dues setmanes a la Xina. És una societat molt interessant i per a un occidental molt sorprenent. Tindria força coses a comentar-ne, però em quedo amb l’evidència que és una societat on el control és pràcticament absolut i la seguretat garantida, i on la gent és programada per a treballar i rendir. Una societat de grimpadors i de gent esforçada que (parlo molt en general) se sent realitzada en la seva condició. El consum d’adminicles electrònics i el model d’hedonisme “occidental”, sobretot entre el jovent, els dóna una sensació de modernitat i benestar que, de moment, estabilitza el sistema.

—Els anys vinents es trobaran probablement marcats per l’esclat de la intel·ligència artificial. Com ens hauríem de preparar?
—No ho sé. És tant com preguntar a un membre de l’Antic Règim com s’havia de preparar per a l’endemà de la revolució. Qui podia preveure que després del terror i de la guillotina vindria una guerra continental amb els primers exèrcits nacionals, la construcció d’un imperi populista i el sorgiment de les nacions modernes? Pertanyo a una de les generacions que han viscut més canvis de tot ordre i que més s’ha hagut d’adaptar a transformacions socials i tecnològiques a un ritme sense precedents. Vaig criar-me en un pis de seixanta metres quadrats on la primera cuina que recordo era de carbó i passar al gas butà semblava una gran novetat. On la calefacció era una petita estufa de petroli i la “nevera” una caixa de gel. On el televisor en blanc i negre arribà com un efecte de màgia i el telèfon trigà molts més anys i fer una trucada era tota una litúrgia. Com explicar a un adolescent actual la cursa adaptativa que hem hagut de superar els nascuts a la dècada dels cinquanta? Que ara les màquines pensin i fins i tot s’emocionin per nosaltres no em fa ni fred ni calor, perquè a banda del perill que les generacions futures en resultin tan idiotitzades com els individus èpsilon a Un món feliç, considero que els de la meva quinta ja no tenim res a demostrar en voluntat d’aprenentatge, i podem tranquil·lament recloure’ns en la reserva de pensadors “analògics” per a qui el plaer de pensar consisteix en l’esforç que comporta.

—La cultura ha perdut el paper rector de les societats?
—Tornant a Huxley, al seu llibre més conegut hi ha una frase inoblidable. Diu, si fa no fa, que si et passes el dia llegint no pots consumir. En una societat de consum la cultura és un pecat que cal reprimir. Per això les utopies basades en la igualtat programada i l’oferta de plaers, inclòs l’erotisme coactiu, suprimeixen la història i la tradició, el gran Satanàs. I confinen els irreductibles i els relapses a unes reserves “salvatges” sense contacte possible amb els feliços beneficiaris del progrés.

—Trobeu a faltar intel·lectuals de referència?
—L’essència de la vostra pregunta és evidentment la referència. D’intel·lectuals n’hi ha, però la qüestió és si són referents. Jo vaig fer el servei militar a artilleria i per a orientar els canons vaig aprendre que calia prendre alguna cosa, un cim, una casa, una antena, de punt de referència. Si no hi ha aquesta mena d’intel·lectuals és perquè el públic n’ha perdut la relació. Perquè la gent està per unes altres coses. Llegir no tan sols impedeix de consumir, sinó que s’ha potenciat una lectura de consum, que sovint no és ni tan sols lectura, que forma una boira molt espessa, dita intermedialitat, dins la qual desapareixen els intel·lectuals que podrien ser referencials. Es premia la facilitat i la confirmació dels prejudicis. L’intel·lectual, d’ençà de Sòcrates, és un personatge que qüestiona l’opinió social, no pas la societat; un individu insatisfet amb les “veritats” instituïdes i confirmades per la repetició. Però repetir una noció vint, cent, mil vegades, no la converteix en veritat. Qüestionar la doxa pot tenir un preu molt alt i poca gent està preparada per a satisfer-lo. Una modalitat del preu a pagar és la impopularitat, no esdevenir referent de ningú en vida i potser tampoc en la posteritat. Em preocupa menys l’absència o la distància sideral de l’intel·lectual que té veritats demolidores a compartir que no pas els subproductes que ens anestesien amb els llocs comuns de referència.