Joan Pons, un dels vaccinats contra la covid-19 en l’assaig més avançat del món

L’assaig clínic del vaccí experimental contra la covid-19 que ha dissenyat la Universitat d’Oxford és ara mateix el més avançat del món. Es troba en la fase 3 i els investigadors vaccinen milers de persones per comprovar si és efectiu contra la infecció. La intenció d’Oxford i de la farmacèutica AstraZeneca és decidir a finals d’agost si el vaccí es pot començar a comercialitzar. Per conèixer una mica millor les entranyes de l’assaig, entrevistem l’infermer Joan Pons, que hi participa com a voluntari.

—Com vau arribar a Sheffield?
—El 1997, quan vaig acabar d’estudiar infermeria a l’Hospital del Mar, tenia molts problemes per a trobar feina. Només m’oferien cobrir baixes i vacances, coses molt esporàdiques. Jo em volia independitzar i necessitava els diners, però el panorama no era gens bo. Gran part dels companys de promoció eren en una situació similar… i vaig decidir fer el cop de cap. Tenia vint-i-cinc anys, no tenia parella ni res que em lligués a Barcelona, i vaig decidir de marxar a Anglaterra. La meva intenció era de passar només una temporada a fora, volia polir el meu anglès perquè se m’obrissin més portes quan tornés… però ja fa vint anys que visc aquí [riu].

—A què us dediqueu als Sheffield Teaching Hospitals?
—Ara formo part de l’equip directiu i em dedico a la gestió d’infermeria des de fa uns deu anys. Arran del coronavirus vam fer una gran reestructuració de l’hospital i vam triplicar la capacitat de les UCI. Però el problema d’ampliar aquests espais és que necessites més metges i infermers, perquè els llits i els respiradors no funcionen sols. I com que tinc experiència com a infermer a l’UCI, em vaig oferir per treballar-hi. Hi sóc a primera línia des del març.

—Anglaterra és un dels països més afectats per la covid-19. Com han estat aquests mesos a les UCI?
—Han estat molt durs físicament i mental. Hem tingut milers de casos i molts morts. Ha estat un malson. Personalment he tingut certa angoixa cada dia quan he anat a treballar. No saps mai si també et pot tocar a tu… veus que hi ha companys que deixen de venir… a les notícies llegeixes que han mort més de tres-cents sanitaris… a vegades costa…

—I com heu tirat endavant?
—Malgrat tot, sempre sóc optimista i m’agrada veure el vas mig ple. Faig aquesta feina perquè m’agrada d’ajudar a la gent i sentir-me útil. Quan veus que a l’UCI hi ha pacients al llindar de la mort però que al cap d’unes setmanes tornen a casa… coses com aquestes generen una eufòria, una satisfacció interna, que esborra tots els malsons. Però també hi ha el punt de tenir cura d’un mateix. Jo he cercat ajuda psicològica durant aquests mesos, perquè la salut mental és tant o més important que la física.

—En traieu alguna lliçó d’aquests mesos?
—Bastantes. Personalment m’he tornat a enamorar de la professió que vaig estudiar fa gairebé vint-i-cinc anys. I espero que aquesta crisi serveixi per a valorar més els infermers, que són els únics sanitaris que són a primera línia les vint-i-quatre hores del dia. A vegades sembla que la societat encara tingui la imatge de quan la Florence Nightingale repartia pastilles i posava falques. La infermeria és una ciència que ha avançat molt i espero que rebi el respecta que es mereix. I professionalment…

—Digui.
—Espero que haver tornat al peu del canó em doni una visió més àmplia a l’hora de prendre certes decisions en la gestió del servei d’infermeria. Dins del despatx a vegades t’allunyes una mica de la realitat… en comptes de centrar-te en el dia a dia, et centres a complir objectius i estadístiques, prens certes decisions per pressions governamentals i t’oblides de per què vas estudiar infermeria.

—Per què vau decidir de fer-vos de voluntari en l’assaig clínic del vaccí que investiga la Universitat d’Oxford?
—La Universitat d’Oxford va començar a assajar un vaccí experimental amb animals a finals de febrer i, poc després, a l’abril, van començar les proves amb persones. En una primera fase miraven si el vaccí era segur, és a dir, que no causés danys, i ara recluten més voluntaris per veure si és efectiu. Els interessen especialment la gent que té contacte directe amb el virus, com ara el personal sanitari. Per això, van enviar correus electrònics a tots els hospitals d’Anglaterra demanant ajuda. Jo m’ho vaig llegir i vaig decidir que volia ser voluntari. És la meva manera d’aportar un granet de sorra en aquesta lluita per a vèncer el coronavirus.

—Heu hagut de passar algunes proves prèvies?
—Ells busquen persones adultes i sanes, és a dir, que no tinguin malalties cròniques, i que no hagin passat la covid-19. Per això primer em van fer una revisió mèdica, van repassar tot el meu historial i em van fer una prova d’anticossos i una anàlisi de sang. També demanaven que no prengués cap medicament, que no hagués donat sang i m’haguessin vaccinat en els últims sis mesos. Quan vaig superar tot això, el 5 de juny em van vaccinar. De totes maneres, jo haig de continuar prenent precaucions a la feina i al carrer. Primer, perquè no sé si m’han posat una dosi del vaccí o un placebo, i segon, si m’han posat el vaccí, aquest és experimental i encara no s’ha demostrat que funcioni.

—I ara què heu de fer?
—Doncs ara em sento una mica com un jugador del Barça perquè haig de passar una mena de proves d’antidòping [riu]. Cada setmana m’agafen mostres nasals i de la gola per veure si m’he contagiat. Si això passa, em portaran a un hospital per veure si el vaccí em genera alguna resposta immunitària contra el virus i si aquests anticossos són efectius: detenen o mitiguen la infecció. La idea amb la qual treballen, toquem fusta, és que tinguin totes les dades a finals d’agost per decidir si es pot comercialitzar el vaccí, de manera que a l’octubre ja haurien produït un milió de dosis, i esperen que al Nadal sigui accessible a tot arreu. De fet, seria el millor regal possible.

—El vaccí ha superat la fase 1 de l’assaig i, per tant, de moment es considera segur. Us han advertit d’algun efecte secundari?
—De moment és una cosa experimental i al prospecte indicava que, com qualsevol vaccí, com ara el de la grip, pot causar febre i malestar. Però a baix de tot, en lletres bastant petites, posava que en casos excepcionals podia generar una reacció i un xoc anafilàctic, i en casos molt extrems, la mort.

—Vaja…
—Després de llegir-ho una mica més i marxo corrents de l’hospital [riu]. Però em vaig prendre un vas d’aigua i vaig assumir que tot en aquesta vida té alguna mena de risc. A més, si llegim en detall el prospecte de les aspirines, també ens posarem les mans al cap. Les possibilitats que em passi res són molt minses. Tinc quaranta-cinc anys, estic sa i una setmana després de vaccinar-me continuo viu [riu]. Sincerament crec que el perill real ja ha passat perquè normalment els xocs anafilàctics passen en les primeres vint-i-quatre hores.

—Teniu parella?
—I fills.

—Ho vau comentar a casa que us volíeu vaccinar?
—Sí i no [riu].

—Què voleu dir?
—Al principi no li vaig voler dir a la meva dona perquè no la volia preocupar. Vaig superar les proves mèdiques una mica d’amagat. Fins que no vaig saber del cert que em posaven el vaccí, no li vaig dir.

—I com va reaccionar?
—Es va enfadar molt, la veritat [riu]. Però al final em va entendre. Sap que ho porto a l’ADN. Si puc ajudar, de qualsevol manera a trobar una solució, ho faig. De totes maneres, encara ara m’ho retreu de tant en tant [riu]. Però en el fons també li interessa que el vaccí funcioni. Primer, per una qüestió de salut, i segon, perquè té un negoci, un taller de treballs manuals, que fa setmanes que no pot obrir. Sense vaccí no s’acabarà mai aquest malson, imagina’t que la tardor ens hem de confinar de nou…

—Quant de temps estareu sota seguiment mèdic?
—Un any sencer.

—Déu ni do…
—Volen saber si el vaccí causa efectes secundaris a llarg termini. De moment no hi ha indicis, però és una possibilitat. Però també els interessa per una qüestió de fiabilitat del vaccí. Si el coronavirus torna a la tardor o l’any vinent, els interessa de saber, si es demostra que és efectiu, que ho continua essent encara que el virus pateixi mutacions. Segons què passi pot ser que calgui més d’una dosi, potser una d’anual, per a ser immune, com passa amb la grip.

—Esteu segur que a l’agost tindran tots els resultats per decidir si el vaccí es pot comercialitzar?
—Això esperen. Ara interessa veure si alguns dels vaccinats contra la covid-19 ens infectem. Si cap dels voluntaris no té contacte directe amb el virus, no es pot comprovar si el vaccí genera una resposta ni si és eficaç. Per això, també han reclutat voluntaris als Estats Units i al Brasil, on l’epidèmia encara no ha arribat al pic, i es produeixen milers de contagis al dia. De totes maneres, hi ha una desena de projectes de vaccí en fases molt avançades i provant-se en humans. Si la d’Oxford no funciona, jo confio que alguna de les altres servirà.