Joan Pera: “La primera emissió de TV3 és entranyable, però que malament que ho vaig fer!”

Avui fa tot just quaranta anys que TV3 va emetre per primera vegada. La tarda del 10 de setembre de 1983 es va fer en directe un programa especial presentat per Àngels Moll i Joan Pera, que va ser la primera persona a parlar per la cadena, tot just després d’haver-hi aparegut el mític logotip original, amb una senyera que es movia. L’actor i doblador explica, tan còmicament com sempre, que no s’agrada gens en aquelles imatges perquè estava tan nerviós i poc acostumat a sortir de l’àmbit interpretatiu que es va sentir encarcarat i tens. Però ho recorda amb molta tendresa, conscient que era un moment històric que canviaria la vida dels catalans: el començament d’una televisió pública en la nostra llengua, cosa del tot impensable fins aleshores. Parlem amb ell sobre com ho va viure tot plegat i també sobre la seva relació amb TV3, una cadena que estima molt, però en què li hauria agradat sortir més.

—Vau presentar la primera emissió de TV3, ara fa tot just quaranta anys. Com ho recordeu?
—Miro el vídeo i se’m veu molt estaquirot… És entranyable, però que malament que ho vaig fer! Si m’ho deixen tornar a fer, ho faré més bé. Quan m’ho van proposar vaig renunciar-hi. Jo era un actor més o menys còmic i fer una presentació era una cosa molt diferent, i aquesta, a més, era molt grossa, institucional i històrica. Però van insistir molt perquè suposo que buscaven gent jove –fa quaranta anys era jove–, havia fet Doctor Caparrós i com que era conegut suposo que van pensar que donaria audiència.

—I vau acabar acceptant.
—Al final em va fer gràcia fer-ho i, com qui diu, amb això he entrat a la història de la televisió del país. Ara pels joves deu ser difícil comprendre que aquell moment va ser de gran llibertat, tenir una televisió en català era impensable! El govern d’Espanya no ho volia, ens vam agafar a l’alegalitat i vam tirar endavant. Jo era massa conscient que allò era històric. Ara ho faria millor, però, és clar, tenia tots els polítics mirant-me, tot l’staff de televisió i tots els intel·lectuals del país, que l’endemà ens van fer una crítica dolentíssima.

—Per què?
—Llavors la major part de la intel·ligència catalana i espanyola no tenia televisió a casa, era una cosa de pa sucat amb oli, l’honor era no tenir televisió. Fer una televisió era com fer una cosa estil Belén Esteban…

—Com van ser els preparatius?
—Recordo que el director sempre parlava d’un logo, però jo no sabia ni què volia dir. Pensava “qui deu ser, aquest?”, i vaig acabar preguntant-ho: “Qui és el logo?” I em van explicar que era el dibuix amb les sigles de TV3 i aquella senyera que es movia. Havien anat a l’estranger a fer-lo… Però no sabíem quan hauríem d’emetre perquè estàvem pendents del permís del govern espanyol, que no arribava. Tenia fins i tot una mica de por que em perjudiqués políticament, semblava que haguessin d’entrar els tancs per la Diagonal…

—Finalment us van dir: “Demà passat.”
—Vaig estudiar el text com vaig poder, vaig anar a corre-cuita a comprar una americana que havia de ser d’un color pastel… La meva dona em va dir que el marró no m’estava bé, i realment no me l’he tornat a posar perquè em queda fatal, amb les mànigues massa llargues. A sobre portava el cap a l’estil Tom Jones! Me’l va fer l’Iranzo, un perruquer molt prestigiós, però tampoc no he tornat a portar-lo.

—I el text?
—Era de l’Espinàs. Però a part de les primeres frases, la resta no era gaire clara. Una persona et deia “digues això”, l’altra “digues allò”. Tothom volia apuntar-se aquell èxit… El pobre director general, Pere Cuxart, si no va agafar un atac de cor aquell dia és perquè Déu no ho va voler. Tinc tot allò una mica fos perquè hi havia uns nervis extraordinaris, molta tensió, però la il·lusió de tenir una televisió en català ho va superar tot. Ens va felicitar Jordi Pujol, l’oposició…

—Vau connectar en directe amb Àngels Moll, que feia el programa especial a la discoteca Up&Down.
—Pensava: “Mira aquesta, que bé que ho fa!” I jo tan estaquirot… De fet, em vaig equivocar. Havia de donar pas a un partit del Barça, però amb els nervis, vaig dir: “Ara veurem el partit del Reial Club Deportiu Espanyol.” Em volia morir! La primera vegada que surto a TV3 i m’equivoco. Devien pensar que era de l’Espanyol…

—Però va ser l’únic error, no?
—I alguna incorrecció en català, que ens la va criticar l’Avui. Després TV3 ha fet molt per la llengua. TV3 i el doblatge que vam fer van ser un puntal per al català correcte. Però com que els intel·lectuals no hi estaven gaire a favor suposo que van anar a buscar detalls, ens van perdonar una mica la vida.

—Com recordeu l’expectació?
—N’hi havia moltíssima, però el govern central va tallar les connexions. No ens havien donat permís, era alegal i hi va haver una certa tolerància, però posant totes les traves possibles. En molts pobles la gent a les teulades va posar antenes, i si no tenien antenes, un paraigua, perquè arribés la connexió. Volien veure la televisió en català.

—Fins i tot alguns famosos, com ara Maradona, eren molt conscients de l’estrena.
—Sí, al programa hi va aparèixer ell i també la Carmen Sevilla, la Sara Montiel, el Julio Iglesias… Quan els donaven pas perquè parlessin pensava: “Ai, que bé, que no he de parlar jo.” Va ser dur! A la tarda van emetre Alba zulú, que jo havia doblat, també a corre-cuita. Normalment tens una setmana o deu dies per a fer una pel·lícula, aquí en vam tenir dos. Vam estar dues nits doblant-la, eren les cinc de la matinada i la meva dona es preguntava on era, no es creia que aquesta feina meva fos així!

—Com es va rebre?
—Els crítics deien que no podia ser que els indis nadius parlessin en català, però es va acceptar molt bé. A la vida tens moments importants: el casament, els fills, el primer premi a l’institut, la primera sortida a escena, el primer doblatge a Woody Allen, l’èxit amb Paco Morán, quan Focus em va contractar, que ja fa trenta anys que treballo amb ells… I la inauguració de TV3. De quina manera tan ximple passo a la història, no per haver inventat la penicil·lina, sinó per haver dit: “Us saludem per primera vegada des de TV3, Televisió de Catalunya.”

—Com va continuar la vostra relació amb la cadena?
—Sempre faig la broma que vaig inaugurar TV3 i després vaig estar-me trenta anys sense sortir-hi. Mai més es van recordar de mi… Jo venia d’èxits de TVE i –això és suposició meva– tenien una idea de fer una televisió purament del país, amb la gent del país. Quan preguntava si hi sortiria, sempre em donaven llargues. Tot i que és la meva i la que estimo més que cap. Als qui la vam inaugurar ens van posar al carrer! [Riu.] La Rosa Maria Calaf era la realitzadora, per exemple. Hi havia tantes pressions que suposo que van pensar que era millor fer una televisió absolutament catalana, molta gent que havíem sortit a TVE no hi vam sortir: el Majó, el Serrat, la Sardà…

—Creieu que era pel fet de venir de TVE, perquè volien cares noves?
—D’entrada, sí, alguna vegada m’ho havien mig dit. Alguna vegada durament m’havien dit que no quan havia intentat fer alguna cosa, tot i que molt poques vegades. Mai no ho vaig demanar perquè les coses, si no flueixen, no funcionen. Però com que tot el que he anat fent ha anat funcionant he estat quaranta anys pensant “demà et trucaran”. Quan no et criden al principi dius: “Ho entenc, perquè volen els bons!” Però amb els anys penses: “Tampoc no era tan dolent!” [Riu.] M’hauria agradat molt, però tot i això he tingut la sort de ser conegut i valorat, em sap greu dir-ho, sense TV3. He tingut estimació de la gent, que és el meu gran capital. Em sap greu perquè és la meva i me l’estimo molt.

—Però al cap dels anys sí que vau fer coses per TV3.
—Però sempre amb productores externes. Ara m’han fet un Sense ficció que tothom m’ha dit que és molt maco. A mi m’ha fet una mica de vergonya mirar-lo, sempre dic que el que faci, que quedi bé. Perquè ja no tinc temps d’arreglar res! No puc esperar quaranta anys més… L’altre dia va sortir una notícia que deia: “Joan Pera torna a TV3 després d’haver-la criticat durament.” No és veritat! Només he exposat una realitat meva des d’un punt de vista una mica amarg, però no he exigit mai res. Una vegada una persona molt important del país em va preguntar com era que no hi sortia. Li podria haver demanat sortir-hi, però no… Si ha de ser, ja serà.

—Creieu que encara pot ser?
—Ho veig difícil, tot i que m’agradaria. Crear un espai on jo pogués ser jo és difícil… Ara m’han fet aquest documental sobre la meva vida, que per mi significa moltíssim. El tindran guardat per a quan em mori, perquè com que les obres de teatre que he fet sempre han donat audiència, quan em mori tornaran a ser líders! [Riu.] Per mi és molt important i no vull que ho sigui tant perquè no vull que sigui el final.

—L’altre dia us van atorgar la menció honorífica premi Catalunya de Teatre. Vau comentar, de broma, que alguns ja es pensaven que éreu mort.
—Sí! [Riu.] Alguns deuen pensar: “Encara és aquí, aquest home?” Jo faig teatre perquè sóc molt feliç fent-ne i perquè la gent m’estima molt, no per un premi. Un premi sempre fa por. Un premi honorífic vol dir que, si no ets a casa, queda-t’hi, eh? La part més difícil d’un premi és l’endemà. Si el premi és un final, malament. L’endemà torna a ser dilluns i anar fent. Això és el que dóna vida, el premi és un parèntesi. L’èxit sempre és un accident i el fracàs és una lliçó. L’èxit no depèn de tu. He fet funcions boníssimes i no m’han donat mai l’Oscar! He vist moltíssimes coses, el problema ara és que sé massa, i massa de tothom…

—Creieu que costa més que donin premis als actors de comèdia?
—Sí! Al principi de la democràcia, la conselleria donava subvencions perquè hi havia molt poc teatre, vaig estar molts anys sense ni una oferta. Com que tenia un cert èxit, vaig demanar-li una subvenció al conseller. Em va dir que em coneixia molt, però: “No li podem donar la subvenció perquè vostè fa riure.” Ara tothom vol fer riure! L’humor ven molt.