Joan Pera: “Woody Allen ha estat el meu honor i una mica la meva ruïna”

“Aquest teatre és casa meva.” Ens citem amb Joan Pera (Mataró, 1948) al seu camerino del Teatre Condal, on fa trenta anys que treballa amb molt pocs períodes de parèntesi. Sobre la taula té els bombons i les plantes que li han regalat i al penja-robes els dos vestits que es posarà avui: el d’ex-president de la Generalitat i el de jove amb pírcings, gorra, texans i dessuadora. Tot per a interpretar un mateix personatge, Magí Folgueroles, que viurà una metamorfosi hilarant a Júnior, la nova comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Parlem amb Pera sobre l’obra i aprofitem l’avinentesa per mirar una mica al passat i centrar-nos en alguns punts de la seva trajectòria com a actor i doblador.

—Interpreteu un ex-president de la Generalitat a qui la mort li anuncia que aviat li arribarà l’hora. Li proposa de donar-li un cos de jove durant uns mesos perquè després decideixi si s’hi vol quedar o prefereix morir. Com és interpretar un personatge així?
—És un repte! Primer em diuen “faràs de vell”. Dic “doncs de vell no en sabré fer…” I després he de fer de molt jove dins d’aquest món d’ara, amb una manera de fer i relacionar-se molt diferent, que per a una persona de vuitanta anys és complexa. També ho seria per a mi, si tornés a ser jove. Les emocions sempre són les mateixes, però les relacions són diferents, i l’home es torna una mica boig.

—Hi ha alguna cosa que us superi, de la gent jove, com li passa al vostre personatge?
—Sí! El poliamor, el “sexe afectiu” i aquestes coses… No es pot utilitzar plàstic perquè no és reciclable, el menjar ha de ser molt concret, es pareix a casa… Millor anem a l’hospital! Tot et va superant una mica. Ens riem d’aquella època i també de la d’ara.

—És un ex-president de la Generalitat que vol continuar al peu del canó.
—Això també ha canviat. Ara una persona de vuitanta, si està sana, pot pujar l’Aconcagua i fer excursions! L’esperit hi és… Ell es rebel·la i diu que vuitanta anys no són res.

—Us heu inspirat en algú?
—Un ex-president de vuitanta anys… Sempre recordes algú! [Riu.] Amb aquesta brillantor que té encara, com la que vam veure l’altre dia. Si tens forces, estàs en plena activitat. El personatge diu: “Ara que ho sé tot, ara que ho faria tot tan bé, m’he de morir? Quina putada!” I el tornem jove i la gent riu molt. Quan jo ho passo malament, la gent gaudeix.

—Si ara tinguéssiu vint anys, faríeu les coses de manera diferent?
—Com que les circumstàncies serien diferents m’hauria de reciclar. Jo intento d’adaptar-me molt a la situació i, si pot ser, treure-li un punt d’humor sempre. Woody Allen diu que és el seu mecanisme de defensa…

—L’obra també retrata una relació difícil entre un pare i una filla.
—L’èxit d’aquesta funció és que retrata molt bé la situació actual. La meva generació hem estimat els fills, és el que dic a la meva filla de l’obra: “Jo t’aprecio!” Però no hem estat tant per ells com ara: “No li posis Dodotis”, “banya’l amb allò”… Jo el banyaria amb Fairy! No et diré que no ho hagi fet, això de banyar-los amb el primer sabó que he trobat. Total, és sabó.

—Els pares de la vostra generació els ha costat dir “t’estimo” als fills?
—Sí. La meva potser encara ho hem arribat a dir, però en la generació anterior, mai. Tinc sis fills, però no recordo haver-los fet un petó. Ni el volen… Em van titular així una entrevista i vaig quedar com l’home més fred del món, i tampoc és això, però abans les relacions eren diferents. He acompanyat molt més els meus néts al futbol que no els meus fills. La generació que ara té vuitanta anys ha treballat molt pel país, o pel que sigui, i no han estat tant pels fills. A l’obra es veuen les dues generacions de manera molt clara, la gent s’hi sent reflectida i fa gràcia.

—Com és això de tenir sis fills?
—A mesura que em faig gran, em sap greu haver-los sacrificat amb una història que era purament meva i que tampoc no té tanta importància. Ha reeixit i la gent m’aprecia i sóc reconegut, però també podria ser un actoret. Això em sap una mica de greu, però ho han entomat amb molta dignitat. Ara és al revés: jo intento d’entrar en els seus projectes.

—Ho dieu per la quantitat d’hores i entrega que requereix el teatre?
—És clar. Jo no he pogut anar a la comunió o al bateig dels meus fills, teníem funció. Molt pocs Nadals he dinat a casa… Tampoc no hi era el dia que els van posar el barret de la universitat, sempre he estat al teatre. En canvi, tots ells han vingut aquí i cada vegada que fem una estrena i vénen és una festa.

—Què té aquesta feina que atrapa tant?
—És una mica la meva vida. Jo no he triat aquest ofici, m’ha vingut donat. A cinc anys ja no dinava a casa perquè feia Els pastorets, a catorze o quinze vaig començar a sortir per televisió i després ja va venir el radioteatre, una pel·lícula, el teatre… La indústria cultural ha crescut molt i sempre m’ha permès de continuar. No sé què faré de gran, però fins ara m’ha anat bé! [Riu.] Surto a l’escenari i hi ha un cert moviment, he aconseguit de connectar amb la gent.

—Heu explicat que sabeu quina mena de públic tindreu quan en sentiu els murmuris abans de començar l’obra.
—Sí. Amb el so que sento quan pujo l’escala ja sé com m’hi connectaré. Aquest murmuri, aquest seure’s a la cadira, ja t’ho indica. Em diuen “surts i ja riuen”, però jo no faig res. No és que sigui un gran actor, però tinc la sort de connectar de seguida amb la gent. A vegades riuen i no sé per què.

—No heu fet comèdia i prou, però és el que més heu fet. Heu trobat a faltar més varietat?
—No, perquè sortir a escena i tenir aquesta sort ja és moltíssim. No em cal fer un Shakespeare. He fet drames, però drames simpàtics. M’és impossible fer un drama cruent o anguniós. Hi ha una cosa d’humanitat, de manera de ser. Sé que la gent que vindrà és com jo. Qualsevol cosa que em passa a mi, els passa a ells, i això crea una empatia, són la meva gent. Una vegada vaig fer un speech en una empresa de gent molt rica, en un gran restaurant. No em va riure ningú!

—De debò?
—Sí, no eren els meus. Jo ja ho feia bé, però només feien ha, ha, ha… El que em passava a mi no els passava a ells. Als rics els passen més les coses de Shakespeare, i a mi les coses de casa. Tinc un humor molt quotidià, de coses senzilles: t’ennuegues, marxa la llum, no funciona el televisor…

—Els actors d’humor a vegades es consideren de segona categoria. Això us ha afectat en algun moment?
—No m’ha dolgut perquè jo vaig fent, però sí que hi ha sempre aquest menysteniment. L’humor no té la categoria, és una anècdota, el riure és una anècdota, i la categoria és molt més seriosa. Tot i que les coses van canviant, l’humor també pot ser categoria, també és art. Fer riure és fàcil, però fer una obra de teatre i que riguin és més difícil.

—Continueu fent molt de doblatge?
—Ara sóc gran i en faig molt menys, però és una manera de ser dins el mateix món. Els de la meva generació érem molt cinèfils i participar del món del cinema és una meravella. He doblat pel·lícules amb Oscar i sempre m’he pensat que l’Oscar gairebé anava per a mi… Però en el meu cas no té la importància del teatre, que és una vivència única. A la pel·lícula no pots fer res més que el que fa l’altre senyor. I jo ho faria millor!

—Com va ser el moment en què vau saber que doblaríeu Woody Allen?
—Sempre dic que Woody Allen ha estat el meu honor i una mica la meva ruïna, també. Llavors jo havia fet molt de doblatge en papers i pel·lícules molt importants, i a partir de Woody Allen vaig quedar massa marcat, però també és veritat que és el meu honor que vegis la pel·lícula i sembli ell. A vegades miro les pel·lícules i penso que m’imita…

—Què fa que quedi tan bé?
—Tampoc no ho sé! Quan vaig fer el càsting vaig pensar que era més gran que jo i havia de posar una mica de veueta, i una vegada ho vaig fer vaig quedar sorprès. Vaig pensar “si fos d’ell, m’agafaria!” Ara tot és molt diferent. La meva generació doblàvem una pel·lícula el mes, ara se’n doblen catorze cada setmana. Perds el fil de qui és qui, en els dobladors…

—És una indústria molt criticada, però alhora funciona molt bé.
—Sí… Hi va haver un moment que va semblar que tindríem un país de versió original. Una pel·lícula te la poses en versió original, però en la resta utilitzes el doblatge, és un servei lingüístic. Una vegada a Bilbao vaig anar a veure una pel·lícula de Woody Allen i anava dient a la meva dona, perquè em sentissin, “Aquest sóc jo!”. Em semblava impossible que no em coneguessin…

—La gent, quan us para pel carrer, amb què us relaciona?
—Em poden recordar o pel Paco Morán o pel Capri o per la Mary Santpere o pel Woody Allen, o pel Sant Jordi amb 15.000 persones… També em recorden molt Mr. Bean. Doblant Rowan Atkinson abans havíem fet L’Escurçó Negre, però Mr. Bean era difícil. Woody Allen em surt sol. En Mr. Bean el vaig haver d’agafar com a actor. Cada soroll és un gag. Li has de donar aquella intenció i entonació que té el gest, i no és fàcil.

—Per tot el que heu explicat, no teniu previst de jubilar-vos.
—No, quan m’arribi l’edat hi pensaré! [Riu.] Què faria jo? Estic tranquil si estic en escena, m’agrada molt el que faig. M’és igual quanta gent hi hagi, sempre hi ha una comunicació amb el públic. En una caseta regant l’hortet s’està bé, però no és el mateix…