Joan Miquel Oliver: “La intel·ligència artificial, de moment, és una merda”

A la cinquena planta de l’Hotel Plaza de Barcelona el brogit de la ciutat sembla esmorteir-se una mica. Les botzines llunyanes dels cotxes es mesclen amb els sorolls dels flaixos de la càmera. Joan Miquel Oliver es recolza en una de les finestres i mira cap a l’horitzó. “Clic! Clic! Clic!” Una ràfega de fotografies. Allò que veu Joan Miquel Oliver a l’altra banda del vidre és la plaça d’Espanya. Ens rep en una de les habitacions de l’hotel perquè fa promoció del seu nou disc, Electronic Devices, publicat divendres.

Stefania Lusini, baixista que acompanyarà Oliver durant la ronda, també és a l’entrevista. Plegats han coescrit “Siento Feelings”, una cançó que és cantada en tres idiomes: català, castellà i italià, idioma de Lusini, tot i que ella, amb nosaltres, parla en castellà. Lusini també participa en “Robot mayordomo”, en què posa veu a la tornada. Explica que va conèixer Joan Miquel Oliver al Mercat de Música Viva de Vic una nit en què ella també hi tocava amb la seva banda. En aquella època, treballava de programadora en una sala de concerts. Una nit que Oliver va anar-hi a tocar, va animar-la a pujar a l’escenari a tocar el baix a “Hansel i Grettel”, una de les seves cançons preferides. A Oliver el va satisfer tant el resultat que va acabar fitxant-la.

Asseguts en un sofà negre de cuir, parlem amb Joan Miquel Oliver sobre Electronic Devices, la irrupció de les noves tecnologies al procés de creació musical, de l’amor i del retorn d’Antònia Font.

—Parlem d’Electronic Devices, el disc que vau publicar divendres. Ara feia tres anys que no en fèieu cap, de disc. Ha estat inspirador per al vostre projecte personal el retorn d’Antònia Font, o ja teníeu el disc pensat?
—Tenc per costum treure un disc cada dos anys o així, sigui d’Antònia Font o meu. I procur també cada any tenir un projecte gros: o un disc o un llibre. Però, a vegades, em despisto i passen dos anys o tres sense treure res. Realment, el meu darrer disc tot sol va ser Elektra, que és del 2018.

—No conteu Aventures de la nota La, el disc que vau publicar el 2020?
—Sí, però és un circuit completament diferent. Tan diferent que no hi ha circuit perquè és música dodecafònica. I llavors ja vaig fer el nou d’Antònia Font, Un minut estroboscòpica. És a dir, no és que hagi perdut l’entrenament de fer discos, però sí que és veritat que ara em despisto. Per qüestions personals, vitals… A vegades estàs per unes altres coses.

—Una cançó molt diferent de totes les altres és “Georgina”, que tanca el disc. És molt bonica i senzilla: tan sols guitarra i veu. Qui és, la Georgina?
—És la meva parella actual.

—Al disc hi ha unes quantes cançons d’amor. Com es viu l’amor a cinquanta anys i com és escriure sobre l’amor quan has passat més vegades per aquest procés?
—Per mi l’amor sempre és igual. Em fa pensar que quan tenia vint anys em pareixia que a quaranta anys això ja no tindria gens d’interès. I ara pens que, quan en tengui setanta, encara m’interessarà. És que en aquest disc he arribat a conclusions amb temes de lletra d’amor que uf! També formen part de la maduresa. Hi ha una frase que diu: “Avui es teu desig apunta cap a jo. Què se fa, quan passa això?” Quan ets més jove tens més teories, però quan ets més gran i “es teu desig apunta cap a jo”, només es pot fer una cosa.

—Quina?
—Participar-hi [riu]. Anem-nos llevant aquesta hipocresia! Sí, pots dir: “No faré res.” Bé, no fer res és una opció, però, hòstia! També et fas gran, i llavors comences a comptar enrere. S’ha de gaudir de viure. En aquest disc hi ha una frase que no l’havia pensada mai: “L’amor té un sol mirall que hi surt un altre.” I dius: “Ostres, tu… Quaranta-nou anys i escriure això?” Doncs sí. De cop l’amor arriba, com aquella cançó de Manel que diu “que ve l’amor, que ve l’amor!”. Per jo encara és així.

—I amb aquesta frase: “L’amor té un sol mirall que hi surt un altre”, què us imagineu exactament?
—És com l’Alícia, que travessa un mirall. Quan tens un mirall, et veus a tu, i el travesses. Però, en l’amor, és un mirall que en lloc de sortir-hi tu, hi surt una altra persona. I el travesses. I, per la seva banda, l’altra persona també té un mirall en què hi surts tu, i el travessa. I hi ha aquesta fusió [enllaça les mans per il·lustrar la idea]. Per jo és això, l’amor. Per què no ho he d’escriure? Perquè em fa vergonya perquè tenc cinquanta anys? Que, per cert, en tenc quaranta-nou, encara.

—A “50 euros”, apareix un àudio de WhatsApp d’un amic vostre, Javier Dalmau. Això d’introduir àudios a la música és una cosa que ara també es fa molt. Què en penseu, d’aquesta convergència de formats?
—Quan vaig començar amb la música estava tot molt limitat: baix, guitarra, bateria i cantant. El començament d’Antònia Font neix d’aquí, precisament. Això era una murga! Ara, de cop, qualsevol cosa serveix.

—I de la intel·ligència artificial a la música?
—La intel·ligència artificial, de moment, és una merda. No ha donat res! Tal vegada amb imatge, però amb escriptura, lletra, música… Res! Mira, vaig fer un experiment: hi havia un pòdcast d’intel·ligència artificial que van agafar una sèrie bàsica de sons del meu disc Aventures de la nota La i algunes instruccions que vaig donar a aquella màquina, que va acabar component un tema. La cançó no la vaig escoltar fins que no me la van posar al pòdcast. I quan em van demanar què m’havia semblat, vaig dir: “Bé, ha fet el que se li ha demanat i res més.” Era pobre: no hi havia cap intenció, ni una iniciativa… Res de res! Potser tal vegada arribarà, però de moment…

—Les màquines, l’electrònica i els robots sempre han estat temes recurrents a la vostra música. A vegades, amb lletres una mica incomprensibles, però avui dia tots plegats som una mica robots. Els dispositius electrònics són una extensió del nostre cos. Us sentiu una mica visionari?
—Sí, és que tenim explants. O sigui, els implants són les coses que portem a dins i són trastos que t’ajuden a sentir-te més bé, no? Per exemple, una dent que et cau i te’n posen una de nova. Això és un implant. Però un explant és una cosa que t’ajuda, però que és exterior. Un cotxe t’ajuda a transportar-te, per tant, és un explant. Això, sempre ha existit en el món de la literatura, però, és clar, que de cop passi de la ciència-ficció a la realitat… ep! I tal vegada per això és una cosa que està tan de moda. Però sí, és una cosa que sempre m’ha fet gràcia, això dels robotets.

—Els elements electrònics són denominador comú de totes les cançons del disc? Què volíeu dir, amb aquest títol?
—La música sense electricitat seria molt diferent. Encara estaríem amb les violes, els violoncels i tot això. Seria sempre el mateix. Pots canviar de notes, per exemple amb la música dodecafònica pots fer una cosa diferent de la música de sempre, però fins que no va irrompre l’electricitat al món de la música, la música no va canviar. Això ho explica molt bé Pau Riba al seu llibre Història de la música del segle XX.

—I durant aquests anys, com heu anat treballant amb totes les coses noves que apareixien? Per exemple, els sintetitzadors.
—Sempre m’ha interessat molt. Sóc guitarrista, però tota aquesta part de sintetitzadors sempre m’ha agradat moltíssim. Els sintetitzadors inventen sons. I m’agrada molt perquè pot ser infinit. És veritat que aleshores aquests sons estan classificats: sons reals; els string, que sonen com els instruments de corda; els que fan melodies, etc. Quan van néixer els sintetitzadors hi va haver la voluntat d’imitar els instruments d’orquestra. Però, per exemple, en un dels discs en solitari de Björk hi ha una creativitat sonora: només el so. I els sintetitzadors, mesclats amb taules analògiques, afegint distorsió, ajuden a aquesta invenció dels sons. I això Björk ho fa molt bé.

—És clar, d’alguna manera deixen de necessitar-se tots els instruments. Una sola persona pot fer-ho tot.
—De caldre, no cal res. Tu pots fer un disc amb un piano, i només necessites un piano. Pots fer un disc amb un ukulele, i només necessites un ukulele. No és una qüestió de necessitar sinó que qualsevol cosa se t’espaeix.

—En una entrevista comentàveu que Electronic Devices és tot escrit en un “quadern d’una grapa”, i que el vau escriure bastant de pressa. Aquesta rapidesa amb què sou capaç d’escriure les coses, i escriure-les bé d’entrada, té a veure amb la vostra confiança o és més una qüestió de no ser gaire exigent ni perfeccionista?
—Corregesc. Corregesc molt, de fet. Faig moltes guixades, canvii moltes paraules… Sempre, tot el dia. “24/7”, que en diuen ara. Inclús de vegades vaig pel carrer repassant lletres i canviant paraules, perfeccionant les rítmiques, la música… “Aquí pega sa caixa, per tant, faré una pausa, una respiració, no sé què.” I també procur molt que totes les vocals quedin perfectament separades. Això ho faig moltíssim. Tant, que fins i tot a vegades repàs i canviant coses d’un tema i pens: “Tu! Que aquesta cançó és de Taxi d’Antònia Font, del 2004. Deixa-ho estar!”

—A l’hora de publicar un disc, en quin moment doneu les cançons per acabades i n’esteu cent per cent convençut? O és que no se n’està mai, de convençut?
—Sempre, no. Sempre hi ha cançons que dius: “Merda! Aquesta paraula no la vaig trobar!” Sempre hi ha qualcuna coseta, però no gaires. En realitat, tot el text d’un disc hi cap en una pàgina. I si en una pàgina hi ha errors… hòstia!

—Parlem de “Siento Feelings”, un dels avançaments del disc, que heu fet amb Stefania Lusini, baixista que us acompanyarà a la ronda. Acostumat a escriure sempre tot sol, com ha estat escriure una cançó a quatre mans?
—Sí, sempre havia escrit sol. Tenc quatre-cents títols registrats a SGAE [riu]. I, de cop, no només compartesc una escriptura a mitges sinó en un altre idioma. Hi ha quatre idiomes, en aquest disc! I això és una experiència molt bona. A més, les rimes són molt bones perquè ella, en un moment de la cançó diu: “Digas lo que digas y hagas lo que hagas”, i jo faig: “Facis lo que facis i diguis lo que diguis.” És català-castellà i les rimes estan al revés. És un joc molt interessant, això de combinar idiomes. Aquesta cançó és tan trilingüisme passiu!

—Trilingüisme passiu? Què és això?
—Aquesta cançó és trilingüisme passiu perquè ella canta en italià el seu tros perquè és italiana; jo cant en català perquè sóc català i, quan cantem junts, cantem en castellà, que seria “la llengua franca” que entenem tots dos.

—Actualment, a Mallorca sorgeixen moltes veus noves, sobretot femenines: Maria Jaume, Maria Hein, Júlia Colom, Anna Ferrer… Ara és més fàcil, fer música a Mallorca?
—Ara hi ha més grups. Quan vaig començar només hi havia Sopa de Cabra, els Pets i Lax’n’Busto. Els altres miràvem de fer-nos un lloc. El món discogràfic era molt diferent. També la difusió, la propaganda… Si no tenies una bona discogràfica que et fes un bon pla de promoció amb portades a la secció de cultura dels diaris, visibilitat a TV3… Ningú no sabia absolutament res de tu. I això ha canviat cap a bé, perquè ara, a priori, tothom té les mateixes oportunitats. Sempre ho he dit: de talent musical, a Mallorca, sempre n’hi ha hagut. I ara és tan fàcil… Ara tothom és igual. És ver que internet té els seus algorismes que afavoreixen unes coses i en discriminen unes altres, òbviament, però ara hi ha grisos. Abans era blanc o negre: o existies, o no existies.

—Amb Antònia Font vau anunciar una nova ronda de concerts de petit format un dia abans del que era, en principi, el darrer concert. No en teníeu prou?
—No, se’ns ha fet molt curt, aquest retorn d’Antònia Font. Els concerts han estat tan separats que tenies la sensació de no haver començat, encara. És veritat que al principi ens feia por fer massa concerts seguits, però ara aquesta por s’ha dissipat i s’ha convertit en ganes.

—Per tant, confirmeu que Antònia Font ha tornat definitivament?
—Bé, fins el 2024 segur, amb una llista llarguíssima de concerts.

—I prepareu disc nou?
—No.