Joan Enric Barceló: “Les recompenses a la vida arriben a deshora”

Joan Enric Barceló (Vidreres, Selva, 1981) fa divuit anys que fa cançons als Amics de les Arts, però ara s’ha atrevit també amb els relats escrits. Morir sabent poques coses (Edicions del Periscopi) és el seu primer llibre, un recull d’històries independents que s’enllacen entre si i en què la mort és força present. Barceló obre el llibre amb una cita de Pere Calders –una de les seves grans influències com a contista– que parla del “desballestament absolut del jo”, una síntesi d’allò que es trobarà el lector: “Els personatges es veuen immersos en situacions que no poden controlar i s’han de desballestar”, explica. “Anar traient capes del que eren per a esbrinar una cosa sovint més patètica o trista.” De fet, el patetisme, les situacions inversemblants i el retrat irònic de les misèries humanes més quotidianes hi són ben presents, juntament amb una mirada ben lúcida sobre temes com ara la mort, l’amor i el desamor, l’ego o la paternitat. Parlem de tot plegat amb el músic i escriptor, i també comentem el darrer llançament dels Amics de les Arts, Tothom es separa.

—Com ha estat el procés d’escriure un llibre de relats venint d’escriure lletres de cançons?
—Hi havia idees que no cabien en una cançó i buscava noves maneres de tirar-les endavant. Vaig estar dos cursos a l’aula d’escriptura de Girona i en el mòdul final hi havia l’opció de fer un treball personalitzat i tenir un tutor que et guiés cap a un projecte. Vaig tenir la sort i el privilegi de tenir en Vicenç Pagès Jordà. Vam començar com a mestre i alumne i vam acabar essent amics. Em va ajudar a donar-li forma fins que vaig entregar el manuscrit a Periscopi el 2021.

—Molts elements dels relats recorden les cançons dels Amics: aquest punt de patetisme, els detalls quotidians… Sovint feu cançons que són relats curts.
—Vull pensar que estan emparentats perquè surten del mateix lloc. Una cançó és molt marcada: dura entre tres i cinc minuts, tens tornades, estrofa, un pont… Aquí era lliure de fer el que volgués, sense limitació d’extensió ni de tema. Al final, les cançons sempre tenen sis o set temes molt concrets i comuns: l’amor, el despit… Un conte permet jugar molt més, però és trampós perquè començar-lo és molt fàcil i acabar-lo de manera que el lector vegi que l’has agafat de la mà i l’has portat fins a un lloc que val la pena costa moltíssim.

—Que un d’aquests contes acabi essent una cançó és complicat?
—Algun dels contes que vaig presentar en el manuscrit original no va acabar entrant perquè em van dir “això no és un conte, és una cançó”. Suposo que són vasos comunicants i és inevitable que alguna part se t’escapi.

—A l’hora d’inspirar-vos, el procés també és similar?
—És diferent perquè normalment a les cançons intentem emparentar una música amb una idea. Aquí, com que la música no et condiciona, comences amb una petita idea, frase o situació i estires el fil. Moltes vegades et perds i dius: “Això és absurd, perdo el temps”; però a vegades m’ha servit pensar en el final. La manera d’escriure és semblant, és qüestió de dedicar-hi hores. També llegeixes de manera més analítica altres autors –Foster Wallace, George Saunders, Lydia Davis– i intentes incorporar certes coses.

—Un personatge del vostre llibre es queda catatònic a les barbacoes quan li vénen idees. És el vostre cas?
—Sí, totalment! La meva dona moltes vegades m’ha de despertar i dir-me “no hi ets”. Normalment és perquè m’ha vingut una idea i no la puc apuntar enlloc.

—Heu pres una opció original també formalment: algun relat amb tipografia diferent, relats que són xats de correu electrònic, notes a peu de pàgina, personatges que parlen amb algú que no respon…
—Una novel·la la pots fer de moltes maneres, però un llibre de contes encara s’hi presta més, perquè són històries independents. De totes maneres, proposo una versió amb una lectura conjunta: hi ha fets, personatges i situacions emparentats. La formalitat ha estat explorada d’una manera volguda perquè fos més divertit. En un relat hi ha el personatge del Fèlix, que no parla, i pots pensar que és un zombi o que l’altra persona parla sola, el lector ho pot decidir.

—En un altre els peus de pàgina serveixen perquè el protagonista esmeni la seva versió d’una ruptura. A la vida li falten peus de pàgina?
—Totalment, tots tenim diverses veus que ens diuen coses diferents. Sovint ens expliquem històries a nosaltres mateixos que no són veritat i tenim una altra veu que ens diu “t’enganyes”. Em semblava divertit adonar-te que, si llegeixes el conte sense peus de pàgina, hi veus un home amb una actitud de viure al límit, però llegint-los veus que és un desgraciat que perd els papers.

—Morir sabent poques coses no té una connotació tan negativa com sembla.
—És un sinònim una mica agredolç de felicitat. Molts cops seríem més feliços si algunes coses no les haguéssim sabut. A vegades penso: “Si això no hagués sabut no hauria passat res.”

—El tema de la mort hi és molt present. No heu pensat mai a organitzar i preveure el vostre enterrament, com fa un dels personatges?
—Suposo que és una fantasia recurrent, això de pensar què passarà el dia que no hi siguis, com es comportarà la gent del teu voltant. Ell també té la fantasia que li facin un homenatge en vida perquè ha estat molt altruista. Tots coneixem gent molt bona i generosa i segur que esperen que en algun moment algú els digui: “Ei, gràcies!” Em va semblar que era molt maco anar desmuntant la idea aquesta de persona perfecta fins a convertir-la en un monstre. Normalment les recompenses a la vida arriben a deshora, no quan les esperes.

—I dieu que l’univers no ens escolta.
—I si t’escolta, potser t’escolta en un altre moment, però no t’escoltarà quan tu vulguis. O treballa grosso modo, no pot estar per tothom.

—Relateu la mort d’una persona jove en una colla d’amics, que, segons que heu explicat, parteix d’una experiència pròpia. Dieu “Un se’n va tants cops com veus ho expliquen.”
—Hi ha un dol oficial sempre que algú mor, la cerimònia. Però sempre hi ha dols més íntims, normalment molt més potents: quan trobes a faltar aquesta persona, quan és el primer pensament quan et despertes… Aquests amics queden completament tocats i cadascú fa la guerra pel seu costat. Aquest dol als afores del dol oficial és una cosa maca d’explorar. A més, el noi que mor no queda reflectit de la mateixa manera en un relat que en l’altre. Sempre hi ha diverses versions sobre qui som.

—Parleu d’una mà invisible que reparteix entre uns quants la vida d’un altre. És una manera recurrent d’afrontar la mort d’una persona jove, especialment en entorns com una colla d’amics?
—Totalment. Si perds algú de la teva edat i proper quan ets jove o adolescent t’adones que la vida va una mica més seriosament que no semblava. I m’agradava que el resum que en fessin aquesta colla fos que no valia la pena parar-se a homenatjar res, sinó que hi havia una vida que d’alguna manera els era atorgada. Pensar que el que no hagi pogut fer aquest teu amic ho has de viure tu, aprofitar-ho. Es dóna un trosset de la vida d’aquella persona per a cadascú, i endavant.

—A més de la mort, també hi ha el tema de la paternitat, com a Pares normals o algunes cançons dels Amics. Són dos temes que us mouen molt per crear?
—El tema de la mort no ha estat una cosa conscient. Quan havia escrit uns quants relats em vaig adonar que era un tema comú i a Periscopi també m’han ajudat a donar unitat al llibre. La paternitat apareix sobretot en un dels relats, La perillositat, perquè fa que quedin tots dos personatges molt tocats. Ella desapareix de la vida de la seva parella i ell comença a perdre els papers, les pertinences…

—Ella viu la notícia de l’embaràs molt lligada al patiment, “un amor que et donen a canvi d’una por metastàtica”.
—Tenir fills és patir! Estimar molt, però també patir per l’única cosa que val la pena. Són les dues coses, va en el pack.

—La paternitat us ha canviat com a creador?
—Tinc un nen d’onze, un altre de nou i una nena de tres mesos, i són paternitats molt diferents. Quan ets pare a trenta anys passes a tenir una altra vida, però hi ha coses de què no t’assabentes. Ara visc una paternitat més conscient perquè sé que serà l’última vegada que ho viuré, que passa molt de pressa i que ho he d’aprofitar. Amb el primer estàs tan aclaparat per tot que et sobrepassa. Això esquitxa tot allò que puguis crear. Hi ha cançons dels Amics que parlen d’això, com “L’arquitecte” o “Miracles”.

—En cert moment doneu un missatge als pares: la importància de dir als fills que “es pot matar algú a pessigades”, una metàfora de l’assetjament escolar. Poseu el focus en els agressors, no en les víctimes.
—He estat professor i n’he vist casos. La Glòria, un dels personatges, té sobrepès i les noies se’n riuen. Hi ha una escena divertida, però ho aprofito per a posar-me seriós perquè el lector pugui notar el contrast de veure que potser es reia d’una cosa una mica lletja, que vegi que realment la maten a pessigades.

—També tracteu de temes que tenen a veure amb una interpretació negativa de la tecnologia, a l’estil Black Mirror: “les amistats infantils arrendades” i We End, una empresa que gestiona el teu llegat digital.
—Són dues start-ups que poso a disposició de qui les vulgui! El llibre té una certa crítica al neoliberalisme i volia parlar d’una espècie de Glovo o Amazon de nens, sense cap negociació sobre l’absurd: es lloguen nens i ningú no debat si és bo o dolent, sinó que el debat és que hi ha un nen que eclipsa un altre.

—Viviu aquests temes amb preocupació o accepteu les “galetes” sense pensar-hi gaire?
—Sóc optimista i pessimista a parts iguals, però sí que m’espanta. No sabem on ens portarà la intel·ligència artificial, però suposo que amb els grans avenços sempre ha passat, això. La gent normal encara no som conscients d’on som, devem estar molt més endavant que no ens pensem.

—Acabo demanant-vos pels Amics de les Arts, perquè acabeu de llançar la cançó “Tothom es separa”. No és casualitat haver-ho fet al setembre, oi?
—No, la gent se separa ara, els estudis han comprovat que les parelles passen massa temps juntes al juliol-agost, no se suporten, veuen coses que durant l’any queden soterrades i hi ha aquest pic de separacions. Ho cantem de manera lleugera i alegre, amb això que els fills tindran regals per duplicat i dues cases, però en el fons és intentar vendre la moto als fills.

—És una bachata. Us heu volgut afegir al fenomen dels ritmes llatinoamericans en català?
—Teníem la idea i vam pensar com la podíem explicar. Últimament se senten aquests ritmes i vam fer la broma que seria divertit fer una bachata. Ho vam explorar i quedava bé. Al final l’estil no és important, sinó la cançó. A vegades pensem que componem per als nostres amics músics –el cor, l’arranjament, l’estructura…– i la gent normal vol passar-s’ho bé, una bona cançó, amb el vestit que li calgui. En aquest cas, posar-li aquesta armadura era potenciar-la, però no farem un disc urbà… Pots caure en l’error d’intentar cantar-ho d’una manera que no és teva, i es tracta d’acostar aquest estil cap a tu i no al revés.

—Per tant, no heu après a ballar bachata.
—No… M’agradaria aprendre a ballar perquè en Ferran ens passa al davant al Dani i a mi, que als concerts necessitem més desimboltura!