Joan Cavallé: “Davant tanta incertesa, és important protegir els estalvis”

Ara fa poc, la Caixa Enginyers va canviar d’imatge corporativa, un canvi que fa sobresortir la naturalesa de l’entitat com a banca cooperativa. No és pas l’única novetat de l’entitat, que continua creixent i ara ha obert una oficina a Palma. Per parlar-ne, hem entrevistat Joan Cavallé, director general de la Caixa Enginyers. Aprofitem per comentar la situació econòmica, que qualifica d’inestable i de desgavell a escala mundial, però les seves reflexions impregnen l’anàlisi d’una visió constructiva, en què situa la importància per a la gent d’adquirir una cultura financera i dels aspectes positius d’aquest moment. Creu que cal no deixar-se endur pels corrents de moda, sinó aprendre a pensar què interessa a cadascú. Considera que és moment de ser conservador i flexible alhora. Condicions que segueix per dirigir l’entitat.

Té claríssim que estalviar és important, però no pas per a deixar els estalvis morts de fàstic al compte corrent, ni tampoc per portar-los d’un costat a l’altre arbitràriament. Acostumat a pilotar la Caixa Enginyers aquests darrers anys davant la incertesa, diu clarament que és moment de protegir-se. Ens avança que aviat presentaran un projecte per a treballar la qüestió de l’habitatge a partir del cooperativisme. Somriu quan li demanem si té previst de jubilar-se aviat i diu que per sort no hi ha res etern. No concreta la data i insisteix a dir que tot és feina d’equip. Així i tot, poca gent dubtaria que la seva direcció, tan allunyada de la dels grans executius de les grans corporacions, marca un tarannà que impregna l’entitat d’uns valors cooperatius ben assentats i també una transformació inimaginable quan ell va començar.

—Com veieu la situació econòmica actual?
—En l’àmbit de país, l’economia resisteix. Tant les empreses com les famílies tenen un nivell d’endeutament baix. La necessitat de finançament ha baixat d’una manera molt clara. Fins i tot les famílies fan servir una part dels estalvis per amortitzar crèdit. La taxa d’estalvi comença a créixer. En canvi, no ha passat igual amb el deute dels estats, que ha pujat.

—I del punt de vista internacional?
—Ens trobem en una situació de desgavell molt gran. Aquest darrer trimestre, la Xina ha recuperat un nivell de creixement del PIB important, i Alemanya també. Segurament l’un i l’altre van associats. L’endeutament global és molt, molt, molt elevat. I fonamentalment, com deia abans, és dels estats. La situació és complicada, en el sentit que els bancs centrals són els que han acumulat tot aquest endeutament. Tècnicament, s’ha parlat que es podria considerar que els bancs centrals és com si fessin fallida perquè els actius que han comprat estan molt per sota del valor amb què els van adquirir. I ara, pel que veiem, els bancs centrals, d’alguna manera, miren de capgirar la situació. Això serà més o menys lent, segons si la geopolítica ajuda.

—La geopolítica sembla que no ajuda gaire.
—La corba de tipus d’interès es torna a posar en pendent positiu, vol dir que potser hi haurà nivells d’inflació més alts en el futur, per qüestions d’oferta i demanda, però també per política monetària. La incertesa és gran. Però també és cert que l’hem viscuda tots aquests anys amb la covid i amb la guerra d’Ucraïna. Els bancs centrals diuen que hem d’anar dada a dada. No podem fer gaires previsions i aquest és l’entorn en què som. Veiem coses bastant impensables i ens hi acostumem. És el món en què vivim, en què, probablement, en un moment o un altre, haurem d’arribar a uns acords en l’àmbit global per veure com el fem rutllar i que els desequilibris globals no siguin gaire importants, perquè al final ens afecten a tots. Però, és clar, això és geopolítica, i nosaltres ens dediquem a les finances i prou feina tenim amb això [riu].

—Però ens afecta a tots…
—Com a exemple, nosaltres, com a Caixa Enginyers, ara fa tres mesos vam acabar de fer un pla estratègic i fèiem estimacions més enllà del pla de negoci que vam aprovar ara fa un any. Bé, doncs ja canviem moltes variables i només han passat tres mesos.

—Què us ha sorprès més?
—La pujada ha estat més alta que no havíem estimat.

—Res més?
—Ens ha sorprès el comportament en general dels socis, que han amortitzat molt de deute. La gent vol seguretat i quan han vist que la hipoteca pujava quatre punts, si podia reduir-la a la meitat perquè tenia estalvis, ho ha fet. Cosa que és positiva del punt de vista de l’actuació de les persones.

—Continuaran pujant, els interessos?
—Potser sí, però també podrien baixar.

—En aquesta situació, què s’ha de fer?
—Estar preparat per un escenari advers o molt advers. I això vol dir que som en un moment en què el més important és protegir els estalvis.

—Però també hi ha qui no té estalvis i té una hipoteca variable. Això fa que hi hagi gent desesperada?
—No veiem gent desesperada. El Codi de Bones Pràctiques que es va engegar, que va ser una iniciativa del govern, en què tots els bancs, caixes i cooperatives ens vam posar per donar solucions, ha tingut molt poca aplicació. Són casos comptats, és un element que ajuda molt la gent per evitar aquestes situacions. També és veritat que nosaltres enguany potser no haurem fet moltes hipoteques, però sí que n’haurem renegociat moltes: canviar tipus d’interès, etc. Pensa que el volum de renegociacions és equivalent a la meitat de la producció que fem habitualment. Això és important.

—Canviar la hipoteca a interès mixt és la millor opció?
—És una bona oportunitat. Com que la demanda hipotecària és baixa, tots els bancs també tenim liquiditat, tothom vol captar clientela perquè una hipoteca et dóna, en general, la nòmina, les domiciliacions, les targetes… Llavors, al final fas unes condicions, francament, molt bones. Quasi com si tornessis a captar un client. I quan mires a quants interessos renuncia l’entitat en la renegociació, són molts diners. Però crec que és un factor positiu. En una situació en què han pujat molt els tipus d’interès, i això ho marquen els bancs centrals, la banca ens ajustem per no perdre la clientela.

—Però, en canvi, no es retribueix l’estalvi com la gent reclama per com van els tipus d’interès.
—A nosaltres no ens han criticat perquè no paguem. Depèn del termini, de si tens la nòmina o no, però som al 3%, al 2,75%, paguem un nivell de remuneració que s’ha anat ajustant segons la pujada dels tipus. I, de fet, vam ser dels primers que vam treure la comissió per tenir saldo al compte. Nosaltres, des que els tipus han estat en positiu, sempre hem tornat a activar ràpidament els productes de dipòsit, els productes d’estalvi i hem anat evolucionant la retribució en funció d’això. També s’han generat productes de renda fixa, fons de renda fixa, que són productes que tenen molt de valor, però són productes de 3-4 anys, aprofitant que els tipus d’interès ja eren als cims del 3, 3,25 o 3,5. Hem anat reaccionant de manera clara.

—Un jove entre vint-i-cinc anys i trenta-cinc que es vulgui comprar un pis, se n’ha d’oblidar?
—Dependrà dels ingressos que tingui. Nosaltres allarguem les hipoteques fins a trenta-cinc anys quan és una persona jove. El nostre estàndard ens agrada que siguin 30 anys, però si són 35 busquem la manera. És clar, aquí el que compta és el nivell d’ingressos, però també què costa un pis. La qüestió no és tant el finançament, que, en definitiva, un 3%, 4% o un 5% tampoc és un cost espectacular tenint en compte que la inflació en general és en nivells de 2% o 3%, sobretot si parlem d’una operació a molt llarg termini. El problema és el mercat immobiliari. Els preus són els que són, sobretot en les grans ciutats, i el mercat de lloguer també és molt alt. Hi ha una distorsió molt gran, i és un problema.

—Hi ha alguna manera d’arreglar-ho?
—La demanda i l’oferta que hi ha per a viure a Barcelona és la que és. Ve molta gent que treballa en el món tecnològic i que té uns ingressos que no són vinculats al territori, sinó que són de multinacionals. També hi ha pressió per fer hotels. La ciutat canvia de fisonomia i ja som un centre mundial. Tot això fa que la ciutat sigui en uns nivells francament difícils de sostenir. Tot canvia i això també ens impacta al negoci tradicional que fèiem i que hem de repensar.

—Com a cooperativa que sou, heu pensat mai a fer habitatge social?
—Treballem en algun projecte que aviat farem públic, que és d’habitatge cooperatiu. Mai a la història de la casa s’han finançat promocions, però ara treballem per trobar maneres de fer habitatge cooperatiu i també social per veure quin és l’encaix que podem tenir amb aquesta mena d’iniciatives. Pensem com donar alternatives a la clàssica compra de pis.

—Podeu desenvolupar-ho més?
—El concepte és clar: hi ha molta gent que vol un habitatge no com a valor d’adquisició o d’inversió, sinó simplement per a viure-hi. I això té tot el sentit del món. Com a cooperativa que som té sentit de buscar resposta a aquesta necessitat. Trobar solucions perquè la gent pugui viure en habitatges en un preu molt més ajustat que un lloguer actual, tot i que quan se’n vagi no tingui la plusvàlua, perquè això no és el que motiva aquesta gent. Hi ha moltes maneres d’afrontar aquest àmbit, i hi treballem.

—Teniu referents per a fer-ho?
—Hi ha iniciatives, com ara Sostre Cívic, que fan molta feina i amb qui tenim molta relació. Treballem amb ells per veure, des del punt de vista financer, com podem encaixar. Nosaltres tenim unes normatives, uns requisits reguladors que ens marquen, però crec que hi ha un camp per a treballar.

—Acabeu de presentar una nova imatge, en què es remarca que sou banca cooperativa. Quina és la intenció?
—El tret més important és reafirmar dues coses. Una, el concepte que som un banc cooperatiu, que és una denominació estandarditzada a Europa. I la segona, fer un pas endavant en la relació amb el soci. Tenim el propòsit d’humanitzar les finances. És un propòsit que no m’he inventat jo sinó que ha sortit de l’organització mateixa. Volem afrontar el repte de ser més pròxims al soci, d’establir una relació persona a persona, de confiança. També volem cuidar la salut financera dels socis i per fer-ho cal potenciar la cultura financera. En el món de les finances hi ha molt d’efecte ramat.

—Què voleu dir amb “efecte ramat”?
—Quan sembla que una cosa es posa de moda, tothom la fa, i potser no és el que toca, sinó que les persones han de mirar què necessiten des del punt de vista financer i com volen viure la vida econòmica o financera. Volem passar de ser farmàcia a ser metge. Volem contribuir a l’estabilitat financera.

—Això de la humanització sembla que les grans corporacions tan sols ho fan servir per al màrqueting. Els socis són conscients que sou cooperativa?
—Sí. El nivell d’interacció que tenim amb els socis és enorme. Amb tota la humilitat possible, intentem d’adaptar-nos amb el que pensem que necessiten.

—Canvi d’imatge, reforma de la seu… Penseu en la jubilació?
—Tot té el seu moment i, afortunadament, tot no és etern. Tot arribarà en el seu moment. L’estabilitat de la casa està absolutament garantida. És una cosa que tenim molt clara i no solament ara, sinó de fa anys. Els protocols que tenim i plantegem són molt evidents internament. L’entitat no la porta una persona, hi ha tot un comitè de direcció i tot un consell. El paper del consell és fonamental. Deveu haver vist que aquests últims anys el consell també ha anat evolucionant. Som en aquest període d’evolució, que jo em jubili és una cosa tremendament natural. No sé si serà d’aquí a tres mesos, d’aquí a sis mesos, d’aquí a un any o d’aquí a un any i mig, o quan sigui, però és un procés natural que tenim treballat i que serà molt positiu per a l’entitat. Fem evolucionar la casa i la posem en línia amb els temps que corren i amb les necessitats que té el grup.

—Però s’associa molt tot aquest període d’expansió amb la vostra gestió.
—Potser perquè sóc una de les cares més visible, però no ho he fet jo, ho ha fet tot un equip. Ho han fet diferents persones que han participat tant en l’àmbit del consell com del comitè de direcció. Això que hem fet és un mèrit de tot l’equip i dels socis, que confien en l’entitat. Qui d’alguna manera fa créixer l’entitat són els socis amb la seva actuació.

—Quan ho feu, us avorrireu?
—No m’avorriré mai, ho tinc claríssim.

—Després del gran creixement del 2017, créixer és més difícil?
—Sí, però ja creixerem. No busquem el producte de ganxo. Per créixer a la nostra manera cal temps. No busquem el client que ve a comprar l’oferta, l’oportunitat més barata.

—Però el món no funciona gaire així.
—Mira els joves, els bancs no els cobren, on han d’anar? Doncs, amb el que d’alguna manera saben que hi encaixen. En aquest sentit, notem que valoren molt tota la línia de sostenibilitat que tenim.

—Continueu obrint oficines, ara a Palma.
—Sí, nova oficina a Palma. Hi érem, feia sis anys que érem dins el Col·legi d’Enginyers amb un despatxet, i hi teníem dues persones. Bé, ara n’hem sortit i anem a l’avinguda d’Alemanya amb un local de cent metres quadrats i escaig i reforcem l’equip.

—Serà Caixa Enginyers?
—Sí, serà Caixa Enginyers.

—Al País Valencià també és Caixa Enginyers?
—Al País Valencià tenim tots dos rètols, en català i en castellà. Són aquells dilemes que a vegades hi són i que, bé, nosaltres d’alguna manera som Caixa de Crèdit dels Enginyers-Caja de Crédito de los Ingenieros.

—La qüestió de la catalanitat us va fer créixer molt. Estranya que no la feu servir com un element clau de la vostra imatge.
—Nosaltres cuidem la salut financera, aquest és el nostre leitmotiv, i les finances… Estem oberts per a tothom que comparteixi els valors de Caixa d’Enginyers o de Caja de Ingenieros, que són els mateixos.

—Però el 2017?
—No tinc res a dir de ningú. En aquella situació en què tothom estava molt esverat, vam procurar ser tan racionals com fos possible, perquè les finances són racionalitat absoluta. La decisió que es va prendre en aquell moment va ser pensant en la viabilitat de l’entitat i també en què tocava en aquell moment de màxima inestabilitat. No era moment de convocar assemblees per canviar la seu. També és una decisió que s’ha d’analitzar en consonància amb la història que tenim, d’on venim i qui som. No ens hem mogut mai d’on som, que és la Via Laietana. Fa cinquanta-sis anys que som aquí, en aquest edifici. Un altre factor és el de l’estabilitat financera i de viabilitat de l’entitat, que no és comparable amb unes altres entitats que van actuar d’una altra manera.

—És curiós, vau tenir una radicalitat basada en la racionalitat.
—Absolutament, però la radicalitat no va ser nostra, nosaltres vam continuar on érem, vam continuar fent el que fèiem.

—Que aquesta decisió us fes créixer vol dir que la gent va donar molt de valor al fet que no us n’anéssiu.
—Sí, crec que va ser el que va fer que molta gent que va venir a veure què passava va descobrir una entitat i va fer una campanya de comunicació enorme. No la vam crear nosaltres, sinó que la gent mateixa ens va donar a conèixer. Fixa’t que en aquell moment érem una entitat molt tancada i a partir d’aleshores l’adaptem a la nova situació. Hem anat evolucionant. Fins i tot, cinc anys més tard, hem canviat el logotip.

—Abans d’acabar, ara penso que els dos titulars més bons que m’heu donat són: “Hi ha un gran desgavell” i “Hi ha una gran incertesa”. En canvi, en el fons ara em parleu d’estabilitat.
—Ara és molt clar que has de tenir molt en compte les teves fortaleses, i en allò que no tens elements de seguretat, preocupa’t.

—Això què vol dir?
—Tenim unes ràtios de capital, de solvència, que enguany tancarem al 16%. És molt alt i això probablement ens minva la rendibilitat al ROE, que també serà bo. És bo perquè tot canvia molt de pressa i no saps per on vindran les coses. Un altre exemple, l’estructura de rendiments d’ingressos de l’entitat és molt estable, no depens d’un moment del mercat, de conjuntures específiques. Un altre: els nivells de liquiditat, això que parlàvem abans dels dipòsits, tenim una ràtio de liquiditat altíssima. Resumint, tenim un 60% més de dipòsits que no pas de crèdits, i és molt important preservar-ho. És una època que has de tenir les bases de seguretat molt fermes, molt sòlides. Davant una situació general d’incertesa, hem de continuar donant crèdit, pagar els dipòsits d’una manera natural, no grans tipus, perquè llavors també envies un senyal dolent. Has de mantenir els nivells de solidesa en termes de solvència perquè et dóna seguretat a tu i als socis, i et permet de continuar. Som en una època en què no solament pots dir de manera puntual que has tingut un bon any. No n’hi ha prou, perquè hem vist passar d’un any bo a un de dolent d’una manera ràpida. I ho hem de tenir clar en l’àmbit intern de gestió, però també hem d’estar amatents per saber què necessita el soci.

—És complicat, ser conservador i flexible alhora. És possible?
—Si t’hi fixes és el model de Caixa Enginyers. Vam tenir una gran expansió, que no vam anar a buscar sinó que va venir. Som conservadors, tot i que gestionem molts riscos intensament. També som flexibles, perquè, evidentment, hem de mirar què passa al soci i què necessita.

—I al lector, en el dia a dia, li aconsellaríeu el mateix?
—Absolutament, en aquest moment més val estalviar, però de manera periòdica i sistemàtica. Si pots fer un estalvi periòdic de dos-cents euros el mes, no els tinguis al compte corrent, que serveix per a cobrar i pagar. Per exemple, si tens una hipoteca i pots reduir la càrrega financera, potser et convé de fer una amortització anticipada. Potser no total, perquè has de pensar en quines condicions t’ofereix el banc…

—Estalviar no és solament guardar?
—No en sabem, d’estalviar.

—Què hem de saber?
—Les finances tenen un hàndicap amb les persones, perquè moltes vegades els nostres comportaments no són racionals, i per això a vegades hi ha problemes. Actuem per la força de dir: “Ara he de fer això perquè tothom ho fa.” I ha de ser racional, pensant per què vols estalviar, quant, com. La cosa lògica no és que te’n vagis a comprar lletres del tresor perquè et diuen que paguen el 3,50%, sinó que aquests diners que has anat guardant els posis… Els inversors no van amunt i avall dient, “ara compro”, estalviar és com et comportes amb aquests diners que vols guardar. Nosaltres potenciem l’estalvi periòdic, que potser tan fàcil com un PIES, que no dóna una rendibilitat alta, però els pots recuperar o pots invertir a una cartera de fons. O fer un dipòsit. Tot això es pot fer amb cent euros el mes. D’alguna manera, crees una inversió. No s’ha de fer per impulsos, o perquè m’han dit que ho he de fer.

—Molta gent pot pensar que això que dieu no té sentit perquè és molt difícil estalviar.
—En general, la gent estalvia. Un estalvi pot ser de cent euros o de cinquanta euros. El que és important és aprendre a comportar-te d’una manera financera consistent. I, com a entitat, hem d’ajudar que hi hagi comportaments consistents.