Joan Carles Salmeron: “No podem posar un policia a cada cent metres de línia ferroviària”

El servei de Rodalia es troba abocat a un caos d’ençà de diumenge. El robatori de coure a Montcada Bifurcació i els incendis que es van originar han alterat moltes línies de la xarxa ferroviària. El servei es recuperarà d’ací a dos mesos, segons el Ministeri de Transports espanyol. S’ha establert un pla especial de transport, però el servei d’autobusos s’ha col·lapsat perquè no es pot observar l’alta demanda dels passatgers que normalment fan servir els trens de Rodalia. El govern culpa Adif del desgavell i diu que no hi havia elements adequats de tallafoc. El govern espanyol, en canvi, s’espolsa la responsabilitat i retreu el paper dels Mossos d’Esquadra.

Per què ha estat tan greu l’incident de Montcada Bifurcació? Qui hi ha darrere els robatoris de coure? Com es poden evitar aquesta mena de robatoris? Quin paper hi fan els Mossos i la seguretat privada d’Adif? Aquest caos s’hauria pogut estalviar si Rodalia tingués el finançament que li pertoca? De tot plegat, en parlem amb Joan Carles Salmeron, director del Centre d’Estudis del Transport (Terminus CET) i expert en Rodalia.

—Què ha passat exactament a Montcada Bifurcació? Per què aquest robatori de coure ha causat tants problemes?
—Hi va haver un cas molt semblant fa menys d’un any a l’estació de Gavà per mal manteniment. El cas d’ara, en principi, tot esperant que es publiquin els resultats de la investigació, no s’atribueix al mal manteniment, sinó a un robatori. Hi ha gent que diu que pot ser sabotatge, però en principi té tota la pinta de robatori. Per a entendre-ho millor, avui dia, a les xarxes ferroviàries tenim dos sistemes d’electrificació. Un d’alta tensió, que és els que popularment anomenem catenàries, els cables de sobre de les vies i que van a tres mil volts de tensió. Aquest són els que, mitjançant un pantògraf, fan moure els motors del tren i fan que circulin. Després n’hi ha de baixa tensió per a tots els sistemes auxiliars i senyals, que funcionen amb molts menys volts. Són sistemes com els que tenim a casa. A Montcada Bifurcació va passar que un cable d’alta tensió de la catenària va caure damunt un senyal del cablatge de baixa tensió i això va ser com un llamp i va rostir tot allò que funcionava a cent o dos-cents vint volts. Els equips elèctrics de baixa tensió, com les típiques coses que teníem a casa, com un ordinador, es van incendiar. I són els que han provocat incendis en unes altres parts de l’estació.

—Per què és tan important l’afectació?
—Montcada Bifurcació és una estació molt important al nord de Barcelona perquè, com diu el nom, és una bifurcació, és on se separen les línies. Allà s’uneixen les línies que vénen de Manresa i de Ripoll i Puigcerdà i entren juntes a Barcelona. Per poder fer aquesta bifurcació, per poder controlar els trens que vénen, per a donar-los entrada o sortida, necessites un gran complex de senyals, de sistemes de seguretat perquè tots els trens estiguin controlats en cada moment. A més, hem d’afegir que a Montcada Bifurcació ja fa molts anys que hi ha tallers i els trens hi passen la nit. Per tant, la funció d’aparcament també s’ha perdut.

—El Ministeri de Transports espanyol diu que ha estat un sabotatge, el govern parla de robatori de cable. Què n’opineu?
—No m’atreveixo a confirmar res. Aquests últims quatre anys han tornat a augmentar moltíssim els robatoris de cable a Catalunya. És una tendència molt preocupant. Com a societat ens hauríem de preocupar moltíssim i hauríem de sancionar molt aquestes actituds. No respectem prou el transport públic. Ens han cremat greument una instal·lació on viatgem cada dia i no ens hem escandalitzat. En canvi, sí que ens escandalitzaríem si ens cremessin una escola o un hospital. Els robatoris augmenten enormement, avui n’hi ha hagut un altre.

—Qui hi ha darrere aquests robatoris? Com es fa per robar coure a Rodalia?
—Els Mossos diuen que hi ha una baixa proporció de gent oportunista, que troba una peça ja desmuntada i se l’emporta, que recupera uns altres metalls que no són coure, que en roba de magatzems, que aquests no estan connectats. No sóc expert en delinqüència, però això és residual. Hem d’abandonar aquella imatge que els robatoris de coure es fan amb una furgoneta atrotinada. Per robar coure avui necessites coneixements i equipaments. Si no tens les eines i l’equipament adequat, et rosteixes. A Montcada, el lladre també s’hauria pogut rostir, ja n’hi ha hagut casos.

—Com són aquests grups especialitzats? Com es poden combatre?
—Fa quinze anys també hi havia bastants robatoris de coure i es va evitar amb feina de la policia. El problema és que el coure és molt difícil de rastrejar. No deixaven de ser grups de delinqüents que es dedicaven a robar el màxim de coure per tenir un benefici. Era la seva professió, la seva manera de viure. Sóc molt lluny de qualsevol coneixement policial, però crec que hem d’evitar el plantejament que això és competència d’una seguretat privada. Si es fa un robatori a gran escala, com en un centre comercial, per molt que hi hagi un vigilant, serà difícil d’evitar-lo, perquè és un grup organitzat. Quan parlem de grups organitzats, la feina és de la societat en general, i la societat és protegida per la policia, no pas per un guàrdia de seguretat d’una empresa privada.

—Avui és fàcil de robar coure a Rodalia?
—Si tens els coneixements i les eines… Hem d’atacar l’origen, el que roba, no sobreprotegir una xarxa. Al final, no podem posar un policia cada cent metres de línia ferroviària. La societat ha de funcionar d’una manera civilitzada. Hem de posar un policia a cada habitació d’hospital, a cada classe de cada escola, a cada metre de via, a cada estació del metro? Qualsevol dels atacs que puguem rebre l’hem de combatre amb una actuació policial adequada.

—Però, hi insisteixo, com s’han d’evitar aquests robatoris? El Ministeri de Transports diu que, en el cas del diumenge, l’accés era molt complicat, i per això sosté que fou un sabotatge.
—No era complicat accedir al lloc del robatori, això s’ha de desmentir. I segona, en l’onada de robatoris de fa quinze anys, el 2008-2009, la línia d’alta velocitat era molt més protegida. Però la convencional, la de tota la vida, que va entre Barcelona i Saragossa i té cent quilòmetres que travessa els Monegres, on literalment no viu ningú, no és protegida amb tanques. No ens podíem plantejar de posar un policia cada cent metres al mig dels Monegres, és que seria completament absurd. El 2008-2009, allà s’hi robava molt de coure. Com es va solucionar? Buscant l’origen i desarticulant les trames. La policia ha de fer la seva feina desarticulant les trames. I quan veiem com ataquen altres classes de delinqüència, com el terrorisme, no busquen per la base, sinó per dalt. El 2008-2009, després de buscar els llocs de recepció del coure i seguir la traça, es va aconseguir desarticular-ne moltes. I els últims anys no han parat de detenir gent que es dedica a aquestes coses. Ara, l’afectació que té en el transport públic, un sistema essencial per a la societat, és molt i molt greu. També cal dir que a Catalunya tenim moltes afectacions per incivisme, apedregaments, grafits que impedeixen que els trens circulin, agressions al personal. També les pateix el metro i els Ferrocarrils. Si no hi hagués robatoris del coure, també patiríem l’incivisme. L’hem de combatre, no es poden agredir els maquinistes, de la mateixa manera que no podem agredir un metge o un professor.

—El secretari de Mobilitat i Infraestructures del Departament de Territori, Marc Sanglas, considera que les instal·lacions de Rodalia no són prou protegides. La xarxa ferroviària de Catalunya, certament, no és l’única de l’estat espanyol o Europa en què es roba coure, però sí que és on aquests robatoris causen més perjudicis. Per què?
—És una certesa, tenim molts més robatoris del coure que els darrers anys. Les trames organitzades delinqueixen amb èxit.

—Però, per què passa?
—Potser no s’ha fet una bona feina policial, o no hi ha hagut una bona coordinació, o no s’ha denunciat tot, o hi ha diferències polítiques. Avui tenen èxit delinqüencial unes trames que es dediquen a robar coure. I això ho hem d’evitar. Tenen més èxit delinqüencial les trames que hi ha a Catalunya que no les que hi ha a Madrid o Sevilla.

—La Generalitat diu que l’any passat, a Adif, va haver-hi 194 incidències cada 1.000 quilòmetres, mentre que a FGC tan sols n’hi va haver 29. Com s’explica aquesta diferència tan gran?
—Per diverses causes. Les línies són més petites. També és veritat que els últims temps, com que ha crescut Adif, també han crescut proporcionalment els atacs a Ferrocarrils. A Ferrocarrils és veritat que augmenta el robatori de coure, però en té una part bastant important soterrada. A la ciutat de Barcelona és molt difícil de robar coure i fugir pel carrer Balmes. En les línies que surten més a l’exterior, que són les que van a Martorell i Igualada, o en algunes parts del Vallès, també es noten els robatoris, però la proporció en comparació amb la Catalunya Central, que és d’Adif, és més baixa. Al metro a Barcelona, l’incivisme sí que augmenta bastant, però no pas el robatori de coure.

—El coure es pot substituir per algun altre material?
—El coure és insubstituïble i és l’única manera de transportar energia d’aquesta manera. Jo visc en una zona rural i aquestes trames no tan sols es pateixen en el sistema de transport públic, sinó també molt els pagesos, perquè els roben el coure que tenen a les instal·lacions agrícoles, o roben les línies telefòniques que van a les masies.

—Amb més inversió, el problema de diumenge s’hauria pogut evitar?
—En principi, la resposta és no. Si tens molta inversió, que avui no la tenim, tens equips de reserva i materials que et serveixen per a afrontar algunes de les incidències. Tens una xarxa més resistent. Avui, les incidències per mal manteniment són perquè principalment a la xarxa li falta resistència. De seguida que té qualsevol afectació o trencament d’una peça per desgast, s’atura la línia. D’aquesta manca d’inversions que sempre critiquem sí que se’n deriva aquesta manca de manteniment, aquesta falta de resistència a la xarxa. Fa dos o tres anys que s’ha començat a invertir en manteniment i resistència. Ho veurem físicament quan, d’aquí a tres o quatre anys, a força d’invertir-hi molt, començarem a tenir una mica d’aquesta resistència.

—Sou expert en Rodalia. Com valoreu el servei que rep la ciutadania?
—Crec que és un servei molt mal valorat per la població, però que tenim més bon servei que en altres llocs. Crec que ha sigut el servei públic que s’ha tractat pitjor en les últimes dècades. Fa dos o tres anys han canviat el cicle i s’han començat a gastar diners, tot i que encara no ho veiem. Ens queixaríem molt si ens tanquessin escoles o hospitals i el que s’ha fet a Rodalia és dantesc. Ara esperem que no pari i que no deixin d’invertir perquè en poc temps, en tres o quatre anys, podrem començar a veure-hi grans canvis. Però encara arrosseguem aquell dèficit de dècades de mal manteniment i, sobretot, de mal manteniment perquè no hi havia diners, perquè no hi havia inversions.

—La gent està molt indignada. Hi ha passatgers que han d’agafar tres transports o més per arribar a Barcelona.
—La gent té raó d’empipar-se per dos aspectes. Primer, perquè no ens podem permetre que un servei essencial com el transport públic sigui atacat d’aquesta forma, perquè la gent té dret a moure’s en un lloc com la R3 amb seguretat i arribar a l’hora i arribar a la destinació, amb totes les condicions. De la mateixa manera que tenim dret a escolaritzar els nostres fills en una escola o que ens tractin a la sanitat, també tenim el dret a la mobilitat, a poder arribar a un lloc amb seguretat i les condicions de viatge adequades. Que aquest sistema de mobilitat hagi rebut un atac com aquest és molt i molt greu. I, per una altra banda, també tenim dret a viatjar amb seguretat quan parlo precisament del civisme. Estem farts que hi hagi incidències per la manca d’inversions o per l’incivisme. Com a societat, també ens hem de començar a queixar quan veiem una persona amb els peus a sobre del seient o quan veiem una persona trencant coses o buidant un extintor dins un tren, i ja no et parlo d’agredir un maquinista.