17.08.2019 - 21:50
Joan Porras, més conegut per Joan Bonanit, és el jove manresà que cada vespre diu ‘bona nit’ als presos polítics a l’exterior de la presó dels Lledoners. El primer d’octubre de 2017 era a l’institut Pius Font i Quer de Manresa i explica que els Mossos d’Esquadra van requisar-los les urnes, però sense cap dany humà ni material. Precisament això va explicar fa tres mesos en la seva declaració com a testimoni al Tribunal Suprem espanyol en el judici contra el procés, a proposta de l’advocat Jordi Pina. Allà va detallar com va viure el Primer d’Octubre, a més d’haver deixat ben clar que, per ell, el referèndum va ser ‘la festa de la democràcia’ i que al banc dels acusats haurien d’asseure’s milions de catalans. Parlem amb ell de la manera com va viure aquesta declaració, sobre el moment polític i les mobilitzacions als Lledoners, de les quals és un dels protagonistes.
A la presó de Lledoners amb el @Joan_BonaNit i el poble fidel donant bona nit als #presospolítics.
Podeu sentir la veu d'ells plena de força.
La pell de gallina!
Us volem lliures! pic.twitter.com/A6P6OFlCKX— Rai López Calvet (@RaiLopezCalvet) July 20, 2019
—Per què decidiu d’anar a votar a l’institut Pius Font i Quer l’1-O?
—Volia formar part d’un moment tan important pel país perquè sempre que s’han fet mobilitzacions hi he estat. Volia participar d’aquesta jornada, que crec que recordarem sempre.
—Quin era l’ambient aquell dia?
—Recordo un ambient festiu. De fet, quan vaig declarar al Tribunal Suprem vaig dir a l’advocada de l’estat, Rosa María Seoane, que per mi l’1 d’octubre va ser la festa de la democràcia. Vam passar-hi la nit amb la família, els amics, els veïns… Va ser un dia de celebració en què vam parlar, tocar la guitarra, cantar, menjar… Però d’una altra banda també va haver-hi patiment i tensió. Vam passar por en veure imatges de col·legis a prop de Manresa on la Guàrdia Civil va anar a pegar els votants. Vam veure aquestes imatges amb pena i ràbia…
—De fet, en la declaració al judici vau explicar que hi va haver un moment de molta por: quan vau pensar que els agents que arribaven eren de la policia espanyola.
—Sí. Vam veure que arribaven uns furgons de policia, però només vam veure la franja superior blava. Per això ens vam pensar que era la policia nacional. Llavors vam recollir unes cadires que teníem al pati i que havíem posat perquè la gent gran s’assegués mentre feia cua. Les vam recollir totes perquè ningú no prengués mal. Vam dur els nens petits i la gent gran a una altra banda del col·legi perquè no veiessin com pegaven els familiars i vam seure tots a terra. Llavors vam veure que els qui baixaven dels furgons eren mossos d’Esquadra, que van fer un cordó policíac a la porta i no hi van deixar entrar ningú, però sí sortir-ne. Després van entrar i es van endur les urnes.
—Com recordeu els dies posteriors?
—Ho vaig viure amb orgull per allò que havíem fet a tots els col·legis. També orgull pel 3 d’octubre, una aturada de país amb tantíssima gent al carrer. Però també ho vaig viure amb ràbia per les imatges que havíem vist, per què havia passat als altres col·legis i per la repressió que l’estat espanyol va exercir sobre nosaltres.
—Com és que vau declarar al judici contra el procés?
—Vaig anar-hi a declarar com a testimoni de Jordi Sànchez. M’ho van proposar i no en vaig dubtar perquè volia ajudar amb què pogués, com havia fet fins a aquell moment i com continuo fent ara. A més, creia que explicar el meu testimoni podia ajudar, perquè al meu col·legi els Mossos d’Esquadra es van endur les urnes sense causar cap dany material ni pegar ningú.
—Fins llavors volíeu preservar l’anonimat. Això no us va fer dubtar o us va suggerir l’opció de declarar de manera anònima?
—No vaig dubtar a declarar perquè, a més, no va ser una sortida a la llum premeditada. Simplement va passar. No m’he d’amagar de res tampoc. Ho vaig assumir amb totes les conseqüències i tota la dignitat. Sempre havia dit que, si mai havia de sortir a la llum, volia que fos amb els presos polítics al meu costat. No vaig pensar en la declaració anònima perquè crec que no m’havia d’amagar de res. Anava a declarar com a Joan Porras, no com a Joan Bonanit. Si la gent em reconeixia, ho entomaria amb orgull. Estic molt orgullós de què faig.
—D’ençà que es posa cara a Joan Bonanit, us heu trobat en cap situació estranya o incòmoda?
—No, em demanen fotografies! [Riu.] Abans me les feia d’esquena i ara me les faig de cara. Però només m’he trobat gent molt maca i molt agraïda. Estic molt content que vinguin als Lledoners i que donin el suport que donen.
—Com us vau sentir aquell dia?
—El dia abans jo estava molt nerviós. No vaig ni sopar, pràcticament. El dia de la declaració, crec que vaig saber transformar els nervis en energia positiva i vaig estar força tranquil. Però allò que em va ajudar més va ser veure Jordi Cuixart somrient-me d’orella a orella quan vaig entrar a la sala, seguit del conseller Rull, el conseller Turull, el conseller Forn… Tots mirant-me i somrient-me. En seure, vaig mirar a Jordi Sànchez, que em va fer una picada d’ullet, em va donar ànims i em va somriure. Saber que estava amb ells em va donar molta força i tranquil·litat en aquell moment. I vull agrair-los-ho. En anar-me’n em vaig acomiadar i els vaig donar la mà. Crec que va ser un bon acomiadament dins la situació excepcional en què érem.
—Al judici vau anar a declarar amb el llaç groc i vau dir algunes paraules en català. Això últim va ser una mena de reivindicació?
—Sí, evidentment el ‘prometo’ i el ‘bon dia’ van ser-ho. També vaig dir que, si votar és un delicte, en aquest banc dels acusats hauríem d’estar milions de catalans, però la fiscal Consuelo Madrigal em va tallar perquè no li interessava què deia i no volia que continués. M’hauria agradat afegir que a nosaltres no ens fan por les urnes. Que sempre que hi hagi urnes, votarem.
—Vau notar cap actitud concreta de jutges i fiscals envers vós?
—Recordo poques coses perquè tot va passar molt de pressa i al final només em vaig endur algunes mirades, detalls concrets, els somriures dels presos… Per part dels jutges no recordo gaires detalls, però sí que recordo un tracte lleig de funcionaris i policia espanyola. Just abans d’entrar a la sala un policia nacional vestit de paisà em va dir: ‘Què, nerviós?’. Jo li vaig respondre que una mica, i em va dir: ‘Doncs ja veuràs quan entris…’ Quan vaig donar la mà als presos en acabar la declaració em van agafar pel braç i em van treure de molt mala manera, dient-me ‘fora, fora’. A més, fora el Suprem tenia tres amics esperant-me. Eren asseguts a un banc mirant la meva declaració amb el mòbil. En el moment que van punxar la primera imatge meva van aparèixer nou policies nacionals, els van demanar el mòbil i la documentació, els van escorcollar i els van tenir retinguts fins que no vaig sortir de declarar. Quan vaig sortir els van tornar la documentació i els van deixar marxar. Això que et tracten com si molestessis també m’ho ha comentat més gent. Funcionaris que passen davant teu i no et diuen ni ‘hola’…
—Hi ha un moment de la declaració en què Madrigal incideix molt en les preguntes sobre si coneixíeu les resolucions del Tribunal Constitucional espanyol i el TSJC sobre el referèndum. Com us vau sentir?
—No em vaig sentir intimidat en cap moment perquè no em penedeixo de res de què vam fer l’1-O. És més, crec que ella va adonar-se que no n’estàvem penedits i que érem plenament conscients de què fèiem quan em va demanar si, malgrat conèixer les resolucions, havia passat tota la nit al col·legi. Jo li vaig dir que sí i em va tornar a preguntar: ‘Tota la nit amb la família?’ Vaig tornar a dir que sí i va dir: ‘D’acord. No hi ha més preguntes.’ Ella mateixa va veure que potser no érem conscients de les resolucions judicials, però que sí que érem conscients de què fèiem.
—I com us vau sentir durant les preguntes de Vox?
—Si hagués estat per les meves ganes, hauria declarat en català i no hauria respost a Vox, pels ideals que tenen. Però havia anat a declarar per ajudar als presos polítics i explicar la veritat. Crec que la resposta que els vaig donar i com ho vaig fer va valer més que no pas el protagonisme que els hauria donat si hagués dit: ‘No vull contestar a aquesta gent perquè són com són.’ Això sí, no els vaig voler mirar en tota la declaració. Em van preguntar si era soci d’Òmnium i l’ANC i vaig respondre que sí, però que també del Barça i de la penya blaugrana. I que no passa res.
—Què penseu del moment polític gairebé dos anys després de l’1-O?
—Crec que s’ha de recuperar l’esperit de l’1 d’octubre, però cal que ho fem tots. Els partits polítics recuperant la unitat que tenien en aquell moment perquè es va demostrar que, quan vam anar junts, vam aconseguir allò que volíem, que era el referèndum. Les entitats, crec que també han de recuperar punts en comú entre si i actuar conjuntament per recuperar el lideratge de la societat civil. I per últim, la gent, amb la mobilització constant i pacífica, apartant les diferències entre tots i caminant junts cap a un mateix objectiu.
—Quina ha de ser la reacció a la sentència?
—Si la sentència és condemnatòria, és important que estiguem a l’altura de l’1 d’octubre, sigui quina sigui la condemna, perquè un dia de condemna serà igual d’injust que vint anys. No s’ha comès cap delicte; per tant, l’única sentència possible ha de ser l’absolució. Hem de mobilitzar-nos pacíficament, com hem fet sempre. Ser-hi i no fallar. Començant l’11 de setembre omplint Barcelona, com hem fet cada any, i continuant cada dia que calgui fins a aconseguir la llibertat dels presos polítics i la República. Jo, tal com ja va dir Jordi Cuixart, aposto per la desobediència civil pacífica que vam practicar l’1-O.
—Vau dir fa mesos que la vostra voluntat era continuar anant cada vespre a dir ‘bona nit’ als presos fos quina fos la sentència. Ho manteniu?
—Sí. El ‘bona nit’ va començar el 4 de juliol del 2018 i s’acabarà quan els presos polítics siguin lliures. Vam fer-ho 212 nits fins que van anar a Madrid i ara que han tornat continuem donant-los suport. La gent no falla. A les protestes als Lledoners s’hi afegeix cada vegada més gent nova, i considero que això és important perquè vol dir que continuem mobilitzats i a punt per quan s’hagi de tornar a sortir al carrer en massa com vam fer l’1 i el 3 d’octubre.
—Teniu cap voluntari per a substituir-vos si mai no hi podeu anar?
—De voluntaris no en faltaran mai perquè ve molta gent als Lledoners. Encara que sóc jo qui agafa el megàfon, el ‘bona nit’ el diem tots junts. No vull pensar què faré si un dia no hi puc anar. Toquem ferro! [Riu.]
Ací podeu recuperar la declaració de Joan BonaNit al Suprem espanyol:
