Joan B. Culla: ‘Al segle XXI, hi estic mal adaptat’

L’historiador Joan B. Culla (Barcelona, 1952) acaba de publicar el llibre La història viscuda (Pòrtic). És el llibre de memòries d’un dels historiadors de més prestigi del país, que ha conegut més bé la classe política catalana, de Tarradellas a Jordi Pujol. En aquest volum Culla repassa el seu origen de classe popular a Barcelona, amb uns pares que van entrar a treballar a les fàbriques a catorze anys, i explica que la vida l’ha portat a ser actualment membre de la junta del Cercle d’Economia. Va començar a escriure el llibre quan li van detectar una malaltia emparentada amb el càncer, que ja té superada de fa temps. Ple de salut, amb una mare que ja té noranta-sis anys i un pare que va arribar a cent tres, el senyor Culla repassa en el llibre les seves grans passions: política catalana, periodisme i Israel.

—Per què l’escriviu, el llibre?
—La idea de començar a fer memòria, i escriure sobre el meu origen familiar, la meva infantesa, m’apareix la primavera del 2014. L’any anterior em van detectar un problema emparentat amb el càncer. I el març-abril del 2014 he de passar per una experiència duríssima: la radioteràpia. Però no al genoll, sinó aquí [assenyala la galta]. És horrible: et queda tota la boca ulcerada. No pots menjar. No pots parlar. I, per primera vegada a la meva vida universitària, demano la baixa. Tinc moltes hores a casa i vaig molt baix de moral. I penso: potser t’aniria psicològicament bé posar-te davant l’ordinador, fer memòria, recollir papers i començar a explicar. Com una autoteràpia. Ho dic seriosament. I escric els dos primers capítols. Sense cap idea de publicar res. Però quan tens un problema de salut seriós, la teva manera de veure les coses canvia. Morir, no, que no em van dir que em morís. Ho deixo. I el 2016 i el 2017, l’he acabat.

—A les memòries expliqueu que sou un home del segle XX i que al segle XXI, en canvi…
—Jo, al segle XXI, hi estic mal adaptat.

—Per què mal adaptat?
—Per la meva sideral inutilitat tecnològica. Vaig arribar a la informàtica arrossegat. I aquest món de les xarxes socials el trobo horrorós. Dic de broma: Twitter i altres posaran fi a la vida intel·ligent del planeta terra. No serà el canvi climàtic. La gent hi diu parides i tenen necessita compulsiva d’opinar sobre tot. Tot això ho trobo malaltís. I formular idees en pocs caràcters és grotesc. Un retweet t’obliga a renunciar a la creu de Sant Jordi. Això no pot ser normal, ni pot ser bo. El mateix deteriorament, a parer meu, de la professió periodística, que no en sóc, però hi he viscut molt a prop. Jo he vist davant els meus ulls gent, col·legues, que a seixanta anys els han jubilat. Quan estaven al moment culminant. Ho trobo descapitalització.

—Comencem parlant de la vostra vida. Sou nascut a Barcelona. I la mare, Pepita, a catorze anys, treballava a la fàbrica. Hispano Olivetti. Fa gràcia quan llegim que les dones s’han incorporat al mercat de treball just ara.
—Si algú em diu això en un examen, el fulmino. Al tèxtil català, dels segles XVIII, XIX i XX, hi havia moltes més dones que no homes. Cobraven menys de la meitat. Per això l’amo era molt feminista: dones, dones, porteu-me dones. Ma mare, a catorze anys, a la fàbrica. Però ella i el seu encarregat van acabar molt enfrontats. Molt. Penseu que ella tenia alguna foto, dels seus anys a la Hispano Olivetti, i en una hi sortia aquell encarregat. Doncs ella l’havia retallat. [Riu] Amb la baixa maternal, quan vaig néixer jo, va dir: ara el perdré de vista. I mon pare, per una cosa de mentalitat d’encarregat de fàbrica , ja volia que la dona no treballés. Però ella no es va fer pregar gaire, no. I ja no va tornar a la fàbrica quan em va tenir a mi. Fill únic.

—El pare comença a treballar a tretze anys. Al taller de Ca l’Oliva. Barcelona. Arriba la guerra. L’empresa acaba formant part de les indústries de guerra. I acaba funcionant millor sense amo, que havia fugit, que no pas amb amo. I els obrers elegeixen el vostre pare, de vint-i-quatre anys, director.
—Doncs sí. Mon pare n’estava molt orgullós, d’aquells anys. Era molt jove, i va tenir una oportunitat extraordinària de dirigir. Abans de la guerra feien maquinària per a la indústria tèxtil i durant la guerra es van transformar. Ara fabriquen maquinària que fan els cartutxos, projectils, etc. Ell era el director, però no l’amo. Des del juliol del 1936 aquestes empreses van ser nacionalitzades sota tutela de la Generalitat. Després dels fets del maig del 1937 Negrín s’instal·la a Barcelona i la cosa és de l’estat. I la seva fàbrica depenia del subsecretari de Defensa. I cada dissabte anava al matí a retre comptes. I suposo que els salaris dels treballadors també els pagava l’estat.

—Quina influència en rebeu, dels pares, políticament parlant?
—De la meva mare, cap. Tenia una catalanitat bàsica. Mon pare, sense que mai m’adoctrinés ni em fotés sermons polítics, m’anava explicant coses. Deixava caure coses d’en Macià, Companys, i dels missatges de ràdio de la Generalitat durant la guerra advertint del perill de bombardament. Deixava caure coses que jo anava caçant.

—Lector, el pare, ho era?
—De jove, en aquesta joventut llarga que va tenir, perquè fins als trenta-sis o trenta-set anys no es va casar, tenia com a grans àmbits de socialització el Júpiter, el club de futbol, però també anava al teatre, i al cinema, a sarsuela. I passió per Pau Casals. Es va fer membre de l’Orfeó. Lector? Recordo a casa un centenar màxim de llibres. Novel·les. Certament no hi havia llibre d’història o política.

—Els pares van viure amb orgull el vostre ascens social?
—La meva mare encara és viva. Noranta-sis anys. I el meu pare va viure fins a cent tres. Mor el 2015. I sí, quan es trobava amb els amics de l’Olivetti li deien: Culla, ja hem vist el teu fill per la tele. Que bé que s’explica, eh! L’home s’estarrufava, sí.

—El vostre pare es jubila el 1971. I viu fins el 2015. Quina pensió.
—És molt bèstia. Va entrar a treballar a tretze anys. I es va jubilar a cinquanta-nou. Si comptem, va estar més anys jubilat que no en actiu. Recordo que quan es va jubilar va dir: ara vull saber què se sent quan no es va a toc de xiulet. Va estar sis mesos sense fotre brot. Ens va reunir a la meva mare i a mi i ens va dir: ara ja ho he provat. I no m’agrada. Per tant compro La Vanguardia, els anuncis econòmics, i busco una feina de mitja jornada. La va buscar, la va trobar. I en aquesta feina s’hi va estar… vint-i-dos anys més!

—Sou de classe popular i nacionalista. Jo que em pensava que s’havia de ser burgès.
—També hi ha aquell tòpic que diu que aquí, als anys seixanta, la classe treballadora era tota immigrada. I una merda. I amb perdó. Al meu barri, i ho explico, bona part dels cinquanta i seixanta, barri treballador, a cinc minuts de la Hispano Olivetti, tothom hi parlava català.

—A tres anys retallàveu diaris sense ni saber llegir. A set anys, jugàveu a ser mestre. A deu anys comuniqueu als pares que voleu ser historiador.
—Paraula que a casa no s’havia pronunciat mai. Haurien pogut reaccionar de la mateixa manera que si els arribo a dir: vull ser astronauta. Certament no hi havia cap antecedent familiar. Ningú. Cap universitari a la família. Per tant, no ho sé: hauríem de creure en la predestinació.

—Brilleu més a la universitat que a secundària. De fet, de nen, el senyor Culla repeteix un curs.
—A la Universitat jo ja feia el que m’agradava. Mentre que a secundària a la Salle Condal, havia de passar comptes amb matèries de ciències que no m’interessaven gens. I per les quals segurament no tenia aptituds.

—A la Universitat, els únics que porteu corbata sou vós i…
—I la social. La policia. I explico l’anècdota que un dia entro en una assemblea i una noia diu: fills de puta, has vist, cada vegada envien socials més joves! I sort que l’altre em coneixia. La cosa de formar part del ramat, no m’ha agradat mai. I en aquell moment portar corbata era una forma claríssima de diferenciar-se del ramat. Tothom va informal? Doncs jo, formal. Ara, jo no hauria confós mai un social amb un estudiant perquè se’ls veia d’una hora lluny. Anaven amb gavardina i amb el diari Marca enrotllat.

—Entreu de professor d’història a la UAB, a vint-i-cinc anys.
—Acabats de fer. Jo faig els anys el 5 de setembre, i el contracte és de final de setembre. I encara ho sóc. Quaranta-dos cursos a l’esquena.

—Heu fet classes a milers de periodistes, molts policies, funcionaris… i a la infanta Cristina.
—Aquesta noia acaba els estudis i l’envien a UNESCO París. I al cap d’un any de ser París va demanar Barcelona. I l’aterratge és al Centre UNESCO Barcelona, que dirigia Fèlix Martí. ‘He pensat –em va dir en Fèlix– amic meu, que aprofitem l’ocasió per fer-li una mica de bany per immersió. Llengua, literatura, història. I he pensat que li fessis classes d’història de Catalunya.’ Vaig fer un grapat de classes. A banda, aquesta noia treballava, i encara treballa, a la Fundació la Caixa. I la meva dona, Imma Cervià, també. I quan vaig tenir problemes de salut el 2014, ella demanava per mi a l’Imma. I jo, que me’n recordo dels greuges, també me’n recordo dels moments positius. No m’he convertit en monàrquic. Però ho valoro, ho valoro. És una noia amable, cordial. Però no diria que sigui cap eminència. Ells, i els he tractats poc, com al seu germà Felipe VI, són una família de Madrid que han estat tota la vida subscrita a l’ABC. Sabeu què vull dir? I a més ell va anar a les acadèmies militars. I encara marca més.

—’No tinc l’honor.’
—Això ve d’un llibre. Un dia detenen un revolucionari rus a França durant l’ocupació nazi. Vostè és jueu? I respon: no tinc l’honor. M’ho he sentit a dir moltes vegades: Joan, tu ets jueu, oi? Doncs no tinc l’honor, no. I tampoc no cal ser-ho per a explicar la meva actitud envers els jueus. Israel m’interessa com un procés històric de dos mil anys. Aquesta gent, essent molt poquets, han fet un paper, crec, molt remarcable i estel·lar en la història de la humanitat. De joventut, l’any 1966, em vaig comprar una edició barata de la novel·la Éxodo. I em va agradar. I vaig començar a retallar articles de diaris amb la guerra dels Sis Dies. I ara a casa dec tenir quatre-cents llibres sobre temàtica judeo-israeliana. En francès, sobretot. I alguns en anglès. Jo fa cinquanta anys que hi estic, amb aquesta dèria. He conegut i tractat els vuit ambaixadors que han passat per aquí. Alguns, amics. Com Shlomo Ben Ami. Jo no els he dit mai que quan declarem la independència el primer ambaixador ha de ser el d’Israel. Però sí que els he dit: entengueu que alguns som pro-israelians de fa cinquanta anys, i posem la cara, i a vegades ens l’han tocat, per nacionalistes catalans. No per cap altra cosa. Ells et diuen: si, sí. Però pensa que ens pressionen d’una manera obsessiva. És el contuberni judeo-separatista. Autèntica fixació, tenen, amb Israel a l’estat. Convençudíssim que si mai un país ens reconeix, serà Israel. Estan molt enderiats.

—’Potser m’hauria agradat ser diputat a Madrid’.
—Cert. Això deia. Només a amics. Això té una explicació molt fàcil. Per professió, des dels anys setanta, m’he mirat milers de pàgines del diari de sessions del congrés de diputats espanyol. Tenia la sensació que sense haver-ne estat mai membre, tot allò em sonava molt. En sabia molt la mecànica. Així com diputat al Parlament de Catalunya, mai, això altre pensava: potser podries marcar-te un punt demostrant una erudició sobre la casa que la majoria dels diputats no tenen en absolut. I ho comentava amb amics. Sense més ni més. Fins que un dia em truca… Duran i Lleida. 2011. Jo llegia a l’ombra d’un castell francès. Vacances. I sona el mòbil. Tu has dit que et faria gràcia ser diputat al congrés? O ho he somniat? I vaig pensar: sí que em faria gràcia, però en un lloc d’Unió? Vaig pensar, com li dius que no? Et faràs fort amb el tema dels diners. Vaig anar al carrer de Nàpols, al magnífic despatx del Duran, i em va oferir el número 7, que per cert va sortir. Dic, quan guanya un diputat? I ell, mentint com un lladre, diu: jo, tres mil euros. Tu tres mil euros?, vaig pensar. Tu que ets president de grup, de comissió?

—I com va acabar?
—Mireu com sóc. Havia anat a la reunió amb una declaració de la renda de l’any 2010. Per si de cas em responia: Tu què t’has cregut, quan guanyes? I dic: Mira. No sóc un bocamoll. Amb la universitat sol,  ja guanyo més que això que guanyeu els diputats. No puc anar a Madrid i veure els meus ingressos reduïts. No puc. Vaig fer-li aquest raonament, i s’ho va prendre la mar de bé. Cap problema. Però tot això es va espatllar al cap d’uns pocs anys. Després d’una tertúlia, on jo havia criticat Unió que posava entrebancs al pacte de Convergència amb Esquerra, em sona el telèfon. Era Duran. Cridant. Fet una fúria. Ell reconeix que és un home de molt caràcter. S’inflama. Té mal caràcter. I en va fer una demostració.

—Expliqueu que Jordi Pujol us ha anat passant escrits seus després de la catàstrofe que ha sofert. Aquests darrers temps.
—En Pujol el conec el 1983, de manera fortuïta. He arribat a la conclusió que li agrada fer-me servir d’espàrring. M’ha escoltat força. M’ha preguntat molt. No m’ha fet cas mai. Ho he dir.

—I per què us en passa, d’escrits?
—’Perquè li tinc molta confiança.’ Frase seva. Li deixo veure aquests escrits, que no deixo veure a ningú, perquè li tinc molta confiança. I sap que no diré res indiscret. I no ho penso fer. Ho tinc guardat, una pila així. Potser en faria algun llibre. Vam jugar amb la idea de si la fèiem, la biografia. I al cap de mesos veig a la premsa Pujol que confia les seves memòries a en Cuyàs. I t’ho juro que no m’ho vaig prendre malament. Al contrari. La meva interpretació, amb tota l’estima, va ser que Pujol va voler fer unes memòries i Cuyàs va limitar-se a transcriure. President, jo li havia dit, no faré una biografia autoritzada, ni panegírica, ni oficial. No faré una biografia destinada a ensorrar en Pujol. Ara, tampoc no la faré dictada.

—Tarradellas, Maragall, Montilla, Mas, Pujol. Els coneixeu, tots. Però Puigdemont, no.
—Pràcticament, no. Un dia al consolat per la festa del 4 de juliol als Estats Units vam tenir una conversa. I poca cosa més.

—Cercle d’Economia. Josep Piqué us convida a formar-ne part de la junta. Un món que no és el vostre. I què hi descobreix?
—El món no era el meu, certament. La cosa interessant va ser el moment històric. Hi entro el 2011 i el 2012 comença tot el sidral. I encara hi sóc. Va haver-hi moments de grandíssim nerviosisme, preocupació i neguit. No tant pel referèndum, com per la declaració d’independència. Va haver-hi un sopar-junta un parell o tres de dies abans. Algú, un altíssim directiu d’una altíssima entitat financera, no diré el nom, va dir: ‘Jo demano per favor que tothom que conegui un conseller, que conegui el president, que tingui un contacte directe amb el govern, que els truqui perquè no ho facin, que no declarin la independència.’ Cosa que trobo lògica. No me n’escandalitzo. L’ambient va ser tal que vaig estar a punt de demanar la paraula i dir: com que tot això que escolto no ho comparteixo gens, aquí us deixo, me’n vaig, i demà al matí el president rebrà una carta de dimissió. Però no ho vaig fer. Vaig aguantar flegmàticament. Sí que vaig consultar amb el president per WhatsApp: escolta, si vols que plegui… No. No. no.

—I Josep Ramoneda, també del Cercle, que anava dient: si tingués divuit anys em faria de la CUP !
—Dues vegades, en poques setmanes, va dir-ho. En Ramoneda i jo, que havíem començat barallant-nos bastant, hem acabat no diré amics (seria exagerat) però sí que a les juntes del Cercle ell i jo defensàvem el procés. O si més no el justificàvem. La crisi de la tardor del 17 tenia compromesa una conferència a Madrid. Vaig enviar un correu: no puc venir com si no passés res sabent que a quaranta quilòmetres hi ha amics meus de fa molts anys que són a la presó. I no per haver mort ningú, ni haver robat res. Sinó per raons estrictament polítiques. Jo ho veig així.

—No us ha fet anticapitalista estar al cercle?
—Jo, a diferència d’en Ramoneda, que ho deia de broma, jo no he dit mai: hòstia, si tingués divuit anys em faria de la CUP. No sóc cap apologeta del capitalisme, entre altres raons perquè no sóc cap burgès. Jo sóc propietari d’un mitjà de producció que és el meu cervell. I no crec que Marx pensés en això.