Joan B. Culla: “És com si Oriol Junqueras hagués canviat la naturalesa dels militants”

Joan B. Culla i Clarà (Barcelona, 1952), professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, coneix de pam a pam la història d’Esquerra Republicana de Catalunya. “Fa cinquanta anys que els estudio”, diu en un moment d’aquesta entrevista. Fa prop d’una dècada, quan Oriol Junqueras tot just estrenava la direcció del partit, Culla va escriure Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-2012. Una història política (la Campana, 2013). Ara que el partit encara un govern tot sol turbulent i delicat, hem parlat amb el professor, que ens atén, de casa seva estant, per videoconferència. Mirant enrere tal volta desbrossem les claus orgàniques de la presidència de Pere Aragonès. Ha fet un tomb estratègic, Esquerra, realment? La tesi de Culla, interessant, és que el partit, al capdavall, no s’ha transformat pas tant.

—Esquerra Republicana tenia una tendència històrica a la mala maror interna. Ara hi ha una cohesió inaudita. Quan comença i a què l’atribuïu?
—Comença amb l’entronització d’Oriol Junqueras al congrés del 2011. Els qui havien triomfat a Esquerra durant el tripartit passen als marges de la direcció. Carod ja havia estat arraconat, però llavors es veuen forçats a retirar-se Puigcercós, Ridao, Vendrell, etc. De vegades dic de broma que és com si Oriol Junqueras tingués un elixir màgic, una poció que ha canviat la naturalesa dels militants d’Esquerra. Era una militància particularment contestatària, que trobava gust a rebutjar la voluntat de la direcció. Això ha canviat espectacularment. Esquerra ha fet unes evolucions tàctiques molt importants i això no ha causat cap contestació interna significativa, cap escissió ni cap amenaça d’escissió.

—Per què?
—No tinc una resposta clara. És un petit misteri. En part, per les circumstàncies polítiques d’aquest període. L’arribada d’Oriol Junqueras coincideix amb el començament del procés. L’expectativa de la independència, primer, i aquests darrers anys, la fase del 2017, han causat un tancament de files. Han injectat al partit una mena de vacuna. El faccionalisme, la tendència a la baralla interna. De vegades s’havia dit que es nota que Esquerra, des dels anys trenta, té un gen llibertari. No sé si és un gen llibertari, però sí que hi havia aquests comportaments. La direcció vol això? “Sí, home, perquè vosaltres ho digueu, què collons us heu cregut!”

—No té a veure també amb la manera com Oriol Junqueras administra la seva autoritat? La mateixa expectativa de la independència fa esclatar Convergència.
—Evidentment, sí. Són partits que en si mateixos i en relació amb el procés tenen poc a veure. Convergència fa implosió perquè era un partit d’ordre que va decidir d’optar per l’opció més subversiva: la independència. Això en va rebentar les costures. Esquerra ja no era un partit d’ordre. A més, podia dir que era independentista des de dues dècades abans no comencés el procés. Assumir l’independentisme, per ells no era cap novetat ni trauma. Per Convergència, sí. Ara: estic d’acord que com ha sabut gestionar la seva autoritat l’equip Junqueras hi ha tingut força a veure. El fet que la tardor del 2017 el president del partit vagi a parar a la presó també té un impacte entre els militants. No és el mateix revoltar-se contra Carod o contra Puigcercós que enfrontar-te amb un dirigent que és a la presó a causa de les seves idees. Això dissuadeix molt les temptacions de contestació.

—Dèieu que quan comença el procés, Esquerra ja fa dues dècades que es pot dir que és netament independentista.
—Almenys en el discurs i en el programa.

—Quin és el punt d’inflexió perquè Esquerra es faci independentista? De vegades es dóna per fet que ho era d’ençà de la seva fundació.
—No, no. Certament no és així. Fa cinquanta anys que ho he estudiat. Esquerra, l’any 1931, no neix com un partit independentista. Neix com un partit amb independentistes. Una part dels seus militants i dels seus quadres ho són. La seva bandera, segons els estatuts del 1931, és la de les quatre barres. El seu programa parla de federalisme; en algun moment d’entusiasme, de confederalisme. Finalment, accepta l’Estatut del 1932. Per tant, no és un partit independentista tot i que en té un component. El 6 d’octubre Companys no fa una proclama separatista. En absolut. Tant si la llegeixes del dret com del revés. Ho he dit moltes vegades i encara hi ha gent que no ho entén. La poca Esquerra Republicana que queda sota el franquisme no és un partit independentista. L’independentisme, als anys 40, 50 i 60, el representen el Front Nacional, Estat Català, i a final dels 60 i principi dels 70, el PSAN, etc. L’Esquerra que ressuscita l’any 1975 al voltant d’Heribert Barrera no era independentista. En Barrera defensarà en el debat constituent la confederació. No pas la independència.

—El canvi és als noranta.
—Sí, la inflexió és amb l’arribada al lideratge d’Àngel Colom i de Carod, que pacten per desbancar Hortalà, i a partir d’aquell moment, final dels vuitanta, principi dels noranta, Àngel Colom va portant el partit cap a una posició obertament independentista. En les eleccions del 1992, per primera vegada s’explicita l’objectiu de la independència en la campanya electoral. Al mateix temps, abans i després d’aquesta explicitació en el programa, hi ha la incorporació a Esquerra d’un seguit de gent que ve de l’entorn de Terra Lliure. És a partir d’aquell moment. El que passa, per exemple, és que caigut Àngel Colom hi ha el tripartit i, aleshores, Esquerra no en renega, però congela el seu independentisme. L’ajorna sine die. Perquè si no, difícilment hauria pogut fer govern amb el PSC.

—La desvinculació de l’independentisme i el nacionalisme, més explícita o menys, tampoc no és nova.
—Que jo recordi, el primer que va explicitar-ho, i som molt amics des de fa més de trenta anys, va ser en Carod. Va provar de construir un discurs independentista no identitari. Recordo una frase seva: “A Catalunya no tothom parla català, però tothom té cartera o butxaca.” És a dir: el drenatge fiscal afecta tothom. Als de Santa Coloma de Gramenet i als de Ripoll. No ho va desenvolupar gaire, però va intentar de formular un independentisme no nacionalista. Pensava que si la identitat era una peça fonamental de l’independentisme, difícilment s’hi podria sentir identificada una part important de la població catalana. Això, a una gran part de la militància d’Esquerra, segurament li grinyolava. Per tant, tampoc no hi va fer un gran èmfasi. Però aquesta idea es va explicitar.

—Aquests darrers anys els militants han canviat de parer sobre aquesta idea d’un independentisme no nacionalista? L’han normalitzada més?
—No recordo que Oriol Junqueras l’hagi pronunciada en aquests termes. Però implícitament, sí. L’acte de l’altre dia a Santa Coloma és això. Si vas a Santa Coloma i dius: “Voteu-me, però us heu de saber L’emigrant i parlar com Pompeu Fabra”, et votaran vint-i-cinc. Els seus esforços per a créixer al cinturó van en aquesta direcció.

—Bé, però això és un fals dilema. No cal parlar de L’emigrant. Pots no reclamar que el teu votant sàpiga L’emigrant sense desvincular l’independentisme de la catalanitat.
—És clar, sí, d’acord. Vull dir que un independentisme estrictament identitari ho tindria difícil per a fer forat a Santa Coloma. Gabriel Rufián mateix, com a polític, és una expressió amb potes d’un independentisme molt poc identitari.

—Quan heu dit que Esquerra neix com un partit no independentista però amb independentistes m’ha fet pensar en això del govern del 80%, però a l’inrevés.
—Vols dir que és un govern independentista en què hi ha no independentistes, oi? Sí.

—És un tret identificatiu històric d’Esquerra provar sistemàticament aquesta barreja?
—Esquerra el que sí que va ser, en els seus anys més bons, i això jo ho he escrit desenes de vegades, és allò que els politòlegs anglòfons en diuen un catch-all-party. Un partit d’arreplegar-ho tot. A l’Esquerra de Macià i de Companys hi havia com a dirigents gent que venia de tot arreu. Excepte de la Lliga, potser, de tot arreu. D’Acció Catalana, de la Unió Socialista, de la CNT, del comunisme. No com a militants de base. Com a càrrecs. L’Esquerra dels anys 80 i 90, que tenia un 6% o un 10% dels vots, difícilment ho podia ser. Perquè un catch-all-party almenys ha de tenir un 20% del vot. L’Esquerra d’aquests darrers anys ho ha intentat. En vista d’aquest últim govern, amb alguns fitxatges més nous, ho vaig pensar. Fa pensar en alguns governs d’en Macià o d’en Companys de primers dels anys 30, en què hi havia Carles Pi Sunyer, que venia d’Acció Catalana, o Martí Barrera, pare d’Heribert Barrera, que venia de la CNT. És veritat que el programa d’Esquerra en aquell moment, com que no era explícitament independentista, ho posava una mica més fàcil. Però ara també. És a dir: ningú no va demanar ni a Joaquim Nadal ni a Carles Campuzano ni a Gemma Ubasart que, abans de jurar com a consellers, juressin els principis de l’independentisme. Aquesta manera de fitxar té antecedents llunyans en la història d’Esquerra.

—Descarteu que hi hagi un retorn al tripartit? Un sector creixent d’Esquerra diu que de cap manera.
—Aquí hi ha un joc típic de la política. El somni humit de Junts és que es formés un altre tripartit d’esquerra, aquesta vegada encapçalat per Esquerra Republicana. Això donaria arguments a Junts per a vint anys. “Ho veieu, com són uns botiflers i uns traïdors i uns venuts?” Com que Esquerra ho sap, mira d’evitar-ho, i l’altre dia surt Oriol Junqueras i diu que no volen els vots del PSC per al pressupost perquè se’ls encetaven les mans de tant aplaudir el seu empresonament. És la qüestió de la política catalana actual. Si Esquerra es veurà obligada a reeditar un pacte amb el PSC i els comuns o bé aconseguirà d’evitar-ho. El PSC ho vol i Junts encara ho vol més. Seria la seva arma nuclear.

—Després del 2017, Esquerra ha mirat d’imitar el vell PSC o més aviat la vella Convergència? Fa un parell d’anys, Carod va dir que el paper de Convergència en la política catalana ara el feia Esquerra. És tan clar com això?
—No és tan clar com això, però si hagués de dir a qui em recorda més Esquerra avui diria més la Convergència de Pujol que no pas el PSC de no sé quan.

—Quina Convergència? La dels primers anys?
—Sí, una Convergència que no era un partit independentista però que era un partit amb independentistes. No d’una manera tan explícita com l’Esquerra dels anys trenta, però ho era. La JNC, de la qual va ser un dels primers dirigents Carles Campuzano, va fer servir tota la vida l’estelada. L’alcalde de Solsona Ramon Llumà era un independentista que cada any, per la festa major, no posava la bandera espanyola i quan li ho reclamaven deia: “Perdoni, és que era molt bruta i era a la tintoreria.” El que més recorda aquella Convergència és la relació amb Espanya. El pactisme. Ens necessiten per pactar el pressupost? Fem-los-ho pagar. És clar, això del peix al cove sempre té uns resultats discutibles. Ja els els discutien a Pujol. “Vostè no obté gairebé res!” Bé, de vegades era poc i de vegades no era tan poc. Els Mossos vénen d’un d’aquests pactes. La desaparició de la Guàrdia Civil de les carreteres és a causa del pacte del Majèstic. Com moltes coses més. Això és paradoxal, és clar. Que els hereus genealògics de Convergència, Junts, siguin els de la radicalitat i el caixa o faixa, i que Esquerra representi una mena de pragmatisme.

—Sociològicament a què ho atribuïu?
—És evident que Esquerra ha eixamplat la seva base respecte dels anys noranta i fins i tot dels anys del tripartit. Si no, no tindria trenta-tres diputats. I és probable que hagi atret un contingent dels antics votants convergents. És difícil saber quants. Però no crec que hi hagi hagut un canvi profund i radical de la base sociològica i electoral d’Esquerra. Hi ha hagut un cert eixamplament, però no un canvi. La gran majoria dels qui votaven Esquerra l’any 2003 continuen votant-la. Segurament els qui es van escindir com a reacció contra el tripartit, com ara Reagrupament, sí que han passat a Junts. Però ja es van escindir aleshores.

—Amb la tornada d’Esquerra a la presidència de la Generalitat s’han guarit ferides internes que havien de cicatritzar d’ençà que va guanyar Pujol?
—Quan va guanyar Pujol, Esquerra no era en cap cas una alternativa. No solament això, sinó que va fer possible l’elecció de Pujol l’any 1980. Sense Esquerra, Pujol no hauria estat president. Les ferides que podia haver-hi al cos d’Esquerra Republicana no són pel Pujol dels anys vuitanta, sinó pel dels últims anys. Són de quan Carod s’ofereix per a pactar un govern de coalició amb Pujol, que ha perdut la majoria absoluta, i Pujol prefereix el PP. Perquè sabia que el PP de Fernández Díaz sumava vots però no era cap rival de res. I que Esquerra era un rival que podia engegar en orris la successió de Pujol en Artur Mas. Perquè segurament, en aquell moment, tenia més sex-appeal nacionalista Carod que Mas.

—I Pujol ja s’ensumava que el nacionalisme començava a entrar en efervescència.
—Sí, és clar. Era ben perceptible. I això sí que va crear un ressentiment. “Podent pactar amb nosaltres, han preferit posar-se en mans del PP.” El tripartit va ser-ne la venjança. La venjança d’Esquerra contra els menyspreus de l’últim Pujol.

—Vénen d’allí, les desavinences tan crues d’aquesta darrera dècada entre Esquerra i CDC-PDECat i després Junts?
—Han estat els dos grans rivals per l’hegemonia del nacionalisme des del 2003, quan Esquerra va passar de 12 escons a 23. Uns rivals amb les forces cada cop més igualades, no pas com l’any 1984 que els uns tenien 69 diputats i els altres en tenien 6. Això ve de lluny, sí. Esquerra va fer l’aposta dels tripartits per desallotjar Convergència del poder amb la convicció que, sense Pujol, sense poder, sense Generalitat, Convergència es desfaria com un glaçó de gel al sol. Només hem de posar el cistell sota l’arbre i la fruita madura anirà caient. Va ser un càlcul equivocat. Un error greu. La Convergència de Mas va resistir set anys a l’oposició i no es va desfer. Ben al contrari. I l’any 2010, la proporció va tornar a ser de 62 a 10.

—Per tant, ara s’hi podrien tornar a trobar.
—És clar, però els partits tenen memòria i crec que en són conscients. També hem de dir que el procés ho ha canviat tot. La Convergència de Mas ja no existeix. S’ha transformat en una cosa molt diferent. A Junts hi ha una part molt important dels dirigents i de la militància activa que no vénen de Convergència. Ni Laura Borràs, ni Francesc de Dalmases… Bé, Dalmases molt vagament. Però la pugna per l’hegemonia és molt diferent de la de principi de segle.

—El president Pere Aragonès, de quina família o tradició del partit prové?
—Ve de les JERC. De les joventuts. Del Maresme. I és un exemple tan típic d’un fenomen del tombant del segle XX-XXI. Una família convergent que el fill es fa de les JERC i després d’Esquerra Republicana. Hi ha un detall que ben poca gent deu saber. Quan va començar la crisi dins Esquerra durant el segon tripartit, es va dibuixar una escissió, a banda de Reagrupament, que s’havia anomenat Esquerra Independentista, encapçalada per Uriel Bertran. Pere Aragonès hi va flirtejar. La premsa el vinculava com un dels elements d’aquesta facció. Però força abans del trencament va fer dos passos enrere i va tornar a l’ortodòxia del partit.

—Esquerra Republicana pot governar tota sola? Té prou gent?
—Tot això sempre és molt relatiu. Els quadres es formen. Quan l’any 1980 Pujol va arribar al govern sense imaginar-s’ho ningú –bé, ell potser sí, però només ell–, s’hauria pogut fer aquesta pregunta. I amb més èxit o menys es va anar fent. Cap administració ni cap govern no deixa mai vacants unes quantes direccions generals i secretaries i diu: “Oh, és que no tenim ningú.” Això no passa mai. Des dels anys del tripartit, Esquerra ha anat fent pedrera. No és l’Esquerra dels anys noranta. Àngel Colom quin pressupost ha gestionat? Mai cap, més que el seu personal. No crec que aquest sigui un problema, i com s’acaba de veure, sempre hi ha la possibilitat dels fitxatges externs. Més experiència que Quim Nadal en l’administració no se’n pot tenir. Perquè Pujol va ser president vint-i-tres anys. Però Nadal va ser alcalde vint-i-tres anys i conseller set.