Jesús Peris: ‘És més fàcil cancel·lar les Falles que no que els madrilenys es queden quietets’

La cancel·lació i  l’ajornament de les Falles arreu del País Valencià és un fet gairebé únic en la història que, ara, té molt a veure amb el fet que a la festa del Cap i Casal hi haja una assistència tan multitudinària, tant de gent del país com de fora. Hem entrevistat l’activista i estudiós Jesús Peris per saber les conseqüències immediates de la suspensió preventiva pel Covid-19 i perquè explique, des dins, com colpeix el món faller. Peris és membre de l’Associació d’Estudis Fallers, de la qual fou president durant set anys, membre de la Falla Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, que va presidir durant dos anys, i professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de València. L’entrevista s’ha fet hores abans de saber-se la proposta de fer falles durant el mes de juliol, per això l’entrevista no s’entra en el detall de la nova convocatòria, això però no treu interès a les respostes de Peris que va al fons de la qüestió, malgrat l’abatiment que se li palpa en cada paraula.

—És la primera vegada que s’ajornen les Falles?
—No ho és, però les anteriors no són comparables, per molts motius: l’últim març que a València no hi va haver Falles va ser el del 1939, tan fort i brutal com això. En l’anterior, el del 1886, aquell govern municipal tenia l’objectiu de liquidar la festa perquè era incontrolable i subversiva, i l’ofegava amb taxes municipals. I, directament, com que cap comissió no paga la taxa, no es planten, però no se suspenen, tècnicament parlant. La del 1896, igual, perquè té a veure amb el malestar social per la marxa a la Guerra de Cuba i els fets associats, en la declaració d’un estat de guerra. 

—En la guerra, concretament del 1937 al 1939, tampoc no se’n van fer.
—No. I el més paregut a una suspensió d’actes al carrer és quan Renau i companyia, la secretaria de Propaganda, van tenir idea de fer les Falles antifeixistes del 37, que la idea original era plantar monuments al carrer, però, un mes abans de la plantà, hi hagué un dels bombardeigs més bèsties dels franquistes, van decidir que no es podia fer una festa al carrer i van muntar la història aquesta de l’exposició en la Llotja. Al 38 i 39, la marxa de la guerra no estava ni per pensar a fer un acte festiu propagandístic, d’intervenció al carrer. I les del 37, si s’hagueren fet, haurien sigut estranyes perquè les comissions que ja havien començat a preparar l’exercici van donar els estalvis per a contribuir al front.

—Quina resposta social van tenir?
—La resposta social queia pel seu pes. Una de les coses que criden l’atenció d’ara és que no acaba de ser perceptible. De fet, aquest matí, jo mateix venia amb tren i el vagó anava atapeït com un dia qualsevol. Això fa com que tot tinga un sentit d’irrealitat que en aquells moments no tenia, allò real era molt punyent.

—Com es viu la suspensió en els casals fallers?
—Estem molt, molt afectats. Crec que cap de nosaltres no havia previst aquesta possibilitat. Jo havia parlat amb gent i teníem més o menys clar que els actes multitudinaris com ara la mascletà i l’ofrena eixirien de la setmana fallera. Ara, precisament, per les conseqüències materials que té no cremar les falles i emmagatzemar-les, no se sap on, pensàvem que s’optaria per una festa minimalitzada, no per la supressió total. Aleshores, la reacció ha estat de sorpresa, d’estupor; de comprensió, en realitat, però de moltíssim abatiment. Jo mateix no vaig cara l’aire, avui, ja us dic.    

—Què significa aquesta decisió?
—Jo encara no ho sé, sincerament. Es parla d’ajornar la festa perquè cancel·lar-la implica tenir mil monuments de tot el País Valencià per cremar. Aleshores, caldrà donar-los eixida, però, sincerament, no sé com ho faran. Crec que ara som en la fase de xoc i dol, hem de passar-ho, processar-ho i veure quines possibilitats materials hi ha d’organitzar unes Falles mínimament normals en un altre moment de l’any.

—Quins problemes implica?
—A banda el calendari escolar, que no l’han mogut amb bon criteri, hi ha les complicacions tècniques de desmuntar una falla perquè és un gran artefacte fet a peces, pensat perquè encaixen i després no tornar-se a desmuntar, pensat per cremar-se. Tècnicament, desmuntar-ho sense danyar-ho greument, és molt complicat. Aleshores, imagineu que es fan pel maig. Què voldria dir? Que tot això que és al carrer s’ha de desmuntar, traslladar i tornar a emmagatzemar. I tenint en compte que molts artistes es posen a treballar a un ritme molt ràpid per a fogueres, només passen falles. I, després, caldria arreglar els desperfectes del desmuntatge i, en un altre moment, tornar a traslladar-les i tornar a muntar-les. Parlem de molts diners.

—En relació amb això, els artistes fallers diuen que les conseqüències seran bestials per al gremi. Qui n’assumirà les despeses?
—Això no se sap. Penseu que els tallers dels artistes són empreses petites que van justetes, dubte que moltes pogueren resistir-ho.

—El gremi d’artistes fallers avisa que la majoria de falles d’Especial i la de l’ajuntament possiblement no es poden desmuntar. I, Escif, l’artista urbà que ha fet la falla municipal, proposa de deixar-la fins que es facen les Falles.
—Això m’ha agradat molt perquè Escif, que sap què fa, no deixa de fer una intervenció urbana i em sembla artísticament potent. Pot mostrar la potencialitat enorme que tenen les Falles com a expressió artística i social, a tota aquesta colla d’antifallers. Però el problema és saber de quant de temps parlem: d’una setmana, de dues? Les falles no són pensades per a estar un mes a la intempèrie resistint pluja i vent perquè s’acabarien desfent, són monuments efímers. Ara, la seua idea em sembla bonica i potent. 

—Què els passarà als centenars de treballadors de restauració, músics, transportistes, autocars, tècnics, etc.?
—Anit, la meua falla va fer una reunió d’urgència per veure quines comandes es poden revertir perquè, a hores d’ara, ja s’ha demanat tot. Preguntem-nos, per exemple, per les flors. Sabeu quina quantitat de flors hi ha demanades i ja preparades i contractades? És un producte de molt curta vida. Parlem d’un sector econòmic molt potent, de treballadors que depenen d’això.

—El cas dels músics també és notori. Tot i que algunes bandes tenen convenis per a prevenir casos excepcionals.
—Exactament. M’imagine que depèn de les relacions que tinguen i supose que una cosa és ajornar-les i una altra que no es facen, perquè hi ha diners pagats a compte. És un problema per a les comissions. Diguem-ne que t’has gastat uns diners sense gaudir-ne. Però cal tenir en compte que per a alguns és la seua forma de vida i, en el cas de les societats musicals, les falles són una part important del seu pressupost, i també del pressupost personal de molts músics.

—Quants diners pot perdre un faller?
—En una falla com la meua, popular, cadascú paga una quota aproximada de 250 euros, i si tens una família que té dos fills, doncs, són 1000. De tot manera, ja us dic, això són diners que hi invertiries en qualsevol cas, com quan t’has gastat els diners en una cosa que se t’ha espatllat. El problema és la gent que en viu, d’això. Per a nosaltres, l’impacte és més emocional que no econòmic. Jo, quan arribe el dia 16 i no hi haja res, només silenci, la plorada que em pegaré, només la sé jo. Quan siga dèsset, dènou de març i no hi haja cremà, l’impacte emocional i simbòlic serà com si s’hagués trencat la continuïtat del temps.

—Quina solució hauríeu proposat?
—Un pensa coses que els fallers ja teníem més o menys assumit, com traure l’ofrena i dur- la pels volts de la festa pròpia de la Mare de Déu, no fer mascletades o no fer revetles. Fer unes festes paregudes al que varen ser les Falles al XIX i una part del XX o, fins i tot, mireu què us dic, fer-les més curtes, si fos necessari. És a dir, restringir, perquè el problema no és tant les Falles en si com el vessant multitudinari, el desplaçament de persones que les Falles porta, crec que el problema està allí.

—El desencadenant ha estat el desplaçament de gent. VilaWeb apuntava l’opció d’aïllar Madrid, com es va aïllar Milà. Podria ser una possibilitat, atenent que el 50% dels afectats s’han detectat allí.
—No entenc per què els madrilenys poden desplaçar-se, ara mateix, en total llibertat, però bé. Evidentment, és més fàcil cancel·lar les Falles que no que els madrilenys es queden quietets una temporadeta. Aleshores, cancel·lar les Falles és un problema que apunta, fins i tot, al disseny d’aquest estat macrocefàl·lic.

—L’any passat, les Falles van rebre 931.639 persones per dia. La cancel·lació de les Falles pel coronavirus és un preu a pagar per la massificació.
—Exacte. Açò ens pot fer reflexionar perquè, al final, si les Falles s’han cancel·lat és, sobretot, conseqüència del coronavirus, associat a la turistització. L’Associació d’Estudis Fallers reflexionem sobre aquest fet de convertir les Falles en un esdeveniment de masses perquè vinga la penya, exactament igual que ve, perquè això pot matar-les. És el preu de la turistització. Els fallers del Carme ho saben bé, no et deixen ni eixir perquè quan et mous dos carrers allò és una riuada de gent. Eixa conversió en una festa multitudinària era i és un problema de les Falles. Les Falles no són el problema, les Falles tenen eixe problema. Eixa reflexió s’ha d’obrir perquè aquest fet ha sigut molt gràfic; tant de bo ara es mamprenga amb serietat perquè en veiem les conclusions. Si açò fos una festa de barri o una suma de festes de barri, probablement, en el nivell actual d’infecció, no s’hauria cancel·lat. L’any que ve no tindrem coronavirus però tindrem problemes causats pel turisme, exactament igual. 

—Quines repercussions polítiques creieu que pot tenir?
—Com a faller, quan vaig sentir la conferència de premsa del senyor president em vaig quedar glaçat, estava ben emprenyat, no per la suspensió sinó perquè ixes allí, dius que no es farà i no dónes cap idea, ni passes la paraula a algú de l’ajuntament per explicar com es farà efectiu això. Així transmets, o bé que ja us apanyareu, o que demà ho pensarem. I cap de les dues coses no és bona. Aleshores, crec que el cost polític, ara mateix, tindrà més a veure amb determinats elements de la gestió que no amb el fet de la suspensió. La gent ho entén i no crec que pense que amb un altre govern no s’hauria suspès.

—Ximo Puig diu que la Magdalena i les Falles tenen un impacte de set-cents milions d’euros. Ha demanat una acció europea potent perquè, si no, diu, aquesta crisi serà molt greu.
—Les Falles són Patrimoni Immaterial de la Humanitat i se suposa que estar en eixa llista és per a la salvaguarda i tot això. Doncs ara hi ha un Patrimoni Immaterial que té un problema greu. Espere que eixes ajudes arriben perquè suspendre les Falles es pot presentar com un fet de responsabilitat col·lectiva. Doncs bé, a veure si això té cap contraprestació i reconeixement, que ens donen un cop de mà.

—Quines mesures posen per a complir la llei?
—Revertir els permisos d’ocupació dels espais públics que tenen les comissions falleres, que són allò que et permet plantar una falla i muntar un envelat, però també fer un acte al carrer. Tot va en un paquet. Tindran en consideració les que ara hi ha al carrer però les Falles no podran organitzar cap acte pel seu compte, res.

—Els casals faran la festa a porta tancada, mantindran les activitats associatives?
—Òbviament, les Falles no es faran a porta tancada; les Falles, si no hi ha falla plantada, si no hi ha tòtem, no hi ha festa. Aquest migdia teníem un dinar en una falla i, és clar, m’han comunicat que no es fa i la primera reacció ha sigut: ‘Quina pena perquè m’abellia estar amb gent que està tan trista com jo i pels mateixos motius que jo.’

—I, ja per acabar, com que sou filòleg i un activista en la defensa de l’ús del català a les Falles, no m’estic de preguntar-vos què us va semblar que el president Ximo Puig fes la conferència de premsa en castellà.
—Doncs em va semblar molt malament i molt trist perquè, d’alguna manera, una vegada més confirma la diglòssia: com que és un tema greu i d’interès general doncs es parla en castellà perquè ‘lo entiende todo el mundo’. És eixa interiorització de l’autoodi valencià que, si l’escenifica el president, doncs fa una mica de pena. És a dir, ja tenim un altre motiu per a la tristor. Hui estem per a gitar-nos, la veritat.