22.01.2019 - 21:50
|
Actualització: 23.01.2019 - 16:23
Jennifer Clement (1960) va néixer als EUA, però de ben petita se’n va anar a viure a Mèxic. Tanmateix, féu els estudis universitaris a Nova York, on es va llicenciar en antropologia i literatura anglesa. És la primera dona que presideix el PEN Club Internacional d’ençà que es va fundar, el 1921. Abans, del 2009 al 2012, havia ocupat la presidència del PEN mexicà. Ha publicat quatre novel·les, un llibre sobre la relació del pintor Jean Michel Basquiat amb la ciutat de Nova York i nombrosos llibres de poemes. Les seves novel·les han obtingut èxits importants de venda i de crítica i alguns dels premis literaris més importants del món. Clement assegura que el PEN Club –una de les entitats més antigues del món en defensa de la llibertat d’expressió i dels drets humans dels escriptors– continua a l’avantguarda de la diplomàcia cultural. Ha estat a Barcelona per a presentar un comunicat de suport a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez en què ella, grans intel·lectuals de prestigi mundial i quinze centres PEN de tot el món en demanen l’excarceració i l’eliminació dels càrrecs de rebel·lió i sedició, alhora que alerten dels retrocessos democràtics. De resultes del comunicat i del que va emetre fa uns quants dies el PEN americà, el president d’honor de la institució, Mario Vargas Llosa, ha anunciat que deixava l’entitat, molt irritat.
—Quasi cent anys d’història i sou la primera presidenta. Diríem que el PEN Club no és una entitat gaire paritària… Com l’encareu, la vostra presidència?
—És una responsabilitat que em prenc molt seriosament. He fet coses per posar la dona al centre de l’organització.
—En un organisme tan gran les coses no són immediates, però el canvi era important i paga la pena…
—Sí, vam trigar dos anys a poder aprovar per unanimitat la reforma de la nostra carta constituent, que ara diu que lluitarem contra la persecució per qualsevol mena d’odi i inclou conceptes com el d’igualtat, que a començament del segle XX ni tan sols s’havia detallat.
—També heu fet una altra passa important en aquest sentit…
—Després de l’aprovació de la reforma de la carta constituent hem elaborat el Manifest de la Dona, que ha impulsat un important grup de treball amb consellers i conselleres. El fet sorprenent és que el document ha sortit del PEN, però després l’han emprat moltes organitzacions, com ara les Nacions Unides.
—De totes maneres, ja hi teníeu experiència, en processos dilatats, com el que va dur a considerar un delicte federal l’assassinat de periodistes a Mèxic…
—Era fonamental canviar una llei i hi treballàvem totes les ONG: els assassinats de periodistes i escriptors no podien ser un afer intern de cada estat, s’havien de perseguir des del govern federal, i això ho vam aconseguir quan el PEN va començar a treballar-hi seriosament.
—Precisament la negociació es va desencallar quan el PEN va entrar en el debat amb tota la força…
—El PEN té això. Quan ho necessites tens el suport de 150 centres de tot el món, amb grans escriptors, amb tots els premis Nobel al darrere, amb l’acadèmia sueca… la pressió és molt forta i s’aconsegueixen coses.
—Entenc que aquesta maquinària de suport és la que tenen ara Jordi Cuixart i Jordi Sànchez després de la presentació del comunicat a favor seu?
—Sí, aquest és el suport que tenen ara els dos dirigents de la societat civil catalana.
—Creieu que aquesta pressió tindrà un bon resultat a Espanya?
—A Mèxic va funcionar perquè hi ha un respecte molt gran pels escriptors i pels poetes. Hi ha governs que no senten vergonya davant les nostres actuacions i n’hi ha en què la pressió funciona molt bé.
—Heu agafat aquests dos casos perquè són dues personalitats de l’àmbit cultural, però hi ha més presos polítics empresonats que també ho són, com ara Raül Romeva o Oriol Junqueras, que abans d’entrar a presó ja havien escrit llibres, i alguns altres que han escrit a la presó. També s’estudiaran, aquests casos?
—És molt possible que el PEN també agafi aquests casos, però no podem fer-ho a la babalà. Ha de venir d’una petició del comitè dels escriptors empresonats i, a partir d’aquí, iniciar un expedient. També s’ha de parlar amb l’escriptor, la seva família i els advocats, és una burocràcia una mica lenta.
—Com és la vostra relació amb el centre català del PEN. Sovint es diu que hi ha un grup de pressió català en el PEN Internacional…
—Tinc molta relació amb el PEN català i amb Catalunya mitjançant Carles Torner. Ell és un home de Catalunya que fa trenta anys que és al PEN i m’ha aproximat molt el món català. Però la meva relació amb Catalunya ve de molt més lluny, de Mèxic.
—Com és això?
—Jo era molt amiga de Ramón Girao, que va fer la introducció a un llibre meu que es diu El marinero de Newton, un poemari sobre ciència. I durant quinze anys o vint vam passar el Cap d’Any amb ells i amb més espanyols exiliats que es movien o s’havien mogut a l’entorn d’Octavio Paz. Ell em va despertar l’amor per Catalunya.
—Mario Vargas Llosa, diumenge a El País, i ahir el ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell, insistien a dir que els ferits de l’1-O a Catalunya eren una invenció, eren fake news. I Vargas Llosa està molt enfadat, fins al punt que ha anunciat que deixaria el PEN per la posició que ha pres, segons ell, a favor dels partidaris del cop d’estat a Espanya.
—Passa que hi va haver molts enregistraments, i molts van sortir en mitjans com la BBC. Com pots dir que unes imatges de la BBC són fake news? Sí que hi ha hagut casos en la història en què s’ha fet teatre per crear fake news, però no és pas el cas d’allò que va passar aquí. Pel que fa al cas de Vargas Llosa, és l’única protesta que hem tingut fins ara. El PEN, durant cent anys, ha estat el lloc dels grans debats del món, amb encerts i rectificacions. I aquest debat i aquestes passions no són res de nou per al PEN. El comunicat té el suport del comitè d’escriptors a la presó, i el conjunt del PEN internacional i les seves resolucions recents en congressos i comitès. Lamento que Mario Vargas Llosa renunciï al PEN i sempre serà benvingut si canvia d’opinió.
—Aquests dies us hem sentit dir que la història del PEN és una història de presó i exilis…
—D’ençà de les primeres cartes del PEN, es veu que hi ha un intent d’acollir escriptors de fora en situació de perill i de mirar com els podem salvar. Des del primer moment hem volgut acollir escriptors en situacions difícils i de llavors fins a la creació de la xarxa Icorn de ciutats refugi, aquesta ha estat una de les nostres màximes prioritats.
—Diuen que quan un escriptor arriba a la presidència del PEN, bé d’un centre nacional, bé de l’internacional, gairebé es troba forçat a deixar d’escriure…
—Hi ha una bona part de veritat. Jo no podria escriure una novel·la, que em requeriria molta concentració i fins i tot potser una vida paral·lela. No he escrit cap novel·la però si alguns poemes, molts discursos i manifests que han implicat una altíssima concentració per aconseguir que siguin efectius i que els aprovi el màxim nombre de gent possible.
—Heu arribat a aquest càrrec en un dels moments més dolços de la vostra carrera. Ha estat un gran sacrifici?
—No ho he pensat mai com un sacrifici. El meu pare va ser un gran lluitador pels drets civils als Estats Units i ens va criar ensenyant-nos que a la nostra vida també havíem de servir els altres. Jo no vaig pensar mai que seria presidenta del PEN Internacional, però benvingut sigui.
—Viviu a Mèxic, i entre el 2009 i el 2012 vau ser presidenta del PEN mexicà. Heu dit que Mèxic és un dels països més perillosos del món per a ser periodista…
—El periodisme, sobretot el que cobreix notícies de criminalitat a les províncies, és molt perillós. Un dels principals problemes a Mèxic és que hi ha impunitat. Tenim més de cent periodistes assassinats aquests darrers quinze anys i no hi ha ni una sola persona a la presó per haver mort un periodista. A Turquia hi ha periodistes a la presó, i a Mèxic són a les tombes. Sí, en aquest sentit Mèxic és un dels pitjors països del món.
—I aquesta violència com afecta la vostra literatura?
—Potser no he escrit explícitament sobre l’assassinat de periodistes, però sí sobre la violència a Mèxic. El meu llibre anterior, Prayers for the stolen (titulat Ladydi en l’edició en castellà de Lumen), tractava sobre el robatori de nens a Guerrero, i el més recent, Gun love (Amor armado), explica com les armes dels Estats Units van a Mèxic i a l’Amèrica Central i també que la crisi humanitària té a veure amb l’accés a armes, que és el gran negoci dels Estats Units.
