Jenn Díaz: “El meu agressor apareixia o desapareixia per torturar-me psicològicament”

El febrer del 2019, Jenn Díaz (Barcelona, 1988) va fer una intervenció generosa i valenta al Parlament de Catalunya. Va aprofitar el seu torn de paraula com a diputada d’ERC per explicar la seva història: “Vaig patir violència masclista, física i psicològica. Però no ho explico com a víctima, sinó com a supervivent.” L’escriptora visibilitzava públicament el seu cas d’uns anys enrere, després d’haver passat per un procés que va implicar identificar i entendre les violències viscudes, sobretot gràcies a un moviment feminista que li va fer veure que ni estava sola ni era l’única. Ara en parla amb detall a Violència en tres actes: de víctima a supervivent (la Magrana), un llibre en què va del fet personal al fet col·lectiu per demostrar que la seva història és la de moltes i que en cap cas és un afer privat, sinó que ha d’interpel·lar-nos a tots.

—Dieu que reconèixer-se com a víctima de violència masclista és molt difícil. En el vostre cas, què ho dificultava?
—Per sobreviure a aquesta situació de tensió constant, tanques les comunicacions amb l’exterior. El teu interlocutor és alhora el teu agressor i això impedeix que t’identifiquis com a víctima. Moltes conductes, dinàmiques i agressions quotidianes que comences a normalitzar les parles amb ell, que en rebaixa la gravetat. Sobre situacions que no et ressonen bé o que t’amoïnen, ell et diu que en fas un gra massa. I una de les coses que més em van allunyar de la paraula és aquesta mena de retrat robot de les víctimes que hi ha hagut durant molt de temps.

—Els prejudicis socials.
—Quan em va passar, fa uns divuit anys, se’n deia “maltractament”, i es parlava sobretot de violència física. Quan es tractava el tema era per parlar dels feminicidis, però entre la violència quotidiana i la psicològica i el feminicidi hi ha molts grisos. Entre l’assassinat i allò que et passa a tu, hi ha molta distància, i jo entenia que la violència havia de ser no tan sols física, sinó també continuada. D’agressions físiques, en vaig rebre dues, i allò que vivia no s’ajustava al consens social sobre què era una víctima.

—Com us en vau adonar?
—Vaig denunciar-lo un any després que s’acabés la relació i les persones que em van atendre eren especialitzades en casos de violència masclista. No havien tingut cap mena de dubte a posar-me en una unitat específica… I a mesura que vaig anar llegint sobre feminisme i el feminisme va anar ocupant més espais, vaig anar polititzant el meu cas, vaig anar entenent què havia passat.

—Descriviu un fenomen habitual, que és que la víctima arriba a un punt en què es dóna constantment arguments per a justificar l’agressor: “Això ho ha fet perquè jo he fet allò altre.” Quan ho contraposa amb unes altres persones, li poden fer veure que no és veritat, però aquest xoc amb l’entorn pot ser complicat.
—El meu entorn em deia que allò que normalitzava era inacceptable. Però si aquest entorn haguessin estat els seus companys de feina o la seva família, segurament haurien minimitzat les violències, igual que feia ell. L’entorn ve molt condicionat pel vincle amb l’agressor o la víctima. Imaginem-nos que el meu agressor hagués estat conegut i respectat. En el moment de fer la denúncia pública, tothom li podria haver posat cara i experiència i segurament la gent hauria considerat que jo mentia. Jo ho vaig explicar al parlament, però el meu agressor és anònim i jo era una escriptora i diputada fent una denúncia pública. No vaig estar sotmesa a l’escrutini públic, com els ha passat a altres. Quan l’entorn és la societat sencera, la conducta agressiva és contra la víctima. De fet, el llibre comença amb una cita de Montserrat Roig apel·lant a la societat.

—A fer-nos càrrec d’aquestes violències, que són estructurals.
—Sí, no privades ni individuals. Que passi en l’àmbit privat no fa que en siguem menys responsables. Si tothom forma part d’aquest sistema patriarcal que normalitza les violències, a l’hora de la reparació no podem deixar la víctima sola. No pot ser que sobreviure a aquesta situació depengui dels seus recursos, això genera víctimes de primera i de segona. Si tens diners per a pagar-te una advocada especialitzada, segurament tindràs un procés de reparació per la via judicial més empoderant. Jo no recordo la cara del meu advocat, perquè va ser una situació traumàtica.

—Què va passar?
—La meva ment ha esborrat aquells dies. Era conscient que la denúncia quedaria arxivada perquè no podia provar els fets, però jo estava convençuda que no era la primera ni seria la darrera i volia que en el seu expedient hi hagués una denúncia. Però em van fer preguntes com ara: “Per què ara?” “Per què has trigat un any?” “Com és que no en tens proves?” “Per què no vas marxar?” “Quina és la motivació?” La motivació era que en aquell moment patia violència digital, ell amenaçava de publicar informació privada meva, però això no era una cosa aïllada, i a l’hora de denunciar-ho vaig explicar què havia passat durant dos anys. Al judici et fan una sèrie de preguntes que, si no estàs ben assessorada, prou forta o no tens uns coneixements que sí que tinc ara, no ets conscient que revictimitzen. Vaig contestar com vaig poder, entre llàgrimes i esperant que allò acabés. Tu acuses algú i has d’acabar justificant-te tu, defensant-te.

—Al llibre esmenteu la síndrome de la granota bullida: si llences una granota en aigua bullent, salta de seguida, però si vas apujant la temperatura molt a poc a poc, la granota continua a l’aigua i acaba morint. Què implica?
—Quan et preguntes com és que vas aguantar aquell nivell d’agressivitat i de tensió constant i extrema, et fas una pregunta trampa, perquè quan trobes les respostes no estàs sotmesa al nivell de violència que sofries. Quan pots analitzar la situació, és perquè ja tens prou perspectiva i pots pensar com hauries d’haver actuat, però això és una trampa, perquè demanem a la víctima que actuï com una persona que no està sotmesa a aquella pressió que la deixa petrificada. Veure que una persona no és capaç de sortir d’allà genera incomprensió i frustració, però fins que la víctima no en pren consciència, només podem acompanyar-la i escoltar-la. Que percebi que no està sola i que, quan estigui preparada, hi haurà algú.

—Aquesta indefensió, l’agressor l’aconsegueix amb manipulació psicològica. Esmenteu, per exemple, el moment en què el vostre agressor va desaparèixer durant dues setmanes i va enviar-vos, per sorpresa, un ram de flors per al vostre aniversari.
—Hi ha un joc d’abús de poder, d’intermitències, de silencis que volen generar inseguretat. Necessites, com a agressor, que la víctima se senti inferior, estigui insegura, sense autoestima… Quan la violència creix, pot arribar a la violència física, però la permet la violència soferta anteriorment, la psicològica. I generar inseguretat vol dir, de vegades, una intermitència. En el meu cas, els silencis eren una arma. Ell apareixia o desapareixia per torturar-me psicològicament, més tenint en compte que els primers mesos de relació eren a distància. Com que estava desfeta i no entenia res, quan tornava a aparèixer, l’única cosa que pensava era “s’ha acabat, ja no hi ha silenci ni sensació de no saber què passa”.

—Segurament una de les coses que més costa d’entendre és com es continua en una relació després de la primera bufetada. Com ho explicaríeu?
—Aquí prens consciència que l’escalada de violència traspassa unes línies, i és un xoc. Amb la violència psicològica et pot convèncer que n’estàs fent un gra massa, però quan et planten una bufetada no hi ha interpretacions. No pots matisar, però sí que pots justificar la motivació d’aquesta agressió. I és aquí on pots perdonar. Diuen que allò que acaben de fer no és representatiu, que no se senten bé… Aquesta frase de “m’ha fet més mal a mi que a tu”.  Penses que potser ha estat un moment de tensió, que la situació se li ha escapat de les mans… I te’l creus quan et diu que està tan penedit que seria capaç de fer-se mal, que és el que em va dir. Automàticament vaig passar a estar més amoïnada per ell que per mi.

—Quan us adoneu que n’heu de sortir?
—En el meu cas, era esperable que fos arran d’una de les agressions físiques o d’un dels xantatges emocionals més grans, que va ser quan va fingir que s’havia suïcidat per culpa meva, perquè jo no li agafava el telèfon. Era esperable que deixés la relació definitivament, perquè deixar-la, la vaig deixar moltes vegades. Es calcula que les dones hi tornen una mitjana de set vegades. En canvi, el moment en què prenc consciència que s’ha acabat definitivament és un sopar en què ell és desagradable amb uns amics seus i jo em sento avergonyida. Tenim una discussió i penso que s’ha acabat.

—A vegades la víctima fa el clic quan veu la violència de l’agressor cap a tercers.
—Sí, perquè per a la violència que reps tu només necessites un perdó, el teu, però quan és cap a algú altre ho veus des de la distància. Com que no interactuàvem gaire amb altres persones, no hi havia la possibilitat que jo pogués veure aquesta violència sovint, i això em va permetre enganyar-me, però veure-ho com a espectadora no em permetia de matisar-ho. No hi ha una fórmula màgica, simplement hi ha un dia en què tens la fortalesa de prendre la decisió i mantenir-la, i malauradament hi ha moltes dones que no tenen aquest dia.

—El feminisme us va ajudar a entendre que no era culpa vostra, que la violència masclista és un problema estructural que sofreixen moltes dones. Malgrat tota la pedagogia que s’ha fet, una bona part de la societat encara ho veu com un problema individual.
—Prefereixo una societat polaritzada perquè està informada que no una societat adormida i no polaritzada perquè ha acceptat que no s’hi pot fer res. Hi ha una diferència amb les dècades anteriors: si et passa ara, encara que no siguis feminista, tens un soroll de fons de les feministes. Pots pensar que els agressors no maten pel fet que siguem dones, pots estar en contra del feminisme, però si pateixes violència, tindràs una porteta per obrir, un telèfon d’ajuda, recursos… Hi ha qui pensa que el feminisme ha anat massa lluny, però el dia que necessitin que els doni respostes, hi serà. Abans, si obríem la porta hi havia incomprensió i silenci.

—I en relació amb els homes?
—No m’agrada gens quan apel·lem als seus vincles afectius, però és cert que quan l’agressor no és del seu entorn proper i la víctima sí, ho entenen. Els arguments que feien servir per a minimitzar, menystenir i ridiculitzar el feminisme, de cop, són els que necessiten per a combatre la violència contra la seva filla o germana. Entenen que té a veure amb el rol que el patriarcat vol assignar als homes, aquesta idea del mascle alfa que tampoc no afavoreix els qui volen ser vulnerables, empàtics i sensibles. El feminisme és pacient i hi és per a quan el necessitem. A algunes ens ha salvat la vida, i uns altres ja entendran que això no va de senyores enfadades. O que no va tan sols de senyores enfadades, perquè enfadades també ho estem.