Javier Pérez Royo: “La repetició d’eleccions és pràcticament la dissolució del sistema”

Les eleccions espanyoles del 23 de juliol han deixat la governabilitat de l’estat i la investidura de Pedro Sánchez en mans de l’independentisme, tot i la reculada en vots i diputats d’ERC i Junts. Quinze dies abans de la constitució del congrés, parlem amb Javier Pérez Royo (Sevilla, 1944) sobre el panorama polític que s’obre a Madrid. El catedràtic de dret constitucional diu que l’independentisme no té prou força per a reclamar el referèndum, però considera viable i necessària l’amnistia dels represaliats del procés. “O el PSOE aconsegueix de tenir una coalició sòlida, com la legislatura anterior, o se’l mengen. I fins i tot el poden fer desaparèixer, com ha passat a França”, adverteix.

—Podeu fer una valoració ràpida del resultat de les eleccions del 23-J?
—Amb menys intensitat, però es manté la mateixa majoria social que també s’expressa com una majoria parlamentària. Una majoria que es va fer visible el 2018 amb la moció de censura que va portar Pedro Sánchez a la Moncloa. De fet, aquesta majoria ja existia en les eleccions del desembre del 2015, passa que en aquell moment el procés era en plena efervescència i hi havia un cordó sanitari al voltant de tots els representants de Catalunya. I això, amb una repetició electoral i l’abstenció del PSOE, va permetre la reelecció de Mariano Rajoy, que el 2018 se’n va anar en orris amb la sentència del cas Gürtel. La majoria social no era de dretes, sinó d’esquerres, amb els nacionalistes catalans i bascs. I aquesta majoria, que és la que ha governat fins ara, s’ha reeditat, certament amb dificultats, en aquestes eleccions.

—Com veieu el paper d’Alberto Núñez Feijóo, que continua proclamant que és el guanyador de les eleccions, tot i que no té prou suports per a ser investit?
—No té ni Coalició Canària. Està tot sol. Totes les eleccions que s’han fet darrerament han estat determinades o condicionades per l’aplicació de l’article 155 de la constitució contra Catalunya. El PP el va posar en marxa perquè considerava que era una manera de controlar la situació, però la realitat és que se li va descontrolar. I, a més a més, en la memòria de Catalunya i del País Basc ha calat la idea que no et pots fiar de la dreta. Que la dreta és un perill enorme i té un concepte de la unitat d’Espanya que és el mateix que tenia Franco. És a dir, el dret d’autonomia és el títol vuitè de la constitució per al conjunt del país, però per a Catalunya i al País Basc és el 155. Aquesta aposta anticatalana i antibasca és una aposta perdedora. No es pot governar Espanya en contra de Catalunya i el País Basc.

—Sánchez pot aplegar prou suports per a ser investit, però no en pot perdre cap si no vol convertir el govern en una agonia diària.
—Ara és o tots a l’una o la coalició fracassa. És evident que el marge de maniobra que té és més reduït, gairebé nul. Això, en bona part, és per la llei electoral de 1977, que sol afavorir els dos grans partits, però en aquest cas ha donat una sobrerepresentació al PP. En el nombre de vots, hi ha molt poca diferència, uns 300.000, però el PSOE té 16 escons menys. Ara bé, en el global, hi ha un empat entre el bloc de l’esquerra i el de la dreta. I el desempat el dirimeixen els nacionalismes perifèrics. Sempre ha passat igual d’ençà de 1977. No és cap novetat.

—A banda de la ultradependència dels socis, el PSOE també ha perdut el control del senat, on el PP té majoria.
—Aquí el control del senat no et pot fer res. Espanya té un bicameralisme tan imperfecte, tan imperfecte, que el congrés dels diputats, amb majoria absoluta, t’aixeca el vet immediatament. I amb majoria relativa ha de deixar passar dos mesos. El senat no pot impedir de cap manera l’aprovació del pressupost ni de lleis. És evident que et pot fer la guitza i poden reclamar compareixences, però a hores d’ara això és poca cosa.

—Anem directament a la clau de la investidura. Què us semblen les demandes de Junts: amnistia i referèndum?
—Crec que el referèndum d’autodeterminació no és possible i ni tan sols se n’ha de parlar. A més, no crec que Junts i Esquerra estiguin ara en condicions de tractar aquest tema. Estan molt enfrontats entre ells i tenen una situació complicada a l’hora de representar l’electorat català. Sincerament, el referèndum és aparcat sine die. Ara bé, l’amnistia és una qüestió molt important i no veig cap problema o dificultat perquè prosperi. És a dir, la llei d’amnistia és una llei que serveix precisament per a resoldre situacions com l’actual, que no s’haurien d’haver esdevingut mai. El procés no hauria d’haver sortit mai de la política i fer el salt al terreny judicial, on ha creat un problema que encara fa voltes per Espanya i per Europa. Ara cal que tot torni al seu lloc. La constitució prohibeix indults generals, però els indults són actes administratius. L’amnistia és un acte legislatiu. El govern té límits per a indultar, però això no passa amb les corts generals, que són l’únic òrgan lliure, és a dir, lliure en una societat democràticament constituïda. El que s’ha de fer és tornar a la política i apartar els jutges.

—El PSOE no sembla disposat a parlar de l’amnistia.
—Jo no ho sé, però a la força els pengen. O el PSOE aconsegueix de tenir una coalició sòlida, com la legislatura anterior, o se’l mengen. I fins i tot el poden fer desaparèixer, com ha passat a França amb el Partit Socialista. Per tant, és dur, hi ha molts riscs i dins el mateix partit s’ha d’anar amb cura, però el PSOE ha d’abordar aquest tema. I no és això i prou, el PNB i Bildu també li reclamaran avanços en el tema territorial. Hi ha coses que s’han de fer, però si el PSOE no es mou, deixarà de governar.

—En un article comenteu que una investidura amb l’abstenció de Junts és una investidura falsa. Per què?
—Evidentment. Una abstenció és donar una mica d’aire, però quan arribi el primer problema què faràs? Això no és res. És una debilitat extrema. Aquest govern s’ha de pactar prèviament i amb molt de detall, de manera que es tingui la confiança que, en mesura que permet la política, totes les parts actuaran de bona fe. Si no es té això, tot se’n va en orris.

—Abans parlàveu de les tensions internes del PSOE, però també s’han expressat diferències a Sumar amb Podem, Compromís…
—Allà no hi haurà cap problema. Cap. Sentirem sorollets i veure coses d’aquestes, però en cap cas tensions sobre el govern i el seu futur. Jo no hi veig cap problema. En canvi, dins el PSOE sí que n’hi haurà, perquè és un partit amb una ànima molt jacobina. Però s’han de posar davant el mirall i dir-se: sóc això i les coses són com són. I si no són capaços de donar respostes als problemes democràtics, doncs, simplement, no poden governar.

—Podeu desenvolupar per què creieu que el referèndum queda aparcat?
—El nacionalisme català no té prou consistència per a plantejar el referèndum. És a dir, té prou pes per a condicionar la governabilitat d’Espanya, però no pas per a independitzar Catalunya d’Espanya. No és tan sols pel percentatge de la societat que representa, sinó que aquesta representació no és homogènia. Entre Junts i ERC hi ha gairebé el mateix odi que hi ha entre el PP i el PSOE. I hi has d’afegir la desconfiança dels ciutadans nacionalistes catalans vers els seus representants polítics. Això és un fenomen que es veu a Catalunya amb una intensitat que no es dóna en cap altre punt de l’estat. Per això dic que el nacionalisme català no té prou cohesió per a plantejar el referèndum, que ara mateix està aparcat. Especialment, després de l’experiència traumàtica del primer d’octubre de 2017. El trauma continua molt viu a Catalunya, i per això cal una llei d’amnistia.

—L’independentisme difícilment renunciarà al referèndum, encara que no sigui una condició per a la investidura.
—No en tinc ni idea. Què hauria passat si el Tribunal Constitucional no hagués admès el recurs contra la reforma de l’estatut? Previsiblement, aquell estatut continuaria vigent i hauríem estat 25 anys, 30 o 35 igual, tal com va passar amb l’estatut del 1980. I llavors ja es veuria què caldria fer… No sé on seré jo d’aquí a quatre mesos i no sé fer prediccions. Però som en un context molt complicat. No sabem si el procés de construcció de la Unió Europea es reforçarà o s’esfondrarà. No podem viure al marge del que passa a la resta del continent, on l’extrema dreta va en auge i governa a Itàlia, Hongria i Polònia. I aquí s’ha aturat pels pèls. A més, hi ha la guerra d’Ucraïna, que ens afecta directament. No sé què passarà, però crec que el tema de la independència de Catalunya passa a segon pla, tercer, quart o cinquè. Hi ha molts problemes més importants davant i crec que els resultats electorals ho han deixat clar.

—Com veieu la possibilitat d’una repetició electoral?
—Pot passar i, si passa, serà una moneda a l’aire. És una situació imprevisible i dependrà com es decideixi la dissolució de les corts i la nova convocatòria d’eleccions. Ho anirem veient. La sessió de constitució i l’elecció de la mesa serà força significativa. Després vindrà la investidura i veurem què passa amb Feijóo. Ell s’ha de moure perquè, si no, caurà. És a dir, és en una bicicleta i ha d’anar pedalant encara que no sàpiga on va. Aquest piulet que ha fet dient que ha guanyat les eleccions i que està disposat a escoltar tots els partits… És una bogeria. Ningú no vol parlar amb tu. Què coi dius? Qui coi vol parlar amb tu? Va fabricant el relat per posar en qüestió de legitimitat de Sánchez, tal com es va fer la legislatura anterior. Feijóo cerca una coartada per no haver de presentar-se a la investidura i no legitimar Sánchez amb la seva derrota. Ell no vol anar al debat, té una por cerval de la batalla dialèctica, i tampoc no vol que tot el món constati la seva soledat. Parlem d’una persona amb poquíssima preparació i amb una cultura general molt deficient. És realment sorprenent. Si es presenta a la investidura, li passarà igual que Antonio Hernández Mancha en la moció de censura de 1987. L’atropellaran.

—Ara mateix totes les mirades són sobre Junts, però de qui serà la responsabilitat si Sánchez no és investit?
—La culpa serà de tots. Els ciutadans han votat, si els partits són incapaços de traduir això en un acord per a formar govern, és cosa seva. I cap a noves eleccions. El missatge que s’envia és: heu votat malament, voteu bé la pròxima vegada. Ara bé, cal tenir en compte que serà la tercera vegada consecutiva que es dissolen les corts. La repetició d’eleccions és pràcticament la dissolució del sistema. És un símptoma de crisi sistèmica que no se sap com arreglar. Si anem a noves eleccions, crec que parlem d’una cosa molt més perillosa per a la supervivència de la constitució i el sistema polític del 78.

—Què voleu dir?
—Es posaria de manifest que amb aquesta constitució, amb aquesta posició del parlament, amb aquest sistema electoral, la societat espanyola no és capaç de fer una síntesi política de si mateixa per poder-se dirigir. I ja està. I quan un sistema no és capaç de fer-ho…  D’ençà del 2016 ha passat tres vegades… Veurem què passa.

—Parlant de futuribles, com veieu la situació de Carles Puigdemont?
—Si hi ha una llei d’amnistia, s’acaba el problema, oi? Però si no, Puigdemont no serà jutjat pel Tribunal Suprem. De fet, si torna a ser elegit eurodiputat, la JEC tindrà un maldecap enorme. Segurament, insistiran que ha d’anar a Madrid a jurar la constitució, però amb la sentència del TJUE sobre Junqueras això s’ha acabat. Però això no els impedirà de continuar fent el ridícul amb aquest despropòsit. A més, si Puigdemont és reelegit, el comptador es posarà a zero, i se’m fa molt difícil pensar que el Parlament Europeu li aixequi la immunitat amb aquestes circumstàncies. Puigdemont està molt protegit.

—Què us ha semblat la decisió de Pablo Llarena de no reactivar les euroordres?
—És de les poques coses sensates que ha fet aquest home [riu]. La sentència del TGUE sobre el suplicatori és pendent de recurs al TJUE… Ell diu que s’hi pronunciarà quan hi hagi una decisió ferma de la justícia europea. De moment, les coses continuen igual i la legislatura és a un pas d’esgotar-se. L’estiu de l’any vinent Puigdemont serà reelegit i el comptador es posarà a zero. Sigui com sigui, la seva situació davant l’extradició per a ser jutjat a Espanya és molt sòlida. Molt sòlida.

—S’ha especulat que si el PP governa amb Vox, en cas de repetició electoral, promouran un canvi legal per a evitar que Puigdemont es presenti a les eleccions europees del 2024.
—Això podria ser, però seria anticonstitucional. Puigdemont es troba en plenitud dels seus drets. A més, no ha comès cap acte antijurídic. L’única cosa que va fer va ser establir la seva residència fora d’Espanya. Ell no és pròfug, no ha fugit. Simplement, és un ciutadà que ha decidit lliurement establir la seva residència a Bèlgica. Sempre ha estat a disposició del jutge quan se l’ha requerit.

—El Tribunal Europeu de Drets Humans és el punt final de tot?
—La sentència de Marchena sobre el procés serà declarada nul·la de ple dret. La cosa és saber quan passarà això. Aquesta és la gran pregunta. Això implicarà un judici de revisió i d’anul·lació per part del Tribunal Suprem mateix. Tots els condemnats quedaran nets i quedarà clar que no hi ha un cas 1-O. No veig factible que s’obri un procés només per a Puigdemont. Amb la declaració de nul·litat s’acabarà tot. El problema és que tot plegat és molt lent. És el mateix que els va passar a Juan María Atutxa i a Arnaldo Otegi. El primer va ser inhabilitat i el segon va passar sis anys a la presó. El TEDH va anul·lar les condemnes, però ja havien complert les penes.