02.06.2020 - 21:50
‘Els catalans ja van comprovar qui era Pérez de los Cobos, i ara ho han vist a Madrid’, diu Javier Pérez Royo (Sevilla, 1944) a l’entrevista telefònica que fem un dia abans de l’enèsima (i potser darrera) pròrroga de l’estat d’alarma que s’aprovarà al congrés espanyol. Aquest jurista de prestigi, catedràtic de dret constitucional i gran coneixedor de la dinàmica política de l’estat espanyol, es declara preocupat pel que ha vist aquests darrers mesos de crisi de la covid-19. Diu que és un intent ‘molt fort’ de cop d’estat de la dreta, amb la connivència de diversos poders fàctics de l’estat. Pensa que ha fracassat, però està segur que continuaran provant de fer-lo reeixir, per la via judicial, mediàtica, política… ‘Hi haurà moltes maniobres per mirar de rebentar la situació.’
—Què penseu que ha passat en aquesta crisi política a Espanya?
—Percebo que ara som als últims dies d’una certa reconducció, però no sé si és que desitjo que sigui així. Aquí hi ha hagut una estratègia pràcticament de cop d’estat. Hi ha hagut un intent de cop, d’un cop d’estat com es pot fer ara, que ja no és amb Tejero entrant al congrés dels diputats ni recorrent a l’exèrcit. Però sí que hi ha hagut un intent de deslegitimar el govern i de rebentar la situació política a l’estat. I d’aquí ve tot això de la manifestació del 8-M i l’intent de criminalització i la col·lisió de Pérez de los Cobos i la jutgessa Rodríguez Medel, a la velocitat amb què s’ha fet, comptant amb unes altres connivències per a rebentar políticament la situació i que aquest govern no fos el govern que romangués al poder quan ara comenci a la UE tot el procés de reconstrucció, que serà a escala continental i que serà semblant al de després de la Segona Guerra Mundial.
—Voleu dir que hi hagués un altre govern?
—Que no fos aquest el govern que dirigeís Espanya en el procés de reconstrucció del país i d’Europa. Hi ha hagut un intent molt fort, crec que molt fort, de fer aquest cop, i crec que ha fracassat. Les últimes sessions al congrés sobre la renovació de l’estat d’alarma n’han estat significatives, i penso que la gent torna una mica al seny i que vol que es resolguin els problemes i no que hi hagi baralles. Em fa la impressió que aquests darrers dies ja s’ha vist el canvi i ja no som en aquella situació, tot i els crits que hi pugui haver encara.
—Qui l’ha orquestrat aquest intent de cop d’estat?
—Crec que hi ha una coalició, una confluència de moltes coses, a part el PP i de Vox: hi ha jutges, hi ha guàrdies civils, potser fins i tot empresaris, moltes parts de l’església, sectors diversos que hi conflueixen. Una de les coses que li passa a la dreta és que el PP ha perdut el monopoli representatiu que tenia de la dreta, que està molt fragmentada. Ara els moviments que hi ha tenen orígens diversos. Mireu les xarxes socials si no, i els repics de cassoles que s’han intentat organitzar, les manifestacions que finalment no han arribat a reeixir… I quantes causes obertes hi ha ara, amb l’intent d’arrossegar-hi Fernando Simón. I encara ho continuarem veient, i ja veurem com anirà l’elaboració del pressupost de l’estat, a la tardor. És en aquesta batalla on veurem si hi ha legislatura. Si s’aprova el pressupost, s’ha acabat: hi haurà molts problemes però hi haurà legislatura.
—Quan enumeràveu els qui han pressionat pel cop d’estat no heu esmentat el rei.
—No em fa la impressió que la casa reial hi hagi intervingut. Ara mateix està atemorida, sap que té una assignatura pendent, que l’ha d’horroritzar i que té a veure amb què passarà amb l’anterior cap de l’estat, i si hi ha cap investigació parlamentària, que serà difícil d’aturar. Per això ara la casa reial sap que es troba en una situació molt difícil i procura de ser vista de tant en tant en actes que no motivin tensió de cap part. Crec que la casa reial ara no té interès que hi hagi tensió, perquè se la juga. Se la juga si hi ha una dreta que es radicalitza definitivament i rebentant tot això. Perquè acabarà rebentant la monarquia també. I el rei ara mateix sap que depèn del manteniment de la democràcia espanyola, i que es mantingui d’una manera raonable.
—No s’ha deixat estimar massa per l’extrema dreta?
—No. Jo crec que se sent enormement incòmode. Els altres són uns frescs i uns xantatgistes. L’intent d’apropiar-se la monarquia ha existit, però no és la posició de la casa reial. Al contrari, el rei sap que el manteniment del govern de coalició i que la continuïtat de la legislatura és la millor garantia que té perquè la institució sobrevisqui. Una altra cosa és que ell sigui de dretes. Però sap perfectament que se la juga.
—Hi ha cap part del PSOE que hagi flirtejat amb aquest intent de cop d’estat?
—No sé si hi ha persones, a títol individual, però no pas una part del PSOE. Una de les conseqüències d’aquesta pressió, d’aquest cop d’estat que s’ha anat forjant aquestes setmanes, és que ha cohesionat molt el govern de coalició. En general al PSOE li ha anat bé per a cohesionar-se. Ara, és cert que al PSOE hi ha un sector espanyolista i que no es pot menystenir, però que ara mateix no és actiu, perquè l’han posat en un compromís, en què ha vist que ha de donar suport a Sánchez i dur endavant la legislatura.
—Li ho demanava per la posició de la ministra Margarita Robles, deixant-se estimar per la dreta.
—Sí, l’han volguda instrumentalitzar. Però la senyora Robles em penso que no en sap gaire, de política. Que ha estat una bona professional però que políticament no és res. Ella no és pas portadora de cap idea política ni de cap visió destacada. No és cap pes pesant dins del PSOE.
—A Catalunya ja ens les sabem, aquestes maniobres. Sorprèn que sorprengui al PSOE o a l’esquerra espanyola.
—Sí. Mireu, jo sóc força amic de l’advocat basc Íñigo Iruin. I recordo una conversa de fa poc que vam tenir amb Arnaldo Otegi, per a demanar-me de discutir un projecte de reforma de l’estatut del País Basc. I vam parlar de Catalunya, i em van dir: ‘Mira, això que fan als catalans és el que ens han fet a nosaltres durant molts anys.’ I ara és el que fan a la gent del PSOE. Ara el PSOE descobreix qui és Pérez de los Cobos! Però si ja sabíem qui era d’ençà de l’1-O, i per això el jutge Marchena va dirigir el judici com ho va fer i no va permetre l’acarament de Pérez de los Cobos amb el comissari Ferran López. Els catalans ja van comprovar qui era Pérez de los Cobos, i ara ho han vist a Madrid.
—El 2007 ja dèieu en un article a El País que amb l’estatut de Catalunya es cometia un cop d’estat judicial.
—Quan es va inhabilitar Pablo Pérez Tremps com a magistrat del Tribunal Constitucional ja vaig dir que s’havia activat un cop d’estat per a liquidar l’estatut. Allò que van fer era prevaricació. Pérez Tremps, igual que jo, vam publicar uns texts sobre la reforma de l’estatut de Catalunya, i que diguessin que perdia la imparcialitat per allò… Tothom sabia que no, de cap manera. I tanmateix el van apartar amb aquella excusa de pèrdua de la imparcialitat. Quan un tribunal prevarica no ho fa en va; era la manera que tenien de dir que aquella batalla la lliurarien fins al final i que no estaven disposats a perdre-la. I la batalla era la composició del Tribunal Constitucional que havia de decidir sobre la reforma de l’estatut d’autonomia de Catalunya. Doncs allò era el cop d’estat, i el va fer el PP mitjançant el Tribunal Constitucional, i alterava els equilibris del constituent per a la integració de les nacionalitats. I punt. I per això tot té una sortida tan difícil, perquè hi va haver un cop d’estat. D’un cop d’estat, se sap com s’hi entra però no com se’n surt. S’ha trencat el pacte constituent, la integració de les nacionalitats a l’estat espanyol. Ara com se’n surt, d’ací? No se sap, i continuem tenint aquest problema.
—Això que hem viscut aquests anys és conseqüència d’aquell cop d’estat.
—En són derivacions. Que van continuar amb la majoria absoluta del PP i després, quan la va perdre el 2015. I ara Sánchez ho vol reconduir, però no sap com fer-ho i es troba amb tot això.
—Però dieu que aquest darrer intent de fer un cop d’estat ha fracassat.
—De moment. Però jo crec que continuaran provant-ho. D’aquí a l’aprovació del pressupost, és a dir, fins a la tardor, hi haurà nous envits. No sé per on sortiran, com s’ho inventaran, ara han tret això de la ministra Irene Montero sobre el 8-M… Serà una cosa permanent.
—La via judicial per a tombar el govern espanyol pot tenir èxit?
—No ho sé. Això també ho anirem veient. Perquè els jutges se n’hauran d’adonar, i tampoc no són un bloc unitari.
—A Catalunya el jutge del 13 tot sol va demostrar fins on podien arribar.
—Sí, i això és el que hem vist amb la jutgessa Rodríguez Medel i Pérez de los Cobos en relació amb la manifestació del Vuit de Març. És un cas claríssim. Què més sortirà? Poden mirar qualsevol cosa. Fins que no s’hagi aprovat el pressupost de l’estat i, si més no, no s’hagi posat en funcionament el procediment de la UE per a encarar la crisi, veurem moltes maniobres de desestabilització política per rebentar la situació.
—Sánchez pot arribar a aprovar el pressupost, però el problema estructural dels poders fàctics de l’estat continuarà.
—Que hi ha una resistència al poder real, a l’Església, al poder judicial, etc., això ho sabem. I amb això hi ha de comptar aquest govern. Hi ha una Audiència Nacional i un Tribunal Suprem que són el que són, un Consell General del Poder Judicial que ja veurem si és capaç de renovar-se… Són problemes que és clar que hi són. És l’Espanya en què vivim.
—La d’un Tribunal Suprem que prohibeix d’exhibir símbols en edificis públics com l’estelada, la bandera canària o la LGTBI.
—Heus ací el terreny en què ha de fintar aquest govern, que és el primer de coalició d’ençà dels anys trenta. I no pararan. Després ja veurem com es va reconstruint tot, i en quina mesura es poden canviar coses com aquesta. La meva impressió, malgrat tot, és que el primer envit s’ha aturat i que ara som en un moment de més serenitat. Però és clar que continua havent-hi mar de fons.
—Però dieu que cal fer més passos, que ara som on érem el 2018.
—Sí, és clar. I aquí és on el nacionalisme català és la peça clau.
—Per què?
—No hi ha possibilitat de cap govern d’esquerres a Espanya sense el nacionalisme català.
—Això Pedro Sánchez ho ha entès?
—Sí. Seguríssim. És que no hi ha res de nou. La democràcia a Espanya funciona gràcies al nacionalisme català i al nacionalisme basc. Si la dreta espanyola fos homogènia en tot i amb la seva matriu, que és bàsicament castellana, si aquesta matriu també fos a Catalunya i al País Basc, no hi hauria hagut democràcia. Però no compten amb Catalunya ni el País Basc i per això no tenen majoria al conjunt de l’estat.
—Sánchez s’acosta ara a Ciutadans.
—Però això està bé. Ciutadans, l’han de treure d’on és. No ha de ser un partit com el que va acabar essent. Ciutadans embogeix amb la moció de censura, i des d’aleshores se’n va molt a la dreta. S’ha d’intentar que no faci un paper que sigui el de Vox i el del PP.
—Digueu-ho a Catalunya.
—És que Ciutadans té el problema de Catalunya, que es fa a Catalunya de la manera tan brutal com es va fer contra el nacionalisme català. El problema és que l’antinacionalisme basc i català et fa sortir de la democràcia, et porta a posicions no democràtiques, és la fotografia de la plaça de Colón de Madrid. I han acabat com han acabat, fora de la política. I ara Ciutadans prova de trobar un altre lloc, sortint d’allà on era, i això li va bé a tothom. I és clar que la presència que tindrà a Catalunya ja no serà la que va ser. Ciutadans ja no serà mai més allò que va ser a Catalunya. Aquella oportunitat l’ha perduda definitivament. Pot ser que evolucioni, trobi el seu espai i debiliti el PP de mica en mica.
—A l’estat espanyol hi deu haver poders fàctics que els agradi més que Ciutadans sigui el soci preferent de Sánchez.
—Però Ciutadans no té prou força per a això. I no podrà ser en molts dels pactes que s’hauran de fer. Perquè el nacionalisme català és imprescindible, continua essent imprescindible per a l’esquerra espanyola. El nacionalisme català és el que té ara mateix la clau més important a Espanya. I Catalunya ha de fer política a Espanya, amb moltes singularitats, però l’ha de fer. No pots dir que només vols fer política a Catalunya. També s’ha de fer a Espanya, i has de decidir què vols fer. El problema és que hi ha gent que no vol saber res d’Espanya. Com Puigdemont. Però no pots no voler saber-ne res. No pot ser.
—Per què no pot ser?
—Perquè Catalunya és massa gran i el nacionalisme català és massa gran perquè això pugui ser. Si fos així, Espanya no funcionaria. La democràcia espanyola no funcionaria, i si fos així seria ben probable que tinguéssim una opció d’extrema dreta al capdavant de l’estat. Molt d’extrema dreta, i molt d’un nacionalisme espanyol de l’Espanya una, grande y libre.
—Però el nacionalisme català ho ha intentat tot, i s’ha estimbat contra aquest nacionalisme espanyol que dieu.
—Una de les coses que s’ha de repensar és precisament la integració de Catalunya dins l’estat espanyol. Això s’ha de fer, és una assignatura pendent. És un problema de la democràcia espanyola des de sempre, d’ençà del 1932, d’allò que deia Azaña en el debat de l’estatut, que és un problema que s’ha de resoldre. I això continua així. Es va perdre l’oportunitat de la reforma de l’estatut de Catalunya, en què el nacionalisme català va aguantar la retallada tan brutal de l’estatut que havia sortit del parlament en la comissió constitucional del congrés. I tot i això el PP va dir que no, que se’ls havia d’humiliar, i ho va fer amb el TC. S’ha de trobar una manera, que és la difícil, que el nacionalisme català hi participi, i que ho faci autogovernant-se. Aquest és el secret de la democràcia espanyola. Funcionarà si això funciona i no funcionarà si això no funciona.
