Jaume Padrós: ‘És una situació absolutament nova al món’

Jaume Padrós (Barcelona, 1959) és el president del Col·legi de Metges de Catalunya. Com tots els professionals sanitaris, aquests dies va molt més enfeinat a causa de la crisi del coronavirus. En continuen augmentant els casos a tot el país i això preocupa els professionals, per la manca de recursos i el possible col·lapse del sistema sanitari. Padrós, en nom del Col·legi de Metges, ha demanat al govern espanyol i a la Generalitat més recursos econòmics per a fer front a la crisi, però insisteix que tots –les autoritats polítiques i sanitàries i els ciutadans– hem de remar en la mateixa direcció perquè l’impacte de l’epidèmia sigui com més suau millor.

—Com es viu la crisi del coronavirus al sector sanitari?
—Amb normalitat, tensió i, evidentment, preocupació. En aquest moment, amb una mica de preocupació per tot allò que fa referència a la protecció dels professionals sanitaris. El fet que un pacient doni positiu implica aïllar els espais i les persones. Això repercuteix en les necessitats d’atenció en alguns nivells, sobretot en l’àmbit d’urgències i d’algunes especialitats o serveis. Això passa en alguns hospitals i és la qüestió que ara ens preocupa. També com adaptem els protocols perquè això es pugui minimitzar tant com sigui possible.

—Hi ha por que se saturi el sistema sanitari?
—No en diria por, però sí preocupació. Hem d’evitar el col·lapse del sistema.

—S’han reforçat el nombre d’efectius? Els estudiants en pràctiques ja no les faran…
—No les faran, però hem fet algunes propostes, que encara no es poden detallar perquè han de ser avaluades i han de poder ser efectives. Espero que les administracions ens facin cas. Són propostes relacionades tant amb persones que s’han jubilat fa poc com amb persones que han acabat els estudis de medicina i han aprovat el MIR. És un contingent que podríem tenir aviat, i amb decisions intel·ligents, es pot fer.

—Fins a quin punt falten recursos?
—Tenim un sistema sanitari molt tensat que necessita més recursos dels que s’hi destinen. Hi haurà qui voldrà aprofitar això políticament, però hauria d’haver-hi un consens. Qui vulgui utilitzar-ho des d’un punt de vista partidista s’equivocarà. El sistema sanitari ja estava molt tensat abans i necessitava recursos. Els últims informes del professor Guillem López Casasnovas parlen de les necessitats reals i dels diners que necessita el sistema sanitari a Catalunya. Si s’hi afegeix aquesta epidèmia, és obvi que portem el sistema al límit. Per això, ahir, vaig demanar públicament a la Generalitat i, sobretot, al govern de l’estat que destinessin molts més diners per a fer-hi front. Això ha generat una despesa addicional que s’ha d’afrontar i s’ha d’explicar la ciutadania. Si es posen diners aquí, s’han de treure d’un altre lloc… Als ciutadans se’ls ha d’explicar que si volen tenir aquest sistema extraordinari, que atén tots els sectors de la població i que prioritza les persones vulnerables, necessitem recursos materials i humans i diners. Per això hem fet algunes propostes a les autoritats per a millorar-ho.

—Quines propostes?
—De funcionament, de coordinació, d’informació… És molt important que tots, incloent-hi els professionals sanitaris, sapiguem què fem en cada moment, el sentit que té en el context global. Jo ho vaig resumir en tres p. La primera és la protecció del sistema sanitari. Hem de procurar que aquesta epidèmia, que acabarà afectant un nombre de població es gestioni com es gestioni, impacti de la manera més suau possible perquè el sistema sanitari pugui fer front a les situacions més greus. L’estratègia de les autoritats sanitàries va encaminada cap aquí. S’han d’anar graduant aquestes decisions, però tot el que sigui evitar contagis innecessaris és nuclear. Aquí hi té un paper important tota la ciutadania, cadascú amb la seva posició de responsabilitat.

—En quin sentit?
—Hem de demanar a la població que tot allò que sigui prescindible o ajornable es reprogrami. Revisions escolars, control de colesterol… Si ja normalment diem que hem de tenir cura dels serveis públics, especialment els sanitaris, i utilitzar-los quan és realment necessari, ara encara ho és més. Si algú té símptomes, que es quedi a casa i avisi el 061. Hem de demostrar que som una societat responsable i aconseguir que els consells i les indicacions facin que el virus impacti de la manera menys dolenta possible, perquè és inevitable. Si no, voldrà dir que no som una societat prou madura i que hauríem de prendre mesures com les que prenen els països en dictadura com la Xina. Ho han aconseguit, però no a força de demanar a la gent que col·labori, sinó a força d’obligar-la. Aquí la societat ha de confiar en les autoritats sanitàries. Són decisions molt complexes, amb els seus pros i contres, però que s’han de prendre. Animo les autoritats que prenguin decisions valentes i que s’argumentin bé. És una situació absolutament nova al món. Hi ha experts que posen molt de seny i intel·ligència operativa, però en realitat tots ens examinem, com a societat.

—Quina és la segona p?
—Protegir els professionals sanitaris, que han de tenir cura dels malalts. Han de poder comptar amb tots els equips necessaris. No s’ha d’escatimar cap equip perquè puguin estar protegits. Si els qui curen es contagien s’han d’aïllar i, per tant, perdem aquests recursos.

—I la tercera p?
—La protecció dels més fràgils, que és igual d’important. Em sembla molt adequat posar el focus sobre els qui tenen immunosupressió, però sobretot la gent gran en espais determinats. Hem fet propostes en l’àmbit de l’atenció primària, hospitalària, residencial, sociosanitària, en la població…

—Heu parlat de les autoritats i la informació que es dóna. Hi ha prou transparència?
—Els responsables polítics han d’explicar sense por totes les possibles situacions i explicar a la població que la seva actitud és important. Amb la qüestió de rentar-se les mans, per exemple. Avui mateix, era al bus i he vist gent que tossia sense seguir les recomanacions. Això és tan bàsic! És fonamental. És molt fàcil dipositar la responsabilitat sobre les autoritats sanitàries i polítiques, però tots els ciutadans tenen responsabilitats. Rentar-se bé les mans sovint, evitar contactes, no sortir de casa si un té símptomes respiratoris, que la gent gran i la gent amb malalties cròniques surti com menys millor… Si som capaços de fer-ho, guanyarem la batalla. Bé, la batalla es guanyarà, però hem de guanyar-la bé.

—Dieu que la qüestió més important és la contenció, però que la propagació és imparable.
—L’epidèmia ja la tenim. Pot ser que tinguem tots els casos molt concentrats, com ha passat a la Xina, on tornaran a la normalitat. Però quin cost social haurà tingut? Europa podria haver optat per això, però no ho ha fet. En el moment que s’ha detectat el virus hem intentat que la corba fos com més plana millor. Si és molt abrupta, com passa a Madrid i Llombardia, voregem el col·lapse del sistema sanitari, amb les baixes de professionals sanitaris que han d’estar aïllats i posant en una situació de risc les persones més vulnerables. L’objectiu d’aplanar més l’impacte de la malaltia és fonamental.

—Aquests darrers dies s’ha dit que és força clar que la persona sense símptomes no encomana.
—És una malaltia nova. Se sap que quan hi ha símptomes és contagiable, però hi ha un percentatge que sembla que sense símptomes podria ser contagiable. Ho diran els experts. Hem de seguir allò que ens marquin. Vull recordar que el contacte d’un contacte no és un contacte. Si jo he estat amb una persona que ha estat amb una altra que ha estat infectada, això no és un contacte. Ara, haver estat físicament en contacte amb algú, en un espai proper, amb encaixada de mans o petons o simplement amb proximitat física, sí que ho és.

—Per què no es fan tests a tothom qui té símptomes?
—No ens hem d’oblidar que som en plena epidèmia de la grip. Hi ha moltíssima més gent que la té. Hem de prioritzar, els recursos són limitats. Tot això costa diners. S’han d’insuflar diners al sistema sanitari…

—A l’estat espanyol, el focus del problema és a Madrid, però no es prenen mesures d’aïllament del territori com les que s’han pres a Milà. Per què?
—És una realitat a què hem de fer front. Al final, Itàlia ha declarat tot el país zona vermella, malgrat que la major part del país no té el problema que tenen algunes zones de la Llombardia. Això es fa també per a protegir la població del sud, que no té un sistema sanitari tan desenvolupat. A Itàlia hi ha més diferència entre el nord i el sud que no a l’estat espanyol. El sistema sanitari en conjunt és equiparable entre territoris, una altra cosa és el nombre de recursos. Segurament, a Catalunya tenim la distribució territorial més homogènia, però la realitat de Madrid i la del País Basc, ara per ara, no és exportable a Catalunya. A Madrid s’ha decidit de tancar escoles. Això ara a Catalunya, amb les dades que tenim, no estaria justificat. Hi ha veus que dirien que sí, però hem d’avaluar-ho tot. En aquest sentit, les coses es fan racionalment bé. Toca que tots remem en la mateixa direcció i ja hi haurà temps per a fer reflexions serenes. Moltes sobrepassaran el marc competencial de Catalunya, perquè som en un món globalitzat. És obvi que la durada d’aquesta pandèmia té –i tindrà– conseqüències econòmiques que no podem banalitzar, perquè també repercutiran en el sistema sanitari i altres serveis públics. Hem d’actuar amb molta responsabilitat tots alhora. Qualsevol que intenti fer partidisme amb això serà rebutjat per l’opinió pública. Ho ha intentat Trump, Salvini…

—Però alguns protocols criden l’atenció. Per què es pregunta a les persones que tenen símptomes si han estat a Itàlia, però no si han estat a Madrid?
—Segur que tot això és millorable. Venir del sud d’Itàlia tampoc no en té cap, de significació. Algunes decisions que es prenen poden desconcertar una mica. Per què es tanquen alguns espais i uns altres no? No fem com al futbol, que tothom fa d’entrenador… Confiem en les autoritats, que tenen les dades i la informació sobre la taula. Després es podrà veure si realment ha estat important la resposta de la ciutadania. Podrem avaluar-ho i contrastar-ho amb altres països.