Jaume Padrós: “Els dos o tres anys vinents seran molt durs per al sistema sanitari”

Dimecres i dijous de la setmana vinent hi ha prevista la vaga de metges convocada pel sindicat Metges de Catalunya. Demanen mesures contundents i concretes per a resoldre, entre més, la crisi de professionals mèdics que sofreix el sistema sanitari públic: els problemes de sobrecàrrega assistencial i la manca de personal que afecten tant els sanitaris com els usuaris, que es troben amb llistes d’espera llargues i alguns serveis saturats. Parlem d’aquesta situació crítica amb Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, que diu que aquesta vaga és un termòmetre del malestar dels professionals i que, a més de la manca de recursos, cal reivindicar una reforma profunda del sistema de salut català.

—Què destacaríeu com a objectiu important de la vaga de metges d’aquests dies?
—Les mobilitzacions i la vaga són un termòmetre del malestar. S’ha de fer entendre a la població i als polítics en quina situació som. És una vaga que convoquen els metges i a la qual s’afegeixen altres col·lectius. Ja veurem què passarà i si finalment hi ha un acord. Més enllà si la vaga es fa o no, la qüestió més important és el problema de fons. Per una banda, necessitem recursos, però també necessitem transformar el model, perquè és molt rígid. Donava molt bona resposta a les necessitats de la població catalana de final del segle XX i primer del XXI, però ara no.

—A què us referiu?
—S’ha demostrat que el sistema sanitari dels països occidentals que tendeixen a la universalitat és el servei públic més ben valorat, aquell que preserva i protegeix més bé els vulnerables. Paradoxalment, el sistema és víctima de l’èxit de les polítiques de salut de dècades anteriors. Ara tenim una població més envellida, amb comorbiditats, amb cronicitat… I amb més dèficits al seu entorn. Persones que emmalalteixen i ningú no les pot cuidar perquè tota la família treballa. També s’ha detectat que la pobresa és una de les causes de l’augment d’ingressos hospitalaris i la pressió a urgències. Anteriorment, hem posat molt l’accent als hospitals, però s’ha de reforçar l’atenció primària no sanitària, que és la que s’ha retallat més.

—La vaga també posa el focus en la manca de metges, a més de la planificació.
—Hi ha una no-planificació en recursos humans als sistemes sanitaris, també present en altres països. Aquí es dóna la paradoxa que la formació és una de les millors del món, però una vegada hi ets. El criteri d’accés fa que no escollim ni el nombre ni el perfil de metges que necessitem. El 2022, més del 50% dels nous col·legiats han estat estrangers extracomunitaris que no han passat per aquest sistema de formació i que no tenen el títol d’especialista. No és veritat que els metges d’aquí se’n vagin a l’estranger, passa que en vénen molts de fora. I el que fem, èticament, és una barrabassada, descapitalitzem països que els necessiten i acaben sent mà d’obra que consolida la precarietat. I hi ha el tema de la competència lingüística. Els col·legis professionals, per llei, no tenim capacitat per a avaluar aquesta competència.

—Parleu de la necessitat de canvis en la formació.
—Escollim gent només mirant la nota acadèmica, tot i que hi ha centenars d’estudiants que voldrien fer Medicina, però no poden. En canvi, importem metges. En aquest moment, de cada quatre metges que es col·legien, només un és català. Això és una paradoxa. El districte universitari únic fa que tres quartes parts dels estudiants de la Universitat de Lleida i de la Universitat Rovira i Virgili sàpiguen des del minut zero que no es quedaran a Catalunya. Invertim en formació a professionals que no es quedaran. En el cas de Lleida, a l’Aragó, en el cas de la Rovira i Virgili, a València. Això fa que hi hagi comunitats autònomes que no inverteixin en universitats i facultats.

—Heu parlat de la necessitat d’un canvi de model. Què caldria?
—També necessitem flexibilitzar el marc normatiu i de funcionament i organització del sistema sanitari. Quan es va suprimir el marc normatiu amb l’estat d’alarma, el nivell de flexibilitat i col·laboració professional va ser altíssim. Van haver de saltar les normes burocràtiques, perquè amb el marc normatiu no haguéssim pogut donar resposta. Però l’Atenció Primària ha tornat al tedi de la norma, que desgasta, encotilla els equips i les possibilitats que s’adaptin a les necessitats.

—Què significa aquest encotillament?
—La majoria dels metges de l’Atenció Primària dediquen una tercera part del seu temps a tasques que no aporten valor i que no són sanitàries, tasques burocràtiques o emissió de justificants d’absència. Moltes vegades, el sistema sanitari acaba essent el calaix de sastre d’altres insuficiències de la societat. També hi ha ciutadans que utilitzen malament els serveis d’urgències, per obtenir resultats immediats. Hi ha molta gent que confon l’accessibilitat amb la immediatesa. Els models sanitaris universals, gratuïts, amb una equitat i accessibilitat totals, converteixen el sistema sanitari en una mena de barra lliure on tothom qui té algun malestar s’acaba medicalitzant. Si això no ho reconduïm una mica, pensant en qui més ho necessita, a ser resolutius, hi haurà molts ciutadans que optaran per contractar pòlisses privades.

—Aquestes contractacions han augmentat els darrers anys.
—Ministeri i conselleria hi haurien de dir alguna cosa. Perquè no ho són únicament de la pública, sinó també de la privada. I la privada en aquest moment és un mercat de Calaf. Al costat de companyies i pòlisses serioses, que sempre han conviscut amb la pública –en el nostre país hi ha molta tradició de ciutadans amb doble cobertura– hi ha una oferta de pòlisses escombraria en què s’enganya el ciutadà i li diuen que obtindrà algunes coses que a la pública no obtindrà, però en realitat hi ha molta lletra petita.

—Hi ha cap mesura concreta que caldria prendre?
—Necessitem transformar el model sanitari d’acord amb el document de la comissió d’experts amb què van estar d’acord els principals partits i que ERC, Junts i PSC portaven al programa electoral de les darreres eleccions. És un programa de trenta mesures, un full de ruta per a la pròxima dècada que podria servir per al conjunt de l’estat espanyol. Hi ha consensos amplis, però falta determinació per a fer-ho. Ara, fem tard. Preveig que els dos o tres anys vinents seran molt durs. Les coses poden empitjorar, però si es prenen decisions ara es podrien encarar d’una altra manera.

—El Col·legi de Metges diu que el 2025 serà un any crític. Què implicaran, aquests anys durs de què parleu?
—No tenim metges. S’hauran de reordenar serveis, alguns no té sentit de mantenir-los. Això s’haurà de fer segons la seguretat clínica i la qualitat assistencial. No podem tenir de tot a tot arreu, i alguns s’hauran de concentrar. Alhora, s’ha de reforçar l’Atenció Primària. A Catalunya i l’estat espanyol tenim un model d’Atenció Primària que no és homologable organitzativament a Europa. Tenim uns professionals magníficament formats, però amb uns equips que estan sota una norma que els anquilosa molt.

—Algun model a seguir?
—Un model similar al de Dinamarca, en el qual els equips d’Atenció Primària són societats cooperatives de professionals que autogestionen la seva feina i gaudeixen d’autonomia de funcionament segons les variables i necessitats. Això millora no tan sols els ítems de salut, accessibilitat i atenció, sinó també el grau de satisfacció professional. El malestar dels professionals és que tenen poc control sobre la seva feina i que allò que els arriba de demanda a vegades no té res a veure amb el fet de ser metge o infermera. El tema és complex. Algunes coses les ha d’entomar la conselleria, unes altres les patronals, i moltes les ha d’entomar el ministeri o la interterritorial.

—La situació serà més crítica en alguna especialitat concreta?
—Ens falten algunes especialitats, però és que en aquest moment necessitem metges de família. Hi ha CAP on falten metges i no els poden suplir perquè no hi són. Per això he demanat a tots els partits que deixin d’utilitzar el tema sanitari des d’un punt de vista electoralista. Quan demanen que s’obri un hospital o un CAP, creen un malestar en els equips, perquè no hi ha metges.

—Hi ha l’exemple de l’hospital satèl·lit del Moisès Broggi, que és buit per la manca de personal.
—Aquesta és la realitat que hem d’entomar, i s’ha d’explicar. Els metges no hi són, no es fabriquen, passa aquí i gairebé a tot Europa, amb l’agreujant que aquí no s’ha planificat mai res. Això té a veure amb la manca de planificació i amb el fet que el sistema sanitari suporta una pressió de demandes que no tenen res a veure amb el sistema sanitari, però que generen malestar, i per això la gent hi va. Però aquí la cosa no és que vinguin molts pacients, sinó com n’organitzes l’assistència. Si tens autonomia de gestió i control de la teva agenda, t’organitzes, però ara el marc normatiu encotilla.