Jaume Funes: “Una cosa és que els joves es construeixin amb Instagram, una altra és que s’oblidin de qui són”

Jaume Funes (Calataiud, 1947) diu que la condició humana és com un quadre impressionista. Cap part de l’obra no es pot mirar separada de la resta, som una suma de sistemes, experiències, emocions, equilibris, interdependències. És per això que defensa una mirada integral de la salut mental, que tingui en compte tots els àmbits de la vida individual i col·lectiva, sense simplificacions ni receptes màgiques. Ell, com a psicòleg, educador i periodista, ha estat tota la vida estudiant el tema en les institucions educatives, els espais terapèutics i les administracions.

Destaca també la seva feina de divulgació sobre l’adolescència i la joventut, a les quals ha dedicat diversos llibres. Quan la vida ens dol (Rosa dels Vents) no és una excepció: analitza el moment actual, en què per fi es parla de salut mental, centrant-se especialment en els joves, i fa propostes i reflexions que poden ser útils per a pares, mestres i psicòlegs. Parlem de tot plegat amb ell a casa seva, on queda ben clar que, a part de l’educació i la psicologia, la seva gran passió és la pintura.

—Al llibre us demaneu si la pandèmia ens ha fet embogir o ens ha fet prendre consciència. De què ens hem adonat, sobre la salut mental?
—Quan vivim una crisi fa la sensació que tot és nou, però la pandèmia només ens ha posat davant el mirall, ens ha dit que la vida és fràgil i imprevisible i que la societat no és estable. Hem estat tancats i això ha complicat relacions, però també hi ha fills que s’han adonat que els pares tenen sentiments i pares que s’han adonat que tenen fills… Els adolescents, en el moment en què estan tips d’estar tancats, comencen a pensar en si mateixos. I els pares i mares, també: no havien destinat temps a pensar en les seves vides, a preguntar-se per què es maten a treballar… Hem vist que necessitem els altres i que cal entendre com funciona el cos i el cap perquè la felicitat no l’acabi definint el mercat fins que et preguntis per què vius. Per això cal pensar com construïm la salut mental, un món en què els professionals sempre som en baralla permanent i acabem venent solucions màgiques. Necessitem un pacte i no reduir les coses al hippisme o a la suposada demostració científica, que és un reduccionisme de la vida.

—A què us referiu amb cada cosa?
—El hippisme vindria a ser: “Si surts a abraçar arbres, seràs feliç”. Depèn! [Riu.] Et pots sentir millor, però perquè has dedicat una estona a estar amb tu i amb la natura. I pel que fa a la demostració científica, a vegades s’intenta reduir-ho tot a una neurona, a una part del cervell, a un circuit químic… Per exemple, es va publicar un estudi que deia que la dieta mediterrània reduïa les probabilitats de depressió. Però qui pot fer una dieta mediterrània? Pensar en l’alimentació d’aquesta manera és un reduccionisme brutal. Pensar que la salut mental és com qualsevol apendicitis i que es cura amb pastilles és una gran simplificació que no ajuda.

—De fet, poseu molta èmfasi en com poden influir els problemes estructurals i socials: la precarietat, el fet de treballar molt i no tenir temps, el futur laboral incert dels joves… Es pensa massa poc en tot això a l’hora de parlar de salut mental?
—Sempre hi ha hagut una batalla sobre si la salut mental és una qüestió individual o col·lectiva. A Barcelona, els índexs de salut mental són diferents a Sarrià i a la Barceloneta. Si en un pis molt petit viuen moltes persones, on és la intimitat mínima per a un plaer elemental? Però la gent que ho té tot també vol tenir més, consumir substàncies… No és que la salut mental vagi associada estrictament a la pobresa, hi ha maneres d’embogir diferents segons la classe social, però té a veure amb les condicions de vida. I les respostes no poden ser individuals. Una part de la recuperació implica veure que importem a algú, relacionar-nos… A vegades la teràpia més important és que la persona pugui tenir un compromís social, una utilitat col·lectiva. Vivim en un sistema capitalista que va avançar molt en el seu dia, però que ha acabat en un individualisme tan egoista que creiem que podem viure sense tenir en compte l’altre.

—Això no vol dir que si s’abolís el capitalisme desapareixerien els trastorns…
—En tindríem uns altres, no els mateixos. En una societat menys explotadora tindríem malestars derivats de la convivència, de la pròpia consciència de nosaltres mateixos, de sistemes nerviosos que no funcionen, de traumes, d’incidents de la vida… Però una bona part dels malestars i trastorns són derivats de vides explotades sense recursos per a gestionar l’adversitat. Reduint el grau d’explotació, en reduiríem una part significativa. Receptar només benzodiazepines i tallers d’habilitats a algú que cobra vuit-cents euros, té la família lluny i no té on viure… Tindria menys raons per a emmalaltir sense aquestes condicions. Però el trastorn mental és inherent a la condició humana, hi ha societats tribals que tenen trastorns. Cada societat genera les seves malalties.

—Parleu d’individualisme, de la filosofia de l’autorealització, del narcisisme modern… Com ens afecta?
—Els youtubers d’èxit que es retiren per problemes de salut mental són un exemple paradigmàtic de vides destinades obsessivament només a presentar-te en públic. Actualment, la part d’influència dels altres sobre com ens sentim és excessivament gran. Sempre hi ha estat, especialment en els joves, però ara és excessiva. Passes el dia no pas construint la teva persona, sinó construint com els altres et construeixen. Veiem coses com el BeReal perquè hi ha una producció excessiva de despesa psíquica destinada a construir la imatge exterior. Quan comproves que escapa del teu poder, t’ensorres i t’adones que no tens ni idea de què eres perquè has construït el que volies que els altres interpretessin. Hem acabat confonent la representació de nosaltres amb nosaltres mateixos.

—Però, com dieu, la mirada dels altres hi ha estat sempre, no l’ha inventat pas Instagram.
—No, però abans una noia quan sortia anava cinquanta vegades de l’armari al mirall fins que s’acabava trobant bonica. Ara penja una fotografia i quan té deu “m’agrades” ja pot sortir, el mirall respon de manera immediata. Has de saber gestionar-ho, o se t’acaba emportant… Cal fer alfabetització digital per ajudar els joves a entendre que una cosa és que es vulguin construir amb històries d’Instagram i una altra és que s’oblidin de qui són. No els hem ajudat a descobrir sentiments, diferenciar emocions, desigs… Ni amb la pregunta elemental de qui sóc jo, què vull fer… Si això no es treballa enlloc, depens dels altres. El problema no són les hores de pantalla, sinó no tenir eines per a gestionar el que hi ha darrere.

—Es poden posar les eines de maneres diferents, i hi ha qui parla d’educació emocional a les escoles. Però és una proposta que també té detractors. Què en penseu?
—Hi ha pares i mares, no necessàriament conservadors, que no volen que ningú ensenyi als seus fills com enamorar-se o el que sigui, perquè ja ho faran ells. És absurd, perquè en cinquanta anys de professió no m’he trobat mai cap adolescent a qui preocupin les coses quan a mi em preocupen i en el lloc en què em preocupen. La conversa pot sorgir tant a classe com a la discoteca, o a casa, o potser quan el pare no està disponible. Les dimensions emocionals de la vida han de ser en tots els contexts. És veritat que cada vegada que hi ha una dificultat la col·loquem a l’escola, però l’escola també ha d’assumir –en part ja ho fa– que una part dels aprenentatges són emocionals, no n’hi ha cap que sigui només racional. La millor didàctica pot no funcionar, i viceversa. A vegades un nen comença a llegir quan li han fet l’abraçada que li faltava. O quan descobreix que sap sumar i veu que també pot amb la lectura.

—Són coses inseparables.
—A l’educació infantil i primària ho tenen molt clar. Però una part dels meus col·legues de secundària volen ser professors universitaris que transmeten coneixements importantíssims, i a més tothom queda desbordat en el caos emocional d’un adolescent. És fàcil que l’adult digui “a mi no m’hi fiquis”. Però també hi ha un grup molt significatiu que accepta que s’ha de tenir en compte que les vides adolescents són canviants, diverses, turbulentes… També té molt a veure amb la manera com els professionals de la salut mental aterren a l’escola. Haurien de passar la meitat del temps fora del despatx: a l’escola, al casal, al centre cívic… La majoria de les influències no es donen en una relació de despatx. Que les persones sentin que són escoltades sense la necessitat de ser etiquetades i col·locades dins un circuit de salut mental.

—Sembla que no hi ha alternatives a aquests circuits. Hi ha certa tendència a posar massa de pressa algunes etiquetes, a sobrediagnosticar?
—El diagnòstic està molt associat a descobrir les causes d’una malaltia i saber els procediments que s’han de seguir. Té una virtut: quan poses un nom, la persona troba una explicació a allò que li passa. Se sent compresa i el professional segueix els protocols. Però la salut mental difícilment s’adapta a això. Els trastorns o malestars mentals són malalties? Si per donar-los importància hem de dir que són malalties, en el sentit de perdre la capacitat de gestionar la vida personal, tenir dificultats per a les relacions i no saber col·locar-se en l’entorn, doncs sí. Però pràcticament en cap malestar ni trastorn podem identificar només una causa. Els diagnòstics en salut mental són descripcions d’allò que passa a la gent que fem servir per posar-nos d’acord, però no identifiquen una malaltia exacta, descriuen situacions en què predominen estadísticament una sèrie de símptomes. Al DSM hi ha descripcions estadístiques, cosa que no es faria amb una apendicitis. En la descripció de l’apendicitis diràs que hi ha un patogen i identificaràs la simptomatologia, però la descripció no es limitarà a un “li fa mal la panxa”.

—Algun exemple?
—A un noi rebotat li podem dir que té un trastorn límit de la personalitat, però al final, com que ens costa tant entendre que la vida ens fa emmalaltir, cada vegada que es fa un nou sistema de classificació de la salut mental s’hi col·loquen més conductes, es fa més ample el camp. En una conducta com ara no complir les normes o no respectar els límits, hi podries col·locar tots els adolescents.

—A vegades posar una etiqueta no facilita trobar solucions?
—Sí. No és el mateix dir que et fa mal tot el cos que dir que tens fibromiàlgia. En el primer cas et diuen histèrica i en el segon tothom pensa que pateixes de veritat. Pots estar absolutament trist i que no et facin cas, però si poses la paraula “depressió”, és diferent. No destrosso les etiquetes, però hem de pensar que les etiquetes defineixen i limiten. Jo he treballat amb nois enganxats a l’heroïna. Eren al carrer, perduts, sense ningú, amb causes penals i, a més, consumint heroïna. Però l’única cosa que em diu això és que cal ajudar a gestionar la dependència biològica de l’heroïna; no val perquè em digui “sóc heroïnòman, m’has d’entendre”. I a la inversa, les mirades dels altres també són condicionades. Un diagnòstic diferencial és útil si el remei que apliques és diferent. Diferenciar un mal de panxa d’una apendicitis té a veure amb el tractament que aplicaràs. Però diferenciar un trastorn negativista desafiant d’un trastorn límit de la personalitat amb una persona de disset anys… Jo faria el mateix: escoltar-la, ajudar-la a gestionar la conducta, que aprengui habilitats.

—Veiem moltes dades que assenyalen que la salut mental dels joves ha empitjorat.
—És una màxima històrica. Ha augmentat un trastorn determinat? No, han augmentat les persones que es dediquen a mirar-lo. Els joves tenen les mirades envejoses i problematitzadores dels adults, que tendeixen a veure primer problemes, i no vides. Com que alteren la pau adulta, sempre els acabem classificant. No parem a pensar en el sentit de certes conductes i els volem posar una etiqueta. Ha augmentat el nombre de trastorns alimentaris? Ha augmentat el nombre de noies que aboquen els seus malestars en el cos. Probablement, han augmentat els malestars i les maneres de canalitzar-los. Ens és difícil parar atenció al món que volen construir els joves i ens és més fàcil dir que són més bojos.

—Algunes crítiques parlen de les generacions joves com a generacions de vidre, altres de sobreanàlisi del món interior. Ho compartiu?
—Al llibre critico la moda del “mira’t a tu mateix”, “construeix-te a tu mateix”, “sigues tu mateix”, aquesta mena d’afectivisme dominant, un psicologicisme de la psicologia de masses que ve dels noranta. Hem substituït la recerca d’una societat diferent per fer-nos diferents a nosaltres mateixos. Aquests pares que es queixen són els qui, davant de qualsevol dolor, sempre s’han pres una aspirina. Els fills han crescut veient que sempre hi ha una química que calma el dolor. I hi ha dolors que no has de suportar, però n’hi ha d’altres que has de gestionar. Inevitablement, hi ha d’haver frustracions i imprevistos. És possible que una part d’aquests joves pensi que el dolor no ha d’existir i, si existeix, que hi ha d’haver remei. Els hem deixat sols davant la gestió de l’adversitat. Molts adolescents es queixen que els hem protegit sense ajudar-los a gestionar el malestar.

—Com els protegeixen?
—Intentant evitar que els passi res negatiu. Que no es contagiïn de res, que no tinguin males companyies… Però se’ls ha d’ensenyar a gestionar els inconvenients. Si es fa un trau a l’escola, no posar una demanda a la mestra. Si no els deixem gestionar la vida, quan siguin autònoms no tindran eines. Els hem venut una vida en què les coses sempre han d’estar bé, i resulta que no. Però mirant qüestions com les condicions laborals i d’emancipació, també és veritat que la societat actual fa la vida molt més impossible als joves que no pas en altres moments.