Jaume C. Pons Alorda: “Als Països Catalans sembla que t’hagis de morir perquè et dediquin elogis”

Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) és un autor polifacètic: poeta, narrador, assagista, traductor i col·laborador i promotor d’un munt d’activitats culturals. Un exemple: el recital Llegats vivents, al Palau de la Música Catalana. Un altre: és codirector de dues col·leccions literàries del segell Lleonard Muntaner: De Biaix, en què ha publicat Les cendres de Pasolini i, entre més títols, Viatge al fons del jardí, de Josep M. Argemí. I la col·lecció Artificium, en què ha publicat els títols de Pier Paolo Pasolini Teorema i Actes impurs / Amadi mio; i més autors, com ara Mircea Cărtărescu, Joyce Carol Oates, Anna Murià…

Diumenge 28 d’abril es va celebrar al Palau de la Música Catalana la segona edició del recital Llegats vivents, que organitza Pons Alorda amb la també poetessa Anna Gual. Hi van participar els poetes Antonina Canyelles (Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2024), Rosa Font, Feliu Formosa, Biel Mesquida, Francesc Parcerisas, Jaume Pérez Montaner, Josep M. Sala-Valldaura i Olga Xirinacs. Amb lectura de poemes de Nora Albert, que es va morir fa poc.

Hem parlat amb Jaume C. Pons Alorda dels Llegats vivents, de l’últim llibre que ha publicat (Les cendres de Pasolini), de la influència de Pasolini en la seva obra i de la generació d’escriptors que com ell són al voltant dels quaranta anys. I també per l’actitud apocalíptica que gasta ell davant un món que va cap al col·lapse.

—Quina és la intenció, sobretot, d’organitzar un recital com Llegats vivents? Dins el debat sobre el fet que no tenim prou cura dels escriptors sèniors de la nostra literatura, vós heu tingut una posició pública clara i sempre heu reivindicat la Generació dels 70 de referent.
—A títol personal, sempre m’ha molestat molt que es parli de la gent quan s’ha mort. Perquè, quan es moren, totes les persones són la rehòstia. I, en canvi, quan són vives, fins i tot amb edat avançada, no existeixen. I en aquest país, sobretot als Països Catalans, sembla que t’hagis de morir perquè et dediquin elogis. No ho he suportat mai. Ho vaig viure en primera persona amb un mestre molt estimat, en Francesc Garriga. Quan era viu, només li fèiem cas uns quants, i quan es va morir: “Oh, Déu meu, quin gran poeta que hem perdut.”

—No cuidem prou els escriptors sèniors, doncs.
—Fa molts anys, vaig dur a terme una iniciativa que es diu Sèniors poètics, que va sorprendre molt, perquè vaig conxorxar un seguit de persones de la meva generació i més joves i més grans, perquè parléssim d’una persona que per a nosaltres hagués estat molt important. I durant un dia la majoria de mitjans digitals, inesperadament (perquè ningú no s’ho esperava), se’n van fer ressò i va ser un esclat que va sorprendre molt. Però després quan hi ha hagut aquest debat que els sèniors no formen part de la vida activa de la nostra literatura, d’aquesta iniciativa no se n’ha parlat gaire, ha estat com un tema tabú. Però jo sempre he estat un d’aquests defensors de la tradició i de les generacions més grans. I quan Anna Gual i jo vam ser poetes convidats a la temporada 2021-2022 del Palau de la Música, en lloc de programar-nos a nosaltres, vam fer una cosa que sempre hem defensat, que és donar una oportunitat a aquells que potser no l’han tinguda de recitar al Palau i vam fer els primers Llegats vivents, l’any 2022. Va ser una iniciativa que va tenir un èxit brutal, perquè vam omplir el Palau amb sis-centes persones que van voler escoltar la poesia d’aquests titans de les lletres catalanes.

—Va funcionar tan bé que heu repetit el recital amb veus noves.
—Va funcionar tan bé que al Palau de la Música ens van dir que ho podríem repetir i ho podríem fer cada dos anys. I el que vam fer el 28 d’abril va ser tornar a reunir tot aquest gran talent, aquests grans noms, i donar una oportunitat a aquests sèniors perquè recitessin. I el resultat salta a la vista: les xarxes plenes de gent apassionada, enfervorida, emocions desbordades. Nosaltres encara estem de ressaca perquè és molt emocionant. I perquè això no existia: oferir un espai emblemàtic com el Palau de la Música per programar el talent increïble que tenim a la nostra poesia i fer-ho sistemàticament. Això també ens fa sentir molt orgullosos.

—Hi ha un precedent: dins la Setmana de la Poesia de Barcelona, la Nit de la Poesia es fa al Palau de la Música de fa molts anys i els poetes sèniors històricament hi han estat ben representats.
—Segurament, si hem pogut fer els Llegats vivents és per l’interès que té el Palau de la Música per la poesia. I, certament, és gràcies al precedent de la Nit de la Poesia que la poesia va arribar al Palau de la Música i nosaltres hem volgut aprofundir en aquest vincle poètic. Ara, no has de ser un sènior per a recitar a la Nit de la Poesia. I precisament una de les coses que ens hem proposat amb Llegats vivents és que sèniors importants, la majoria dels quals no havien pogut recitar encara al Palau de la Música Catalana, ho puguin fer. I aquestes activitats són una manera de fer possible que la poesia s’afermi en espais emblemàtics com el Palau de la Música.

—Llegats vivents aplega poetes de tots els territoris de parla catalana. És un element imprescindible?
—Absolutament. Poetes de tots els Països Catalans, amb una paritat de gènere, riquesa d’estils i varietat de veus.

—Vós, enguany, fareu quaranta anys. Formeu part d’una generació que va començar reafirmant-se, amb l’antologia Pedra foguera.
—La meva quinta, que és la de la Laia Martínez López, Lucia Pietrelli, Pau Vadell, enguany ja en fem quaranta. Després hi ha l’Anna Gual i la Blanca Llum Vidal, que són del 1986, per tant, encara els queden dos anyets abans d’arribar a la quarantena. Però, sens dubte, formem part del que es coneix com a Pedra foguera, que és la darrera antologia de Països Catalans i de joves que ha sortit. No n’hi ha hagut cap més després. I això és interessant, també, perquè les generacions que han vengut després no ho han necessitat. Nosaltres, per donar-nos a conèixer, ho vam necessitar molt.

—Recordeu-nos com es va gestar, aquesta antologia.
—Des del grup Pèl Capell ho vam orquestrar. Pèl Capell el van engegar en Pau Vadell, en Joan Tomàs Martínez, en Joan Fullana, la Glòria Julià. I, després, ens hi vam incorporar uns quants adeptes que érem allà al voltant. Jo hi vaig entrar quan vaig arribar a viure a Barcelona. Ens trobàvem en una situació diferent de la d’ara: no hi havia tants segells independents, per tant, publicar poesia era complicat; també era complicat per a nosaltres guanyar els premis de poesia que hi havia en aquell moment. Ara n’han sorgit molts més d’inèdits, de joves, però aleshores no hi eren. Per tant, la manera que teníem de donar a conèixer el nostre treball era amb la revista Pèl Capell, amb molts recitals i amb l’antologia Pedra foguera, que va ser el moment en què vam dir: “Som aquí i volem que se’ns escolti.” La iniciativa va tenir molt d’èxit.

—I després?
—El món editorial català ha viscut un reviscolament: hi ha hagut més llibreries independents, cosa que també s’ha notat, més creació de premis, com ara el Francesc Garriga, i a partir d’aquí els joves han anat trobant el camí. I no només això, sinó que després, premis molt importants han anat incorporant les veus dels joves de manera sistemàtica, que és el que podem veure, per exemple, en el premi Llibres Anagrama, que no és un premi de joves, però sobretot l’han guanyat joves.

—Però és un premi de narrativa, no pas de poesia.
—És de narrativa, però la majoria dels qui l’han guanyat són poetes. Per exemple, Irene Solà i Pol Guasch, que s’inicien literàriament amb la poesia i tot d’una es passen a la prosa, i fan una prosa sui generis, molt passada pel tamís de la poesia. I això és molt interessant, perquè hi ha hagut un canvi brutal. A més, les xarxes socials també són un generador de canvi, és una manera molt més directa d’anar a conèixer el teu treball.

—Ara pensava en la importància de l’obrador del bar l’Horiginal per a la vostra generació.
—L’Horiginal per mi és l’eix vertebrador de la poesia catalana del segle XXI. L’Horiginal és l’espai, és la Meca que ha concentrat totes les generacions i tot aquest esclat. Primer, d’editorials petites, com LaBreu Edicions; després, de llibreries independents, com ara la Calders, perquè la Calders també neix allà; i totes aquestes altres llibreries de noms curiosos: la Inexplicable, la No Llegiu, la Temerària, la Impossible, la Irreductible, la Fatal… És meravellós. M’encanten tots aquests noms. I l’Horiginal per mi és el centre neuràlgic que concentra tota la vitalitat i que després fa que esclati en múltiples direccions.

—I ara, com trobeu el panorama?
—Vivim un moment de creativitat esplendorós. Després, en l’àmbit social, institucional, polític i de situació del món, de canvi climàtic, vivim un moment apocalíptic. I, és clar, aquest contrast crec que és un dels motors alimentadors de la creació actual.

—Aquest “moment apocalíptic” ja apareix en el text que explica els Llegats vivents. Dieu: “En una nit memorable, patrimonial i històrica, convertirem el mot en fonament, far que il·lumina les tenebres d’un segle XXI cada vegada més fosc. I és que les passions compartides ens poden ajudar a construir nous futurs possibles.” Però hi ha creadors i filòsofs que creuen que ser apocalíptic no duu enlloc, perquè paralitza, porta a la inacció.
—En aquest sentit sóc molt mític i mitològic, perquè sé que totes les generacions són apocalíptiques. Tots els éssers humans som apocalíptics, bàsicament perquè sabem que algun dia desapareixerem. I, per tant, volem que després de nosaltres tot quedi arrasat i no puguem continuar gaudint de la festa. Però és cert que ens trobem en un moment políticament bastant negre. L’auge de la ultradreta i veure segons quines formes polítiques extremistes que crèiem que havíem deixat enrere amb la dictadura franquista és molt decebedor i trist. Al mateix temps, la consciència del canvi climàtic i que el planeta no pot continuar amb aquest sistema capitalista i veure que no es duen a terme operacions per frenar aquesta anada cap a l’abisme, això també fa que les generacions més joves estiguin molt decebudes. I, per tant, el sentiment d’apocalipsi ve d’aquí, ve d’aquesta certesa de la complicació en què ens trobem i que necessitem canvis reals. Canvis dolorosos.

—Què voleu dir amb “dolorosos”?
—O aturem el sistema capitalista i replantegem la situació o estem abocats al creixement exponencial, al consumisme creixent (fonaments del capitalisme) i no podem continuar així. És clar, aturar per exemple una cosa tan senzilla com la contaminació ambiental que duen a terme els cotxes implica aturar directament els cotxes. I això significa perdre oficis, treure gent que fa feina a les fàbriques, tancar fàbriques… Això, qui ho voldrà assumir? Per això dic que són canvis dolorosos, perquè necessitem un canvi social total i no el duim a terme.

—Voleu dir que el sistema és caduc?
—El sistema necessita una regeneració, la manera com havíem viscut fins ara ha caducat i el que em sorprèn és veure que els partits polítics actuals no ho incorporen directament en el seu discurs i en la seva manera de fer. Bé, no em sorprèn, vull dir, no em sorprèn perquè sé com funciona el sistema, però el problema és que vivim una situació sistemàtica de col·lapse. I això ho experimento com a mallorquí amb la indústria turística. Mallorca és a punt d’arribar al col·lapse. I la cosa no només continua, sinó que els governs del PP i Vox actuals no fan una altra cosa que incentivar-ho i carregar-se tot el que tingui a veure amb el medi ambient.

—Sí, Mallorca col·lapsa.
—El col·lectiu Terra Ferida Mallorca ja ho va anunciar. Quan es van retirar després de molts anys d’insistir, van publicar un manifest molt interessant en què encadenaven els problemes que tenim. Els polítics els han incorporat al nostre llenguatge, però no duen a terme cap fet concret per aturar-los. O sigui, és una perversió del sistema, que és capaç de ser molt conscient d’aquesta situació, d’agafar el llenguatge i fer discursos, però després no dur a terme cap acció concreta. I, és clar, això ho veiem en tots els partits polítics, que parlen del canvi climàtic però continuen proposant el Hard Rock o l’ampliació de l’aeroport. O, per exemple, en Tomàs Molina, que es presenta com a candidat molt conscient d’aquestes qüestions ecològiques, però que el Hard Rock li sembla perfecte. I tu dius, però, perdoni, quin és el sentit de tot plegat?

—En aquesta línia, la idea de llegat pren molta força: deixar una herència qualitativa per projectar-la cap al futur. Tornant a la literatura, em pregunto si existeix aquesta transmissió entre generacions en l’àmbit literari. Hi ha una herència clara?
—Un dels pilars de Llegats vivents va ser la lectura que vam fer en el seu moment de l’assaig Els llegats, d’en Lluís Calvo, publicat per Arcàdia. Ens mostra de quina manera la cadena de transmissió del coneixement s’ha trencat en aquest moment caòtic. Per tant, vam posar el nom de Llegats vivents al cicle per reivindicar-los quan són vius i reprendre aquesta cadena, aquesta baula de transmissió. Ara, més enllà d’aquest missatge calvià, molta gent m’ha fet veure que potser no és tant que s’hagi trencat la cadena de transmissió com que hi ha tantes cadenes que tenim una dispersió, una no-clarificació de la continuïtat.

—Expliqueu-vos.
—Abans, generacionalment, anàvem trobant un fil que resseguia les escriptures i els volums generacionals, però ara això s’ha empal·lidit, podríem dir, o és més difícil de veure, aquest fil de continuïtat. En Lluís Calvo diu que el fil s’ha trencat, però una altra persona podria dir que el tema és que hi ha tants fils on agafar-se que al final n’agafes un o un altre. Per tant, no és una línia unívoca, sinó que acaba engendrant una línia múltiple.

—Però un feix de fils podria de ser una cosa més consistent que un únic fil.
—Sí, però, per exemple, anant als nostres llegats vivents, tenint en compte persones com en Biel Mesquida o en Feliu Formosa (a qui es prepara un homenatge dels noranta anys a la Institució de les Lletres Catalanes), si mirem els escriptors i poetes de la meva quinta o posterior, quins són els que han continuat el seu fil? Quins poetes han continuat el fil d’en Feliu Formosa? A mi, fins i tot a mi, em costaria molt dir: “A aquesta persona se li nota que ha llegit molt en Feliu i que el continua.” En el cas d’en Biel Mesquida, m’agrada pensar que sóc un dels continuadors del seu fil, de la importància de la seva literatura, de l’impacte que m’ha generat llegir-lo, i de tot un seguit de qüestions vitals que m’han ajudat a ser més feliç, només pel fet d’haver entrat en contacte amb ell. Però si penses en uns altres joves mesquidians, ja em costa més de trobar-ne.

—Parlant de Biel Mesquida, en el llibre que acabeu de publicar, Les cendres de Pasolini, expliqueu que va ser ell qui el 2005 us va fer descobrir Pier Paolo Pasolini i que d’aleshores ençà us ha estat un referent.
—Va ser el dia 10 de febrer de l’any 2005. Vaig anar a la Casa-Museu Llorenç Villalonga, que en Biel Mesquida feia un acte, “La maleta de l’escriptor”: què ficaria en aquesta maleta l’escriptor si se n’hagués d’anar a una illa deserta? I allà va ser on en Biel Mesquida em va fer descobrir en Pasolini per primera vegada. I en aquest cas, per exemple, que parlàvem de llegats, es veu molt clar. Vull dir, Biel Mesquida arriba a Pasolini per la seva època, evidentment, de quan era un jove de la Generació dels 70, però també per l’herència d’un mestre seu, que és en Blai Bonet, que era molt pasolinià. Per tant, aquest fil de continuïtat va de Pasolini, passa per Blai Bonet, passa per Biel Mesquida i arriba fins a mi i es continuarà perpetuant.

—Amb voluntat de perpetuar Pasolini, heu escrit aquest llibre?
—Sí. I també perquè aquest caliu d’en Blai Bonet es continuï perpetrant i que la cultura no siguin cendres mortes, sinó que sigui un foc encès a través d’aquests calius. I això ja demostra la meva vinculació amb en Biel Mesquida, com d’important n’era per mi, i m’agradava molt llegir-lo, seguia els seus articles setmanals. A més, la Margalida Pons, a la Universitat de les Illes Balears, a part de descobrir-me l’Estellés i en Brossa, ens va fer llegir els contes de Doi i L’adolescent de sal, i va ser quan vaig entrar dins d’un univers meravellós. I per això aquest llibre per mi és tan important, Les cendres de Pasolini, perquè és gairebé com una autobiografia psicoemocional. La intenció és a partir d’en Pasolini, mostrar que les obsessions poden arribar a ser molt poderoses i molt fecundes.

—Per què Pasolini es va convertir en una obsessió? Al llibre dieu: “[Pasolini és] una passió obsessiva, i ja sabem què passa quan una passió es converteix en una forma de vida: s’acaba transformant en un mètode.”
—Totes les obsessions al llarg de la meva vida, que no són poques, em demostren que el fet d’insistir molt en un tema, en un autor, o en una obsessió, t’ajuda a construir tot un seguit de mecanismes que et donen més coneixement, però també més felicitat. Perquè són aquells pilars que sustenten la teva vida, i que et donen un confort, una retroalimentació constant. I Pasolini per mi és apassionant, no només perquè va fer tot el que va fer (poesia, narrativa, pintura, pel·lícules, articles…), sinó perquè es transforma en un sedàs, en una mirada, en una manera d’entendre el món i de viure’l. I, de fet, el missatge pasolinià és absolutament profètic, i podem llegir els articles que escrivia fa cinquanta anys i parlen d’ara mateix: parlen de la destrucció de Mallorca; del triomf de la ultradreta; d’aquest sistema de col·lapse del capitalisme… I, per tant, acostar-se a Pasolini com a qualsevol obsessió, és trobar una manera de viure, sobretot poètica, i això és el que m’interessa. Perquè tot el que feia en Pasolini sempre era poètic.

—També dieu que Pasolini era un agent provocador, superdotat, multidisciplinari, polifacètic, que reneix constantment i que també reverbera en la cultura catalana. Que tenia la capacitat de convertir l’anècdota local en font de saviesa universal.
—Era un antisistema. I el que fa en Pasolini és: una vegada domina un sistema de creació, el porta al límit, i després l’abandona i se’n va cap a un altre. És el que va passar, amb les seves novel·les, amb la pintura, que no s’hi va arribar a dedicar gaire, però amb les pel·lícules, també. Fins i tot havia arribat al final del cinema tal com ell l’entenia. I l’única art que no va abandonar mai i que l’ajudava a trobar sempre noves vies de comunicació i d’expressió era la poesia. I això és el que és interessant d’en Pasolini, que va començar com a poeta i va acabar com a poeta. La poesia va ser sempre el seu vehicle. Allò que el va fer anar iconoclastament per tots els sedassos. I, evidentment, això és molt estimulant, perquè el seu exemple t’invita precisament a no entrar dòcilment dins de cap manera de creació. No només anar contra les seves regles sinó d’intentar anar sempre més enllà. I això per a qualsevol artista és una incitació a la creació meravellosa.

—A punt de fer cinquanta anys de la mort, l’any vinent, Pasolini és un artista que continua essent referent d’autors i de creadors joves. Hi ha una descoberta de Pasolini en cada generació. Com s’aconsegueix, això?
—Un dels seus traductors al català és Joan Casas, amic i col·laborador d’un altre llegat vivent, en Feliu Formosa. I Joan Casas, per exemple, ara té una por, una preocupació, que és que considera que el llegat d’en Pasolini s’ha trencat amb la generació d’artistes més joves, que ha arribat un moment que ja no saben qui és. I jo penso que és curiós que en el moment que sembla que hagi arribat un final, jo tregui Les cendres de Pasolini. És un llibre que li ha de donar l’esperança de dir: no tot és perdut. Però ell em va fer una pregunta molt interessant: com poden arribar a Pasolini? I això em va fer reflexionar molt, perquè a Mallorca Pasolini és molt present i molt vivent gràcies a Blai Bonet. I jo em deman, quina és aquella figura blaibonetiana que hagi fet que als Països Catalans hagi ajudat a perpetuar el llegat de Pasolini? I no hi ha una figura tan potent i concreta com en Blai Bonet. Però sí que podem dir que Narcís Comadira es declara pasolinià, quan potser no ho hauries dit d’una manera evident, o Jaume Creus, que en un determinat moment se’n volia anar a Itàlia per fer de director de cinema sota el mestratge de Pasolini. Per tant, vas veient que la influència pasoliniana és molt bèstia. Fins i tot en Josep Maria Sala-Valldaura el va arribar a entrevistar quan era un estudiant universitari i en Lluís Calvo, quan tenia tretze anys, se’l va topar pel Pirineu en un viatge que Pasolini va fer a la recerca dels espais que canta Verdaguer. Com s’aconsegueix? A partir d’unes obres d’art estimulants, vives, que són capaces encara, tants anys després, d’emocionar-nos.

—Vós també perpetueu el llegat literari de Pasolini mitjançant la traducció i recuperació d’obres seves que no eren a l’abast. N’heu publicat dues fa poc a Lleonard Muntaner, a més del vostre Les cendres de Pasolini.
—Quan la Maria Muntaner em va convidar a formar part d’aquestes dues col·leccions, De Biaix i Artificium, vam arribar a la conclusió que hi havia tot un seguit de llibres de Pasolini que no es trobaven, entre els quals, Actes impurs i Amado mio, en traducció de Joan Navarro, que havia sortit als anys 70-80 a Llibres del Mall i que era una traducció que havia de tornar a sortir. I va ser fantàstic, perquè parlant amb Joan Navarro, evidentment ell ja n’havia preparat la revisió. Per tant, va ser tot molt fàcil. Va passar igual amb Teorema, que Jaume Creus ja en tenia preparada una revisió, la qual cosa són dues noves traduccions de dos llibres que fa anys que eren introbables.

—Continuareu editant més obres de Pasolini?
—Ara traurem tres títols més de Pasolini.

—Caram.
—El primer de tots és Romans, amb una nova traducció de Joan Navarro. És un manuscrit que correspon a la primera època d’escriptura de Pasolini, a la mateixa època que va escriure Actes impurs i Amado mio i els seus diaris, i parla de la relació devastadora entre un capellà i un jove de poble, que és aquest entorn friülà del naixement d’en Pasolini com a creador. Després també traurem un dels seus assajos més importants, Empirisme herètic, un assaig que conté un conjunt de texts al voltant del cinema, de la literatura i de la lingüística, que són les branques que en Pasolini més va tractar, i la traducció de Marina Laborea és esplèndida. Finalment, també traurem una obra de teatre poètic, o sigui que no se sap ben bé si es poesia o és teatre o ho és tot, però que tothom considera que és la seva obra més ben escrita en friülà, que és I turcs tal friül, amb una traducció d’Adrià Martín. Això vol dir que l’any que ve a Lleonard Muntaner ja haurem publicat cinc títols de Pasolini.

—Ens avanceu el calendari d’aquestes novetats?
—Romans surt ara abans de l’estiu; Empirisme herètic sortirà a l’octubre o novembre, i I turcs tal friül sortirà l’any que ve, després de Sant Jordi. Vull dir-te que també ens agrada molt la idea del disseny d’aquests llibres, a través de les fotografies d’en Jean-Marie del Moral, que ens ajuda a unificar i a donar una cara pasoliniana greco-llatina, amb aquestes escultures inquietants, que ha fotografiat aquest grandíssim artista.