Jaume Bosch: ‘Hem de defensar els Mossos de l’atac de l’espanyolisme’

Jaume Bosch (Barcelona, 1953) va formar part de l’equip que durant els anys vuitanta va definir el model de seguretat a Catalunya i hi ha tingut càrrecs relacionats. També ex-diputat d’ICV al parlament, va ser ponent de l’estatut de Miravet i membre de la Comissió Executiva del Pacte Nacional pel Referèndum. Hi parlem amb motiu de la publicació de La nostra policia, un llibre en què explica com es van desenvolupar el cos de Mossos d’Esquadra i les policies locals després del franquisme i com els sectors més centralistes de l’estat espanyol sempre han estat reticents al fet que Catalunya disposi de policia pròpia. Un recel que, detalla al llibre, es va evidenciar clarament el 17-A i l’1-O i que deixa veure la cara més fosca en el judici contra la cúpula d’Interior a l’Audiència espanyola. Bosch denuncia totes les irregularitats d’aquesta causa, defensa els Mossos d’Esquadra i considera que és una contradicció que l’independentisme els ataqui. Considera que és un dels objectius clau de l’espanyolisme a l’hora de restar autogovern a Catalunya i que per això cal protegir el cos, malgrat que de vegades les crítiques siguin necessàries. La qüestió de l’autogovern el preocupa també amb relació al full de ruta de l’independentisme. Considera que enfortir-lo és vital fins que no arribi la independència, un moment que diu que cal assumir que no serà aviat. A més, diu que cal propiciar-lo amb acords amplis i una línia de diàleg amb el PSOE diferent de l’actual.

—Dieu que el model de seguretat català és inspirat en el quebequès. De quina manera?
—Una peça clau en la creació d’aquest model l’any 1983 va ser Jaume Curbet, regidor del PSC a Girona. En arribar a la Generalitat, va fer una estada al Quebec perquè també era una nació sense estat però amb una capacitat d’autogovern important i un sistema de policia propi. Va presentar les propostes que podien aplicar-se aquí d’acord amb el marc legal, que era la constitució del 78 i l’estatut del 79. Permetien que la Generalitat creés una policia pròpia i coordinés les policies locals, que depenien dels ajuntaments. Aquest model era més municipalista de l’implementat, amb més paper per a les policies locals. De tota manera, en resta molt d’allò, que deia que, per a la policia de l’estat quedaven les competències extra i supracomunitàries –aeroports, fronteres, explosius…– i que el paper preponderant havia de ser per als Mossos d’Esquadra juntament amb les policies locals.

—En comptes de crear un cos nou, van donar un altre paper al dels Mossos. Per què?
—Calia resoldre dos temes. D’una banda, si s’havia crear una policia pròpia o bé provar de dirigir la Guàrdia Civil i la policia nacional, com defensava Tarradellas. La major part de forces polítiques van apostar per la primera opció perquè veníem del franquisme i volien fer una policia completament democràtica sense la rèmora d’allò que havia estat la franquista. Sobre si havia de ser totalment nova o basar-se en el cos residual dels Mossos, Pujol va optar pels Mossos, segurament perquè en restava una molt bona imatge del temps de la República. Havien estat fidels a les institucions i havien acompanyat Companys a l’exili, però el seu itinerari va ser controvertit des de l’origen. El cos va ser creat el 1719 pel règim borbònic.

—Com va ser el procés de desenvolupament del cos?
—Començant pels primers setanta agents es van fer promocions noves fins el 1994, un moment clau. Es va acordar amb el govern socialista que els Mossos, que encara no feien de policia bàsica, substituirien la policia nacional i la Guàrdia Civil. El desplegament territorial de substitució no va culminar fins el 2008. La major part d’agents de la Guàrdia Civil i la policia nacional es van retirar, mentre que alguns altres van anar a les altres parts de l’estat. Alguns es van quedar aquí i també es va habilitar una formula perquè una petita part s’integrés als Mossos, però és una part absolutament minoritària.

—Dieu que els antecedents i conseqüències del 17-A no s’han revisat bé. En quin sentit?
—La Junta de Seguretat de Catalunya no s’havia reunit durant vuit anys perquè el ministre Fernández Díaz ho havia impedit. Durant vuit anys i amb alerta 4 sobre 5! Ell també va impedir que els Mossos formessin part del CITCO (Centra d’Intel·ligència contra el Crim Organitzat) i l’Europol. Ara sembla que això del CITCO ha evolucionat, però la qüestió de l’Europol no. També hi ha la qüestió de l’imam, que tenia una relació amb el CNI que no s’ha aclarit. Només hi ha hagut una compareixença del director del CNI a porta tancada al congrés. El govern del PP no en va donar prou informació als Mossos. No vull dir que, si això s’hagués fet, no hi hauria hagut pas l’atemptat, però hi ha unes responsabilitats que s’han negat a assumir.

—També comenteu que els atemptats van fer més evident que mai la incomoditat de l’espanyolisme envers els Mossos.
—Aquesta tensió sempre ha existit. Els sectors centralistes mai no han acabat d’acceptar aquell acord del 94. Margarita Robles, quan el va acordar essent secretària d’Interior, va haver d’aclarir que la policia de l’estat mai no se n’aniria de Catalunya i el País Basc, perquè li van caure moltes crítiques. El 17-A va posar de manifest per a la premsa mundial que la policia bàsica a Catalunya són els Mossos i que la gent els està agraïda. Això va disparar els anticossos de l’estat, polítics, mediàtics i policíacs. Es van publicar articles que deien que l’estat havia desaparegut a Catalunya. Va passar que els Mossos i la policia local van complir les seves obligacions en el marc legal establert, no van triar cap via independentista. Es pot dir que Catalunya va demostrar que tenia la capacitat d’actuar com un estat molt competent en matèria de seguretat, però no afavoreix gaire els Mossos de dir que es va actuar com un estat al marge de la legalitat. L’espanyolisme, en el fons, mai no ha acceptat que el País Basc i Catalunya tinguin una policia pròpia i sempre ha considerat que els Mossos són un cos de segona. Després d’aquella campanya, l’1-O va ser el moment de venjar-se’n.

—En què es va traduir?
—Van xocar dos models de seguretat. Seria una equivocació de dir que la policia espanyola d’ara és com la del franquisme, però aquest model de policia arrenca el segle XIX amb la creació de la Guàrdia Civil, que encara és un cos de naturalesa militar que depèn del ministeri d’Interior i de Defensa amb comandaments que són generals i coronels, no pas comissaris. L’1-O es confronta l’opció militarista de la policia espanyola amb l’opció de la policia democràtica i de proximitat que hem intentat crear a Catalunya. Aquesta policia ha tingut moments negatius, com l’època de Felip Puig, però té tradició diferent. La magistrada del Tribunal Superior de Justícia va dir que calia impedir el referèndum sense afectar la convivència i Pérez de los Cobos, de la Guàrdia Civil, va dir: ‘Allò substantiu és complir l’ordre, l’adjectiu és com es faci.’ Considerava que el fet d’afectar la convivència era secundari.

—I l’altra visió?
—La visió democràtica de Trapero és la d’entendre que el referèndum és il·legal perquè l’ha prohibit el Constitucional, però que participar-hi no és delicte després de la modificació del codi penal. Per tant, impedir d’actuar com fos a unes persones que no cometen cap delicte era afectar la convivència. Va aplicar un principi clau, el de proporcionalitat. Per a evitar un mal, no pots crear-ne un de pitjor. Del punt de vista judicial, el referèndum era un mal perquè era prohibit, però van fer una cosa molt pitjor. Qui va complir el mandat dels jutges va ser Trapero, mentre qui el va incomplir va ser Pérez de los Cobos. De los Cobos ha estat ascendit i avui és general, i a Trapero li demanen onze anys de presó. És brutal, és increïble!

—Vós critiqueu que jutgin els Mossos per passivitat, i no pas la policia espanyola.
—Consideren que Trapero va participar en la suposada rebel·lió per la seva passivitat l’1-O. Però a partir de les dotze o la una, aquesta passivitat també la va practicar la policia de l’estat. És evident que va haver-hi trucades de mandataris europeus a Rajoy. Després, algú que no és el jutge va ordenar que paressin. Si actuaven com a policia judicial, un polític no hi podia interferir… Qui va donar l’ordre? Rajoy, el ministre d’Interior, Millo, el director general de la policia? És un tema que caldrà esclarir.

—Quines contradiccions més veieu en el relat de l’Audiència?
—L’argument que ells han construït, que és una ficció total, és que aquí hi ha una rebel·lió sostinguda per tres potes: el govern i el parlament, els moviments socials i els Mossos. Com que són un cos armat de 17.000 persones, podrien haver actuat coercitivament, però no hi ha ni un sol fet que ho demostri. Els diuen això i alhora que van ser passius. És una contradicció total… Si van ser passius ho van ser en general, no es van sollevar, però per a la possibilitat de violència que justifica la rebel·lió necessiten un cos armat. I una altra gran contradicció: aquest judici vindrà quan s’hagi acabat el dels dirigents independentistes. Per tant, quan jutgin Trapero ja seran establerts els fets en l’altre judici en què ell no haurà pogut intervenir per defensar-se. Li diran: ‘Va passar això perquè ho ha decidit el Suprem.’

—Per què trobeu que alguns sectors de l’independentisme han perjudicat Trapero?
—La policia és un cos professional que ha d’actuar al servei de les institucions. No pots pretendre d’arribar a la independència fent servir els Mossos com a força armada. Això és una ximpleria. Quan van nomenar Trapero com a màxim responsable dels Mossos, un sector de l’independentisme ho va criticar perquè considerava que era massa professional i poc polític, quan havia de ser això. Aquests mateixos són els qui, després del 17-A, van fer samarretes amb la frase famosa. No li van fer cap favor. No pots adoptar Trapero com a símbol de l’independentisme i menys ara, que hi ha un judici en contra seva. Ell n’és conscient perquè ha desaparegut del marc mediàtic. Després això s’ha acabat respectant. La seva defensa, a diferència de la dels presos polítics, s’ha de fonamentar en elements estrictament jurídics i tècnics.

—Parlem de la Brimo. Els acusen d’haver fet càrregues excessives, d’haver actuat contra col·lectius independentistes i no pas contra alguns altres col·lectius… Què en penseu?
—Una de les funcions de la policia és el manteniment de l’ordre i per això cal tenir unitats antiavalots. Jo defenso que la Brimo es pot sotmetre a revisió, però m’estimo més de tenir antiavalots especialitzats que no pas que facin d’antiavalots policies sense formació. És més probable que així es compleixin els protocols. Els Mossos no han de tenir present si els manifestants són independentistes o no, sinó el compliment de les ordres. Igual que hem d’avaluar la policia, també hem d’avaluar les mobilitzacions. Jo defenso que n’hi ha de profundament equivocades. Poso l’exemple de Girona i Vox. Quan hi ha una manifestació de l’extrema dreta és legítim que hi hagi una manifestació antifeixista, però si hi ha dues manifestacions contraposades, la policia s’ha de posar enmig per evitar agressions. Quan un sector independentista va intentar saltar-se el cordó actuava incorrectament.

—Maria Sirvent va acusar els Mossos d’haver disparat quan no calia en una de les manifestacions d’aquells dies. No hi falla res?
—S’ha d’esbrinar i crec que ja s’hi han posat. Sempre hi pot haver actuacions incorrectes. Això passa en totes les policies del món i ara a Catalunya hi ha un nivell de conflicte polític molt elevat. Jo trobo que és un error que un sector de l’independentisme provi de posar els Mossos a l’ull de l’huracà. PP, Vox i Ciutadans demanen una aplicació indefinida del 155 i posen, en el primer punt, de controlar la seguretat i els Mossos. Per a una posició sobiranista, la cosa més coherent és criticar-los quan hi hagi actuacions incorrectes, però alhora entendre que formen part de l’autogovern que ens volen treure. Hem de defensar-los de l’atac de l’espanyolisme, que és conscient, després del 17-A i l’1-O, perquè una de les peces essencials que ja té Catalunya és la seguretat. És una estructura d’estat fonamental i ja en tenim una bona part. Si arribem a la independència, seran la policia de Catalunya. No els desgastem. Poden cometre errors, però mirem les actuacions de la policia nacional. Les últimes detencions, per exemple.

—Com les valoreu?
—No les va ordenar el jutge. Cal demanar qui va ser: un polític? La delegada del govern? Un comandament? Jo crec que va ser un comandament… Però d’acord amb què se sent amb l’autoritat per a escarmentar-los i fer advertències? Això no passa amb els Mossos. El ministre d’Interior i la delegada del govern tenen l’obligació de donar-ne una resposta, perquè és gravíssim. Però ni tota la Guàrdia Civil i policia nacional és igual ni els Mossos practiquen la mateixa política de seguretat que la policia de l’estat. Hi ha una posició independentista antisistema que qüestiona la policia per definició. És legítima, però el sobiranisme en conjunt no pot assumir-la perquè llavors no podrà fer forat en la majoria de la societat. Ara a la Brimo s’han fet canvis i han posat el cap del servei de mediació al capdavant. Ja no era qui va desallotjar la plaça de Catalunya en l’època de Puig i va dir que si Gandhi hi hagués estat assegut també li haurien pegat. Els Mossos han comès molts dels seus errors més greus per culpa dels polítics. Allò va manar-ho Puig amb uns arguments per a fer-ho que són els mateixos del PP per a justificar l’1-O.

—Critiqueu la concepció de la policia de la dreta, però també la de part de l’esquerra. En què falla cadascuna?
—La dreta té tendència a pensar que tot se soluciona amb policia, mentre que una determinada esquerra comet l’error de pensar que la policia no és necessària. Ara que la ideologia de Trump, Salvini i Bolsonaro guanya terreny, els progressistes han de veure que la inseguretat amoïna la gent. Han de donar-hi resposta amb mesures transversals que vagin a l’arrel del problema, però això inclou la intervenció de la policia. No pots dir: ‘A la nostra gent, la seguretat no la preocupa…’

—A Colau li ha passat això?
—Relativament. Crec que va entrar a l’ajuntament amb una idea una mica hippy, segons la qual entenia que tot se solucionava amb mecanismes socials i que la policia no era cosa seva. Va tenir l’encert de posar al capdavant de la guàrdia urbana Amadeu Recasens i Jordi Samsó, que tenen experiència i que han fet plans que estan bé. Però han trigat a reaccionar contra els narcopisos, que també és competència de la Generalitat. Hi ha d’haver política d’habitatge i de dignificació dels barris per a resoldre el problema, però també policia. Sobre la guàrdia urbana, tal com defenso la unitat antiavalots dels Mossos, comparteixo la proposta de Recasens de suprimir-ne els antiavalots. Si te’n calen, crides els Mossos.

—La guàrdia urbana també ha estat darrerament al centre d’algunes polèmiques, com ara la retirada de cartells de referèndum o algun episodi de retirada de llaços grocs. Què en penseu?
—A Catalunya hi ha vora d’onze mil policies locals que depenen de dos-cents quinze municipis diferents. En moments complicats com el Primer d’Octubre o l’aparició de llaços grocs a l’espai públic, crec que en general han mantingut una actitud professional i equilibrada. En els pocs casos que han generat polèmica caldria esbrinar si han actuat per iniciativa pròpia, per mandat judicial o complint ordres de càrrecs públics locals. En tos cas, amb els llaços grocs, qui ha tingut un paper lamentable ha estat Ciutadans quan ha intentat crispar l’ambient. L’agost de 2018 va arribar a instar a la ciutadania a desobeir els Mossos…

—Com a ex-diputat i militant d’ICV, què en penseu de la crítica de Sobiranistes a Catalunya en Comú?
—Sóc dels màxims defensors de l’aposta dels comuns, però crític en la manera com s’ha estructurat, en dos sectors que són minoritaris. D’una banda, el federalista, que sovint no sé diferenciar de les polítiques del PSC. De l’altra, el sobiranista, que és el d’Alamany i Nuet. Trobo curiós que Nuet, que és federalista i d’un partit espanyol com Izquierda Unida, em doni lliçons a mi de sobiranisme, quan jo sóc independentista. Ambdós sectors han caigut en la trampa d’estructurar-se amb allò que pot dividir més la societat: sobiranisme o federalisme. Jo, que sóc independentista, sempre he assumit que ni el PSUC ni ICV ni els comuns han de ser independentistes. A més, entenc que a Catalunya en Comú tots han de ser sobiranistes perquè ho diuen els documents polítics aprovats.

—Precisament criticaven que això no s’havia respectat.
—Catalunya en Comú defensa el dret de decidir? Sí. Defensa el referèndum? Sí. Defensa que Catalunya és una nació? Sí. Defensa una constitució per a Catalunya? Sí. Critiquen que ara no es diu res de la República Catalana. Jo sé d’independentistes de tota la vida que, si tinguéssim una relació federada amb l’estat espanyol, hi signarien perquè estem en la situació en què estem. Podem fer-nos la il·lusió que vivim en una República o plantejar-nos què hem de fer per a enfortir l’autogovern fins que no arribi la independència. Crec que la política dels comuns oficial és suficient i pot contribuir a teixir noves complicitats. Desqualificar des del federalisme els qui donen suport als presos polítics o desqualificar des del sector Alamany els altres és un error. Critico que es diguin sobiranistes perquè desqualifiquen el 85% d’una organització que a Catalunya li interessa que sigui sobiranista.

—Al llibre parleu de via escocesa. Com se segueix si qui es té davant és Espanya?
—La via unilateral s’ha provat i no ha sortit bé. Si no es va anar a fons és perquè ja es va veure que no funcionaria… Si haguéssim tingut cinc països europeus que ens reconeixien o el suport del 70% de la població, potser sí que hauria funcionat. Cal treballar perquè això hi sigui en un futur. Quan Sánchez diu que no és possible cap referèndum no diu la veritat. N’hi ha un de possible, el que defensava el Pacte Nacional pel Referèndum: un que serveixi per a demanar-ho a la gent, però assumint que, si sortís que sí, l’endemà no seríem independents. Una solució per a treure’ns d’una vegada de l’atzucac de no saber quina majoria hi ha. Això ho deia Rubio Llorente, un especialista en dret constitucional que era punt de referència del PSOE.

—Creieu que el govern espanyol ho acceptaria?
—Ara no, però ho té més complicat per a dir que no. Ara el PSOE no s’atrevirà a fer això i tampoc la llei d’amnistia, però, si tenim la sort que no hi ha majoria de PP, Ciutadans i Vox, els independentistes, Podem i el PSOE han de rumiar-s’ho. S’hauria d’aprovar una llei d’amnistia que entengués que hi ha hagut una situació conflictiva i que no hi ha responsabilitats penals per a cap dels implicats, tampoc per als policies nacionals ni els guàrdies civils. No et poden dir que això no és legal, et poden dir que no ho volen. L’opció de la mobilització permanent només l’aguanta un sector minoritari. Hi ha a qui no li costa res d’anar a una manifestació, però que no farà cap vaga indefinida. Cerquem un pacte possible, plantegem coses que a Madrid no els siguin fàcils de refusar. Jo, que vinc del marxisme i que vaig aprendre a analitzar la correlació de forces, crec que, si no són favorables ni aquí ni a fora, potser tirar-se pel precipici no és una opció. Potser cal anar caminant al costat i esperar una nova situació. Estic segur que Catalunya serà independent, però potser no ho veuré…