Jaume Alsina: “Si no fem bé els deures, podem perdre grans projectes empresarials”

Jaume Alsina és conseller delegat del grup Alsina (Encofrados J. Alsina), una empresa familiar multinacional que ofereix solucions per a estructures de formigó. Llicenciat en ciències econòmiques i empresarials per la Universitat Pompeu Fabra (UPF), d’ençà del juny presideix l’Associació Catalana de l’Empresa Familiar (ASCEF). L’entitat aglutina vora cent trenta empreses catalanes. Entre més objectius, vol ser un agent actiu en l’àmbit econòmic, polític i social; projectar a la societat el paper que tenen les empreses familiars en el teixit econòmic del Principat; influir en l’àmbit econòmic, social i polític, i facilitar eines perquè la transició generacional tingui èxit.

Segons que recull l’ASCEF, el 88,3% d’empreses catalanes són familiars. L’entrevistem, entre més qüestions, per saber a quins desafiaments s’enfronten, els punts forts i febles, què les diferencia de la resta, la valoració de la competitivitat i el paper de l’administració pública. Segons Alsina, és primordial que les empreses familiars facin una bona planificació per transferir les responsabilitats a les generacions vinents. “Necessitem que planifiquin com volen fer les coses, tinguin normes i criteris i debats interns”, explica. Critica amb duresa el dèficit fiscal, el mal endèmic de Catalunya, i apunta que algunes normes d’implantació empenyen algunes empreses a traslladar la seu social en uns altres indrets.

—Dieu que voleu ser un agent actiu en l’àmbit econòmic, polític i social. Com ho feu?
—Hem d’influir per transmetre que les organitzacions empresarials són necessàries per a construir una societat més justa. Necessitem ser tan competitives com sigui possible. Hem d’influir perquè la legislació i les normatives ajudin les empreses a ser competitives en un entorn molt globalitzat. I és molt important que les administracions ens ajudin.

—La situació, respecte de la competitivitat, és bona?
—L’economia real, la de les empreses i indústries, funciona bé. És veritat que hi ha alguns indicadors, com ara la inflació, que estan passats de volta, i hauríem de treballar per tenir una situació normal. El tipus negatiu també era una situació anòmala. Això ha fet efecte pèndul i s’ha d’estabilitzar.

—Els desafiaments de les empreses familiars són diferents dels de la resta?
—És una molta bona pregunta. Tenim dos components, com a empresa i com a família. En l’àmbit empresarial, som estrictament iguals a la resta. I et diré més, i potser no t’ho esperes, però cada cop més les cooperatives s’assemblen més a la resta perquè estan més lligades als objectius a assolir. Amb l’agenda 2030, amb la sostenibilitat… Amb tots aquests reptes som al mateix lloc. Independentment que el capital sigui públic o privat, com a empresa, hem de ser competitius. És a dir, Abacus ha de competir amb Amazon o qui sigui, s’ha d’espavilar a ser creativa. La diferència és que en l’empresa familiar tenim unes relacions que les altres no tenen perquè cotitzen a borsa o tenen uns altres inversors. L’avantatge és la mirada a llarg termini. Les empreses familiars, com que pensen en el llegat, tenen una visió a deu anys vista. Les estratègies no són tan pensades a curt termini. L’altra cosa important és que ens sentim arrelats al territori. Som d’aquí. Podem ser presents en molts països, però la presa de decisions la volem aquí, a casa nostra. Aquesta és una gran diferència de les altres empreses. Un dels desafiaments és aconseguir que la presa de decisions no se’n vagi d’aquí. Amb la venda d’empreses familiars, això pot canviar.

“Podem ser presents en molts països, però la presa de decisions la volem aquí, a casa nostra”

—Quins són els punts forts de les empreses familiars?
—El punt més fort és la mirada a llarg termini. Ens permet de prendre decisions estructurals i podem construir projectes amb més recorregut. També tenim la sensació que les persones hi tenen un paper més important. Ets en un poble, ciutat, en un entorn on coneixes les persones i les famílies. Et sents interpel·lat perquè tinguin una vida millor. Això és una qüestió molt diferencial. Hi ha una altra qüestió: l’aversió al risc. Hi ha vegades que potser som més prudents, però, per una altra banda, som més consistents i sòlids. La nostra trajectòria acostuma a ser més sòlida que en unes altres empreses.

—I els febles?
—El punt més feble és que si no fem bé els deures, podem perdre grans projectes empresarials perquè fallen les relacions familiars. Som molt incisius en aquest aspecte. Necessitem que les famílies empresàries planifiquin com volen fer les coses, que tinguin normes i criteris i debats interns. Que tinguin les regles clares. Hem d’intentar que hi hagi un somni de projecte compartit que enganxi tothom.

—Una tasca difícil?
—El nostre gran objectiu és ajudar les famílies empresàries a aconseguir de traspassar el llegat. És a dir, que facin una bona planificació perquè els projectes perdurin en el temps. Ho fem per mitjà de la formació i la informació de les millors pràctiques que sorgeixen gràcies als nostres companys acadèmics i professionals.

—Un bon discurs. Però com s’aconsegueix, això? La transició generacional és el maldecap principal?
—Sí, cada generació té el seu repte. Hi ha moltes empreses que són en la transició de la segona a tercera, que és on hi ha l’índex de “mortalitat” més alt perquè la relació de cosins és més diversa. S’ha de dedicar temps i recursos a generar un somni compartit perquè tothom tingui ganes de treballar-hi. Ho fem amb molta formació. No solament amb qüestions econòmiques, sinó amb com fer un debat, treballar la intel·ligència emocional, el respecte, el diàleg.

—Veig que és qüestió de vendre el producte a un familiar i convèncer-lo.
—Ens agrada més parlar d’una família que és empresària, diferent d’una empresa familiar. Aquesta darrera és una empresa en què els accionistes són familiars. Una família empresària vol estar junta i ha decidit de fer un projecte conjuntament.

—Es perden projectes importants? Totes les empreses que han de continuar continuen?
—Les estatístiques són demolidores. Es perden projectes. Costa molt de traspassar de la segona generació a la tercera, i de la tercera a la quarta. La història ens diu que aquests moments són els més difícils per a mantenir la unitat familiar. Ara, no passa res si una família decideix de vendre una empresa per continuar uns altres projectes. Està bé desinvertir en un lloc per continuar invertint. La cosa important és que les decisions es prenguin aquí.

—Hi ha exemples recents?
—Freixenet o Codorniu. Són empreses familiars que malauradament han passat en part a unes altres mans que no són locals.

—Reclameu un marc legal adaptat a les empreses familiars. A què us referiu?
—Necessitem ser tan competitius com puguem i l’administració ens ha de donar suport. Però, malauradament, hi ha empreses que decideixen de traspassar les fronteres catalanes i van a unes altres comunitats autònomes perquè hi ha unes condicions més bones. Això ens diu que s’han de corregir coses, és una pena que passi. Sobretot, perquè sembla que en aquestes altres comunitats hi ha qüestions favorables d’implantació, hi ha terminis més ràpids a l’hora d’executar les obres. Procurem que l’administració sigui conscient que això no ha de passar, que sigui més sensible. I no és fàcil.

—I ara per ara, treballa per evitar que les empreses marxin?
—Crec que sí, però no és senzill revertir moltes coses que s’han legislat. A vegades hi ha normes contradictòries que són un embolic. Hi pot haver la voluntat d’un ajuntament de tirar endavant projectes, però amb les normes és on s’encalla tot. Estaria bé simplificar certes normatives, intentar que siguin menys feixugues.

—A quines normatives us referiu?
—Les que fan referència a la implantació industrial, per exemple, que és on hi ha més queixes. I sap greu que la gent que vol fer inversions fortes perquè necessita unitats productives noves i créixer es trobi amb aquestes dificultats.

—El govern ha adoptat una clara política de captació d’empreses internacionals, principalment de l’àmbit tecnològic. Un exemple: la companyia finlandesa Rovio, creadora del joc Angry Birds. Teniu la sensació que s’han deixat de banda les empreses del país?
—Bé, l’administració ho hauria de fer tot. Benvingudes siguin totes les inversions de fora, perquè en molts casos són en àrees que interessen perquè relacionen tot el territori i ens donen potència i visibilitat. L’administració cada cop és més conscient que la indústria ha de tenir un paper més important, com el té ara el turisme i la tecnologia.

—Parlem dels fons Next Generation. Les empreses familiars a Catalunya representen el 88,3%, segons les vostres dades. Us n’heu beneficiat? Esteu satisfets de la gestió que se n’ha fet?
—Esperem veure com es vehicula i arriba a les empreses. Potser s’han volgut fer les coses amb tanta cura que no teníem l’administració preparada per a entomar-ho. Els PERTE (Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica) són molt macos, però potser hem passat de zero a cent, hem volgut fer les coses massa perfectes.

—En la política no us posicioneu massa…
—Correcte. Ens considerem lleials, i per ser-ho hem d’ajudar que el país tiri endavant, governi qui governi. Cadascú pensa com sigui i a l’associació tenim sensibilitats diverses. La cosa important és que per a les qüestions comunes tinguem la capacitat d’influir en les administracions.

—El 8 de març us va adherir a un manifest conjunt titulat “L’Espanya on ens volem quedar”. A l’estat espanyol hi ha unes clares desigualats econòmiques. Catalunya és la segona a l’hora d’aportar i la desena a l’hora de rebre.
—Aquest manifest es va fer en resposta d’una manera de fer i per a demanar al govern espanyol i a les institucions un cert respecte. Les empreses hi som per donar serveis i llocs de feina de qualitat. No pot ser que ens interpel·lin amb un diàleg que no té sentit. Hi som per ajudar a empènyer i tirar endavant, no pas per tirar-nos els plats pel cap. L’altre tema és fer evolucionar aquesta Espanya perquè respongui més a la realitat. Catalunya té un dèficit important. Aquesta realitat fa que no pugui desenvolupar tots els serveis que li caldrien. No solament perdem competitivitat, sinó el benestar de la gent, perquè no som capaços de donar els serveis que s’ofereixen a la resta l’estat espanyol. El dèficit l’arrosseguem de fa molts anys i no hi ha sensibilitat en el PP ni el PSOE. Són qüestions que queden al calaix.

“No solament perdem competitivitat, sinó el benestar de la gent”

—Parlem d’un dèficit fiscal de 20.196 milions d’euros.
—El comunicat es feia en resposta d’una manera de fer. En paral·lel, és imprescindible continuar reclamant la reversió del dèficit fiscal. En aquesta legislatura segur que no es farà. Ja veurem en la següent… No és una qüestió de ser més o menys solidari, sinó d’equitat. És estrany que costi tant d’entendre. La desproporció que hi ha no és bona.

—Heu parlat amb els associats sobre quin impacte tindria la independència de Catalunya en les empreses?
—No. Som una organització que treballa per les empreses familiars. En cada situació s’actuaria com tocaria. Si algun dia a Catalunya la majoria de la gent decideix el que sigui, benvingut serà. Som aquí, i això és la part important.

—El manifest a què us vau adherir va arribar una setmana després del trasllat de seu social de Ferrovial als Països Baixos.
—Teníem la sensació feia temps que les empreses no érem actors benvinguts. Les desqualificacions que havia fet gent de l’administració va ser la gota que va fer vessar el got. Podem discrepar i discutir, però no se m’acut dirigir-me al president de la Generalitat d’una manera. Hi ha un punt de respecte absolut. Era una manifestació conjunta per dir que no anem bé.

—Però és en resposta de la fugida de Ferrovial?
—És en resposta del posicionament de molta gent.

—La decisió de l’empresa ha estat molt criticada.
—És complicat. No tinc prou informació per a valorar-ho. Són empreses molt grans i el 80% dels interessos el tenen fora de l’estat espanyol. Quin afecte que tenen al país que els hagi costat tant marxar… Fa temps que tenen molts al·licients. I això és el que ens ha de fer reflexionar. Com pot ser que no s’hagi estat capaç de retenir-les? Aquest exemple ens ha de fer reflexionar. Moltes se’n van a la Franja de Ponent o en alguna altra comunitat autònoma. Quan marxen, és difícil que tornin.