13.04.2019 - 21:50
|
Actualització: 13.04.2019 - 22:15
Jaume Alonso-Cuevillas (Barcelona, 1961) porta milers de quilòmetres a l’esquena anant amunt i avall del Principat explicant en viles i ciutats les barrabassades de la justícia espanyola i les opcions de trobar-hi una sortida, judicial i política. L’advocat dels exiliats Puigdemont, Puig i Ponsatí ha esdevingut una figura mediàtica que ara fa el salt a la política i que ens rep al seu despatx amb un llibre nou sota el braç, 1 judici (polític) i 100 preguntes (Símbol Editors). És un manual jurídic per a no juristes per tal de no perdre’s ni deixar-se ensarronar en un temps en què sembla que les sessions al Tribunal Suprem vagin substituint els vespres de Netflix. ‘No em sento polític, però vulgui o no vulgui, en sóc’, ens diu en aquesta entrevista. En efecte, és cap de llista de Junts per Catalunya a Girona. Un vestit acabat d’estrenar en què encara no se sent del tot còmode.
—Com us prova la vida de candidat?
—Ja fa temps que vaig fent conferències per tot Catalunya parlant del procés. D’aquest punt de vista ha canviat poc, però sí que és cert que el fet de ser candidat no em dóna tanta comoditat. Estic molt més còmode amb el paper d’advocat que exposa la seva opinió sobre el procés. Tinc una mica la sensació que quan la deia la meva opinió abans de ser candidat tenia més credibilitat. Continuo opinant igual, però com que en general hi ha una gran desconfiança envers la classe política…
—Us miren amb uns altres ulls?
—És possible. O potser m’ho imagino jo.
—Ara us heu de cenyir més al guió?
—La campanya tot just acaba de començar i no tinc capacitat de valorar-ho encara. I en totes les intervencions que he fet fins ara ningú no m’ha fet cap guió sobre què havia de dir. He continuat dient les mateixes coses. D’aquest punt de vista, no. Però quan ho dius amb unes sigles darrere… Jo havia anat a molts actes en molts pobles que eren convocats per JxCat, ERC, la CUP, els CDR, Òmnium i l’ANC. Ara això ja no és viable. És més, me n’han anul·lat alguns que ja eren programats, que eren de Súmate o d’alguna altra entitat, perquè ara sóc candidat de JxCat.
—Us sap greu?
—Ho entenc, però és un cost. També anava un cop a la setmana al programa de la Melero i al d’en Grasset. Això també s’ha acabat.
—Una vegada sigueu diputat, continuareu la tasca d’advocat?
—La feina de diputat és compatible amb fer d’advocat. Un percentatge molt important de la meva feina es fa per ordinador o per telèfon, i la puc fer de Madrid estant. A més, tinc un molt bon equip al despatx i les coses continuen funcionant. I els dies que no sigui a Madrid aprofitaré per fer la feina presencial.
—Serà compatible amb el fet de continuar essent l’advocat de Puigdemont, Puig i Ponsatí?
—Sí. En el cas dels exiliats espero que se m’hagi acabat la feina. Sí que esperem que hi hagi noves euroordres, però això ho tenim molt treballat, i en aquest cas són els advocats de fora els qui en porten el pes. La feina que havíem de fer nosaltres ja l’hem feta d’una manera molt substancial.
—Per què candidat al congrés espanyol? Us feia al parlament europeu.
—Sí, jo també em feia més candidat al parlament europeu. Al principi no volia ser candidat enlloc, perquè tinc una feina que m’agrada, que em va bé, i amb la qual ja faig prou política. Però arran d’haver participat en tants actes, d’haver-me tornat un personatge mediàtic, va començar a sonar el meu nom com a candidat. I jo vaig dir al president Puigdemont que jo, com a molt, em veuria a Europa. Perquè a part que l’experiència m’atreia, em mantenia fora del fangar de la política espanyola, que és horrorós. Quan finalment es va decidir que el president seria el cap de llista a les europees, i acompanyat de molta gent potent, no tenia cap sentit que hi anés jo.
—I aleshores què va passar?
—Aleshores, un dijous, em van proposar de ser cap de llista a les eleccions espanyoles per Girona. Havia de dir alguna cosa abans de dissabte. Finalment va ser diumenge que vaig acceptar. D’entrada, aquell dijous, els havia dit que no, que no se m’hi havia perdut res, a Madrid, que jo ja continuaria col·laborant tant com calgués. Vaig dir que no perquè no m’hi veia, en aquest fangar. Vaig anar rebent peticions de l’exili i de la presó perquè ho reconsiderés. Era difícil de dir que no quan m’ho demanaven presos i exiliats, però qui em va acabar de convèncer va ser en Lluís Llach. Aquell dissabte teníem un viatge a Bilbao en Llach, en Jaume Roures i jo. En Roures ja se n’havia anat i el viatge de tornada el vam fer el Lluís i jo. Vam anar analitzant els pros i els contres de la decisió: jo li deia que potser perdria la credibilitat que tinc pel fet de no estar casat amb cap sigla i que el fangar de la política espanyola em feia molta mandra… I ell em va acabar dient que com a amic m’aconsellava que fes el pas, però que com a ciutadà m’ho demanava.
—Amb quin argument?
—Per la necessitat de portar una veu com la meva al congrés que pugui dir amb arguments el perquè de les vulneracions de drets. És un paper molt difícil. I després del debat de Cuatro d’aquesta setmana ja vaig veure que és pitjor que no m’imaginava. I això que els de la cadena em van dir que havia estat suau, que al congrés és encara pitjor. Horrorós.
—Ja us podeu calçar.
—Sí, perquè ni t’escolten. Serà molt dur d’anar a fer aquest discurs a Madrid, i m’imagino que el primer dia que surti em cridaran i em xiularan. Amb aquella manera de fer de l’esbroncada. A mi em resulta molt desagradable. Fa temps, amb el Cuní vaig començar de tertulià. I de tertulià no acabava de funcionar perquè era massa educat, perquè no interrompia els altres.
—Heu pensat quin estil voleu tenir al congrés?
—Sí. El meu format és d’Aitor Esteban. Vull fer un paper de catedràtic, parlant amb rigor i seriositat. Això no vol dir que no pugui parlar amb contundència o amb un punt d’ironia perquè, si no, no seria jo.
—Us caricaturitzaran.
—Segur. I d’entrada la meva etiqueta és l’advocat de Puigdemont. Ni catedràtic, ni ex-degà ni res: Advocat de Puigdemont. Per tant, l’advocat del diable, l’advocat de l’enemic públic número u d’Espanya.
—El factor Puigdemont també el jugueu vosaltres, però en sentit positiu. Sou cap de llista per Girona.
—Jo no he decidit de ser el cap de llista per Girona, m’ho van proposar. Jo sóc de Barcelona, si bé és cert que amb Girona hi tinc alguns vincles. El meu avi va ser batlle de Lloret. Era d’ERC. El primer batlle de la República. Es deia Jaume Sayrol. A més, jo em vaig casar amb una noia de Torroella… Però al final anem junts per Catalunya, i hem de treure diputats a totes les demarcacions perquè hem de poder fer un grup parlamentari. I per això necessitem tenir un 15% dels vots a totes quatre demarcacions.
—Mirant les enquestes, el grup parlamentari no surt.
—Sí, però són enquestes d’abans no se sabés que jo seria candidat. I tampoc no se sabia que la Laura Borràs seria candidata. Jo crec que es repetirà allò que va passar el 21-D, que les enquestes donaven un resultat pèssim a JxCat i al final va superar Esquerra. I Esquerra, quan es van fer aquestes enquestes, ja tenia una marca i candidats, i JxCat encara no tenia ni una cosa ni l’altra. I al final la gent té clar si vota independentista o no, i hi ha un marge d’indecisos molt gran per a decidir el partit independentista. ERC va dient i repetint que no posa línies vermelles. Nosaltres sí que les posem: desblocatge sí, però xec en blanc no.
—Quines són les vostres línies vermelles?
—És l’autodeterminació, l’1-O, i tot allò que fa referència al cor de l’existència de Catalunya. Per a nosaltres l’acceptació de l’autodeterminació és un requisit, és irrenunciable. El PSOE ens fa creure que volen diàleg però només dins la constitució. I no van acceptar ni un relator. I amb aquestes condicions no hi podem pactar. Jo entenc que no diguin que pactarem un referèndum demà-passat, perquè les posicions són molt allunyades.
—El vostre objectiu és el referèndum pactat?
—Pot ser una via. La via del relator és una via molt suau, si vols, però entenc que per a desblocar això hem de començar amb passos petits. El referèndum pactat pot ser una via, però la veig difícil.
—L’independentisme podria tornar a ser decisiu per a les majories al congrés. Considereu el blocatge?
—Nosaltres diem que és l’estratègia de desblocatge, la que cal. Si no desbloquem la situació catalana, què? Si ens trobem que els vots catalans són necessaris, tenim dues opcions: investir Pedro Sánchez i ja ho veurem, o no investir-lo pas. Si l’investim i ja ho veurem, ens podem trobar, com tantes vegades, que ens tornen a enganyar amb inversions pressupostàries que no compleixen, que ens diuen que hi haurà un relator i després ni això… Donar un xec en blanc a Sánchez en canvi de res, no ho farem. Per això posem línies vermelles. Ha de ser, doncs, en canvi d’avançar cap a l’autodeterminació.
—Hi haurà d’haver cap estratègia conjunta de l’independentisme a Madrid? Si no, com es podrà fer això?
—No ho sé. ERC diu que pretén un pacte d’esquerres espanyoles pensant que serà possible d’acordar un referèndum d’autodeterminació. Tant de bo tinguessin raó, però jo sóc molt escèptic. No ho veig. I és una aposta a molt llarg termini, i jo crec que ens hem de mantenir fidels a la gent, que ja n’hi ha prou, d’enganys.
—Quin impacte hi pot tenir el judici?
—Serà un episodi més de desconnexió i d’indignació.
—I com es portarà a la pràctica? Com es farà servir de revulsiu per a fer un pas endavant cap a la República?
—Això no em pertoca a mi de dir-ho. Em consta que treballen en una resposta, però jo sóc a la banda jurídica.
—La sentència és escrita?
—Escrita, no, però decidida, sí. Marchena la voldrà pactar amb la resta del tribunal per a evitar vots particulars.
—És important la diferència entre ‘decidida’ i ‘escrita’?
—Sí. Perquè allà hi ha dos o tres magistrats que no estan conformes amb tot. Jo crec que la ponència de Marchena serà l’escrit d’acusació mateix, però després, per a pactar, haurà de rebaixar plantejaments. I aquí hi ha la discussió. Els advocats dels presos creuen que la sentència s’acostarà a la sedició, i jo crec més aviat que ens acostarem a la conspiració per la rebel·lió. I que seran més o menys la meitat de les penes que demanen, és a dir, entre vuit i dotze anys. Que és una salvatjada. Marchena calcularà aquests vuit o dotze anys perquè, si fa no fa, els hagin complerts quan arribi la sentència d’Estrasburg.
—Com veieu el judici?
—Ja m’imaginava un Marchena molt curós amb les formes que després s’aniria endurint i que lluitaria contra el calendari. I així ha estat. No m’imaginava pas que descuidés aspectes tan rellevants del punt de vista processal i que alterés –per exemple– l’ordre de les proves de l’acusació i de la defensa o restringís els vídeos, que és al·lucinant. Això em sorprèn. Veuríem un judici diferent, si no fos així. M’imaginava també més bel·ligerància… Vegem, és molt difícil de dir de fora estant, perquè el paper dels meus companys al judici és molt difícil. Però crec que, arribats a aquest punt, haurien de ser una mica més bel·ligerants.
—En quin sentit? Protestant més?
—Sí. Per exemple, quan en Pina diu a Marchena ‘és que ara mateix ho veig!’ [referint-se a un vídeo] i Marchena li diu si vol ser ell qui declari com a testimoni, i acaba amb el ‘perdó, perdó, vostè té raó’… Doncs no. Gens de raó no tenia. Era un abús d’autoritat i no es podia consentir. És difícil de dir de fora estant, falten moltes sessions de judici i és molt complicat. Però a què s’arrisquen? Que els imposin una multa? Activarem la caixa de solidaritat. Que els expulsin de la sala? No ho faran pas. No expulsaran un advocat de la defensa.
—Si Puigdemont és elegit eurodiputat, podrà tornar?
—Jurídicament sí. Però també és cert que el Tribunal Suprem, la Junta Electoral i l’estat espanyol faran una interpretació contrària. La interpretació jurídica correcta és que ell té immunitat tan bon punt és elegit. Per tant, sense cap obstacle podria venir i recollir l’acta amb immunitat. Dit això, veient com actua l’estat espanyol, el risc que tan aviat com posi un peu a territori espanyol sigui detingut i empresonat és elevadíssim. Això el president ho sap. I no descarto res, perquè ell és capaç, si ho creu, de venir.
—De què depèn que pugui tornar, doncs?
—D’entrada el fet que pugui ser eurodiputat l’acabarà decidint el Parlament Europeu, on el PP podria potinejar una mica, i després el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a Luxemburg. La UE no té una administració electoral i ho delega a l’administració electoral de cada estat. Per tant, a l’estat espanyol és la Junta Electoral qui dirimeix. Però els contenciosos no van per la via interna, sinó que van primer al Parlament Europeu mateix i després al TJUE. I aquí cal aclarir que no és un contenciós que dura anys, sinó que el contenciós electoral l’han de resoldre de pressa perquè la composició del parlament romandrà blocada fins que no es resolgui. I el TJUE sabrà que allò que decideixi podrà ser un precedent per a qualsevol país.
—Recapitulem: Si Puigdemont és elegit eurodiputat, primer ha de decidir Espanya?
—La Junta Electoral dirà: ‘vostè ha de venir a recollir l’acta’. Si ve, tot i que té immunitat, és possible que el detinguin. I veurem com actua el parlament europeu i el Tribunal de Justícia de la UE.
—Però és clar que per disposar de l’acta d’eurodiputat, Puigdemont hauria d’anar a Madrid.
—Segons la legislació espanyola, sí.
—I hi ha cap manera de tenir l’acta d’eurodiputat sense necessitat d’anar-hi?
—Això seria avançar coses.
—Serà això que plantejareu en el contenciós amb l’estat espanyol?
—Seria una de les alternatives. Però la decisió és seva.
—Així doncs, la Junta Electoral espanyola dirà que haurà d’anar físicament a Madrid a recollir l’acta.
—Segur que aniran per aquí, per això a Junqueras, Sànchez, Rull i Turull els deixaran anar a recollir l’acta al congrés. Per crear un precedent. Ara, la imatge serà potentíssima, la de veure els presos recollint l’acta, arribant amb furgó policíac al congrés i tornant a sortir després cap a Soto del Real.
—A la sessió de constitució del congrés, el 21 de maig, hi hauran de ser presents?
—Sí, sí. Ja ho han filtrat, que els deixaran anar. Per què l’estat espanyol vol donar aquesta imatge, que té un gran cost internacional? Per a crear un precedent per a Puigdemont.
—Dèieu que el TJUE ha de resoldre aquestes qüestions amb celeritat.
—Sí, perquè si no, es blocaria la composició del parlament europeu mentre no es resolgués.
—Com a advocat, què recomaneu a Puigdemont?
—Normalment a un client no l’aconsello ni el deixo aconsellar. Li dibuixo escenaris, de ‘si fas això, pot passar això altre’, tenint en compte que no és una ciència exacta. I quan el client és un polític, encara menys. És absurd què pugui recomanar a Puigdemont o deixar-li de recomanar. Ell sap perfectament i sap que jurídicament podria venir aquí i passejar-se davant duna caserna. Però sap també que probablement, si ve, el detindran i el portaran a Estremera, i que després ja discutirem si hi havia dret o no. Ara, la decisió és més política i personal que no pas jurídica, si vol assumir aquest cost o no. Jo crec que no ho té decidit, encara.
—Ja que una decisió del TJUE no podria trigar gaire temps, si la resolució fos favorable, Puigdemont podria tornar en qualsevol moment?
—Si al final Luxemburg dóna la raó i és efectivament eurodiputat, aleshores té la immunitat. I si anés a Espanya i el detinguessin seria un escàndol. Però si el detinguessin abans també, amb el cost personal que mentre ho decidissin seria a la presó. Però aleshores potser té més impacte. Ell té els escenaris, i ell decidirà.
