Jair Dominguez: ‘Si ets del bàndol que toca, totes les querelles que et caiguin s’accepten’

Ens trobem amb Jair Domínguez (Barcelona, 1980) en un bar prop de l’Arc de Triomf. La tarda és massa bucòlica per a restar a la terrassa. A dins només hi ha dues taules ocupades per turistes que mengen pizzes congelades i beuen pintes de cervesa. Ens acomodem en uns sofàs i conversem sobre intimitats de Domínguez, l’èxit professional, el programa ‘Està passant’ i la denúncia de la fiscalia per haver fet un gag sobre els Mossos d’Esquadra. A mitja entrevista, una nena russa ens interroga amb els seus ulls blaus. Deu tenir tres anys. La mirada diu ben clar que li semblem bèsties d’un zoo qualsevol. No serà l’única visita inesperada… Aconseguim de reprendre la conversa parlant de política, de la vida i de Gabriel Rufián. I de cop s’acaba tot: ‘Hòstia, haig de marxar, que faig tard a la tele.’

—Com a veí de Vilafant em podeu dir què hi passa, a Figueres? Porters matant a cops de puny, tiroteigs, apunyalaments… Voleu sortir a ‘Crims’?
—Sempre ha estat una ciutat de crims, però mai tan sòrdids com els que poden passar a València o Olot. El problema real que té l’Empordà en general és que és un lloc de pas del tràfic de marihuana. Portar-la a l’altra banda de la frontera són molts diners. Hi ha molt cultiu de maria a l’Empordà. I quan dic molt és molt.

—I tothom anant a Cadaqués a veure casetes blanques i els vestigis de Dalí…
—Sí, no ho entenc, tothom sap que la festa és a l’interior [riu]. Tot i que hi ha més producció que no consum. Quan hi ha tirotejos, merders i coses rares, sempre hi ha herba pel mig. És el que dóna diners ara mateix. Molta gent té un pati i diguem que hi ha molt de jardiner…

—Entrepreneurs, que en diuen ara.
—Gent amb iniciativa, tal qual. De totes maneres, el perfil de narcotraficant de l’Empordà no és de corbata colombiana. La majoria miren de passar desapercebuts. En el fons hi ha poca sang. El que sí que hi ha són cotxes amb matrícula francesa anant molt de pressa per les carreteres. Això es nota i és més perillós.

—Potser fa falta que torni una mica l’ordre. Que torni un batlle com Santi Vila.
—[Riu.] Es parla molt d’ordre, però a tot arreu. A Catalunya en general. No sé si l’ordre és el nou seny. Però suposo que forma part d’aquests cicles que passes de tenir governs molt aperturistes a tenir la ultradreta tocant al timbre de casa. Em fa l’efecte que sempre vivim la mateixa situació, però passa que xarxes com Twitter o Facebook ho magnifiquen tot. La gent demana les mateixes coses que fa quaranta anys.

—Després de la mort de Franco la gent demanava ordre?
—Exacte. S’acaba la dictadura i què ve després? Doncs el mateix però dissimulat. Això que deia dels cicles: després d’un Obama sempre ve un Trump.

—El següent president espanyol serà Santiago Abascal?
—Serà directament Franco ressuscitat. De fet, al segle IX l’Església Catòlica ja va desenterrar un papa de Roma per jutjar-lo. Per tant, jo no descarto que Franco amb un pal pel cul segui en un consell de ministres.

—Desenterrar-lo ja ho han fet.
—Que és allà dins se sap. Ara només falta un pal pel cul com el Cid i endavant les atxes. No ho faria pitjor que alguns que han estat presidents.

—Però tornem a la cosa personal. Segons la Viquipèdia, malgrat viure a Vilafant, sou de Barcelona. Què va passar?
—Vaig néixer a Barcelona, però a quatre anys els meus pares es van traslladar a Garrigàs, un poblet amb molt pocs habitants i carrers sense asfaltar. En aquella època, eh? [riu]. També hi havia ovelles mortes pel carrer. Vaig tenir una infantesa meravellosa. La gent em parlava amb un català fort i jo no entenia una puta merda.

—I torneu a Barcelona en algun moment?
—Vaig tornar per estudis. Ara hi mantinc una relació d’anar i venir. Una relació esquizofrènica. Els de poble em diuen que sóc de ciutat i a la inversa. No sóc pur enlloc. De totes maneres, m’agrada venir a Barcelona, però és massa car viure aquí. Quan me’n vaig anar els lloguers ja eren horripilants.

—El lloguer mitjà costa tant com el salari mínim interprofessional.
—Perfecte. Tens els diners justos per tenir un sostre i després ja viuràs de menjar-te les ungles. Barcelona, la ciutat dels morts de gana. Acabarem molt malament.

—Professionalment considereu que viviu un moment dolç?
—No em puc queixar.

—A què es deu l’èxit de ‘Està passant’?
—No ho sé del cert. La conjectura política, que és un cony de desastre i és terreny adobat per l’humor, ajuda. No sé si a l’inici del tripartit hauria funcionat… Al final, la gent vol la seva dosi d’humor abans que en Toni Cruanyes expliqui les desgràcies. Probablement, si poses dues gallines borratxes presentant el programa tindran la mateixa audiència.

—Ja ho han presentat gossos.
—I no va anar del tot malament. Van fer un vint i escaig d’audiència. El procés i els mitjans… La gent està enganxada. Són uns ionquis. Fa uns tres anys que segueixo l’actualitat a fons i és esgotador.

—Imagineu-vos ser periodista en un diari digital.
—Per sort, fa tres anys que no us heu d’inventar res, ja ho fan els polítics [riu].

—Com us vau sentir fent de presentador l’altre dia?
—Molt malament. La gent no sap com és de complicat conduir un programa. Donar pas, controlar el temps, aguantar-se el riure… va ser un drama total. A Catalunya hi ha molt poca gent amb el talent de Toni Soler, Quim Morales o Toni Clapés. Ho porten a l’ADN.

—Per tant, descarteu ser el nou Manel Fuentes.
—Jo no ho vull. A mi m’agrada escriure i tocar la guitarra, no pas presentar. Ara, descartar coses en aquesta vida és de sobrat… Però si demà estic recollint olives i em truquen per dirigir un programa i cobrar pasta llarga hauré de dir que sí.

—Això li va passar a Quique Setién.
—Efectivament [riu]. Cal dir que un no és sempre igual a la vida. Potser d’aquí a deu anys vull ser en Basté i presentar el programa dels matins.

—Després de vint minuts de conversa us ho haig de preguntar: què passa entre vós i les querelles?
—Sóc un imant, suposo. Ara amb en Toni i en Magí estem pendents de declarar el mes vinent per la querella del gag dels gossos.

—És la segona que arriba tan lluny?
—Sí, és la segona. Però abans he tingut un tou de denúncies i querelles que no han arribat enlloc.

—No podreu entrar als Estats Units…
—Mira, quan tenia pendent la causa dels trets de remolatxa contra el rei, em van dir justament això. Que com que era investigat per un cas d’injúries a la corona i terrorisme no podia viatjar als Estats Units.

—Ho vau provar?
—No, home, no. Abans d’entrar has d’omplir aquell full on has de dir si vols atemptar o si vas tenir res a veure amb l’Holocaust nazi… Sempre he volgut posar que sí, però es veu que si ho poses una vegada, ja queda arxivat i et veten tota la vida.

—Us ho preneu amb humor?
—Com que tot això de les querelles acaba en no-res, fa com gràcia. Però toca els collons perdre un dia sencer per fer el numeret d’anar a declarar davant el jutge. És ridícul. Som en un punt que si ets del bàndol que toca, totes les querelles que et caiguin s’accepten de manera automàtica. Per què si un sindicat de mindundis presenta una denúncia s’admet a tràmit i en canvi jo no els puc empaperar per haver coartat la meva llibertat? No hi ha res més tercermundista que denunciar un programa d’humor.

—Heu pensat mai que podeu acabar a la presó?
—Nosaltres som gent exposada i si ens fessin segons què tindria un ressò brutal. I segurament no passarà. Però és veritat que hi ha gent que no té tanta sort i que per fer un rap, un videoclip, un gag o una pintada han acabat a la garjola. Podem fer les bromes que vulguem, però aquesta és la realitat d’Espanya. Em preocupa una cosa.

—Quina?
—Que si ens passa res aparegui el fals compromís de quinze mil piulaires anònims des del sofà. Estem amb tu i amb les llibertats. Hashtag ‘escalf’. No suporto aquesta merda. S’ha mort Kobe Bryant. Descansi en pau i escalf a la família. Una merda, imbècil.

—Preferiu el silenci?
—És millor no dir res que enviar escalf als presos polítics, per exemple. Si la gent vol donar suport, endavant, però que es trenquin la cara per aquells que no tenen un altaveu mediàtic com nosaltres. Aquests pobres desgraciats de qui no parla ningú, aquests sí que necessiten suport.

—Us volia demanar una precisió sobre el gag de ‘Està passant’. Teniu gos?
—No, tinc un hàmster. Però tota la vida he tingut gossos. A casa dels pares sempre n’hi ha hagut.

—I què ha passat?
—Doncs que s’han anat morint.

—Vull dir per què no en teniu ara.
—Aaaaah! A la meva dona no li agraden [riu]. Massa responsabilitat. A més, els gossos han de ser lliures i m’ho rebentaria tot al pati de casa. En canvi, l’hàmster… no té la mateixa capacitat destructiva.

—Excepte si és un demagorgon encobert.
—És una puta rata petita [riu]. Una abraçada des d’aquí a la gent que té hàmster.

—Com es diu?
—Es diu Pinsu, amb u, com si fos una mena d’animal japonès.

—Si la fiscal i els representants dels sindicats policíacs que han presentat la querella fossin en aquesta taula plena de cervesa, què els diríeu?
—Els diria que què collons està passant. Que què collons s’han pensat i si realment no tenen res més a fer. Posar una denúncia és molta paperassa. Hi has de dedicar un dia de la teva vida, a presentar aquesta merda.

—Us veig dialogant…
—Segurament trencaria una ampolla de cervesa i els amenaçaria perquè em paguessin les consumicions. M’emprenya. De veritat que m’agradaria trobar-me’ls i mirar-los a la cara. És indecent. T’has llegit la querella?

—No.
—Han fet una transcripció del gag amb faltes d’ortografia. Sembla escrit per un nen de segon de primària. És molt lamentable. Jo si fos el jutge, no l’acceptaria [riu]. Puc deixar passar moltes coses, però no gent que no sap llegir ni escriure… Volen defensar l’honor de la policia amb una cosa mal redactada i farcida de faltes d’ortografia.

—Un sindicat policíac també ha denunciat els Manel per la versió d’una cançó al ‘Polònia’…
—Sí, sí, aquest és el nivell. Els pobres Manel, que precisament no han pres mai posició en res.

—Una mica pell de gore-tex.
—Una cosa molt bona que tenen els Manel és que no han volgut jugar l’equidistància. Que jo sàpiga no han participat del ‘que malament tot’. Simplement no s’han manifestat. No tenen problemes amb ningú. Que se la carreguin per fer absolutament res ho trobo brutal. Em fa una mica de riure, però això demostra l’estat putrefacte de les coses.

Un home ros, alt i fornit, el cambrer que regenta el bar, interromp l’entrevista mentre assenyala Domínguez amb un dit. ‘No treballa a la ràdio aquest? La veu em sona d’alguna cosa’, diu amb una veu esquerdada que li surt de l’estómac. ‘De bon rotllo, però jo aquest l’he escoltat a la ràdio’, continua. L’entrevistat repassa la seva trajectòria professional a RAC-1, Catalunya Ràdio, TV3 i Flaixbac, però l’interrogador no l’associa a cap mitjà o programa. Finalment el diàleg s’acaba d’una manera surrealista.

—Jair Dominguez [J. D.]: Pot ser de l’APM?
—Cambrer [C.]: Na, però jo t’he sentit.
—J. D.: Què t’has fet? T’has aixafat el dit?
—C.: Sí –ensenya la mà, on té una taca que podria ser sang ennegrida.
—J. D.: T’ho has fet ara?
—C.: Sí, però no tinc sang. Tinc xocolata. En vols?
—J. D.: Hòstia puta…
—C.: [riu].
—J. D.: Em pensava que t’havies fet malbé els dits.

El cambrer continua rient i se’n va. Abans d’arribar al taulell s’atura en una taula on hi ha una parella. Recull unes copes i torna a dir: ‘De bon rotllo, eh?’ Després afegeix alguna cosa que es perd en el xivarri del bar.

—Provem de recuperar el fil. De qui és culpa la querella? D’en Modgi?
—Sí, evidentment [riu]. Em fot molta gràcia en Modgi. El paio va a fons. Es nota que ve de llocs on la censura no existeix. Ha passat per El jueves, La sotana… llocs molt destralers. Endavant amb tothom que sigui com en Modgi.

—Es pot dir tot a TV3?
—Hi ha equilibris com a tot arreu. No és igual treballar en un mitjà públic que en un de privat. Entre la ultraviolència i el tietisme hi ha un punt mitjà que pot aparèixer a TV3. Jo tinc claríssim quins són els límits, això no vol dir que no els vulgui temptar. El problema de tenir un altaveu com aquest és que arriba a tot arreu i sempre hi ha algun fill de puta disposat a jugar brut, a malinterpretar-te. Al final desenvolupes un sisè sentit per detectar-ho.

—Si ens creiem la llibertat d’expressió no hauríem d’aprendre a gestionar la nostra ofensa?
—Hauria de ser sempre així, però passa que…

—Passa que no…
—Passa que no [riu]. Vivim en una societat plena de gent que s’ofèn per qualsevol parida. Te’n poso un exemple?

—Endavant.
—Després de veure pels carrers de Barcelona un paio amb pantalons llargs i unes xancletes del Decathlon per fer trekking, vaig escriure un piulet que deia: ‘Quina mena de bogeria empeny algú a posar-se això als peus.’ Doncs aquesta merda va rebre tant d’odi… Només te’n diré la resposta més delirant: ‘El meu pare les portava i es va morir de càncer.’ No vaig poder ni respondre [riu]. Algú hauria d’estudiar la pell d’aquesta gent.

—Com veieu el moment polític actual?
—L’únic que fem fent és marejar el personal perquè no s’arribi a un punt, on tot ha de petar. Els partits han de desaparèixer i han de sorgir coses noves. De totes maneres, això que dic és una utopia.

—En Peyu pensa d’una manera semblant.
—Sí, però en Peyu és optimista i jo no. Ha de petar tot de tal manera que desaparegui qualsevol rastre de la vella guàrdia política. Aquests cants de sirena que diuen que podrem reformar Espanya quan es morin els franquistes… però què collons s’han de morir els franquistes. Els franquistes tenen fills, a més en tenen molts, i els fills tenen fills i els fills tenen fills fins a l’eternitat. Els nostres ulls no veuran mai la fi del franquisme. De la mateixa manera que no veuran la fi de Convergència ni d’Esquerra.

—Hi teniu fe, en la taula de diàleg?
—No, no, en absolut.

—Hi seuríeu a la taula de diàleg?
—Per favor. No. Que posin titadine sota de la taula de diàleg i que rebenti tot.

—Gabriel Rufián estarà encantat de saber que la taula de diàleg no funcionarà.
—Mira, amb Gabriel Rufián hi tinc una relació… anava dir d’amor-odi, però crec que és d’odi-odi, perquè jo li foto molta canya a Twitter i ell s’hi torna. A més, el cabró cobra factures. Quan va convocar el cordó aquell per aturar la gent a Urquinaona vaig fer un piulet dient que era el primer mort polític del procés. Però els polítics són gent amb una escorça bestial i el paio es va refer. Va guanyar les eleccions espanyoles. I un dia, mesos després, el paio em va repiular i em va llançar els trolls. És de cabró integral però era un owned en tota regla.

—Hi aniríeu, a la Fábrica Rufián?
—Ni borratxo. Allò és una màquina d’emblanquir i escopir demagògia. En Rufián és un paio que li agraden molt les sentències, deu haver llegit molt Paulo Coelho, i li agrada dir coses lapidàries com si visqués en un film dels anys vuitanta. A mi això no m’agrada gens.

—Creieu que la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats pot servir més que la taula de diàleg?
—Si hagués de fer una llista de coses que vull que passin, la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats hi serien. Però això no contribueix a res. Saps què serveix perquè hi hagi canvis polítics?

—Què?
—Un collons d’atemptat contra el metro amb morts. La història de la humanitat ens demostra que no hi ha canvis polítics sense bombes i sense sang. Evidentment, no vull que hi hagi morts, sobretot perquè lleparia jo, però és que posem les nostres esperances en uns pixatinters que no fan absolutament res.