Jair Dominguez: “Segurament sóc bastant ‘boomer’, però el bonisme em posa molt nerviós”

Jair Dominguez (Barcelona, 1980) no para quiet. A punt de tancar la seva etapa a El búnquer, publica la novel·la Els xiprers, el seu desè llibre. L’escriptor no renuncia del tot a la ciència-ficció, però construeix una obra costumista ambientada en una urbanització de l’Alt Empordà. “He passat de l’astracanada i m’he anat calmant. Suposo que m’he fet gran”, explica. En aquesta entrevista, parlem de la novel·la –i un futurible film–, dels joves, l’extrema dreta i la independència.

—Heu publicat una desena de llibres ja. El primer era Jesucrist era marica i ara una novel·la gairebé costumista. L’evolució és molt gran.
—L’objectiu sempre ha estat escriure. Publicar era secundari. Sempre he volgut ser escriptor, des que tinc ús de raó. Publicar Jesucrist era marica com a primer llibre va ser una astracanada, una autèntica astracanada. Una bogeria per a fer soroll. Era una campanya de màrqueting, una targeta de presentació, que està molt relacionada amb el temps en què es va fer. Era al principi d’internet…

—[Riu].
—El principi de Twitter.

—L’internet popular.
—Sí, quan Twitter era divertit. La catosfera de Twitter era molt divertida i ens retroalimentàvem. Tothom escrivia, tothom tenia un bloc. Tota aquesta gent que fèiem contingut en català ens vam enriolar… No hi ha vídeo, tot era text. Era meravellós. I en aquest punt vaig pensar que era un bon moment per a agafar les coses que escrivia des dels 14 anys, grapar-les, autoeditar-les i endavant. Va ser així. No sé si ho recordes, però l’edició va ser bilingüe. La meitat en català i la meitat en castellà. La traducció la vaig fer amb el traductor automàtic.

—Era un camp de mines de faltes.
—[Riu] Era espaterrant. Amb el temps he après a escriure, però la intenció sempre ha estat escriure.

—I per què opteu ara per retratar aquesta quotidianitat –amb molts més ingredients– del vostre entorn a l’Alt Empordà?
—És pràcticament una novel·la costumista. Tenint en compte d’on vinc i el que he estat fent últimament, que era tot distopia, ciència-ficció o coses molt estripades. Allegro con fuoco estava una mica arrelat a la realitat, però després se me n’anava la castanya. Ha estat una cosa bastant orgànica. He passat de l’astracanada i m’he anat calmant. Suposo que m’he fet gran. Era un pas natural fer-ho tot absolutament en real. Tots els referents són reals. Parlo de la situació política actual, dels joves i d’una gent que conec bastant bé.

—Els personatges tenen el seu doble en el nostre món?
—Sempre tendeixo a exagerar, tot i que alguns personatges de la vida real els he hagut de rebaixar per a fer-los creïbles. És la primera novel·la que faig en què tothom es pot sentir identificat sense haver de fer un exercici molt bèstia d’evasió.

—Heu dit que us heu fet gran. Us heu fet gran o heu fet això que eufemísticament és dir madurar?
—No sé ben bé què és madurar…

—Podrir-se a càmera lenta.
—[Riu] Suposo, que, en els estàndards catalans, és convertir-te en una tieta convergent. I això és una cosa que ja m’han dit.

—Qui?
—Comentaris.

—Ah.
—No és gent que conegui, si no, em preocuparia. Fer-se gran és inevitable i madurar… Hi ha gent que no madura mai a la vida. Jo he estat domesticat per la realitat. Suposo que tenir fills fa que et comencin a interessar aquests temes més propers. Continuo adorant les coses paranormals, la fantasia i la ciència-ficció, però és veritat que escriure és un forma de teràpia. Escrivint sobre coses molt properes em sento còmode.

—Aquesta no és una novel·la apocalíptica, però sí que sobrevola en tot moment la sensació de degradació. El tot anirà a pitjor.
—És això perquè és la sensació que tinc, realment. En les altres novel·les hi havia una apocalipsi imminent, o directament passava, hi havia atemptats terroristes… En canvi, a Els xiprers hi ha aquest pessimisme de veure que les generacions que vénen van pel pedregar. Hi ha molt poca esperança. Sempre es diu que els nens són l’esperança, que són llum. A mi no m’ho sembla, en absolut. Em sembla que tot va molt malament i aquests nanos, la gran majoria, estan abocats a votar l’extrema dreta, perquè és el que els està quedant a les xarxes.

—M’esteu animant…
—Crec que anem per aquí. El nivell cultural és baixíssim, per molt que s’ofenguin els pares. “Parla per tu, perquè els meus fills els he cuidat molt”, em diran. Potser tu sí que ho has fet, però a la gran majoria no se’ls educa. No sóc pedagog [riu], però no se’ls està educant amb la mentalitat d’arreglar les coses. Nosaltres els primers.

—En els vostres fills veieu això?
—Sí, ho he vist. Veig que els meus fills, per exemple, banalitzen termes com el franquisme, el nazisme. Nosaltres també els banalitzem, però nosaltres tenim el fons. Tenim el context. Podem fer broma de nazis, perquè sabem el que van fer els nazis. Jo no vaig estar tancat a Auschwitz, però sé exactament el que hi va passar. Ells no. Ells reben uns missatges, ja no dic esbiaixats, però d’una porció tan ínfima de cultura… Un dia veig el meu fill fent broma amb els seus amics cantant el “Cara el sol”. No saben què fan. És d’un TikTok i tal. Què esteu estudiant? Tenen un garbuix mental impressionant.

—…
—A això suma-hi que els missatges de l’extrema dreta són curts, concisos, perfectes, en aquest sentit, mentre que a l’esquerra tot és molt dens, llarg. Els nanos no tenen temps per a analitzar què diu qui sigui de la CUP, de Podem o, fins i tot, Pedro Sánchez. Els meus fills poden entendre un missatge de la Sílvia Orriols o de Santiago Abascal. L’entenen. En canvi, un missatge de Pere Aragonès o Salvador Illa… No està fet perquè un adolescent l’entengui.

—Al llibre també repartiu culpes i assenyaleu la sobreprotecció dels pares.
—Els meus avis i la seva generació eren gent que van ensenyar els nostres pares a base d’hòsties, d’ensenyar el cinturó i d’enviar-los a treballar amb 14 anys, encara que impliqués deixar d’estudiar. La generació dels meus pares, nascuts entre els 50 i els 60, són més oberts, més alliberats. El nano ha de poder estudiar, no el maltractem… I la meva generació és llibertat absoluta. El nen, que faci el que vulgui. Patint, però, perquè el segrestin o l’assassinin, encara que la família visqui en un poble de merda. Aquest excés de felicitat, comoditat i cap mena d’estrès… El trobo horrorós. Clar que t’has d’estressar per les notes. Clar que has de patir i clar que has de saber que t’espera un futur incert si no t’espaviles.

—Vós heu posat límits?
—Jo he posat límits.

—Hi ha hagut bufetades?
—No, bufetades no. Però alguna cleca al cul sí que ha caigut i, si no, que vinguin els meus fills a desmentir-ho. Els nanos seran molt diferents. Per una banda, els que han rebut una educació liberal màxima de ser feliços i endavant, i gaudeix del món i el que sigui. I de l’altra… Prepara’t perquè el món és molt puta, hi ha una precarietat laboral increïble, no tindràs pis, espavila’t, posa’t a treballar perquè jo no et podré mantenir. O sigui, jo vaig començar a treballar a la mínima que vaig poder i em vaig buscar la vida. I tu hauries de fer el mateix. Llavors, veurem on arriba cadascú.

—Al llibre retrateu que les famílies que eduquen per sensacions acaben generant o bé víctimes, persones absolutament afligides, o bé monstres, gent que ratlla la psicopatia.
—És el que he vist. Un dels nanos de l’edat del meu fill gran, que ara té 15 anys…

—Bones amistats…
—[Riu] No concretament els seus amics, que són molt trempats. Al final eduques el teu fill i s’ajunta amb el que troba. Ell també critica, eh? Però el que deia, el nano aquest era dels que anava descalç a classe i ja sabem cap on va això… Veig nanos molt alienats, nanos amb una falta d’empatia brutal. Els costa molt comunicar-se. Les xarxes, sempre acabo amb les xarxes, però el telèfon, WhatsApp, han fet que els nanos sàpiguen molt poc d’ells mateixos.

—Entenc que us preocupa molt poc que us diguin boomer o cunyat, no?
—Me la sua completament. Entenc que és un sistema de defensa. Segurament sóc bastant boomer, però el bonisme que hi ha ara mateix a la societat em posa molt nerviós. Si alguna cosa ens ha ensenyat la deriva del planeta és que el bonisme no porta enlloc. Arran del bonisme les coses es desboquen. A Europa hem passat de crear societats molt globalitzades i molt obertes, on tots som iguals, a dir que hi ha una amenaça i ens hem de rearmar. Tots hem de tenir un búnquer, una farmaciola i menjar. I vés a saber quants milions ens gastarem en l’exèrcit… Em sembla brutal passar d’advocar per societats més netes i verdes, on tots som amics a, de cop i volta, necessitar tancs i míssils perquè Amèrica se’ns menjarà. No pots anar a un extrem perquè acabes anant a l’altre sempre.

—Per què li atorgueu el paper central a en Bru? I per què el doteu de superpoders?
—Per a mi és una espècie d’heroi grec, el típic que sabia què passaria i sabia que estava destinat a morir. I, tanmateix, no feia res per evitar-ho. M’agradava la idea que tingués un poder molt potent sobre el paper, com és poder veure el futur, i el fes servir per ximpleries. Fa alguna predicció, però el fa servir per jugar a pòquer i per guanyar diners. Poca cosa més. No m’agraden les metàfores en excés, però és veritat que als humans, quan se’ns dóna un poder brutal, com ara internet, que és l’omnisciència absoluta, el fem servir per a les coses més absurdes. Tu dónes internet a gent random i el fan servir per mirar porno. Els dónes intel·ligència artificial i fan deep fakes d’actrius famoses. Un gran poder comporta una gran responsabilitat, que deia l’oncle de Spiderman, però la gent el fa servir per fer-se palles.

—Està inspirat en el vostre fill petit?
—Una mica. Ell també tenia aquesta mena de poders per a veure el futur quan era més petit.

—Encara els té?
—No, ara s’ha fet adolescent i ja no els té. Cosa que em tranquil·litza bastant.

—Potser només ho fa veure.
—Podria ser, però crec que m’ho diria.

—Què faríeu amb el poder d’en Bru?
—Hauria de tenir una resposta brillant preparada. Et pots complicar moltíssim la vida. El més senzill és fer-te moderadament ric i viure tranquil. En Bru està molt torturat per les visions i per això acaba com acaba, tirant cap al camí de les drogues per assolir la calma. Una línia mental plana que moltes vegades ens fa falta a tots. No voldria tenir el poder d’en Bru, la veritat.

—L’únic bri de llum i d’esperança és la relació de la seva mare, l’Eli, amb en Juli, tot i que hi ha un component molt dur pel mig, l’Alzheimer.
—Feia falta una mica de contrapunt. Però és una història molt dura. En part, també m’agradava molt la idea que el fill pugui veure tot el que ha de passar i la mare, en canvi, s’oblidi de tot. Al llibre hi ha molta desgràcia i mort, però qualsevol història necessita una mica d’amor pur.

—Malgrat ser una història quotidiana, el llibre té molta violència i mort gratuïta. Per què?
—Perquè passa. A la vida real hi ha moltes morts gratuïtes, molts accidents i coses brutals que ens fan tocar de peus a terra. Al llibre, Taylor Swift mor assassinada brutalment, que és una cosa que evidentment no desitjo que passi, però sempre que un famós té una desgràcia és emocionant, no? Els famosos també llepen. Jo recordo que quan anava a l’institut es va suïcidar Kurt Cobain, tothom es va deprimir fortíssim. I vaig pensar: “A veure, als adolescents d’ara, què els impactaria? Quina mort els impactaria?” Vaig pensar en la Taylor Swift i l’Aitana.

—I la Rosalía…
—No. La Rosalía no em fa pinta de morir horriblement. En canvi, l’Aitana i la Taylor Swift em semblen personatges amb un component tràgic. A més, en el moment que escrivia, la Taylor s’havia convertit en un fenomen tan bèstia que semblava que podia alterar les eleccions americanes.

—De fet, és un assassinat.
—Sí, la deixen feta a miques. Ara es busca molt el morbo i tal, però no és tan senzill trobar el contingut gore i devastador. Fa uns anys era increïble. Internet era el far west. Els nanos no estan tan avesats a la violència com ho estàvem nosaltres. Tot era molt més gràfic. Quan era petit hi havia imatges al telenotícies que eren absolutament aberrants. Atemptats amb cames i braços per terra. Ara és impensable. “Els advertim que les imatges poden ferir la sensibilitat”, i no es veu absolutament res. Es veu una cosa de lluny pixelada. Estem absolutament apollardats.

—Al començament heu dit que els joves són preses fàcils de l’extrema dreta, però al llibre relateu com també intoxica els pares.
—Exacte, els pares han seguit el mateix camí. Dels pares que obertament diuen que votaran Aliança Catalana sabem que els seus pares han estat el matrimoni convergent de tota la vida, que han votat a Pujol tota la vida. Són famílies a qui tots coneixem. Una branca ha evolucionat cap a una banda i l’altra ha anat cap a Aliança Catalana. Tots tenim amics o coneguts que, de cop i volta, diuen que els votaran. Convençudíssim, amb els mateixos arguments sempre: que diu les coses clares, les coses que ningú s’atreveix a dir, etcètera. Volia que aquest matrimoni existís al llibre, perquè a Catalunya hi ha molts matrimonis així.

—L’únic polític català que esmenteu en tot el llibre és Sílvia Orriols.
—Crec que calia fer-ho. No compateixo la idea del cordó sanitari informatiu. L’entenc, però no em sembla del tot correcta. Crec que la proposta de Sílvia Orriols s’ensorra pel seu propi pes si ets una mica sensat.

—A què atribuïu aquesta irrupció?
—A l’emprenyamenta generalitzada. La gent no ha superat, si és que algú ho ha fet, el tema del procés. Ens va deixar molt tocats. Jo estic en un nivell que ja no penso en culpables, sinó que veig la cosa en global i penso que hi haurà noves oportunitats de fer el que es va intentar. Tot plegat haurà servit d’exemple i d’aprenentatge. Ens anirà bé. Per a mi ja és passat i és una cosa dels llibres d’història. El problema és que tothom està capitalitzant aquest esdeveniment canònic i prova de treure’n rèdits. Aliança Catalana ho està fent. Agafa tota aquesta gent enfadada, aquesta gent que va cridant “traïdors” als polítics del 2017. Agafen d’aquí i d’allà, mentre alguns partits no foten absolutament res i altres diuen que s’ha de confiar en ells perquè ja ho van fer una vegada. A mi tot això em sona a xerrameca.

—Confieu que l’independentisme encara té una finestra per a fer l’embat definitiu?
—Va més enllà de la política. Em posaré una mica místic. No confio gens en cap partit polític, crec que la Catalunya d’aquí a deu anys… Serem molts, serem molta gent, no sé quants milions de catalans serem, ni quina llengua parlarem… Per això serà una cosa de Catalunya. Continuarem espoliats per Espanya. Llavors, tota aquesta gent, a la mínima que algú els ensenyi una mica de matemàtiques i de fiscalitat, diran: “Com és que no som un país independent si som deu milions de persones? Tenim una cultura i unes estructures. Què fem depenent d’Espanya? No té cap sentit.” És a dir, jo agafaria Lamine Yamal i li diria: “Saps que si fóssim un país independent, no hauries de tributar el 50% a Espanya?” I ell em diria: “Hòstia”, i el seu pare em diria: “Hòstia”.

—Crec que us preguntaria on jugaria el Barça.
—[Riu] Si em dius això, pleguem. És l’eterna pregunta. És un escac i mat que no sé respondre.

—Com qualla el missatge derrotista sobre les noves generacions i aquest futur amb una població polititzada mitjançant l’epifania de l’espoli fiscal?
—És que no va tot molt ràpid, eh? No creus? [Riu]. Estem en un moment de govern del PSC que crec que es pot allargar bastant.

—I no per mèrits del PSC.
—No per mèrits seus, però es pot allargar. I si mirem a l’altra banda, a Espanya, les opcions són nazisme, directament, o una mena de conxorxa criptomarxista de tenir una renda universal amb gent tancada a casa que no vol problemes. Només volen estar tranquils jugant a la Play. Això té molt de pes. L’única manera de treure la gent del nazisme és dir-li que tindrà una paga, podran quedar-se a casa i només hauran de sortir una estona a fer girar una roda de hàmster. Aquest és el futur de la humanitat. Córrer en una roda de hàmster i futbol gratis.

—No em desagrada. Abans d’acabar. Si Els xiprers es converteix en un film, qui voldríeu que en fos el director?
—Jaume Collet Serra. Em té el cor robat. Només podria ser millor si es digués Josep Maria. Però viu a Los Angeles, té una casa amb piscina i viu tranquil fent les pel·lícules que li dóna la gana. M’encanta com dirigeix. Si hagués d’agafar algú més nostrat…

—No passa res per somiar.
—Jo somio fort, després li enviaré un correu electrònic. No sé si seria la mena de pel·lícula que faria ell. Dit això, m’agrada molt també com dirigeix Aina Clotet.

—Bayona?
—És el millor director que tenim. És un paio capaç d’aixecar qualsevol cosa i té molta pasta. Pot aixecar una producció molt potent, tot i que aquesta novel·la no necessita gaires diners. Totes les meves novel·les anteriors valien molts milions d’euros, però aquesta crec que me la pot fer Abbas Kiarostami, si vol.

—Qui faria de Bru?
—De Bru petit o de Bru gran?

—Podria créixer, com a Boyhood.
—Seria perfecte. Una pel·li de trenta anys, però no sé qui podria fer-ho. Qualsevol menys Carlos Cuevas.

—Per què?
—No el veig en el paper. M’encanta com a actor, però no m’hi quadra.

—Qui podria fer d’Ernest [un home obsessionat amb el físic que fa d’influenciador esportiu a TikTok]?
—Hòstia, qui podria fer-ho…?

—Marc Ribes?
—Jordi Wild, crec. Necessitem un paio fort. Hi ha pocs catalans forts.

—Qui podria fer de Pilar [una mestra a qui no li agrada la seva feina i viu envoltada de gossos]?
—La millor actriu catalana i la més infravalorada: Judit Martín. Ella ho pot fer tot. És la meva ídola.

—Finalment, qui seria un bon intèrpret per al pare de la Queralt [un jubilat suís que s’atrinxera a casa i es torna un conspiranoic]?
—Ostres, bon personatge. L’ha de fer algú molt potent. Hem de tirar molt amunt, hem de picar. Jo diria Lluís Homar. Tot és possible.

—I, per a tancar, aquesta és l’última temporada de El búnquer i heu explicat que voleu fer una pausa de la ràdio, però que continuareu a la televisió. Què faríeu si us donessin via lliure?
—M’agradaria dirigir una pel·li o una sèrie. Estic remenant algunes coses de la meva carpeta de projectes impossibles i estic…

—Per què impossibles?
—En aquella època eren impossibles, però ara els veig bastant factibles.

—Teniu un arxiu de coses de futuribles que eren impossibles?
—Sí, clar, tenia molta imaginació, moltes idees, i és un moment que s’ha d’aprofitar. És un consell, és un consell als joves.

—A quina edat, més o menys?
—Ui, a catorze o quinze.

—Ho teniu tot guardat?
—Sí, sí, ho tinc tot guardat en llibretes. Tinc una caixa plena de llibretes. La vaig agafar l’altre dia i la vaig posar en un lloc visible, a casa. I, a part, vaig engegar el meu ordinador antic, on hi ha tots els guions, els escrivia ben escrits, amb el Final Draft i tota la història. Vull dir que està tot allà. Està tot allà i tinc ganes de moure algun projecte.