Jabier Salutregi: “El PNB va posar la catifa vermella perquè entressin les tropes d’assalt”

Jabier Salutregi (Bilbao, 1950) és periodista i escriptor. El 1993 va ser nomenat director del diari Egin, que va dirigir fins el 15 de juliol de 1998, quan la policia espanyola i la Guàrdia Civil van irrompre a la redacció i van aturar la rotativa per sempre més. L’ordre de tancament la va decretar el jutge Baltasar Garzón, dins la campanya de “tot és ETA”, però feia anys que es coïa a foc lent entre la Moncloa i Ajuria Enea.

Una dècada més tard, el Tribunal Suprem espanyol va esmenar l’ordre de Garzón i va considerar il·lícit el tancament del diari. Tanmateix, aquest canvi no va emparar la direcció d’Egin, que va acabar condemnada i empresonada dins el macrosumari 98/18. Salutregi va passar set anys i mig a la presó de Burgos. Cinc anys després d’aquell calvari parlem amb ell sobre Egin, la repressió i la situació política del País Basc.

—Com vau entrar en el món del periodisme?
—Ara tinc setanta anys. Em vaig endinsar en aquest món per pura vocació. M’agradava escriure i informar-me. A vint-i-pocs anys me’n vaig anar a Madrid i em vaig inscriure a la Facultat de Periodisme, que tot just començava. De fet, al principi no teníem ni edifici. Van tardar dos anys a fer l’actual edifici de la Complutense. Al principi anava una mica a les palpentes. No tenia ni idea de quines sortides hi havia, ni de quines solucions econòmiques em podia donar el títol. M’agradava, simplement, però aquest món ha degenerat molt…

—Què voleu dir?
—El periodisme actual, el de gran consum, és molt condicionat per les grans empreses i el poder polític. De fet, sempre ho ha estat, però ara encara més, sobretot arran del cataclisme econòmic del sector. Les direccions dels principals diaris, televisions i ràdios són a les mans d’allò que es podria denominar “estat profund”. Els periodistes ja no són propietaris de les seves informacions. I és una pena perquè s’ha perdut tot el rigor. Només cal veure les informacions sobre el País Basc i Catalunya, i el relat que volen imposar.

—En quin moment vau entrar a Egin?
—Egin es va fundar el 1977. Jo hi vaig entrar una mica més tard. Els meus primers passos com a periodista els vaig fer a Madrid, a la revista Cambio 16. Va ser una escola bonica per a mi. Era l’època franquista i hi vaig aprendre com esquivar la censura i més estratagemes. A Egin, hi vaig arribar mitjançant la revista Punto y Hora de Euskal Herria, i més tard ja vaig entrar a la secció de política del diari. Amb els anys, vaig anar progressant i vaig ser cap de secció, redactor en cap i, a principi dels noranta, després d’una reconversió del diari de dalt a baix, me’n van nomenar director.

—Com definiríeu Egin?
—Érem un diari d’esquerres, d’àmbit nacional basc i, per tant, nosaltres defensàvem aquesta identitat. Parlàvem de política, evidentment, però era un diari obert a tot. A més, teníem una redacció molt jove, molt alegre, i això es notava amb la manera com miràvem al món. I respecte de la lluita armada d’ETA, defensàvem que s’havia de negociar per aturar-la. I això no ens ha estat mai reconegut. No vam animar mai ETA, ni vam dir que allò que feia estigués bé. Només cal repassar els editorials. Puc explicar-vos una anècdota?

—Endavant.
—Perquè vegeu com ens han volgut difamar sempre. El director de cinema Antxon Eceiza va ensenyar un exemplar d’Egin a Julio Cortázar, l’escriptor argentí. Hi va fer una repassada meticulosa. Quan gairebé havia acabat de llegir-lo, va exclamar: “Collons, si hi ha ciclisme i tot. Traïdors, m’han enganyat.” Eceiza li va demanar a qui es referia, i Cortázar va contestar: “Felipe [González] i Alfonso [Guerra].” Es va adonar que érem un diari normal i corrent. Podies compartir-ne la línia editorial o no, però era simplement un diari.

—Què vau sentir quan us van nomenar director?
—Professionalment, és una gran alegria. El consell d’administració va consultar bona part de la redacció i, una gran majoria, va demanar el meu nomenament. Aquesta confiança t’omple d’orgull, però també vaig assumir el càrrec amb un gran dolor. Gestionar Egin era molt cardat.

—Ho podeu explicar?
—Era un diari molt qüestionat políticament i socialment ens exigien molt. La gent que llegia Egin era molt exigent amb la redacció, i era molt activa. Trucaven, venien al diari… ens matxucaven, ens seguien de molt a prop. Però sobretot el càrrec era perillós. A mi, poc després de nomenar-me, ja em van trencar els vidres i em van rebentar les rodes del cotxe. Et senties vigilat, observat… i fins i tot perseguit. No era una feina tranquil·la, havíem de protegir-nos sempre. Egin va ser objecte de diversos intents d’atemptat i constantment rebíem amenaces. No era cap broma. El 1985 els GAL havien assassinat Jabier Galdeano, el nostre delegat a Euskadi Nord.

—Què en recordeu de les pressions polítiques?
—Eren duríssimes. Cada vegada que el PNB, el PSOE o el PP obrien la boca era per llançar-nos metralla. Ens van excloure de totes les campanyes de publicitat institucional i, per si no n’hi hagués prou, van collar les grans empreses perquè també ens fessin boicot. Ens volien ofegar econòmicament. Vam haver d’inventar tota mena de filigranes periodístiques per mantenir-nos i continuar publicant amb una certa dignitat. Què va passar després? Veient que el diari aguantava, el govern basc ens va declarar literalment la guerra.

—Què voleu dir exactament?
—El president José Antonio Ardanza va assegurar que per higiene democràtica havíem de desaparèixer; el conseller d’Interior, Juan Mari Atutxa, va declarar que Egin era una bomba diària de 50 grams d’amonal… i així una infinitat de barbaritats, que només pretenien una cosa: tancar-nos. Finalment, el 15 de juliol de 1998, el govern espanyol, amb Aznar i Mayor Oreja al capdavant, va decidir de fer el pas. Rifles, corretjam, botes militars i Egin tancat.

—Heu tingut ocasió de coincidir amb Ardanza o Atutxa després de sortir de la presó?
—No, i no tinc pas gens de ganes. El PNB va posar la catifa vermella perquè entressin les tropes d’assalt i el senyor Garzón.

—Què en recordeu d’aquell 15 de juliol?
—Jo no era a Hernani quan van assaltar el diari.

—On éreu?
—Al País Valencià, de vacances [riu]. I em van trucar cap a les quatre del matí… Aquell dia es feia el comiat de soltera de Mertxe Aizpurua, actual diputada per EH Bildu, que llavors era redactora en cap d’Egin. Quan vaig sentir el telèfon em pensava que era un brètol d’aquells que em trucaven per emprenyar-me. Però quan vaig despenjar, a l’altre costat hi havia un comissari. “Som aquí amb el senyor Garzón i volem que vingui”, em va dir. Quan li vaig dir que era a Alacant de vacances, no s’ho podia creure.

—I què vau fer?
—Vaig agafar un avió a primera hora i vaig anar a Hernani. Tot era ple de policies i no em van deixar entrar a les instal·lacions del diari. Amb tot l’equip vam fer una conferència de premsa per denunciar els fets i de seguida ens vam activar per publicar un diari d’emergència, Euskadi Información. Vam fer quatre pàgines, però no vam trobar cap rotativa. Només el director de Deia va fer el gest, però els advocats de l’empresa li van dir que s’ho tragués del cap. En fi, vam aconseguir una premsa plana i l’endemà de l’assalt vam publicar un diari de quatre pàgines. En van sortir pocs, però la gent es va portar de meravella i van fer fotocòpies aquí i allà. I pràcticament vam arribar a tot el País Basc. Per sort, al cap d’uns quants dies, vam aconseguir una rotativa i vam poder fer exemplars més dignes i amb més pàgines. Euskadi Información va existir fins el gener del 1999, quan va sortir Gara. Va ser una bona bufetada al govern espanyol, especialment a Jaime Mayor Oreja.

—El nom de l’operació, Persiana, ja ho deia tot, no?
—Sí, no hi havia cap altra intenció que tancar-nos. Encara que això volgués dir vulnerar la seva constitució.

—Hi heu tornat, a les instal·lacions d’Egin?
—Tres vegades o quatre. Cada vegada que hi vaig en surto plorant. És duríssim veure tot allò abandonat i fet una porqueria. És la fotografia perfecta de la llibertat d’expressió a l’estat espanyol. Van destruir la rotativa i van deixar la resta d’instal·lacions abandonades. Si ho visites, tot és fet una merda. Les herbes ho han convertit en una selva i hi ha rates com cangurs. L’Audiència va nomenar un administrador institucional, però no va gastar ni 25 pessetes en una escombra. Simplement va deixar que el patrimoni d’Egin es podrís.

—Què va passar amb Egin Irratia?
—La ràdio també la van tancar. No volien deixar-ne cap vestigi. De fet, quan va entrar la policia, van robar tot els diners que hi havia a la caixa forta. Van doblegar la porta, no sé ni com ho van fer, i es van endur unes 200.000 pessetes. I els discos… els discos de música basca no els van ni tocar, però la resta, se’ls van endur tots. Ho van arrasar. També teníem un contracte amb una televisió de pagament, i al cap de pocs dies ens va arribar una factura considerable de pornografia. Els polis que havien estat allà fent guàrdia es van passar els dies mirant porno. S’ho van passar bé. De totes maneres…

—Digueu.
—Allò que més m’entristeix és que les generacions més joves ho van oblidant. Molta gent que ara té vint-i-cinc anys, o potser menys, no saben que va existir Egin, que era un diari molt independent, que defensava la seva subjectivitat –perquè objectius no ho érem pas–, però sempre amb rigor periodístic. I ara, ni se’n recorden. A tot estirar, en tenen alguna referència pels pares o els avis… Això em fa molta pena.

—Què us sembla que ara l’estat espanyol vagi rere de Gara reclamant el deute d’Egin?
—És el súmmum. Tanquen un diari il·legalment i prevaricant. I, a sobre, n’encolomen el deute a un altre diari. Per què? Per continuïtat d’empresa. Quina falsedat més grossa. No hi és, aquesta continuïtat, i no la poden demostrar. Pot haver-hi continuïtat d’idees o de línia editorial, però no d’empresa. Encolomar el deute d’Egin a Gara és una il·legalitat dins la il·legalitat. Una cabriola que demostra que volen tenir sotmesos tots els altaveus per poder fer i controlar el relat. Tu mires certs diaris i només t’assabentes de la meitat de la realitat. La batalla del relat és duríssima. Per sort, encara hi ha gent que se’n recorda de les coses. Se’n recorden de les tortures i saben que encara hi ha moltes històries per explicar. I és clar, això no volen que passi, no volen cap contrarelat. I aquesta és la història que ens cau a sobre, també a Catalunya. Esteu sota aquestes plomes horribles, que escriuran allò que sempre han escrit els vencedors, la part pitjor, perquè sou també l’enemic.

—Què en recordeu, del judici del sumari 18/98 que es va fer a l’Audiència espanyola?
—S’hi van dir autèntiques salvatjades de tots. I en el nostre cas no van aportar ni una maleïda prova de res. No s’establia cap mena de relació entre el diari, els periodistes i ETA. A mi, personalment, només m’hi van poder relacionar per una entrevista que vaig fer a la cúpula de la banda. I mira… fins i tot Pedro J. Ramírez ha fet entrevistes a ETA. Imagineu-vos, hòstia. No hi havia res a on agafar-se i, tot i això, ens van condemnar. De totes maneres, estic convençut que amb una peça tota sola, fora del macrosumari 18/98, ens haurien absolt com a Egunkaria. Però, és clar, allà embotits en una causa general del “tot és ETA”, vam llepar.

—Per què creieu que us haurien absolt?
—S’hauria evidenciat molt més el cas, tal com va passar amb els companys d’Egunkaria, i s’hauria descobert que les proves eren totes una enganyifa. I que l’acusació de la Guàrdia Civil era una novel·la que s’havia empescat la Guàrdia Civil amb l’ajuda inestimable del senyor Garzón. No s’aguantava per enlloc, tot eren suposicions, però ara ja és tard. Els set anys i mig de presó ja no me’ls evita ningú.

—Que vàreu pensar quan es va publicar la sentència de l’Audiència espanyola, que us condemnava a dotze anys i mig de presó per integració a banda armada en grau de dirigent?
—No m’entrava dins el cap. Quan em van demanar si volia dir res, vaig dir que no, que no volia gastar la saliva debades. Em vaig quedar en silenci. Em veia sortint de la presó a setanta anys… La vida completament trinxada. No sap ni com assumir-ho. Dirigent d’ETA… com si es quadressin davant meu… quina bestiesa.

—Com s’entén que el Suprem considerés il·lícit el tancament d’Egin, però així i tot us condemnés a presó?
—És una cosa que jo fa anys que pregunto als advocats. Com coi s’aguanta això… Sempre em responen que això s’aguanta perquè sí. I punt. Amb un tancament il·lícit s’havia d’haver fet un procediment completament diferent, però no va passar… De fet, Garzón havia d’haver rebut per haver prevaricat. Cap de les seves teories, que el diari finançava la banda o que era corretja de transmissió, no es va demostrar. Però, és clar, no és igual prevaricar contra el PP que contra l’esquerra abertzale. En fi, el Suprem va maquillar les penes de presó: en comptes de “integració a banda armada” van posar-hi “col·laboració”, i bon vent i barca nova. Set anys i mig rere els barrots. I és sorprenent…

—Què?
—Després d’una condemna de dotze anys i mig, que te la redueixin cinc anys, et produeix una sensació d’alleugeriment. Com si fos una bona notícia. De totes maneres, aquesta tranquil·litat és efímera. De seguida t’adones que t’han fotut la pena que han volgut. Ets una joguina per a ells.

—Com recordeu l’empresonament a Burgos?
—Buf… els set anys i mig són molt cardats. La presó no és cap broma. És un túnel fosc que has de travessar com sigui, i on sempre vas a les palpentes. Hi ha moltes definicions de la presó… però… però cap no s’acosta a allò que és realment. És l’avorriment absolut, l’ostracisme. El sentit del temps et fot unes putades terribles i perds molts recursos vitals. O fas alguna cosa, com vaig fer jo, que vaig estudiar antropologia, o et pots tornar boig. La soledat imposada és molt dura, és com caure en una tomba. No hi ha paraules per a fer comprensible el dolor i el patiment que implica estar allà tancat com si fossis un mort per a la societat.

—I la sortida?
—La sortida no és pas menys dura. Mires enrere i t’adones que has perdut set anys i mig. Que ets més vell i tot et fa mal. La gent ha canviat. El teu fill és un adult i t’has de tornar a enamorar de la teva dona… Potser “enamorar” no és la paraula, però has de tornar a aprendre a conviure amb ella. Són molts anys separats, i retrobar-se costa. Amb els amics és igual. Tots han evolucionat, perquè la vida no s’atura mentre que tu t’has quedat estancat gairebé una dècada enrere… És molt fotut. No hi ha manera de posar-se al dia, perquè el forat, la presó, no desapareix.

—Parlem un moment de la situació política al País Basc. Com ho veieu després de les últimes eleccions?
—Hi passa una cosa curiosa. El PNB, que és el partit hegemònic, perd vots per l’esquerra, que van a Bildu. Però la veritat és que tant li fa, perquè els recupera per la dreta, sobretot arran del cataclisme del PP. Ara es fa política de veritat i crec que l’hegemonia canviarà de mans. Si Bildu continua fent-ho bé, d’ací a pocs anys el domini canviarà de mans.

—De debò?
—El PNB es conforma a gestionar tot allò que Madrid li cedeixi. D’aquesta manera aconsegueix el vot conservador, de gent que és basquista, però que també se sent espanyola. Amb aquesta estratègia, el PNB suscita disconformitat dins la seva ala nacionalista-independentista. Això li fa perdre atractiu entre els votants més joves, que el veuen com un “PP amb txapela”. De fet, ara els fills del PNB es van passant a Bildu, que ha demostrat que també pot fer política. Amb la força que té, que no és excessiva, força algunes coses a Madrid.

—Què se n’ha fet, del mite que el PNB gestiona bé?
—És una idea que fa aigües. No cal sinó veure com s’ha gestionat la pandèmia o la tragèdia de Zaldibar, que ha evidenciat irresponsabilitats i forats negres en l’administració. De fet, fa temps que se li veu el llautó, al PNB, i cada vegada lluirà més. Els escàndols per l’entramat socioeconòmic que ha teixit després de dècades de govern, les portes giratòries… l’historial cada vegada és més llarg. I a tot plegat s’hi ha d’afegir una obsessió històrica del PNB, el TGV basc, que té un sobrecost increïble i que sembla que no s’acabarà mai. Si Bildu no comet errors greus, li anirà esgarrapant terreny.

—És Arnaldo Otegi qui ha d’encapçalar aquesta lluita per l’hegemonia o l’esquerra abertzale ha de canviar de referents?
—Otegi encara té molt de crèdit. Heu de pensar que des que va sortir de la presó només ha pogut exercir de coordinador. És un líder que necessita sortir a la palestra, i quan pugui donarà moltíssim joc. Imagineu-vos Otegi fent de portaveu de Bildu al parlament espanyol. Tant per la seva dialèctica com per la seva trajectòria continua essent un gran valor i té molta carrera davant. Això no vol dir que no hi hagi més lideratges potents: Maddalen Iriarte, Mertxe Aizpurua, etc. Hi ha personatges de l’esquerra abertzale que encara tenen moltes coses a dir.