Ivan Jablonka: “Els nazis van guanyar; n’hi ha prou de veure com van transformar Europa”

Els avis d’Ivan Jablonka (París, 1973) van viure i van morir en una Europa tràgica i convulsa. Jueus polonesos, militants comunistes, van ser víctimes de la història. Perseguits en una Polònia que s’anava tornant com més va més autoritària, entre l’URSS de Stalin i l’Alemanya nazi, es van refugiar en un estat francès que els va tractar d’indesitjables. La seva mort a Auschwitz, deixant dos orfes petits –la tia i el pare de Jablonka– els va convertir en uns fantasmes que el seu nét, que no els va conèixer mai, rescata de l’oblit a Història dels avis que no vaig tenir (Anagrama), un volum commovedor que reconstrueix un passat terrible. Professor d’història a la Universitat París XIII i codirector de la col·lecció La République des Idées de l’editorial Seuil, ha publicat Laëtitia o la fi dels homes i Una casa amb rodes. Aprofitem la visita que fa a l’Institut Francès per presentar la traducció catalana del seu llibre, publicat originalment fa deu anys, per parlar amb ell.

—Quan trobeu el registre d’empresonament del vostre avi, Matès Jablonkla, dieu: “Em penso que he arribat a fer d’historiador per fer un dia aquesta troballa.”
—Aquest moment va ser d’una gran intensitat i emoció. Quan treballes amb gent que ha desaparegut, pots arribar a creure que no va existir mai. Una de les tragèdies suplementàries de l’Holocaust és que pots arribar a dubtar que les seves víctimes hagin existit. Quan veiem el seu rastre als arxius o a les memòries dels testimonis, l’emoció ens omple. Habitualment treballo amb distància i professionalitat i poques vegades hi ha emocions com aquesta. Segurament em vaig convertir en historiador per explicar la vida dels meus avis i fer aquesta mena de descobriments.

—Al mateix fragment, dieu: “La distinció entre les nostres històries de família i allò que voldríem anomenar la Història no té cap sentit.”
—He provat de contradir la concepció segons la qual, per una banda, hi ha la gran història, coses importants dignes de memòria, els grans fets de la gent important, i per una altra, coses oblidades dels anònims, gent sense importància, que susciten indiferència. Aquesta concepció em sembla errònia per molts motius. Per exemple, perquè és molt misògina: tan sols interessen els fets polítics i militars dels homes.

—En els pocs anys que van viure, els vostres avis van ser testimonis de canvis de frontera, l’emergència de noves identitats, noves idees i grans tragèdies. La gran història travessa aquests dos anònims que dèieu.
—Els grans esdeveniments polítics i militars travessen la vida de tothom. Els meus avis van viure les grans tragèdies del seu temps: el comunisme estalinista, la crisi dels anys trenta, l’autoritarisme i l’antisemitisme a l’Europa de l’est, l’exili, la Segona Guerra Mundial, el règim de Vichy i l’Holocaust. Per mi era important de mostrar com els grans corrents van passar per la seva vida i els van esclafar com un mosquit contra el parabrisa d’un camió.

—Quin record va romandre, dels vostres avis? De petit trobàveu a faltar aquests avis que no vau conèixer mai?
—Sempre he tingut la sensació d’un buit, d’una absència a la família. Aquesta desaparició és alhora absent i present. Absent, perquè no hi ha res, però ben present perquè el buit és just al mig. És com un pou. Vaig tenir la necessitat d’explicar aquest buit tan present. El meu pare tenia ben poca informació dels seus pares, perquè van desaparèixer quan ell tenia dos anys. Quan li demanava sobre els seus pares, tan sols em podia apuntar termes com ara Polònia, comunisme, exili, França i Auschwitz. Més aviat era una necrològica. Per això vaig voler fer-ne una biografia. Calia fer història i la meva feina d’historiador va ser detallar la vida d’aquests dos individus que eren els meus avis.

—Dieu que el llibre és alhora és una biografia familiar, un acte de justícia i una ampliació de la vostra feina d’historiador. Necessitàveu fer aquesta recerca per estar en pau?
—Us contaré una història del folklore ídix: quan la gent mor malament, es diu que es transformen en dibbuk, unes criatures que molesten els vius. No volia que els meus avis fossin dibbuk, i per aconseguir-ho calia estar en pau amb ells. Acollir-los com a fantasmes amics. Per això calia explicar la seva història i treure-la del caos que hi va haver al voltant de la seva existència.

—Dels vostres avis us separa no tan sols la distància entre Polònia i França, sinó també la llengua i la cultura jueva centreeuropea que no vau heretar.
—Entre els meus avis i jo hi ha quatre fossats. La mort: van ser assassinats l’any 1943, trenta anys abans del meu naixement. El compromís polític: eren comunistes apassionats i per mi el mur de Berlín va caure quan tenia quinze anys. La llengua: parlaven ídix i polonès i jo parlo francès, anglès i una mica d’italià. I, finalment, ells eren artesans modests que van viure a Polònia i França i jo sóc un historiador francès.

—Els vostres avis neixen al lloc que s’anomenava Idixland en el temps tsarista, quan els jueus no podien sortir de l’anomenada zona especial. Vivien en un poble en què el seixanta per cent de la població era jueva. Però ells cercaven una nova fe, com és el comunisme. En algun moment contraposeu la religiositat dels besavis amb la fidelitat política dels avis.
—Són gent que passa d’una tradició jueva ortodoxa a una altra religió que volia canviar el món, però que era igual de radical. La cosa que em va sorprendre més d’aquesta evolució política dels avis és que no s’identificaven com a jueus. Van ser assassinats com a jueus tot i que no se’n consideraven. Això ens permet d’entendre més bé l’Holocaust: entre les víctimes hi havia gent que no sabia perquè era perseguida, perquè es considerava tota mena de coses excepte jueva.

—Les disputes entre els jueus comunistes internacionalistes i els jueus sionistes nacionalistes era molt viva…
—Avui observem els jueus exterminats a l’Holocaust d’una manera simplificada. Si mirem amb detall les seves ambicions, els seus conflictes, els seus debats, ens adonem que la comunitat jueva polonesa estava molt dividida: hi havia comunistes, socialistes, conservadors, sionistes. Era la seva riquesa. El nazisme, exterminant-los a tots, els va donar una unitat totalment inexistent fins aleshores.

—Al poble dels vostres avis, Parczew, no hi resta res, d’aquesta riquesa jueva.
—Dir que vam vèncer el nazisme és ser massa optimista. Vam derrotar-lo militarment i Alemanya avui dia és un estat democràtic, però si mirem com els nazis van transformar Europa, ens adonem que van guanyar. El judaisme europeu avui dia és minoritari i ha estat pràcticament esborrat de Rússia, Polònia, els països bàltics o Romania. El nazisme va esborrar una civilització i un idioma, l’ídix. El meu llibre és un acte de memòria i un acte de resistència contra l’oblit, la indiferència i la desaparició d’aquesta cultura.

—Atrapats a la Polònia autoritària dels anys trenta, entre l’URSS estalinista i l’Alemanya nazi, els vostres avis fugen a París, la capital d’un estat que es vantava de ser pàtria de la llibertat, la República i els drets humans, on són tractats d’estrangers indesitjables…
–Els meus avis es van passar la vida entre dos totalitarismes, atrapats amb unes tenalles. De fet, pensava titular el llibre Dos jueus entre Hitler i Stalin. Van passar bona part de la vida amagant-se: perseguits com a comunistes a Polònia, com a estrangers a la França republicana dels anys trenta i com a jueus a la França de Vichy. Tres clandestinitats que expliquen la seva desaparició.

—Parleu de Vichy abans de Vichy. És a dir, com la persecució dels estrangers que fugien de l’antisemitisme va preparar a societat per al col·laboracionisme.
—No podem oblidar que un dels més perseguits van ser els republicans vençuts a la guerra d’Espanya, que van creuar el Pirineu en condicions terribles. Per a ells obren els primers camps d’internament, ben semblants als camps de concentració. Això passa en plena Tercera República, encara!

—Podem fer paral·lelismes amb el tracte als refugiats d’aleshores i com es tracta als fugitius i immigrants d’avui?
—Absolutament. Hi ha moltes coses semblants a l’Europa dels anys trenta. Em fa ser optimista l’acolliment als refugiats ucraïnesos per part de països veïns com Polònia.

—De fet, la història dels primers anys dels vostres avis no passa gaire lluny d’on avui hi ha una guerra.
—El poblet on van néixer i créixer és ara a la frontera entre Polònia i Bielorússia, prop d’on avui veiem una tragèdia. L’historiador Timothy Snyder parla de les terres de sang per referir-se a l’oest de Rússia, Ucraïna, els estats bàltics, Polònia, etc. Un territori que ha viscut genocidis, matances i assassinats incalculables.

—En la recerca, malgrat que rastregeu arxius d’arreu del món, hi ha buits. En aquests buits, us veieu obligat a especular. Fins i tot a ajudar-vos d’uns altres testimonis o de la literatura.
—No he volgut omplir els forats d’aquests buits, sinó que he preferit fer-los evidents. Teniu raó que el meu llibre té una dimensió literària, no pas perquè hagi fet servir la ficció, sinó perquè he volgut dotar al relat d’una atmosfera literària. Tinc una definició no ficcional de la literatura.

—Us volia demanar sobre la vostra herència jueva.
—Hi ha tantes maneres de definir el judaisme com jueus hi ha al món. Us puc parlar de la meva judaïtat d’ateu. Sóc jueu per diverses raons: m’agrada la seva història i aquesta en concret; sóc un home del llibre i m’atreu la figura del jueu desarrelat. A més, penso que el judaisme crea una masculinitat concreta, en què els homes jueus estan més orgullosos de fer una feina intel·lectual que no pas un esforç físic. Estan més satisfets dels seus llibres que no pas dels seus músculs. La meva masculinitat és molt jueva: fràgil, vulnerable i més intel·lectual que no viril.

—Finalment, què li va semblar el llibre al vostre pare, que també n’és un dels protagonistes.
—Quan el va llegir per primera vegada, n’estava molt orgullós. En una segona lectura, hi va trobar algunes errades. A la tercera, va considerar que s’havien de fer moltes crítiques. Ara ja creu que no s’hauria d’haver fet mai de la manera que el vaig fer. Bé, són relacions típiques entre pare i fill.