L’escriptora Irene Pujadas i Farré (Sant Just Desvern, 1990) s’ha convertit en el primer català que publica un conte (“Damages”) a la prestigiosa revista nord-americana The New Yorker, tota una referència del periodisme i la narrativa amb una influència que arriba fins a casa nostra. L’any 2020 va guanyar el premi Documenta per a escriptors menors de trenta-cinc anys amb Els desperfectes, recull en què va publicar el conte homònim que ara ha traduït Julia Sanches. Pujadas, que treballa a Angle Editorial, és una de les impulsores de la revista Branca, amb Júlia Bacardit, Roser Bastida, Ada Bruguera i Irene Selvaggi, i ha col·laborat amb mitjans com ara el diari Ara, Núvol, la Llança i la Directa.

—Com arribeu a publicar el vostre conte “Els desperfectes” a la revista The New Yorker?
—Tot ha estat una mica arbitrari. Ha estat molt casual. I, de fet, he arribat al procés bastant tard. Va ser cosa de la traductora Julia Sanches, que també ha traduït l’Eva Baltasar –de fet, la seva traducció de Boulder va ser finalista del Booker Prize. No la coneixia de res, i un dia em va escriure i em va dir que havia traduït aquest conte meu en un taller de traducció i l’havia mogut en revistes literàries nord-americanes. Em deia que al New Yorker el consideraven i volia saber si estava lliure de drets.

—Què li vau respondre?
—En un primer moment pensava que m’ensarronava, que era una broma. No vaig saber ni com reaccionar corporalment. Que el consideressin, tant si el publicaven com si no, ja em semblava un honor. Així que li vaig dir que sí, òbviament, que estava lliure de drets i seria un goig que el publiquessin. Al cap d’unes quantes setmanes em va escriure per dir-me que sí, que els encaixava a la secció “Flash Fiction”, que és una secció en línia de contes curts. Aquell mateix dia em va escriure l’editor de ficció de la revista. El fet és que l’edició l’han fet ells dos, perquè la Julia ja havia treballat la traducció. Amb ella vam comentar alguns detalls, però no hi he hagut de fer gairebé res.

—Ho heu viscut com una sorpresa inesperada?
—D’entrada ho va ser la consideració, perquè no volia dir que el volguessin publicar. Era una possibilitat. Ara, des del moment que vaig entrar a l’equació vaig pensar que, evidentment, era una bona oportunitat que calia no desaprofitar.

—El periodista i assagista Jordi Graupera va publicar un article no fa pas gaire al New Yorker, però, de fet, sou el primer escriptor català a publicar-hi ficció.
—Els editors ho van consultar als arxius i em van dir que sí, que fins on ells havien mirat no havien trobat cap altre escriptor català que hagués publicat cap conte a la revista. Per tant, podem dir que sí, que sóc la primera.

—Què representa per a vós el New Yorker?
—Home, durant molts anys el tenia a casa, el New Yorker! Ara ja no, perquè no acabava mai de llegir aquells articles tan llargs. Però el continuo llegint per internet. És una revista icònica no només pels seus reportatges, sinó també pels seus contes. Dins la història del conte és una revista fonamental. N’hi ha que s’han publicat al New Yorker i que són mítics, com ara “The Lottery”, que va ser l’article que potser va rebre més cartes dels lectors, perquè en cap moment es deia que era un conte de ficció. O “A Perfect Day for Bananafish”, de J.D. Salinger. Pots fer una història del gènere del conte a través de les seves pàgines.

—Per a una escriptora de contes, publicar al New Yorker és com ser en un dels pilars de la literatura curta.
—És una revista que et valida molt i que realment posa el conte molt al centre, que enalteix molt el gènere. És veritat que una cosa que comparteixen molt la literatura catalana i l’americana és la tradició de contes. Els americans l’entenen molt, l’han cuidada molt. Potser perquè són una literatura enorme, evidentment, i tenen més poder.

—La vostra generació, que és també la meva, crec que hem nascut amb la influència nord-americana, a escala literària, audiovisual, perfectament integrada.
—Fa poc vaig fer un curs amb el Jordi Puntí, i ell ha begut molt dels nord-americans. O en Quim Monzó, per exemple. També, pel que fa al teatre, ha tingut molta influència un autor com Neil LaBute.

—De fet, Monzó és un dels grans introductors d’autors i estils de la literatura americana, però us preguntava més aviat per la vostra experiència…
—És veritat que, pel que fa als contes, n’he llegit moltíssims. De fet, penso que vaig llegir molts autors americans de manera molt natural. Sobretot escriptores, perquè n’hi ha tantes! Ara, també recordo haver llegit els contes de Rodoreda, de Pere Calders, de Quim Monzó, abans de llegir els nord-americans. Però sí que és veritat que en aquests hi havia una veu que m’interessava molt, potser una mica més desimbolta, que aquí em costava una mica més de trobar. I no vol dir que no hi sigui, vol dir que no la trobava, perquè crec que sí que hi és. Sí que aquí hi ha una tradició més boja, que potser no compta tant, i per això cal buscar-la en els americans, perquè els tenim tota l’estona davant els nassos.

—Hi ha un tòpic que diu que el conte és l’avantsala, el banc de proves de la novel·la… Quantes vegades us han demanat quan n’escriureu una?
—Moltes, i a més, el pitjor de tot és que probablement el pròxim llibre que publicaré serà una novel·la, cosa que em sembla molt malament. No sé com ho he de fer, perquè estic en contra d’aquesta idea de progressió. És fatal. Com deia, crec que a Catalunya hi ha una dignitat del conte per si mateix. No ho creus?

—Tenim premis com ara el Mercè Rodoreda, publicacions especialitzades en contes, com ara Paper de Vidre o Branca…
—Comparat amb unes altres literatures, això ho compartim molt amb l’americana. La majoria d’escriptors són grans contistes i els catalans també. Dit això, estic totalment en contra de la idea del conte com a banc de proves tot esperant la gran consagració de la novel·la. De fet, gràcies a la feina a Angle, per exemple, he pogut conèixer escriptores com ara Ottessa Moshfegh, que va començar fent contes i després ha fet novel·les. Recordo que va dir que, per ella, el gènere més complicat eren els contes. O sigui, per ella era ben bé al revés. El gènere que respectava més i que li semblava més complicat eren els contes.

—Potser en un conte l’autor se la juga en unes poques pàgines, i, en canvi, en una novel·la hi poden haver pàgines excel·lents, unes altres de bones i alguna de dolenta…
—És com si hi hagués més indulgència, més laxitud, amb la novel·la. Com que perdones més l’escriptor si fa unes quantes descripcions. Però en realitat no hauria de ser així. Si t’hi poses seriosament, totes les obres haurien d’estar bé a escala de la frase. És com pensar que en una novel·la, si hi ha una part que és més coixa, és normal perquè són dues-centes pàgines. És que són gèneres molt diferents. És una mica absurd comparar-los. Fins i tot el procés de creació és tan diferent que ningú s’espera que un poeta escrigui contes, però, per alguna raó, tothom es pensa que si escrius contes has d’acabar escrivint novel·la. Però, segons com, el conte potser és més a prop de la poesia que de la novel·la.

—Heu editat contes a la revista Branca. Com va ser l’experiència a l’altra banda?
—Vam fer el traspàs de la revista a un grup de noies, l’Aissata M’ballo, la Noa Noguerol, la Diana Rahmouni i la Georgina Sedano, que tenen empenta i es dediquen al sector editorial. Editar contes és una bona escola per a aprendre a escriure. Al final, quan llegeixes coses d’uns altres és fàcil veure si una cosa funciona o no, i t’obliga a preguntar-te per què no funciona. Si és perquè no té ànima o per la pobresa del llenguatge, o perquè l’autor no en sap. S’aprèn tant editant els contes dolents com els contes bons. Especialment els dolents.

—Dèieu que escriviu una novel·la…
—Sí, però no penso dir-ne res.

—Per superstició o per prudència?
—Una mica per totes dues coses. Però serà una novel·la curta.

—Amb Els desperfectes, el llibre que pren el títol d’aquest conte que ara ha publicat The New Yorker, vau guanyar el premi Documenta. Ara, preveieu que es pugui traduir íntegrament a l’anglès?
—És el que voldria provar. Realment no sé com funciona, però faré tot el que pugui per moure’l. El llibre es va publicar fa tres anys, tu i jo ja en vam parlar llavors.

—Al New Yorker el deu haver llegit molta gent…
—Suposo, però només apareix en línia i és una secció de contes curts, perquè realment la narrativa que es publica a la revista és molt més llarga. No oblidem que el meu conte són literalment tres paràgrafs.

—Abans parlàveu d’Eva Baltasar i el seu èxit com a finalista del Booker. També podem recordar l’èxit d’Irene Solà… Hi ha una predisposició dels traductors o és una casualitat que siguin les escriptores les que triomfen internacionalment?
—No ho crec. Penso que és un fenomen absolutament global, i senzillament ens hem trobat aquí. Autors catalans, homes i dones, són traduïts a l’anglès o a molts idiomes, i amb el tema de les dones, crec que senzillament no és una cosa premeditada. A l’editorial on treballo, per exemple, no hi ha cap problema per a trobar autores. És a dir, no hi ha el pànic de no tenir dones i haver-les de buscar. A la literatura catalana hi ha moltes dones que fan ficció tremendament diferent. I, per tant, aquest filtre el tinc desactivat. No tinc la sensació de ser una quota.

—No parlava tant de quotes, com potser d’un equilibri històric. Després de tants anys de veus masculines hegemòniques, tocaven dones al capdamunt.
—Tampoc crec que en l’àmbit català, per exemple, les dones siguem molt més internacionals. Crec que senzillament es veu més, perquè potser abans no es veia tant, i cada cop és com el primer cop, però no sé si és una cosa com més de façana, que no és real. No ho tinc gaire clar. Sí que crec que senzillament hi ha una normalització absoluta en el món editorial, no en el món real, de la presència d’autores, i això, evidentment, és un goig.

—Preveieu un interès renovat per Els desperfectes, ara que molta gent es deu haver assabentat que existeix arran de la publicació als Estats Units?
—És estrany tot plegat, perquè fa tres anys que va sortir i ara és allò tan típic que passa quan et reconeixen a fora. Quan des de fora reconeixen algú de casa és com que ens ho mirem més seriosament. De fet, la validació americana sempre té molt de pes en un país petit com el nostre. Fa treure pit, quan el normal seria que no ens hagués de validar ningú de fora.

—Fa poc va venir a Barcelona la premi Nobel Annie Ernaux, i va ser un èxit de públic. Penso que hi vau tenir algun paper, en aquesta història. Seguint aquests corrents internacionals, sembla com si les escriptores catalanes haguessin d’ocupar-se, tant sí com no, de l’autoficció. És un clixé?
—Això de l’Annie Ernaux va ser massa. Noies i nois, però principalment noies, que deliraven amb ella. De tota manera, diria que la majoria d’escriptores catalanes, o bé moltes, fan més aviat ficció, no pas autoficció. La Laia Viñas o la Clara Queraltó, per exemple, no fan autoficció. També et diria que hi ha escriptores joves catalanes molt diferents. Si hi ha molta autoficció és perquè és un fenomen de tot occident en general, que respon a una voluntat de donar visibilitat a coses que tradicionalment havien quedat a fora. Però, pel que fa a mi, com més amagada estigui, millor.

—La vostra vida no tindria interès?
—M’agrada molt la ficció. Em produeix joia inventar coses. Evidentment, tot neix de tu i de les preguntes que et fas, però per mi una de les coses màgiques del fet d’escriure és que, realment, pots fer el que et doni la gana. No hi ha protocols ni convencions. Això no vol dir que no es pugui fer autoficció extremadament ben feta i, de fet, n’hi ha molta. Perquè totes les vides tenen interès literari. O mira si no què va fer l’Albert Forns amb el protagonista d’Abans de les cinc som a casa.