Iñaki Soto: ‘Tots els directors de Gara han hagut de declarar a l’Audiència Nacional espanyola’

El diari Egin va ser víctima dels abusos de la política del ‘tot és ETA‘ que dirigia José María Aznar. El 1998, per ordre del jutge Baltasar Garzón, agents de la Guàrdia Civil van irrompre a les redaccions i van aturar les rotatives. Més tard, van arribar els empresonaments de Jabier Salutregi, Teresa Toda i més periodistes. Vint anys després, amb ETA fora del mapa i el tancament declarat il·legal, el cas ha tornat a la palestra.

La justícia espanyola obliga el diari Gara a pagar el deute de tres milions d’euros d’Egin. Els tribunals han estat incapaços de provar el delicte de ‘successió d’empreses’, però igualment en fan responsable Gara. El motiu? Haver ocupat el buit mediàtic que va deixar Egin. Per entendre totes les cares d’aquesta injustícia parlem amb Iñaki Soto, director del diari i cara visible de ‘Subscriu-te al futur‘, la iniciativa per a salvar-lo.

—Per què us endossen el deute de l‘editora d‘Egin?
—L’origen és un pla polític que té com a objectiu eliminar la premsa basca independent. L’ideòleg és José María Aznar i ‘executor, el jutge Baltasar Garzón. Tanmateix, en aquelles condicions repressives, el seu pla no preveia que després del tancament d’Egin nasqués un altre projecte des de baix i amb capital popular. No s’esperaven aquella resposta. I a partir d’aleshores, Egin va deixar de ser l’objectiu i va passar a ser-ho Gara.

—L‘objectiu és aconseguir de tancar Gara?
—Exacte. Després del tancament d’Egin, ells són els responsables del deute de l’editora, però també del seu patrimoni. En cap moment mouen cap dit per intentar saldar-lo. En canvi, van directament contra Gara.

—Què és la ‘successió ideològica d’empreses’?
—Una invenció. La ‘successió d’empreses’ és una figura penal que impedeix que un empresari tanqui una empresa endeutada i, en comptes de pagar, n’obri una de nova. Però Gara no compleix els requisits per a condemnar-nos per ‘successió d’empreses’. No tenim el mateix capital, ni els mateixos responsables ni els mateixos treballadors que Egin. I com que no poden condemnar-nos, s’inventen la ‘successió ideològica d’empreses’, és a dir, ens endossen el seu deute perquè omple el seu buit en l’espai mediàtic.

—Us apliquen una figura penal que no existeix…
—No existia, no existeix i no existirà mai al codi penal. De fet, no crec que es torni a utilitzar per a cap condemna, però si torna a passar, estic convençut que serà al País Basc o a Catalunya.

—De fet, a Catalunya es podria aplicar contra Unió Democràtica, que s’ha refundat deixant un deute milionari.
—[Riu] Podria. Fins i tot, segons com, podria tenir un sentit per a combatre el frau en partits polítics, però no és el cas.

—Per què acabeu pactant amb la Seguretat Social?
—Perquè no tenim cap més sortida. L’alternativa és tancar, liquidar el diari. A més a més, molt probablement no hauríem aconseguit d’eliminar el deute d’Egin, de manera que qualsevol projecte futur naixeria sota persecució. És un cas tècnicament complicat, però la jutgessa ha determinat que l’empresa no pot continuar en suspensió de pagaments. Feia quinze anys que hi estàvem, una cosa inaudita. És una decisió ferma. El deute està col·locat i no hi ha cap recurs possible. Per sort, en ple 2019, no hi ha ningú a Madrid, Pamplona ni Vitòria que pugui justificar ideològicament el tancament d’un diari. En part, això també ha empès la Seguretat Social a arribar un acord. En el fons és un mal acord –pagar mig milió d’euros cada sis mesos–, però ens permet de continuar existint. Som una empresa de 120 treballadors, 200 si comptem els indirectes.

—Per què no hi ha cap recurs possible?
—Aquesta és una altra de les coses perverses del cas. No hi ha cap tribunal europeu dels drets fiscals o del dret mercantil. Les empreses no tenen drets fonamentals i aquí és on s’agafa Garzón. Per a nosaltres és un frau de llei, és prevaricació, perquè ell és conscient que és una injustícia, però és l’única fórmula que troba per a ofegar-nos.

—Quan es fa el primer pagament?
—El primer mig milió d’euros el vam pagar quan vam arribar al pre-acord. Al juliol hem de fer el següent i el tercer a l’octubre, perquè el calendari de pagaments s’estableix a partir del pre-acord. En teoria, és mig milió cada sis mesos, però el primer any haurem pagat la meitat del deute.

—Què impliquen per a Gara aquests tres milions?
—Són més diners que tota la massa salarial d’un any. Podríem treballar tot un any sense cobrar i, tot i això, no pagaríem el deute. És una barbaritat. Pagar un milió cada any és una bogeria per a un mitjà de les nostres dimensions. D’altra banda, nosaltres venim d’una situació de boicot institucional, que és cert que va canviant, però no s’ha tingut en compte què veníem al quiosc. Som el segon diari a Guipúscoa i el tercer a la resta de províncies. Tenim un setmanari en èuscar, l’únic dominical del País Basc, un setmanari en francès i un desenvolupament molt potent a internet. Vertebrem molt el país. No hem tingut el reconeixement institucional que ens mereixem i les raons són evidents: el conflicte polític i armat. Tot i ser el tercer diari, certes institucions no ens han posat ni un mòdul de publicitat. Els nostres lectors han estat segregats per raons ideològiques. Això va canviant, i encara ho ha de fer més, però haver de pagar un milió a l’any ens complica molt l’existència.

—Com afronteu el pagament perquè el projecte continuï essent viable?
—Durant aquests quinze anys, teníem clar que ells volien reproduir amb Gara el mateix esquema que amb Egin, portar-nos fins a les cendres, però la nostra obsessió com a diari i empresa és no repetir els esquemes del passat. No volem que ens tornin a posar a la gàbia i ens fixin el relat. Som un diari atípic i hem estat pioners en molts sentits. Ara demanem 10.000 subscripcions, que tenen un preu mitjà de dotze euros mensuals, en un espai de dos anys. Aquests diners ens garanteixen complir el calendari de pagament, però també mantenir les nostres inversions. Hem promès d’oferir una nova ràdio en èuscar per a tot el país, canvis en els nostres productes i un projecte de televisió local que intentarem expandir. Però, sobretot, no volem tornar pas a l’esquema que la ciutadania basca hagi de pagar les derrames de les decisions polítiques de Madrid.

—Com va el ritme de subscripcions?
—Va molt bé. Ara mateix rondem el 70%. Ha estat espectacular. La principal sorpresa ha estat la resposta de l’ofici; és a dir, de la resta de periodistes i mitjans de comunicació. Però també vull destacar la solidaritat del poble català. És veritat que en moltes coses els nostres països s’han girat l’esquena, però també ho és que arran del procés hi ha una voluntat de retrobar-nos. Per a nosaltres ha estat un impuls molt important i ho volem agrair. Hem aconseguit que la gent ho vegi com un atac. És un robatori organitzat institucionalment que afecta la pluralitat del país, no pas un mitjà en concret.

—La marginalització institucional que heu patit és també un dels motius rere el deute d’Egin?
—Egin va pledejar molt de temps arran de la publicitat institucional. De fet, van aconseguir que un tribunal els donés la raó, és a dir, que les institucions li devien una barbaritat de milions en publicitat. I aquesta era, en part, una de les raons per les quals el diari tenia un deute amb la Seguretat Social. Doncs és en aquell moment, quan una sentència judicial li dóna suport, que tanquen el diari. Amb termes jurídics, és impossible condemnar Gara per successió d’empreses, però és evident que hi ha una successió de polítiques amb el tracte institucional que va rebre Egin i el tracte que rebem.

—Com és que no es va executar mai el patrimoni d’Egin per saldar el deute?
—Perquè deixen que es podreixi tot. Hi ha un cas, que és el més simptomàtic de la manera com ho han gestionat. Quan tanquen Egin se’n queden els actius i els passius. És a dir, ells tenen els deutes, entre els quals el de la Seguretat Social, però també el patrimoni, les redaccions, les rotatives, etc. En aquell moment, a la redacció de Pamplona li quedaven per pagar tres o quatre lletres, uns pocs milers d’euros. Ells tenen en una mà els diners dels comptes corrents i en una altra la petició per a executar el pagament d’aquestes lletres… Doncs no van pagar les lletres i el banc va embargar el local de la redacció, que valia més de dos-cents mil euros. El grau de desídia, tot i que tenien l’obligació jurídica de gestionar-ho, és indignant.

—Però això és prevaricar.
—És la definició del diccionari. Nosaltres vam intentar portar-ho als tribunals, però no va tenir recorregut.

—No?
—No, desgraciadament. Els van declarar jurídicament irresponsables de la situació. Cal tenir en compte que tot passava en ple macro-sumari 18/98 contra Egin. Fan servir totes les escletxes. Són uns artistes de l’enginyeria jurídica i fan fraus permanentment.

—Com ha afectat la redacció tot el procediment judicial?
—Fa vuit anys que dirigeixo el diari i l’objectiu sempre ha estat que això no afectés el dia a dia de la redacció, de manera que els periodistes poguessin actuar amb llibertat, tot i saber que la seva feina no depenia necessàriament de les seves capacitats periodístiques. De fet, durant aquest temps, hem tingut casos periodísticament molt potents, com el d’Íñigo Cabacas, en què vam desmuntar completament la versió oficial dels fets. Ara bé, sempre hi ha un vessant personal, i l’ombra del deute sempre t’acompanya quan signes una hipoteca, quan tens un fill o quan la dona es queda sense feina en plena crisi.

—I per a l’empresa, quin cost ha tingut el periple judicial?
—Una de les aberracions més grosses d’aquest cas és que, en aquests quinze anys de suspensió de pagaments, hem hagut de pagar mig milió d’euros als nostres administradors judicials. Mig milió perquè ens vigilessin els nostres comptes. Però això no és tot. Permanentment, havíem d’aguantar retrets a les nostres decisions. Per què aneu a Podgorica a cobrir el referèndum de Montenegro, per què compreu aquesta fotografia o aquell reportatge, per què amortitzeu els equips informàtics, etc. Crec que evidencia la injustícia i l’arbitrarietat de tot plegat. Per mi, fins i tot, hi ha una voluntat d’humiliació.

—Administradors judicials discutint decisions periodístiques…
—Havies de concertar les decisions amb ells. Al final, una suspensió de pagaments tan llarga et converteix en una empresa gairebé medieval. Estàs al marge del mercat financer, els teus treballadors tenen els drets coberts perquè pagues la quota de la Seguretat Social, però no et pots beneficiar de la formació, tampoc no tens beneficis per a la contractació, tens problemes per a rebre ajudes, etc.

—Més enllà del deute, Gara ha estat objectiu de l’estat espanyol?
—Hem tingut casos d’escoltes a les nostres redaccions. Les línies telefòniques de la redacció de Pamplona estaven desviades a la comissaria de la policia espanyola.

—I com us en vau adonar?
—En un canvi de línies ens van demanar si ens havien de comunicar la redacció amb l’adreça de la comissaria. Faria gràcia si no fos tan greu. No sé com ha estat la transició en altres parts de l’estat, però la realitat que hem viscut aquí no s’assembla gens a la d’un sistema democràtic. Tirar endavant un projecte periodístic com Gara en aquestes circumstàncies és molt complicat. Has de mesurar molt bé les paraules i has de comprovar mil vegades les coses abans de publicar. Tots els directors de Gara han hagut de declarar a l’Audiència Nacional espanyola, fos com a testimonis o com a investigats.